Carta al director!

Senyor director, Ahmed Godó, li agraeixo l'amabilitat per publicar-me aquesta carta al seu diari "La retaguarda teledigital". Com és sabut, ja s'han complert més de 80 anys de l'anomenada revolució energètica del 2063. Els canvis que es van produir gràcies al descobriment simultani de la fusió nuclear i de la generació d'energia amb la producció d'Hidrogen barat ens han canviat a tots la forma de viure. Alguns, però, no podem evitar viure sota condicionants anteriors a aquesta revolució, patint encara la deixadesa de les generacions del segle XX. La nostra subdivisió cadastral del Pallars, com vostè sap, va ser una de les més afectades. Durant bona part del segle XX, i gràcies a la generació hidràulica d'energia, l'anomenat Pallars Jussà, va estar produint la majoria d'energia que es consumia a la metròpoli barcelonesa (actual Nova Barcino). Més endavant, durant la segona dècada del segle XXI, als terrenys erms i desèrtics de Montllovar, s'instal·là el primer Magatzem Geològic Profund per a l'emmagatzematge dels residus nuclears d'alta activitat (únic a Europa juntament amb el de Vandellós). Les conseqüències d'aquesta obra magna i de la construcció posterior de la MMAT (línia de Molt Molt Alta Tensió), han estat silenciades durant molts anys, però actualment ja és conegut per tothom que la nostra subdivisió és la que presenta un major índex de mutacions per habitant i és la tercera regió al món amb més mortalitat infantil.

La filosofia durant molts anys va ser castigar les zones més despoblades del país (sistema que els antics gobernants del sistema "democràtic", actualment obsolet, utilitzaven per no perdre grans quantitats de vots) per a produir els GW que es necessitaven a la metropoli Gran Barcino. Si alguna cosa bona, però, ens va dur aquest sistema, és una arquitectura energètica que ha persistit al llarg dels anys. A finals del segle XXI es va decidir desmuntar tota la xarxa mundial de torres elèctriques, i només algunes zones oblidades com el Pallars, van continuar mantenint aquestes monumentals construccions metàl·liques. Actualment el gobern europeu està decidit a eliminar aquestes construccions del paisatge català. Però, ara que portem gairebé dos segles convivint amb aquestes torres metàl·liques és el moment de retirar-les? Molts arquitectes i paissatgistes mundials, s'estan començant a donar compte que aquests "gegants de ferralla" tenen un important valor històric que s'hauria de mantenir, encara que només sigui per a recordar una barbàrie humana que a punt ens va estar de costar la vida a tots. O no es conserven encara alguns camps de concentració Nazi? Al Pallars, aquestes torres que fa anys havien portat l'energia a "Barcelona" estan integrades al paissatge, i no volem perdre aquest valor de la comarca, ja que creiem que el turisme històric és un dels pocs recursos que encara queden per explotar en una zona condemnada a l'oblit perpetu.

Moltes gràcies

Nits morades

La tarta de arándanos és la que més costa de vendre. Mentre altres com la de maduixa o la de chocolata quan s'acaba el dia ja s'han esgotat, la tarta de nabius encara resta sencera. No és culpa seva, ella no té cap culpa que la gent prefereixi el xocolata als nabius, però cada nit acaba quedant-se sola.

Sobre aquesta metàfora gira la història de l'última pel·lícula d'en Wong Kar-Wai, My Blueberry nights. Wong Kar-Wai ens vol dir que la gran majoria de la gent estariem dins del conjunt dels nabius: ens sentim sols dins el cosmos social, encara que no tinguem cap culpa ni haguem fet res per a buscar el nostre fracàs. No vol dir que estigui d'acord amb aquesta premisa, però els personatges d'en Kar-Wai sempre han tingut aquell toc de nostalgia, aquell punt de solitud, d'incomprensió, de búsqueda i recerca de la pròpia personalitat i de la felicitat. I es que els protagonistes de les seves pel·lícules acostumen a no aconseguir trobar la felicitat en l'entorn urbà que els ha tocat viure (ja sigui Nova York, a My Blueberry nights Buenos Aires a Happy together o Hong Kong a Deseando Amar i 2046). No obstant, els seus personatges es resignen a l'espai on els ha tocat viure, i accepten d'una manera passiva aquesta falta de felicitat, acabant creant un vincle d'amor i empatia amb aquesta ciutat. Això és palpable en el viatge tipus Road-movie que la Norah Jones realitza a My blueberry nights i que l'acaba tornant a Nova York, la ciutat on havia viscut el fracàs de l'amor i on hi troba de nou esperança.

Aquesta sensació de viure a destemps, de contrastos que ens duen de la felicitat a la tristor, és totalment present a My blueberry nights com als altres films de l'autor. El reforç de la il·luminació amb tons vermellosos, blavosos i de colors intensos i accentuada per una gran quantitat d'escenes en interiors o l'ús del relentiment de la imatge, fa que l'estil WKW sigui inconfusible i molt personal, ja que trasllada el seu univers particular d'una banda a l'altra del món sense que la història se'n ressenteixi. Això és així, perquè les seves són històries de persones més que d'espais i històries de temes universals, en el fons en el gran motor que és l'amor, i que sempre és l'impuls inicial que acaba desencadenant tota la trama.

Un dels personatges que més m'ha interessat en el film és el que interpreta David Stratharin (Arnie), un personatge consumit per la desesperació amorosa. La seva relació amb la Sue (Rachel Weisz) resulta d'allò més colpidora. Arnie, és un personatge que ja ha mort en el moment que se'ns presenta. Adicte a la beguda, desesperat per a recuperar la seva ex esposa Sue, Arnie és una peça que no encaixa, és un personatge que ha fracassat, i només amb el seu suïcidi aconsegueix que Sue es compadeixi d'ell, això si, quan ja és massa tard.

My blueberry nights és, crec, un pas endarrera en la trajectòria d'en WKW. I no ho dic perquè sigui una mala pel·lícula, tot al contrari, és dels films més interessants que he vist aquest any. Ho dic, principalment per les seves dues predecessores, dues obres mestres que em van convertir en un admirador d'aquest cineasta amb un univers tant particular, amb les que no resisteix la dura comparació. Ho dic també, perquè My blueberry nights es queda a mig camí d'allò que vol explicar, i quan hi trobem tant artifici visual, hi ha moments en que la història se'n veu ressentida. Destacar també una fluixa banda sonora, on només l'excelent tema principal cantat per la mateixa Norah Jones aconsegueix cridar-nos l'atenció i transportar-nos una mica més a prop dels protagonistes.

Torna-la a tocar Tom

Hi ha coses que rasquen. Per exemple:

- La veu d'en Tom Waits. Fins a les profunditats més greus de l'oceà.
- Els comentaris brillants com el d'en Santi Balmes avui al seu bloc. "Necessitem tota una vida per entendre el significat de la paraula viure"
- Les mans a les butxaques, en observar la magnitud del forat negre.


- La figuració troglodítica d'en Sarkozy amb "taparrabes".
- How green was my valley!!
- Escoltar la lletra de "L'home estàtic" cantada per l'inimitable Pau Riba
- Trenes avellutades enmig de filferros punxents.
- Les barbes dels Standstill. (Ho han de fer)
- La meva barba (Ho fa! .... agradablement...)
- El Paul Auster, encara que hi vagi afegint tant sucre com pugui als seus relats agredolços.
- El Nadal que veus que se't tira al damunt i no saps com esquivar-lo.
- Donar-te compte de cop de tant menut com ets i de la fragilitat de tot plegat
- Anthony and the Johnsons, amb les seves lànguides i tènues cançons amb regust de tragèdia existencial.
- Tenir com a teló de fons el cel gris que no t'abandona com si d'una au de rapinya que t'està estrenyent el cèrcol es tractés, i a més, sense poder disfrutar del paisatge nevat.

Se us acut res més??

Wismar, ciutat portuària

Wismar, és la ciutat on Murnau va fer arribar el seu Nosferatu i la mateixa ciutat que va aparéixer en el remake de Werner Herzog l'any 1979. La vaig visitar fa uns anys simplement per aquest fet. No em va decepcionar!

Wismar és una petita ciutat de pescadors situada a les costes del mar Bàltic, a Alemanya. Es caracteritza per una arquitectura molt particular de la regió, totes les cases i edificis de la ciutat estan construïts de maó, i a la ciutat es respira olor de mar i austeritat. Evidentment, vaig disfrutar caminant per aquells carrers i imaginant-me el vampir interpretat per Schrek o Kinski darrere alguna d'aquelles parets....

S'ha de dir que per a mi, tant el Nosferatu original com el Remake d'en Werner Herzog són dos films cabdals dins el cinema de terror, i dues de les pel·lícules més admirades... Totes dues d'un gran poder visual, ja sigui en la primera pel joc constant del clarobscur i la contraposició simbòlica; com en el film de Herzog, per la importància dels colors i les tonalitats, la caracterització dels actors i les seves interpretacions i per l'ús del paissatge com a element narratiu i de la relació amb l'individu que se'n desprén. Al meu parer, dues obres mestres!!

Constel·lacions massa properes

Avui dilluns és un dia de cares llargues. El temps és gris i passejant a primera hora pel carrer s'endevinen constel·lacions de mirades perdudes, mig lleganyoses, mig pensant en un cap de setmana potser intens, potser trist i sobretot de mirades amb poques ganes de començar una nova setmana laboral...menys que mai amb aquest fred!! Potser també de pensaments desesperats, de ganes d'engegar-ho tot a rodar, de fer-se preguntes del tipus: què collons he fet per arribar on sóc? no hauria pogut tenir una vida molt millor?


Però avui dilluns també és un dia per pensar en Brazil, que vaig veure per primer cop dissabte. Perquè Brazil m'ha anat atrapant a mesura que hi anava pensant més i més. Com a film "post-Monty" d'en Terry Gilliam que és, la onírica visual es veu acompanyada per un pessimisme que transita per tota la societat, on només existeix una realitat feliç, i aquesta no es troba més enllà dels somnis de cada u. I quan Terry parla dels somnis, ho fa parlant d'allò que somniem durant la nit, però també d'aquells somnis que podem tenir desperts i que poden suposar un refugi a la trista realitat de cada u. Brazil dilapida en un no res tot allò que s'espera d'un film de ciència ficció. Perquè a mi em dóna la sensació de que Brazil no està parlant del futur en cap moment, ho està fent del passat (veure la forma de vestir i de treballar de la gent, tant similars a les imatges sobre els anys 20) i del present, i potser d'un futur molt proper. No deixa de ser paradigmàtic que el film s'estrenés el 1984, precisament l'any que Orwell havia escollit per a la seva fatídica novel·la sobre el futur de la humanitat. Gilliam s'inspira en aquesta novel·la (gairebé assaig) per a mostrar una visió meitat paròdica meitat impregnada d'aquell pessimisme latent.


És molt curiós que el to paròdic del film no faci decréixer la visió negativa de la societat que Gilliam ens vol ensenyar. Un exemple en podria ser el final, en què les referències a un final feliç, en clara al·lusió al final de Blade Runner, serveixen per a mostrar que l'individu mai pot escapar-se de la societat, del poder del govern i dels que la controlen. D'aquesta manera una paròdia d'un desenllaç excessivament esperançador, ens mostra de nou el bucle en que s'ha convertit la societat.

Brazil parla d'això i de molt més, però evidentment els meus coneixements cinèfils i sobre la història fa que no m'atreveixi a parlar de la clara crítica social que ens ensenya, de la crítica de règims existents en aquell moment i encara recents, de la crítica al sistema financer (són genials les explicacions que es fan al presoner sobre com haurà d'afrontar els costos de la seva detenció i la manutenció com a detingut) i, evidentment de les referències artístiques que hi ha al film. És curiós, però, el detall que la guerra inventada amb què es controlava la societat de 1984 sigui ara substituida pel terrorisme com a element integrador de la societat, el qual vol utilitzar el gobern per a unir la societat contra un enemic fictici. Em resulta un element molt visionari per part del propi Gilliam.


Brazil tampoc perd mai un cert romanticisme, cap a una forma de vida més lliure (clara ressenya en la forma de vida del "bandoler modern" Tutton, una extranya mescla de Robin Hood i Tarzan amb toc irònic i paròdic i que visualment també beu del còmic d'Spiderman però que en el fons no fa més que arreglar calefaccions quan els "sistemes centrals" resulten inoperants) i vers una forma d'estimar també lliure (clarament reflectida en l'amor impossible dels protagonistes, una antisistema i el fill d'una família influent).

La pel·lícula val la pena només per a disfrutar-ne l'espectacle visual i per a riure amb els gags a l'estil Monty (tot i que ara més relacionats amb el conjunt i moderadament menys surrealistes). Però sobretot val la pena per a pensar i per a què un dilluns al matí puguem seguir fent-nos preguntes sobre el nostre rol en la societat o sobre si realment vivim tant enganyats com en Gilliam ens deia ja fa gairebé 25 anys.

Us presento el nostre guitarrista (o la increible història d'en Rafa posa'm un whisky)

Avui tinc ganes de llençar a la "fama" al que és el guitarrista nº 2 de Déjà vu (dic 2 perq va ser l'últim a arribar a bord). És diu Rafa, el nom artístic és el de LoShinobi i el nom amb el que el coneixen a Manresa: "Rafa posa'm un Whisky". També pot ser presentat com a Cindy!

Ja fa gairebé dos anys del seu debut amb Déjà vu i, amb ell, el surrealisme i els moments esperpèntics estan servits! Com a totes les màquines que funcionen, a Déjà vu hi ha diferents peces i mecanismes amb diferents funcions cada una....Hi ha també màquines que tenen consums diferents d'energia. Bé doncs, en Rafa és aquella màquina que té un consum més elevat de combustible....Jo estic segur que en Rafa adora els bolos, a part de per poder fer l'animal, per la quantitat indigesta d'alcohol que aporta a les seves venes. Una de les condicions indispensables que posa per tocar i normalment la primera que pregunta és: que tindrem barra lliure?? almenys mentre duri el concert si no??

Tants misteris en el seu interior...

Com a persona sàbia que és, ell sap que sense cervesa, un músic no pot tocar. Jo el que sempre m'he preguntat és: on cony és fot tanta cibada fermentada??? Perquè el tio sempre està com un fideu! és un misteri interessant....em sembla que la humanitat està cometent un greu error investigant planetes i galàxies tant llunyanes; realment, el misteri de la humanitat segur que es troba resolt a l'interior dels seus intestins! La solució física al forat negre segur que es troba allí...on mai cap científic havia pensat que hi pugués haver tanta metafísica resolta!!!


El pròxim bolo, dijous a Manresa, allí, començarà un nou capítol de'n Rafa posa'm un Whisky!!!

Conte de Nadal

Diu el cèlebre conte de Dickens, que a l'avar Ebenezer Scrooger se li van aparéixer tres fantasmes, un del passat, un del present i un del futur. Gràcies a aquestes aparicions, i en veure el seu futur desolador, el pobre Ebenezer no li va quedar més remei que canviar la seva manera dèspota i egoista d'actuar. Aquest conte sobre la utopia i el Nadal em va fer pensar una bona estona ahir nit, en mig concert de jazz del Celestí al Sielu...Abans d'entrar, als carrers del centre es penjaven les primeres llums de Nadal. No, no es que senti nostalgia pel Nadal, és simplement que hi ha cops que em desencanto de les persones que tinc al voltant....perquè sí, hi ha gent genial, però hi ha persones que em decepcionen profundament. Una mica més d'ingenuïtat no vindria malament a la perversa i interessada manera d'actuar de molts amb els que convivim quotidianament.


Per Cert!! Els Love of lesbian ja estan grabant el seu pròxim disc i tinc un mono que t'hi defeques!! i això que encara falten mesos.... us recomano que us passeu pel link del Diari de Santi Balmes i llegiu el diari de grabació....simplement genial!!

Fecinema (i 2) .... Let the right one in

Déjame entrar (Let the right one in) es va presentar al Fecinema com "la pel·lícula que va guanyar moralment a Sitges". Tothom la va lloar i casi tots els assistents (menys el jurat curiosament) la van considerar com la millor o de les dues o tres millors pel·lícules del festival del Garraf. Per una pel·lícula així, aquesta presentació suposa, en primer lloc, un al·licient però posteriorment corre el risc de causar una decepció a l'espectador més il·lusionat. Més, tenint en compte que es tracta d'un film de gènere i on ser original no resulta gens senzill.

La història és fàcil de sintetitzar: un nen (Oskar) de 12 anys amb problemes d'adaptació escolar i amb els pares separats veu com al pis del costat del seu hi ve a viure una nena (Eli) amb qui hi establirà una relació d'amistat ben aviat. Progressivament, Oskar s'anirà enamorant d'Eli al mateix temps que anirà descobrint que es tracta d'un ésser ben diferent d'ell.

El film, mesura totalment els diàlegs, i se centra en les imatges per a explicar la història. Veiem com estèticament, apareix un Goteborg blanc, tenyit per la neu, com a teló de fons idoni per conjuntar les hisòries principals. Per una banda, secundàriament s'explica amb clau d'humor amarg, la història de la cadena d'assassinats al barri d'Oskar, per altra banda, les reunions dels veïns totalment satiritzats, els problemes d'Oskar amb uns companys de l'escola, la vampirització d'una veïna (per a mi la part de la pel·lícula més sobrera) i per últim, la relació entre els dos nens, explicada en primer plans i que suposa la part central i la més interessant. La caracterització de la nena, així com la seva interpretació, en aquest aspecte és molt rellevant per a fer-nos creure que realment "fa molts anys que té dotze anys". Les mirades que apreciem perfectament en els primers plans són inquietants i al mateix temps poden arribar a ser del tot tendres, fins a arribar a sentir compassió per a un ésser que tradicionalment s'ha convertit en l'element del mal de molts films de terror.


El film s'allunya en molts casos del gènere de vampirs per a parlar-nos de la infància, de les pors interiors, de la discriminació i del fet de ser diferent. Eli i Oskar, en el fons, representen éssers molt semblants i que viuen en un món que ells no han triat on no hi són a gust, on són mal vistos per la societat i del que intenten fugir. Eli, explica com ella necessita alimentar-se de sang humana encara que a vegades li horroritzi i li suposi un entrebanc per a relacionar-se amb els humans. Aquest és un fet que costa de trobar en la filmografia vampírica, on el tema s'ha relacionat més amb una addicció o una droga (The Addiction, Abel Ferrara 1995), amb una sexualitat intrínseca (Drácula, Terence Fisher 1958) o fins i tot des d'un punt de vista totalment romàntic (Nosferatu, Werner Herzog 1979) .

Déjame entrar és un film que pot decepcionar. Si s'agafa amb "pinces" o se n'espera una obra mestra pot semblar banal, superficial o que deixa moltes parts penjades. És cert que, probablement el final no estigui a l'altura (almenys per la meva percepció) i que algunes escenes excessivament explícites puguin perjudicar el conjunt. No obstant això, em va encantar Déjame entrar principalment per la història principal entre els dos nens, història que t'absorbeix durant tot el metratge i que resulta certament original i seductora. És una simple i modesta opinió.

Fecinema. 1 - Appaloosa

Com cada any per aquesta època, se celebra el Fecinema (Festival de cinema negre de Manresa). Ja fa cinc anys que en sóc assidu, i he de dir que cada any hi ha alguna cosa que em va cridant l'atenció... S'hi projecten des de clàssics del cinema negre, films pendents d'estrenar, cinema fantàstic i negre contemporani.... Hi he descobert delícies com la hipersurrealista i original "El sabor de la sandía" del controvertit Tsang Ming Liang o una joia com és "Light in the dusk" d'Aki Kaurismaki, films que no són molt fàcils de veure pels cines d'aquí. Aquesta desena edició, potser ha perdut cert glamour respecte a actors i directors convidats, però, ha de ser difícil portar glamour a una ciutat tant grisa com Manresa....

Després de no poder anar a la inauguració a veure "Gomorra" que tot i això m'han dit que promet, ahir vaig anar a veure el nou Western "Appaloosa" d'Ed Harris.

Explica la vida de dos amics, Virgil Cole i Everett Hitch que es guanyen la vida cabalgant de poble en poble per a posar ordre i fer complir la llei. Arriben a Appaloosa, un poble de New Mexico on són contractats per a resoldre el cas de l'agutzil desaparegut, molt probablement assassinat pel malvat Bragg. A partir d'una premisa que es presenta com a poc original, el film va evolucionant al mateix temps que ho van fent els seus personatges, en especial els dos protagonistes.

No passarà als anals de la història com un gran western com ho va fer "Sin perdón" (Clint Eastwood, 1992), però per a mi no hi ha dubtes que es tracta d'una proposta interessant. La història i els personatges, no arriben a la trascendència d'altres westerns antològics, ni la pel·lícula tampoc vol ser molt trascendent. No obstant, en especial els quatre protagonistes em semblen quatre personatges prou interessants com per a interessar l'espectador. D'una banda Virgil (Ed Harris) ens presenta una persona freda, ordenada, i calculadora a qui li interessa el compliment del be. Per altra banda trobem a Everett (menció especial a la gran interpretació de Viggo Mortensen), un personatge més romàntic que ha deixat l'exèrcit per a cabalgar i intentar trobar un lloc on la seva ànima pugui creixer, per altra banda Allison (Renée Zellweger) representa l'objecte de desitg i les ànsies de triomf i per últim Bragg (Jeremy Irons) sembla ser el clàssic dolent però més endavant es revela com un personatge més interessant del que aparenta. Realment, les interpretacions d'Ed i Viggo són molt bones i la química que es genera entre tots dos, forma una parella de pistolers de les més brillants del western modern.

Els personatges tenen alguna cosa en comú amb els de l'admirat Sam Peckimpah, com la búsqueda de l'espai i el rol de les persones o la por a la mort tot i que no arriben al seu grau de profunditat. A favor del film juga el toc humorístic (sempre molt encertat i ben dosificat) i aquest caràcter fugisser de la grandiloqüència que molts cops acompanya els Westerns. Appaloosa vol ser una pel·lícula agradable i, sobretot vol entretenir. Per a mi compleix aquests objectius i si hi sumem quatre actors en estat de gràcia és converteix en un film força recomanable (sobretot tenint en compte com està la cartellera darrerament). Jo, vaig sortir del cinema i sense adonar-me'n, havia arribat a sentir fília, un gran afecte i fins i tot identificació amb els personatges!

El moment surrealista

Vet aquí el moment que es podria qualificar de més surrealista en el bolo de Déjà vu... El supergranota man (Rafa) amb el Duffman (Marc) i servidor interpretant el Shiwa de LOL! encara no s'ha aconseguit una conga com deu mana, però de tenacitat i perseverància no en falten!!!

Sobre l'escenari, una important representació de varietats, ombres i desgràcies antropològiques malmeses per l'erosió alcohòlica... un trist poema visual... La sort és que a certes hores de la matinada, totes les espècies homínides es troben perdudes a la pista de ball en busca d'algun estímul mínim que els ajudi a aguantar el fred i la son i tendeixen a idolatrar qualsevol que es trobi a un nivell superior que el seu...ni que sigui només a nivell físic purament.............sort d'això!

Una altra història de violència (Eastern promises)

L'altre dia vaig tenir la sort de veure per fi Promesas del Este (Eastern Promises, 2007), la que probablement sigui la millor peli del 2007 (arran del que n'he vist...). És d'aquelles pelis genials, d'aquelles que s'han d'anar a veure, d'aquelles que, actualment només podrien rodar el mateix Croenenberg o el millor Eastwood.

A Una historia de violencia (A history of violence 2005), l'anterior peli del director, podíem veure com en un poble d'allò més tradicional de l'Amèrica profunda, poc original i avorrit, on viu Tom, un treballador d'uns 40 anys, amb una vida aparentment normal i familiar, la violència pot aparéixer en el moment menys esperat. Sota una màscara d'aparent quotidianitat, de vides senzilles i correctes, poden aparéixer de cop les cares més fosques de les persones. També ens ensenyava com n'era de difícil de deixar de banda el passat de cada u, i que aquest passat, tard o d'hora, torna a aparéixer. Per a mi, va ser un dels millors films del 2005.

Promesas del este va encara més enllà. El tema central és el mateix, ara situant la història a Londres i centrant l'acció en una família de la màfia russa i tot el que gira al seu voltant. La vida també aparentment normal d'una llevadora (esplèndida Naomi Watts) es veu trasblsada quan una adolescent mor deixant una nena recient nascuda. Aquí Anna (Watts) representa aquell personatge comú, amb una vida corrent (tot i que amb més tonalitats que el Tom d'Una historia de Violencia) a qui li canvia la seva vida arran d'un fet puntual, i que la seva tenacitat a l'hora d'actuar davant d'una situació adversa (igual que en Tom) desencadena una sèrie de fets marcats per la violència extrema. La violència, igual que la màfia, es representen molt pròximes a la vida quotidiana de les persones, i qualsevol fet en principi allunyat i corrent et transporten al seu punt de mira.


Eastern Promises també ens ensenya com n'és de difícil fugir del passat. La mateixa Anna, tot i ser anglesa, és d'origen rus, i el seu oncle, havia format part de la KGB russa. Un altre element amb el que (crec) li encanta jugar a Croenenberg, és amb el del tatuatge. Els pertanyents al clan de la màfia russa porten tot el tors del cos tatuat, i allí es pot reflexar la seva vida passada, amb estades a la presó i assassinats inclosos. Un cop han entrat a formar part de la família, se'ls tatuen dues estrelles a l'alçada de la clavícula i dues més als genolls (senyal de que no s'agenollaran davant ningú). Tots aquests tatuatges reflexen que dins la màfia, no es pot fugir del que has fet, i molts cops, l'única sortida és la mort.

Evidentment, la pel·lícula té moltes més lectures possibles i molts altres punts d'interès, com per exemple la genial interpretació d'en Viggo, cada cop més camaleònic com a actor!! Els qui l'hagueu vist ja ho sabreu, i els que no, ja podeu mirar d'aconseguir-la pel mitjà que sigui i veure-la tants cops com la pugueu disfrutar!

Mediterrania!!!!

Cap de setmana empapat de concerts! Pluja de concerts (fent servir una fília futbolística)! Si una cosa té la fira Mediterrania de Manresa, és abundancia d'espectacles. Amb la seva part positiva i negativa, és clar! La positiva és que pots passar-te el cap de setmana veient coses interessants, però la dolenta, és q no arribaràs a tot arreu. Ah! i l'altra "queixa": podrien fer els concerts més llargs!! Clar que sent un festival, intenten que cap espectacle passi d'una hora, però els concerts de les 2 del matí tb? Hi ha concerts que als 58 minuts ja els feien parar!!! Pro centrant-me en la part positiva, explicaré allò que més em va agradar (d'allò que he vist).


Primer, dijous: Burruezzo i Bohemia Camerata. Uns músics genials experimentant contínuament! Música fusió de cultures, però fusió de veritat! amb músics bons i cançons currades!
Segon: Circo de la sombra. Una llàstima que la pluja els fes plegar a mig espectacle, perq era com un circ du soleil en miniatura, un d'aquells espectacles que et fan sentir orgullós de sentir-te com un nen durant una estona! amb gràcia, però tb amb originalitat i amb equilibristes realment bons!! Ells ho van dir, "som un circ modest, no tenim carpa i quan plou ens mullem, com totes les coses"
Tercer: Roger Mas. Feia molt temps que el seguia, però mai l'havia escoltat en directe. La veritat es que després d'escoltar-lo podria afirmar, sense equivocar-me gaire, que estem parlant del millor cantautor català del moment. Experimental i a la vegada senzill, amb una veu que omple qualsevol cançó. Al seu últim disc, Les cançons tel·lúriques, s'atreveix adaptant poemes de Verdaguer, versionant d'una forma minimalista el Ball de l'àguila de la Patum o els Goigs a la mare de Déu del Claustre de Solsona, en fi, sabeu allò que avui en dia no està de moda fusionar?
doncs allò mateix! i amb resultats impecables!!


Després, el concert de D'Callaos, amb prou qualitat per salvar la falta d'originalitat d'aquest tipus de grups, l'espectacle itinerant Entrá mora, típic del País Valencià o el concert dels sempre divertits Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. Pel carrer i la taverna de la fira, anaves veient trossets de concerts, però no massa, que la majoria d'espectacles de carrer es van suspendre per culpa de la pluja... i de traca final, espectacle del sud d'Itàlia:

Woody Allen, enamorament i desamor

Ja ha plogut molt des de que em vaig quedar enganxat mirant "L'última nit d'en Boris Gruixenko" (1975), la primera peli q recordo haver vist d'en Woody. Recordo no poder parar de tronxar-me amb la saturació de gags! A partir d'aquell moment, la meva fixació amb Allen va anar en augment. Recordo molt vivament també, quan vaig veure "Què passa Lliri tigrat?"(1966). De fet, aquesta pel·lícula, no és seva, és un fillm yakuza japonés, tant irrisori, que es va decidir que en Woody li borrés tot el so, i donés la volta a les situacions creant uns diàlegs nous i una nova història on la màfia japonesa es passava tota la peli buscant i matant per una recepta d'una amanida!!! D'allò més surrealista!!


Després van venir pel·lícules com Manhattan (1979), Hannah i les seves germanes (1986) o Dies de ràdio (1987), totes elles ja més sèries, però genials! Fins i tot films més densos com Interiors (1978) se'm feien atractius per la vista. El sentit de l'humor era constant, i el món de diàleg que creava, el trobo francament genial, va passar a ser el meu director preferit. Les bandes sonores, amb jazz de l'autèntic, pur Ragtime i jazz del més primitiu i salvatge, eren un altre dels atractius dels seus films!!! El fet de no recollir l'Oscar que li van donar per Annie Hall, perquè, segons ell, l'endemà al matí havia quedat per tocar el clarinet amb la seva banda, va ser d'aquelles coses que et fan entendrir per una persona i una celebritat com ell. Pur caràcter inconformista!


Llavors, poc a poc em va començar a desagradar cada cop més. Pel·lícules com Lladres d'estar per casa (2000), Desmuntant en Harry (1997) i La maledicció de l'escorpí de Jade (2001) tenien punts brillants, però ja no eren el mateix... Em va encantar Acords i desacords (1999) però en canvi em va decepcionar profundament Tothom diu I love you (1996).

Però la decepció més gran va arribar amb Un final made in Hollywood (2002) i Qualsevol altra cosa (2003), pel·lícules no menors, sinó poc dignes de la seva carrera cinematogràfica... en fi, un error que es va aconseguir tapar una mica amb Match Point (2005), però que en la seva segona visió vaig descobrir que era una pel·lícula trampa! I per què? Hi ha un gran motiu que es diu Scarlett Johanson, aquesta actriu de mirada hipnòtica i altres coses també hipnòtiques...No nego que no sigui una bona actriu, per descomptat que ho és, però trobo que gran part de l'encert de la pel·lícula recau en ella i el tractament del seu personatge. Sens dubte, els pitjors moments de la peli venen quan ella desapareix de la vida del protagonista Chris i, per tant, de la pantalla. La intriga de la segona meitat de film, és l'altre punt que fa interessant la peli, cosa que no diu molt en favor d'ella. La metàfora que vol crear sobre la sort i la vida, és acertada, però poca cosa i massa innocent per a un film que sinó fos per la Scarlett (n'estic segur), no seria el que és!

En fi, n'hi ha prou amb el què ha fet aquest home com per a considerar-lo un geni, però últimament m'estan sobrant moltes coses. A part de la baixada del nivell dels seus guions, no m'ha agradat gens el rebombori que s'ha generat en torn seu a Barcelona arran del rodatge de la seva peli a la ciutat comtal. Excessiu! S'ha tornat massa mediàtic! Excessiu! A més, el Príncep d'Astúries ja em va sobrar completament! Hi ha molts altres directors que l'haurien merescut més que ell!! Es que últimament, sembla que el que faci aquest homenet sigui or! Per Déu! Es que ja no sabem diferenciar el gra de la palla!!!

El c(a)lor del dinero

Quants diners tenim? Sóc ric? Com guanyaré més diners? No heu sentit mai a algun enteradillo creient-se un as de les finances assegurant: "treballant no és com es guanyen els diners"? El pobret ja ha perdut en el que va d'any tots els diners que havia guanyat durant tres o quatre a la borsa...

Jo em pregunto, si no es guanyen treballant, which is the way? És clar, invertint, però tota aquella inversió que et pugui generar uns ingressos superiors al 4 -5 % anual és un risc i pot comportar guanyar-ne menys o fins i tot perdre'n... aleshores quines possibilitats tinc jo de ser ric??

Us semblarà molt filosòfic pro em sembla que tinc la resposta: Rebaixant les pretensions.

És a dir, respecte aquell que gaudeix d'un Porsche em puc sentir privilegiat. Mai m'han atret els cotxes cars, per tant amb el meu bastant més modest vaig sobrat. Autorealització? la mateixa que el del Porsche, o potser encara més perquè el del Porsche ara potser tindrà ganes de comprar-se un Aston Martin.. Em sembla que la manera de ser ric, doncs, és sent feliç amb poca cosa... per exemple, què costa veure una bona peli? res!! escoltar bona música? disfrutar tocant?? Estant amb gent que t'estima? perquè vull milions si el què necessito per a ser feliç val molt menys??

Tot això ho escric pensant en algun sobradet que quan tot anava bé, es creia el més llest del món i capaç de treure duros i pessetes de sota les pedres, i jo li deia, que no és tant fàcil.... doncs resulta que ara amb la crisi que ens ve a sobre, a tancar la boqueta que està més maca!!

A year has passed since I wrote my note...

Com deien els Police, sí sí, el passat dijous (el 2007 no era dijous per això) va fer un any que vaig llençar un missatge en una ampolla. Bé, en una ampolla una mica metafísica...

Evidentment, amb un any aquest bloc no ha canviat res de lo que pugui passar o deixar de passar al món, només faltaria, però si que hi he trobat estones entretingudes escrivint-hi. Jo, de tu, també ho faria.

Salut

PD: per commemorar-ho, penjo la mateixa imatge del primer dia, d'en Gary Baseman....i he tingut un Déjà vu!!

Perles...

Aquest és el cartell de la pel·lícula que tots haureu sentit parlar aquests dies. Curiosament, aquest cartell ha estat prohibit, per la comunitat de Madrid. L'amiga Esperanza , ha decidit que no es podia fer publicitat de la peli amb aquest cartell....mmmm.... us estareu preguntant si la línia ascendent del temps a vegades no fa marxa enrera... segons la física quàntica, seria possible.. o potser a vegades apareixen forats negres temporals, però....aquestes coses no van deixar de passar fa 30 anys!!!! en teoria si, però es clar, no hi va haver fi de règim sinó transició, i ja se sap...

Lo més curiós del cas, és que el cartell em recorda un munt a una imatge entranyable d'un record de la infància... Debia tenir 8 anys, i amb el Jordi érem a França, en un poble anomenat Muret (sí sí, el de la batalla) al costat de Toulouse, passant uns dies en una casa amb una família francesa. El cas és que una nit els pares ens van dur conéixer Toulouse... i el Jordi i jo vam començar a veure cartells publicitaris (d'aquests de les parades de busos) de roba interior per un tubo!! saps la típica campanya que empapelen tota la ciutat amb cartells iguals i cansins? pos aquesta mateix! i nosaltres, innocents com érem, cada cop que véiem unes calcetes d'aquelles vinga a riure als seients del radera del cotxe!! i els pares de la família estranyats... i ens preguntaven que de què rèiem i nosaltres els hi déiem que explicàvem acudits, però no crec pas que s'ho empassessin... a mi em sembla que es pensaven que ens en rèiem d'ells, però es que no podíem parar de riure..... bé, és una tonteria però és d'aquelles coses que sense saber ben bé perquè recordaré tota la vida...i crec que el Jordi també...

I per acabar, una declaració d'intencions: ODIO LA MÚSICA CHILL OUT!!!! no veig per a què l'han hagut d'inventar!! es que no hi havia música relaxant abans encara que no es digués CHILL OUT?? A més, odio la tipica cançó que et posen porai, que és la típica cançoneta coneguda o d'origen clàssic, acompanyada per un ritme de base electrònica un pèl lent, i cansino a no poder més!!!! o els típics discos Chill Out Beatles o Chill out Queen que destrossen cançons de cap a peus!!!!!! a mi aquesta música em fot nerviós, que vols que et digui, no em relaxa gens!!! per algo hi ha bons discos de cantautors o de bons grups amb cançons bones i relaxants, escolteu un bon tema de Pink Floyd, un bon Crazy Diamonds, un bon blues una mica lent o sinó que fiquin música clàssica a seques, però siusplau, que no posin més chill o.......

ja està ja ho he dit

11 ideal!!

Atenció a l'enquesta del diari Sport sobre "l'onze ideal" del Barça dels últims anys....

Què tal?? té bona pinta eh?? a la banqueta? segurament el Petit, el Enke, el Mario, l'Ezquerro i la carta secreta de l'equip.....el Prosinescki!!! De míster hi podríem posar el Serra Ferrer, per exemple....

Torna l'humor

Normalment l'estiu televisiu sol ser avorridot, ple de repeticions de programes, de concursos patètics i simples, de magazines insofribles...A l'estiu no ve gaire de gust mirar la tele... No obstant això, aquest estiu s'ha pogut descobrir una autèntica perla a TV3, estic parlant d'Herois. Bé, no del pastitx que és la segona part de la sèrie americana, sinó del programa (inclassificable) d'Herois Quotidians. Al capdavant, hi trobem la que actualment estic segur que és la dona amb el millor sentit de l'humor de Catalunya, l'Empar Moliner.

L'heu vist? Jo vaig tardar un xic a descobrir-lo, però als pocs capítols que he vist m'he escollonat de riure. Potser per tractar-se d'un programa d'aquell humor amb un punt d'absurd (d'aquell absurd que algun cop assoleix un gag de Polònia) i amb un gran contingut d'ironia sobre la societat catalana. Els termes defensa de la llengua, creixement sostenible, diversitat cultural, igualtat de sexes, etc. tant de moda avui en dia són tractats amb un lúcid sentit de l'humor.

És molt curiós, perquè el programa s'emet els dilluns després de l'Entre Línies, documentals que a vegades semblen ficció del grau surrealista que tenen. Per la seva part l'Empar presenta el programa com si es tractés d'un Entre Línies. Fa un petit resum del contingut del programa format per falsos documentals per a presentar alguns dels herois catalans que lluiten per a fer millor aquest país. Aquest dilluns, per exemple, dos petits reportatges: un alterna-tour per Barcelona, sempre fugint de les zones turístiques (boníssim!!) i un reportatge sobre l'associació ACDC (Associació Cultural de Dones de Catalunya) i sobre les entrevistes que realitzen per a contractar una dona de fer feines per al seu local. Realment, el gag sobre l'alterna-tour, va ser sublim, sobretot en el moment en que tot l'autobús turístic emmudeix davant de la "bellesa desbordant" de la planta de ciment de Montcada i Reixac. Algun dels alterno-turistes acaba desmaiat i tot al contemplar-la. Això si, quan el bus passa pel davant de la Sagrada Família, es passen les cortines de les finestres i prohibit mirar fora. El tipus de turisme en qüestió, té com a objectiu fugir dels turistes adotzenats. Especialment brillant també és el moment en què en el dinar de grup, el guia li pren el ketxup a un dels turistes perquè, segons diu, és un aliment "turístic". Mentrestant, un altre dels turistes es fa una fotografia amb un esplèndid "Plat Combinat número 2".

Durant el programa també es dóna el Consell del dia. Ahir tocava explicar com preparar una casa per a indigent per a fer-li la vida millor i millorar el paisatge urbà. Després de decorar una capsa de cartró de frigorífic, l'obra es culminava instal·lant les connexions per a la TDT!!

Jo recomanaria a tothom que veiés aquest programa almenys un cop, perquè realment pot fer riure molt! El podria qualificar sense embuts, com el millor programa d'humor de TV3 dels últims anys!! Per mi superior al millor Polònia i només comparable al gran Plats Bruts, La cosa nostra, Una altra cosa o a La memòria dels cargols (és clar que tots ells edulcorats pel pas del temps)!!

Do u remember? Remember my name? There is September!!

And the Festa major de Tremp appears again!

Ja tornem a tenir una nova festa major a la vista. I per fi tindrem a Tremp, una presència que els conciutadans "esperàvem" des de feia temps. Una actuació que marcarà una gran fita dins les festes majors. No hi ha dia que passés sense que la gent anés preguntant-se quan arribaria el gran dia. I ara ja sabem que serà prompte, aquesta setmana que ve concretament.

En el primer simposi WWSDFTT (We Want Sergi Domene Flying To Tremp)celebrat al Tarraquet el passat curs, els presidents de les diferents associacions de veïns de Tremp, van acordar pressionar la regidoria de cultura de l'ajuntament per a que portés el famós DJ a la capital del Jussà. Segons declaracions de l'encarregat de presidir el simposi, el president en funcions de l'associació de veïns de la Font Vella (el president titular era a collir trumfes a l'hort i no va poder assistir segons el comunicat oficial) i en nom de tots els participants, "una ciutat emprenedora i amb ganes de tirar endavant necessita impregnar-se de referents culturals del nostre país" i per això demanava a l'ajuntament que "un dels millors músics del país, com és Sergi Domene, actuï per fi a Tremp, acabant així amb el buit cultural que tenim al Pallars". Segons el mateix president, durant el simposi, s'ha acordat enviar una carta firmada per tots els participants a l'ajuntament en què es demana que "els valors propis que representa la música electrònica, entre els quals trobem la defensa de la llengua, juntament amb els exitosos precedents de festivals tecno a Tremp plens de bon rotllo, cordialitat i solidaritat; serveixin per a fer decidir la comissió de festes trempolina a contractar un dels millors DJ's del nostre país". Finalment va afirmar que, "els pressupostos de l'ajuntament haurien de deixar de banda altres departaments secundaris com ara Sanitat o Ensenyament per a destinar tot el diner públic possible per a que Sergi vingui, costi el que costi".

Imatge pertanyent a l'últim festival tecno organitzat a la pista del Pinell el setembre de l'any passat

Per la seva part, el president del col·lectiu d'Esquirols, Esquiroles i Altres Mamífers del Pinell (EEIAMP) s'ha mostrat "encantat de que el seu districte pugui acollir un esdeveniment tant important per al futur desenvolupament sostenible de la població humana de la Conca". En Ruski ha afirmat que "a diferència del que s'ha dit en alguns mitjans, els esquirols són uns grans amants de la música electrònica i del que vulgarment s'anomena txumba-txumba" així mateix ha conclòs que "el soroll que pugui ocasionar el concert no suposa cap contratemps per la tranquil·la vida dels esquirols". Aquestes declaracions han convingut amb les del president del col·lectiu de veïns del Porvenir que ha afirmat per videoconferència que "no és veritat que la música del concert molesti els veïns del seu barri. Ans al contrari, la majoria de veïns han afirmat que acudiran en massa al concert".

Algunes fonts fiables, han desmentit un rumor que havia transcendit sobre el simposi, segons el qual es deia que els participants havien estat consumint substàncies estupefaents durant i fins i tot abans de l'esdeveniment. Segons aquest rumor, al simposi només hi acudiren alguns joves eixelebrats que havien aparcat els seus cotxes de colors llampants davant el Tarraquet amb la música "txumba-txumba" (com es diu vulgarment) a tope i en un estat físic "decadent". Una veïna d'avançada edat afirmava que n'hi havia un que tenia els ulls "molt oberts, com si li haguéssin fotut pinces per aguantar-los". Aquest rumor, insistim, ha estat desmentit. De fet un dels assistents va realitzar unes contundents declaracions: "aquí nadie se ha tomao ningún tripi vale colega! Estamo tódo limpio joér". La Sergidomenemania s'ha apoderat de Tremp.

Seguirem informant!!!! Pròximament la crònica del concert.....
Be water my friend

La Broma, d'en Kundera

(...i tornant a tocar de peus a terra...)

En una de les tranquil·les i relaxants lectures d'aquest estiu, m'acompanya "La Broma" d'en Milan Kundera. Ben arrebossat en platges verges mallorquines m'ha anat imantant i hipnotitzant mentre el Sol anava recorrent aquella meitat de cel que encara li quedava per saborejar del dia.

Ludvik és un jove estudiant de ciències, que, induït per la corrent comunista que triomfava entre els joves de mitjans de segle passat a Praga, participa activament en la cúpula del partit comunista de la universitat. Però una postal escrita en broma per impressionar la seva xicota, descoberta i mal rebuda pels seus camarades, fa que en Ludvik sigui expulsat del partit i de la universitat. Aquest fet el durà a més de 7 anys de treballs forçats a la mina i serveis militars obligatoris, que convertiran la resta de la seva joventut en un infern.

En un principi, Ludvik, es resisteix a renegar dels principis comunistes, i es creu víctima d'una injustícia, però a poc a poc es va adonant de la crua realitat. El poder comunista, lluny dels ideals en què ell creia, ha convertit el país en una presó d'on és molt difícil escapar i en la qual resulta impossible viure amb llibertat. En Ludvik aprèn a no confiar en ningú, i a refer la seva vida, sempre mantenint la distància amb el seu passat. Entre mig també viu la desesperació d'un amor que les circumstàncies converteixen en impossible.

Evidentment, aquesta seria una síntesi massa petita per encabir tota l'evolució del personatge principal. Així com alguns dels secundaris com Helena o el seu marit i enemic del protagonista, Jankov. O en Kotska, que sense que Ludvik ho sospita, li manté un odi molt profund. O la ingènua Lucie, que tot i la seva aparent poca importància, es converteix en un important nexe d'unió. No sóc jo el més indicat per a explicar-ho. Però si que ens permet conèixer la gènesis de la història. Com una broma enmig d'una societat que ha perdut el sentit de l'humor, es converteix en una condemna per a tota la vida. Com una societat estrangulada pel comunisme va perdent el somriure progressivament. I de com n'és d'important mantenir el somriure, perquè una societat sense humor, és una societat tocada de mort.

Quadern d'estiu (CODA)

La diferència fonamental entre ambdós qüestions (la dolenta i la menys dolenta), és la difícil conjuntura que s'ha anat presentant al llarg dels segles i en tota la història de la humanitat. Separació o no separació del cos, les mamelles i la falange. Tres parts unitroncals amb les mateixes fesomies monstruoses. Tres estrips de carn. Tres feréstegues guineus de bosc. Tres fades titubejants. Tres instants perduts per la persistència de la memòria. Tres nàufrags perduts en l'elixir de l'espai, ben entés com a tal. Tres destrals clavades sobre cada un dels arbres de la vida. Tres malalties enlluernades per l'esperança que sobreviu a la desesperació. Tres deus: una de vi, una altra d'aigua i la tercera de sang. Tres nadons mamant famèlicament en un cul de sac. Tres cadències que no volen acabar.

Del quadern d'estiu (i dos)

Dins el meu petit desordre,
Maleeixo aquest terrabastall
m'embafen meves concubines
i no em queixo pas d'obliqüitats

permeses per badocs antisistema
ninots de palla viscerals
no per ser tota pitrera
podria ser menys dissonant

La falda em sembla un espectre
tota ella i les seves peculiaritats
cames nues i tant d'estrèpit
causat per culs mal estofats

La languidesa no em devora,
(Em sento) a mi! massa amic de la discòrdia
de vells mags poc adaptats.
Embadalit amb les vergonyes,
d'una nina tirant les molles
del seu pobre i trist croissant

Brolla en pic la timidesa
d'una bel·ligerant tristesa
d'un sòmines donat a fugidisses
i embadalit per tants estralls

Pinya fresca i mal tallada

En Daniel Johnston badallant

Embaucadors a domicili
tendres melics i homicidis
a la pròpia voluntat.
Ninot de palla estrafolari
vius absent al succés diari
i al formatge trepidant

Quadern d'estiu

De fer por en sap tothom, o no, però almenys ho pot intentar tothom. De fer veure que no té por també. I excloure la por del altres, fer-la aliena, ens encanta... De fet, la credibilitat de la malversació de recursos antròpics pel mateix motiu que el zero, va en augment. I hi seguirà anant. Ja han passat massa calamitats mediàtiques. Si es que la calamitat en sí mateixa no és mediàtica... I si realment tota calamitat interessa pel seu grau de propagació mediàtica? Es que una guerra, si pot ensenyar més carn de televisió es torna més mediàtica? O en funció de l'interés potencial que té es va convertint en carnassa de periodisme? En fi, automatismes o no, les platges cada cop són menys platges per als filantrops. I hi augmenta la sang en comptes de la sal.

Però...i perquè no invitar-nos a nosaltres mateixos a una vida molt més obscura? Perquè no donar-nos un bany de sofriment? No seria d'allò més lucratiu convertir-nos en devoradors d'abocadors? Segurament la resposta seria taxativa. Lògicament. O perquè no convertir-nos en màrtirs de metralladores? La recompensa del paradís ens semblaria escarransida. Aleshores, un bany de luxe? Però és car d'aconseguir.

I la solució és posar-nos contra les classes baixes. Perquè tant criticar inmigrants, gitanos, baixos coeficients intel·lectuals...la posició d'aquells que sofrim els avatars d'aquesta classe mitjana, cada cop menys mitjana al nostre país no hauríem de lluitar contra una altra classe superior, com és raó de ser de la gènesis humana? Perquè indultem amb indiferència aquell que enfonsa econòmicament un país, aquell que dóna ordres d'assassinar, aquell que evadeix impostos (encara li riem les gràcies) i en canvi ens aboquem contra aquell que apallissa una immigrant al tren, aquell que intel·lectualment no pot donar més de sí?

S'ha girat la truita? Potser ara és més fàcil resignar-se a que més amunt d'on som no arribarem però com a mínim aquells que estan per sota que ho estiguin més. Lluitar amb la constància i la tossuderia és un principi que cada cop abandonem més. I potser algun dia s'haurà de recuperar abans no sigui massa tard.

Churchill

L'altre dia, que llegeixo en una revista la següent frase del "bo" d'en Winston:
"Un optimista veu una oportunitat en cada calamitat, un pessimista veu una calamitat en cada oportunitat"

no us penseu que no hi he reflexionat força...buscant, he trobat aquesta altra també boníssima:
"Tot sovint m'he hagut de menjar les meves pròpies paraules i he descobert que són una dieta equilibrada"

sense desperdici...

si después, de ordenar...
todos mis defectos...
....soy incapaz
de sentirme vulgar...

Again...

Després d'aquest "parón" de Juliol, torno a actualitzar amb dos adéus.

The End of La Lira
El primer de casa. El teatre La Lira, emblemàtic com pocs a Tremp, sembla que ha arrivat al final dels seus dies. L'edifici es troba en un estat més aviat lamentable. El manteniment ha estat nul en els anys que jo en tinc record. Una sèrie de bons records, però, també em van venir al cap d'ençà que em vaig enterar de la notícia. Des dels balls de l'esbart dansaire de petit, els concerts, els primers cops que vaig anar al cine, amb les Tortugues Ninja i els caçafantasmes entre tantes altres… el boom del Titanic, quan tot Tremp va anar al cine, encara que no hi hagués anat… tothom menys Magtell de fego, que es va estimar més anar a olorar el farum de Vilamitjana. I que me'n dieu dels certàmens literaris de Sant Jordi? I dels Escala en hifi, del Godoy, del teatre A Galet,… (els Pastorets jo els recordo al Casal, prò els més menuts també a la Lira.) A més és una sala que ha vist transcórrer tot un segle d'història a Tremp, i ara "consivol" dia mo la fotran a terra!

A mi, sinceramente em sap greu. Entenc que arquitectónicament no sigui una joia, però a mi, almenys la sala, m'agradava. I enderrocar-ho tot així d'un dia per l'altre… no sé… trobo que no hi ha respecte per tants anys d'història. D'acord que la façana s'havia d'arreglar, l'edifici també, però la sala… aish! Em sap greu i tot!! No a l'enderroc de la Lira!!!

And Frank says bye..
Un altre adéu que em fa pena. Segurament perquè el que m'hagués encantat que toqués el dos és el Mr. Laporta. I també perquè serà el millor entrenador del Barça que jo recordi. I perquè (amb pocs records del Dream Team), l'equip d'en Frank, el Ronaldinho, el Deco i companyia el recordaré com el meu equip de somni. A pesar de que hagi acabat així de malament. I també perquè trobo que és molt ben parit, mai es va posar amb ningú ni amb cap periodista, que ja és dir!!!!. I a sobres un catxondo. I a més bon entrenador. En fi, dubto que mai més tinguem un entrenador així… RIJKARD FOREVER

Ja sta!
Lluís Roy, Els dijous nous, Manacor.

Viscituds...

Gairebé una setmana ja a Mallorca...
I han passat tantes coses.... avui és el primer dia que tinc ganes de passar aquí al piset amb tranquilitat. Que per desgràcia meva, per St. Joan no es festa a Manacor...!! ja els val!

Un tip de caletes, platges, fars, tranquilitat i, com no podia ser d'altra manera, alemanys. El dilluns ja va venir el Marc a veure'm abans de que jo arribés!! quin gran desajust! i el dissabte l'Anna, o sigui que deu ni do, no m'he pogut pas enyorar! I el dissabte arriba l'Anna a l'aeroport de Palma amb el Nowitzki al costat!! i jo que en comptes de dir-li res que me'n vaig amb l'Anna.. Dirk, un altre cop que em vinguis a veure fes-t'ho venir bé perquè no estigui ocupat!!

Manacor és tranquil. I sa feina també. El jefe es passa els dies a l'oficina de Palma o sigui que això fa la feina molt menys estressant. D'ambient se'n veu poc, el poble és aburridot, però tenim mil platges aquí la vora i allí la gent hi abunda més. Massa i tot pel meu gust. I el sol no ens ha abandonat ni un sol dia. És prou important!!

El pis és gran, i espero que aviat s'ompli de gent que ja sap que aquí hi ha lloc per ells. O sigui que ja us podeu pillar un vol presto presto!!

Fins la pròxima! Deixo fotiko de Cala Figuera!

Com que sequera eh??

Sequera: absència de precipitacions (normalment pluges) en un determinat territori per un considerable interval de temps (mesos, anys...). La sequera pot provocar la mort de part de la flora del lloc, afavorint la desertització.

Era per tenir-ho una mica clar. Es que hi ha cops que poso la televisió i no sé si es que a mi no m'han ensenyat bé o es que la gent que surt per la tele estan tocats pel bolet! Ja porto uns quants caps de setmana que la pluja me'ls ha esguerrat, del tot. I pel que ve també pinten bastos! I els embassaments plens! Però els cap cuadrats de la tele venga a parlar de sequera i restriccions. Els vaixells que porten aigua a Barcelona deuen portar opi com a mínim. Espero que portin opi o alguna cosa de més valor. Suposo que no deuen ser tant ximplets de portar aigua. Però si aquí n'hi cau cada dia!!! my god!!

Tant, és. Només demano que no plogui aquest dissabte. Please!


En resum. Plantegem hipòtesis. Qui té el control de les pluges? St. Pere. I com a molt en delegació especial a Catalunya el Picó. Per tant el focus està localitzat. Falta veure qui serà més tossut, si St. Pere arruinant caps de setmana o els polítics fent trasvassaments i portant vaixells carregats d'aigua? I està clar, per la tele, anar parlant de sequera.