divendres, 31 d’octubre de 2008

Woody Allen, enamorament i desamor


Ja ha plogut molt des de que em vaig quedar enganxat mirant "L'última nit d'en Boris Gruixenko" (1975), la primera peli q recordo haver vist d'en Woody. Recordo no poder parar de tronxar-me amb la saturació de gags! A partir d'aquell moment, la meva fixació amb Allen va anar en augment. Recordo molt vivament també, quan vaig veure "Què passa Lliri tigrat?"(1966). De fet, aquesta pel·lícula, no és seva, és un fillm yakuza japonés, tant irrisori, que es va decidir que en Woody li borrés tot el so, i donés la volta a les situacions creant uns diàlegs nous i una nova història on la màfia japonesa es passava tota la peli buscant i matant per una recepta d'una amanida!!! D'allò més surrealista!!


Després van venir pel·lícules com Manhattan (1979), Hannah i les seves germanes (1986) o Dies de ràdio (1987), totes elles ja més sèries, però genials! Fins i tot films més densos com Interiors (1978) se'm feien atractius per la vista. El sentit de l'humor era constant, i el món de diàleg que creava, el trobo francament genial, va passar a ser el meu director preferit. Les bandes sonores, amb jazz de l'autèntic, pur Ragtime i jazz del més primitiu i salvatge, eren un altre dels atractius dels seus films!!! El fet de no recollir l'Oscar que li van donar per Annie Hall, perquè, segons ell, l'endemà al matí havia quedat per tocar el clarinet amb la seva banda, va ser d'aquelles coses que et fan entendrir per una persona i una celebritat com ell. Pur caràcter inconformista!


Llavors, poc a poc em va començar a desagradar cada cop més. Pel·lícules com Lladres d'estar per casa (2000), Desmuntant en Harry (1997) i La maledicció de l'escorpí de Jade (2001) tenien punts brillants, però ja no eren el mateix... Em va encantar Acords i desacords (1999) però en canvi em va decepcionar profundament Tothom diu I love you (1996).

Però la decepció més gran va arribar amb Un final made in Hollywood (2002) i Qualsevol altra cosa (2003), pel·lícules no menors, sinó poc dignes de la seva carrera cinematogràfica... en fi, un error que es va aconseguir tapar una mica amb Match Point (2005), però que en la seva segona visió vaig descobrir que era una pel·lícula trampa! I per què? Hi ha un gran motiu que es diu Scarlett Johanson, aquesta actriu de mirada hipnòtica i altres coses també hipnòtiques...No nego que no sigui una bona actriu, per descomptat que ho és, però trobo que gran part de l'encert de la pel·lícula recau en ella i el tractament del seu personatge. Sens dubte, els pitjors moments de la peli venen quan ella desapareix de la vida del protagonista Chris i, per tant, de la pantalla. La intriga de la segona meitat de film, és l'altre punt que fa interessant la peli, cosa que no diu molt en favor d'ella. La metàfora que vol crear sobre la sort i la vida, és acertada, però poca cosa i massa innocent per a un film que sinó fos per la Scarlett (n'estic segur), no seria el que és!

En fi, n'hi ha prou amb el què ha fet aquest home com per a considerar-lo un geni, però últimament m'estan sobrant moltes coses. A part de la baixada del nivell dels seus guions, no m'ha agradat gens el rebombori que s'ha generat en torn seu a Barcelona arran del rodatge de la seva peli a la ciutat comtal. Excessiu! S'ha tornat massa mediàtic! Excessiu! A més, el Príncep d'Astúries ja em va sobrar completament! Hi ha molts altres directors que l'haurien merescut més que ell!! Es que últimament, sembla que el que faci aquest homenet sigui or! Per Déu! Es que ja no sabem diferenciar el gra de la palla!!!

2 comentaris:

òscar ha dit...

amb woody allen ja m'estic acostumant massa al tres pals i una sola pastanaga.
crec que el decliu de les seves pelis és evident. tot i així, segueixo no fallant a cap d'elles esperant trobar aquell momentet captivador. a vicky, no em va aparèixer per cap lloc.

ps: qualsevol de love of lesbian va bé. a l'ascensor, al carrer, on sigui! :)

Bargalloneta ha dit...

Jo també soc una seguidora fidel a Woody Allen des de fa molts anys, m'agraden els seus personatges, m'agraden les seves històries, la seva genialitat.És cert que potser ha anat baixant de genialitat en les seves darreres produccions, però sempre hi ha el toc Allen en les seves pel.lícules i això fa que segueixi sent un dels directors més importants que hi ha actualment a arreu del món. Recordo que quan vaig estar a NY una de les coses que vaig fer va ser seure al banc de la foto que has posat tu, amb el pont de Queensboro al davant, em vaig sentir una mica dona Allen..
Ja t'he linkat al meu blog, benvingut!!