dijous, 3 de setembre de 2009

A libro abierto - L'home que va reinar

L'obra cinematogràfica de John Huston és comparable a la d'altres directors sobradament talentosos com Stanley Kubrick o Roman Polanski. Són cineastes que destaquen pel seu eclectisisme i la varietat de gèneres que abarquen amb el seu talent. El mateix Huston, a les seves memòries A libro abierto, destaca aquesta característica, aquesta falta d'homogeneitat temàtica en les seves pel·lícules, i la contrasta amb la mirada d'altres directors com Fellini, Buñuel o Bergman, cineastes molt més personals. Aquesta heterogènia en la seva obra, la podríem entendre parcialment llegint la seva excel·lent autobiografia.
Sorprén la gran quantita d'aficions i temes pels quals Huston es va interessar. Abans de dedicar-se al cinema, va boxejar, va estudiar art, treballà com a periodista i finalment va començar a escriure guions per a Broadway. Durant la seva vida, va ser un apassionat de la caça, de les curses de cavalls, del póker, de l'art i del whisky. Va estar casat amb cinc dones, de les que explica algunes de les anècdotes més inversemblants i divertides. Com per exemple quan una nit de borratxera, mig en broma va prometre's casar-se amb l'actriu Evelyn Keyes i aquella mateixa nit van contraure matrimoni. O quan va preferir dormir amb un ximpanzé encara que això comportés deixar la seva dona al carrer.
Per al cinèfil, també deixa un bon grapat d'anècdotes d'interès. Com per exemple quan estava rodant A través del Pacífico a Panamà, rodatge que no encarava amb especial entusiasme i quan va rebre la crida de l'exèrcit, va decidir deixar Humphrey Bogart lligat en una cadira amb milers de tropes enemigues rodejant-lo. El director que el substituís, havia de deslliurar Bogie amb alguna solució enginyosa sense que la trama perdés credibilitat: missió pràcticament impossible. També recordava amb orgull, la baralla que va tenir amb Errol Flynt en una festa a casa el productor David Selznick, que recorda com un combat molt llarg i extremadament net en que tots dos varen acabar a l'hospital amb alguna costella trencada. Explica amb especial frustació la seva lluita contra la caça de bruixes del senador McCarthy. També són interessants els problemes que va tenir amb Montgomery Clift a Freud i amb Marilyn Monroe (a qui va descobrir a La Jungla de Asfalto) o les dificultats en rodatges com La reina de África, Las raíces del cielo o fins i tot el sorprenent rodatge de Sangre sabia. O la professionalitat de Deborah Kerr i Robert Mitchum a Solo Dios lo sabe. L'admiració cap al seu pare Walter, i el paper memorable que va realitzar a El tesoro de Sierra Madre. També explica les relacions amb els seus guioniestes com en el cas de la seva col·laboració amb Truman Capote o les petites aportacions que Tenessee Williams va realitzar per al seu film La noche de la iguana com l'escena en què Richard Burton camina descalç sobre els cristalls trencats al terra, signe inequívoc de que ha perdut el senderi. O la presència decadent D'Arthur Miller guionista de Vidas Rebeldes que vivia en aquell moment totalment submís als desitjos d'una narcòtica Marilyn.
I per no parlar de l'enorme quantitat de gent interessant amb qui es va relacionar, des de Hemingway (a qui anomenava papa), l'escriptora Carson MacCullers, el músic George Gershwin i altres grans personalitats de l'art, actors, escriptors, jockers...Les seves dues pàtries adoptives: Irlanda on va viure prop de 20 anys, i Mèxic on va passar diferents etapes de la seva vida i on va acabar vivint pràcticament retirat. Sense oblidar el fet curiós, de que, sota la seva direcció, tant el seu pare Walter com la seva filla Angelica van aconseguir guanyar un Oscar. En fi, una vida inabarcable d'un home que va reinar, com a mínim, en la seva pròpia vida.

dilluns, 10 d’agost de 2009

Manel

A vegades ens trobem franquejats, noquejats amb un cop inesperat. Amb una quotidianitat estrepitosa que ens esgarrifa, dins nostre s’obre una escletxa de profunditats insondables que ens aboca inexorablement a la impotència i la indignació. Realment et mereixies això Manel? Era la teva bola la que havia de sortir en aquesta macabra loteria? No havies patit prou ja?

En aquests dies, molt sovint m’ha vingut a la memòria la teva cara d’infant. Sempre et recordaré com aquell nen innocent que baixava pel davant de casa amb els seus dos germans, tots tres corrent al tornar de l’escola. Les teves ulleres sempre mig caigudes, lligades amb cordill al clatell. Els teus morritos bruts del berenar quan et presentaves a la tarda a casa a jugar a futbol o demanant si podies jugar al futbolí de casa mentre la teva padrina et buscava i tu contestaves reclamant-li cinc minuts més d’esbarjo. Gairebé no aixecaves dos pams de terra, però poc t’he conegut de més grandet, Manel, o sigui que sempre guardaré aquesta imatge teva. Enrere deixes gent que estic segur que t’estimaven molt, pels que has estat molt important, no en dubto, i això ha fet que en tot el cap de setmana no hagi pogut treure’m una esgarrifosa imatge del cap. Espero que des d’allí on siguis els puguis ajudar a trobar forces per tirar endavant, les mateixes que sempre vas trobar tu per empenyer les dificultats. Jo sempre et guardaré un raconet en la meva memòria, d’això també n’estic segur.

dijous, 18 de juny de 2009

Prou victimisme i provincialisme!

Un dels històrics problemes de Catalunya, ha estat aquesta odiosa comparació i fixació que s’ha volgut tenir amb Madrid. En problemes com el del finançament, sempre es posa Madrid com a culpable; quan alguna cosa no es fa bé, la culpa sempre és de Madrid, del govern central. Quan a Madrid es fa alguna cosa millor que a Catalunya, sempre a queixar-nos, mai es fa autocrítica, és molt més fácil donar les culpes a Madrid.

Un dels estandarts d’aquesta fixació envers la capital castellana, és el president Laporta. No cal dir que el Barça, com a club català, sempre ha posat massa l’ull a la casa blanca i en Laporta ho va deixar clar d'entrada, amb l’obsessió de fitxar l’Eto’o acabat d’aterrar a can Barça. I això quan (diguem-ho clar) et vols comparar amb el millor club del món històricament, és un gran defecte. El Barça s’ha posat aquest any al nivell dels grans clubs europeus. Llavors, perquè sempre aquesta fixació amb l’etern rival?

Tot un pallasso com el Laporta, ha tornat a posar-se de potes a la galleda. Tritranquilo Joan? I perquè cada dia renegues del Madrid? Què més t’importa a qui fitxi el Madrid i quants diners es gasti? Com pots acusar al Florentino de prepotent quan tu ets el primer a ser-ho? Si el Madrid ha fet una mala inversió amb el Kaka i el Ronaldo, ja es veurà a la llarga, i será el propi club blanc qui en patirà les conseqüències. Que passa Laporta, que potser et fa por que al Madrid hi hagi un president que els té més ben posats que tu?

Mai un club guanyador havia passat a derrotat en tant poc temps i sense jugar. El Barça a tornat al seu paper de víctima en comptes de poder presumir de ser ara mateix el millor equip del món, d’oferir el millor futbol i la millor planificació esportiva, amb una model de cantera envejable. Ha tornat a llençar-se contra el mateix mur de sempre i patèticament. Tant de bo arribi un dia en que els culés puguem aixecar els ulls per sobre d’aquest mur, i ens puguem passejar amb la cara ben alta sense anar dient: “de les nou del Madrid n’hi ha sis en blanc i negre”. Mentrestant, espero que d’aquí uns mesos, el Barça recuperi l’estigma de líder sobre el camp i les coses tornin al seu lloc quan Messi o Iniesta (que, dit de passada, van arribar molt abans del laportisme) demostrin qui ha de parlar en el futbol!

divendres, 29 de maig de 2009

Exercici de síntesi (I)

A Un verano con Monica hom es pot començar a acostar a l’univers d’Ingmar Bergman. Les relacions impossibles, o millor dit, la impossibilitat de les relacions dels personatges de Liv Ullman i Erland Josephson a Secretos de un matrimonio i Saraband, a Un verano con Monica, adopten un estat embrionari. En Un verano con Mónica es pot intuir gran part del futur univers bergmanià i de la seva fascinació per captar les misèries més humanes i els seus actes més despreciables i cruels. Però a Un verano con Monica hi ha molt més que això. Hi ha frescura en la forma de rodar i s’hi aprecia la voluntat del geni suec de captar la bellesa efímera de la joventut en els preciosos plans a les costes escandinaves. I no en dubteu pas que ho aconsegueix.
Genova. Una important decepció. Per molt que Genova sigui interessant en la seva forma, en la descripció d’una ciutat que es troba en sintonia amb les emocions dels personatges; tot i que Genova aconsegueixi posar nerviós l’espectador en les seqüències gairebé claustrofòbiques pels estrets carrers de la ciutat italiana i tot i que trobo encertada la forma de filmar de Winterbottom, sempre com si la càmera fos un mer testimoni del dia a dia d’una familia que es vol tornar a aixecar; Gènova no acaba de funcionar com a film. La seva irregularitat i la falta d’una claredat d’idees i d’un desenvolupament més elaborat la converteixen en una idea desaprofitada, una més en el cinema actual.

Eva al desnudo. Hi ha quelcom que s’hi pugui afegir? Possiblement el millor document sobre psicología femenina que existeixi en cinema. Un flashback inicial que recorda al de grans clàssics com Rebecca o Ciudadano Kane.



Las nieves del Kilimanjaro. Em va sorprendre. Sense haver llegit la novel·la homónima d’en Hemingway, és sorprenent com adopta l’aura de textos com Tendra és la nit d’en Scott Fitzgerald i transporta aquell desencís d’altres novel·les de la generació perduda com Un Adeu a les armes cap a un homenatge a tota una generació d’escriptors i somniadors.

dimarts, 26 de maig de 2009

RAPADA


Al meu poble en diem xollar.


M’agrada de tant en tant, tallar-me el cabell amb màquina, a l’1 o al dos, ben curtet. Bé ahir va ser al 3. I un cop amb el cap afeitat, pasar-me la mà pel clatell notant aquell agradable pessigolleig que les puntes dels cabells em deixen als dits. Notar com el pèl ha guanyat en fermesa i torna a ser jove i ple de vigorositat (de momento encara ho puc afirmar).



En el cinema, d’afeitades de cap mítiques n’hi ha hagut vàries. Normalment per simbolitzar un gir en un personatge, una necessitat de començar de nou. Per a mi n’hi ha una de mítica: es tracta de la que es fa el Robert de Niro de Taxi Driver, un cop esclata. En aquell tallat de cabell i canvi d’imatge no hi ha només això, hi ha tota la ràbia i la ira concentrades i fins aleshores redimides en contra del món. En aquell afeitat de la testa, De Niro diu prou i es treu tota la innocència del cap per instalar-hi la follia. De Niro passa a interpretar una cara desconeguda del personatge però no d’una forma gratuïta: l’evolució del personatge ve de molt abans (veure l’excelent seqüència del got d’aigua amb l’aspirina efervescent, un altre espurneig de còlera tapiada) i es va acumulant fins a esclatar en l’escena en que es transforma físicament.



Aclaro que l’objectiu de la meva rapada no és el mateix.


dijous, 30 d’abril de 2009

The International

Podríem afirmar que The International (Id. 2009) s'emmarca dins el subgènere de thriller polític? Seria una possibilitat lícita, tot i que encara es podria concretar més i parlar de cinema compromés. I dins aquest cinema compromés, encara podríem parlar de cinema compromés amb el Tercer món, un subgènere en alça els últims anys. Després de l'especialista Costa-Gravas, alguns directors actuals han aprofitat aquest filó per desmembrar, des d'una òptica més o menys mediàtica i amb notable èxit, alguns dels abusos que els països més pobres han patit per part de Nosaltres, els països desenvolupats. Es podrien considerar films com Maria llena eres de gracia, La vendedora de rosas o propostes tant diferents com Diamante de sangre o El jardinero fiel.


En el plantejament, The International, és troba més propera a aquestes dues últimes. De fet, el guió que ens presenta Eric Singer, és d'allò més convencional. Un policia tenaç, Sallinger (un correcte Clive Owen) perseverant, absorvit per la seva feina i amb uns ideals ferms, pretèn treure a la llum una complexa xarxa de negocis d'armes lleugeres que esquitxa de ple un gran banc europeu. En aquesta investigació suicida, Sallinger veu morir un company i veu com cada cop es troba més sol perquè, evidentment, ningú vol que es descobreixi un entrellat que malmetria la imatge de molts països i gent poderosa.


A partir d'aquest plantejament, el guió es presenta massa convencional, massa pla. Des d'un personatge principal que ja hem vist en massa ocasions, fins a un personatge, el de l'excel·lent Armin Mueller-Stahl, que no acaba de ser creïble del tot a pesar de l'esforç del veterà actor. A partir d'aquí i del problema de la falta de tempo narratiu que provoca un guió que sura enmig d'un mar de conspiracions que arriben a ser vexatòries, la pel·lícula té alguns punts forts a remarcar.


El seu director, Tom Tykwer, va sorprendre amb Corre Lola, corre, un film que brillava amb llum pròpia, i que desmembrava una història a partir de la capritxosa aleatorietat del destí. Després, amb El Perfum, va aconseguir fer reflotar una pel·lícula, que sense el pols narratiu i del caràcter visual que aconseguí imprimir a algunes escenes, hauria estat fallida. Ara, passa una cosa similar amb The International de la qual, hi ha dues escenes que m'agradaria destacar.

En primer lloc, l'assassinat del polític italià Calvini, resulta una composició interessant. La combinació que ofereix Tykwer, mescla de picats i contrapicats en una plaça cèntrica a Milà, em van recordar (desconec si l'homenatge és deliberat) a El hombre que sabia demasiado, en concret a l'escena a les Nacions Unides, tant en les formes com en el fons. A The International, hi tornem a trobar un home, en la seva lluita per la justícia que es va empetitint a causa de les titàniques dimensions del seu enemic. Aquí, també veiem el poble fugint com formigues en una impressionant vista aèria, que deforma els humans, com a petits éssers, totalment en mans d'un poder superior. L'escena, es culmina amb l'impactant pla de Sallinger enmig d'un semàfor en roig, envoltat de cotxes entre els quals es troba l'assassí. Aquest pla és revelador de la solitud del personatge en la seva empresa.


I per últim lloc, podríem parlar de l'escena superlativa del film, el tiroteig impressionant al museu Guggenheim de Nova York, on sembla que també es guinya l'ullet a les famoses escenes de El acorazado Potemkin i Los Intocables de Eliott Ness.

Queda clar en aquest film, que Tykwer és un director interessat sumament en els exteriors dels seus films com també es pot observar en la notable escena del desenllaç a Istambul. I també interessat en dotar de caràcter tot allò que roda. Tampoc no es desmereixedor el pla final, on veiem un Sallinger amb un rostre que ha experimentat un canvi juxtaposat amb el que apareix als crèdits inicials, en una altra mostra de la preocupació del director alemany per a dotar de sentit i de poder visual allò que mostra en pantalla.


dimecres, 22 d’abril de 2009

Present i futur: una bipolaritat contradictòria

Ahir a la nit, empassant una de les últimes "perles" de TV3, l'Oikmentens, vaig escoltar fragments del debat que hi duien a terme els joves de diferents joventuts partidistes sobre la política catalana. Al director del programa, però, se li ha de reconéixer el mèrit de posar en el debat la Pilar Rahola, en el millor paper que li he vist a TV3 en molt de temps.
Els joves en qüestió, pertanyents a les joventuts nacionalistes, a les del PP, a la Jerc, a les joventuts d'iniciativa, etc. em van donar una sensació patètica sobretot tenint en compte que seran els polítics del demà. La majoria d'ells portaven engiponada una menjada de closca destacable. Una cosa es que en la teva joventut tinguis uns principis poc coherents, molt radicals o no del tot assentats, però una altra cosa, és que vegis un aprenent de Ridao, un de Mas i un altre de Saura de 18 anys. Que els nens es vulguin assemblar a Messi ho entenc, però a aquesta trepa??? La majoria d'ells parlaven amb la veu del partit, i això, en gent tant jove em sembla molt trist. I més amb la falta d'entusiasme de molts d'ells. Recordo que, jo als 18 anys tenia idees, il·lusions i m'interessava la política, sobretot tenia pensaments que em sortien de dins, no m'identificava en cap partit d'una forma definida. És cert que moltes de les coses que pensava llavors ara em semblen poc acertades i no hi estic d'acord, però la ideologia s'ha de colpir des de l'interior de les persones, i no des de líders de partit sectaris. Ull, la malastrugança torna a volar com una broma de tempesta sobre la política de les pròximes generacions catalanes.
En contraposició, el dilluns vaig assistir a la presentació del nou llibre de Mn. Ballarín, (La flor de l'esperança). Mn. Ballarín és una personalitat entranyable dins l'univers cultural català, i un enamorat de la llengua. I tinc la seguretat, que és una figura del Present encara als seus 89 anys. Escoltant-lo a ell i a aquells joves cregudets de l'Oikmentens, no em queda cap dubte que l'ànima de Mossèn és molt més jove que la de tots aquells espantaocells. Ballarín explica les coses sense ressentiment i amb l'alegria de voler viure i de voler ser feliç. Això sí! amb una visió molt àcida i crítica i combativa. En aquest mateix llibre que presentava, Ballarín parla de l'estàtua del Desconsol, situada davant del Parlament de Catalunya. En una intel·ligent mostra del seu savoir faire, Ballarín explica que tot el desencís de la societat civil catalana envers els polítics es veu reflexada cada dia en el marbre trist d'aquest Desconsol. I Déu sap que té més raó que cap dels que ho vulguin negar.
PD
Els que estigueu un xic farts de Sant Jordi, no deixeu passar l'oportunitat de passar per la genial paròdia que hi trobareu al blog següent:

dilluns, 20 d’abril de 2009

Celeste Alías Guitar Trio

Aquest jove trio format per la Celeste Alías a la veu, Santi Careta i Dani Comas a les guitarres, ens van deleitar el passat dijous en un directe al Vermell. El trio de jazz, va repassar alguns estandarts i clàssics del jazz i altres composicions més contemporànies i temes que caminen en la línia que separa el rock o el Blues amb el jazz en el que era un concert d'aniversari pels cinc anys del bar restarurant Vermell (Manresa).
No coneixia la veu d'aquesta gran cantant de Jazz, només m'hi vaig apropar perquè coneixia en Santi Careta, un dels bons del jazz català (si es que es pot posar aquesta etiqueta a una música tant universal). La sorpresa va ser gran, ja que la veu que té aquesta noia és magnífica. Una gran potència controladíssima perquè les guitarres puguessin seguir conversant en tot moment. Ritmes sudamericans també van tenyir l'escenari, i fins i tot en un dels bisos, el guitarrista de Remendaos va fer una col·laboració espontània per a versionar el hit Killing me softly amb la Celeste.
Un trio a tenir en compte en l'escena catalana, i que si continuen tocant amb aquest neguit, energia i fluidesa, de ben segur que aviat se'n sentirà parlar.

dilluns, 6 d’abril de 2009

La senectud: Mort d'un viatjant d'Arthur Miller i Gran Torino de Clint Eastwood

La setmana passada vaig assistir a la projecció de Gran Torino, l'última joia de Clint Eastwood i a la representació de Mort d'un Viatjant, dirigida per Mario Gas. Tot i no aparentar-ho inicialment, ambdues obres transcorren per algunes tangents comunes.

Deconstrucció d'un somni (Mort d'un viatjant)
Mort d'un Viatjant és un text colpidor sobre la ceguesa d'ànima, sobre la cara fosca del capitalisme. Willy Loman, és un venedor de seixanta anys que després de dedicar la seva vida a treballar per la seva empresa i als seus fills, s'adona que ha fracassat en totes dues coses, i no és capaç d'obrir els ulls per a veure-ho. En realitat no vol. El seu fill Biff, en canvi, intentarà fer veure al seu pare que ell no és cap triomfador i que les coses no els van tan bé com Willy vol creure en la seva esquizofrènia depressiva i en el seu comportament bipolar.
Ja des de la primera escena, veiem la deslocalització emocional i el nomadisme dels personatges en la seva recerca de l'espai vital, es reflexen en un anar i venir del personatge, sempre rodejat de maletes, senyal de manca d'assentament tant físic com psíquic. De fet, hi ha moments en què Willy es comporta com un adolescent que mai ha passat a l'edat adulta, inmers en un vertigen alucinògen. El seu altre fill, Happy, li segueix els passos. Ni tant sols quan repeteix que es casarà els seus pares se'l prenen seriosament. A poc a poc veiem com Happy adquireix els tics del comportament del seu pare, com per exemple quan fa passar al seu germà com a jugador dels Giants, i després d'una forma molt més explícita quan ens adonem que en realitat no té el càrrec professional que explica, sinó que té un treball molt més modest.
El treball psicològic d'aquesta obra és brutal, i interrelació entre els personatges i amb els elements d'escena (en unes acertadíssimes projeccions) genial. És clar que, per sobre de tot, destaquen les interpretacions. Difícilment podríem desméréixer cap dels 12 actors, en especial el quartet principal, en estat de gràcia tots ells.
L'Adéu d'un mite (Gran Torino)
Gran Torino és, amb molta probabilitat, l'últim film en que Clint Eastwood es mostri davant la càmera. S'ha parlat molt d'aquesta obra mestra sobre els remordiments, sobre prejudicis i sobre els sentiments de les persones un cop s'acosta la mort, i estic segur que se'n continuarà parlant.
La fascinació pels cotxes
En totes dos obres, el cotxe és un element comú. El significat, però, és molt diferent. A Gran Torino, el cotxe representa una mescla de la passió per la feina, d'objecte de desig i al mateix temps de patriotisme. Walt, se sent orgullós del seu cotxe, en part per haver estat la seva feina, per la seva bellesa i també per ser símbol de nacionalitat americana i d'orgull nacional. A Mort d'un viatjant, els cotxes també es manifesten com símbol de triomf, d'èxit, i al mateix temps, del treball, i acaben protagonitzant el destí tràgic de Willy.
La relació amb els fills
En ambdós històries, els fills són protagonistes d'una forma similar. Representen el fracàs del progenitor incapaç d'educar d'una forma efectiva i al mateix temps del sentiment dels fills que senten que els han fallat.
Els veïns, la proximitat dels desconeguts
Si a Gran Torino, Walt s'adonarà que té més en comú amb els seus veïns orientals que amb els seus propis fills (memorable l'escena en què coneix el Chaman), a Mort d'un viatjant els, aparentment poc ambiciosos, veïns de Willy representen tot allò que el propi Sr. Loman no ha pogut aconseguir: un fill amb una bona feina, i ser un pare amb un treball respectable. Però mentre Walt és un home amb remordiments però amb la ment clara, i fàcilment s'oblidarà dels prejudicis; Willy no vol obrir els ulls, i ni tant sols és capaç de rebaixar-se quan ha perdut la feina i el seu veí Charles, a qui tant havia menyspreat, li ofereix una feina.
La presència del passat
Hi ha dos moments especials, que Willy recorda especialment i reiterativament a Mort d'un Viatjant: El primer, quan el seu germà Ben li va proposar d'anar a fer negocis a Alaska i va deixar passar l'oportunitat de fer-se ric (el tren de l'èxit capitalista passant de llarg) i el moment en què el seu prometedor fill Biff suspèn les matemàtiques, en un extrany canvi de comportament, que de seguida sospitem que va ser causat pel propi Willy. Willy, sent enyorança dels dies feliços cada cop més sovint, i la desesperació per haver fracassat el porten a fixar-se en el que podria haver estat.
El Walt de Gran Torino, en canvi, recorda en el seu passat, el moment en que va assassinar un indefens que s'havia rendit a la guerra de Corea. Walt, no sent enyorança ni es lamenta, simplement ha descobert que haver matat algú és un pes amb el que és molt difícil viure. Respecte als seus fills, Walt és implacable, tot i que en el fons sap que no ha fet les coses bé, i per això desvia cap a Teo el seu desig de ser un bon tutor.
El cognom
Walt, de cognom Kowalski, veu com un parell de cops, se li recorda que ell és d'origen polac, i d'alguna manera, ell mateix renega del seu cognom, ell se sent americà, però no pot desprendre's dels seus origens, de manera que quan extenua el seu racisme vers els veïns, no pot obviar que els seus antepassats ho van fer en les mateixes condicions.
El cognom Loman, també té un pes específic a Mort d'un viatjant, molts cops, tant Willy com Happy tenen somnis grandiloqüents referits al seu cognom, símbol de respecte envers la seva família i d'èxit personal.

dimecres, 1 d’abril de 2009

Mandrós...

Avui toca post poc currat, mandrós emfàticament i amb un xic d'autobiografia tenyida de cançó d'autoajuda:

Ah! i a més a més, amb text copiat de la cançó de Jaume Pla (Mazoni) acompanyat del pobre cadàver que tinc a la terrassa de casa!!

Se'm moren les plantes, no puc fer-hi res
Per molt que les regui
Se'm panseixen al cap de pocs dies i no en sé el perquè
Se'm moren les plantes no ho puc evitar
Per molt que m'hi esforci
Alguns diuen que és el canvi de clima però jo sé que no és veritat
Em posen a prova perquè saben com sóc
Que no toco de peus a terra, que quan se'm demana no hi sóc
Que tot el que creix mor poc a poc
Quan la constància flaqueja
Si et distreus perds el nord
Se'm moren les plantes i em poso molt trist
Però no perdo l'esperança
Compro llavors al florista cada matí.

També dono les gràcies al premi que m'ha donat en Noctas al seu blog, que m'ha fet molta il·lusió!

dilluns, 23 de març de 2009

Aloma: la Ventafocs segons Rodoreda i Dagoll Dagom

Ahir es va realitzar l'última de les dues representacions que Dagoll Dagom ha portat a Manresa del teatre musical Aloma. Després d'uns quants anys, la novel·la la tenia poc fresca, però l'univers de Mercè Rodoreda és seductor, i ràpidament t'endinsa en les seves entranyes.

El personatge principal, Aloma, és el prototip de dona de Rododera, dèbil en aparença però amb força d'esperit i somiadora; i d'un cor que s'anirà llimant a mesura que s'anirà trobant amb la vida cara a cara. Els homes importants en la seva vida, com gairebé sempre en l'autora de Mirall Trencat, representen la debilitat, la necessitat de domini i la submissió. I alhora, representen el no tocar de peus a terra, l'esperit covard. La visió dels escriptors de l'època, l'època del jazz de l'alcohol i de la Generació Perduda també és desmitificada per Rododera, capaç d'enlairar la senzillesa com a atribut.

El decorat, escenifica a la perfecció l'entorn d'Aloma. Cada un dels personatges de la família representa un nivell diferent per a ella. Tant el seu germà com el seu nebot, amb qui Aloma mantè els vincles més importants, es troben a l'esglaó més alt de la casa, representant el nivell de puresa més gran. El seu estimat Robert és troba un esglaó per sota, i serà la persona que farà tocar de peus a terra a Aloma, ella que era tan somiadora i que encara tenia esperança en la vida. La seva cunyada es troba un pèl per sota, representant una dona cansada de viure, desencantada de l'amor i un destí que Aloma està predestinada a viure. Tantmateix, quan podria fer-li costat, Anna prefereix jugar el paper fàcil i girar-se en contra d'Aloma, demostrant una manca de lluita que deixa perplexa a la jove. I a baix de tot, la mesquinitat i el fracàs del seu germà, l'engany, el costat dels homes que Aloma anirà descobrint. I la nostra protagonista viu a l'últim graó d'aquest estament.

Els símbols, com sempre en Rodoreda, són d'una importància cabdal. La casa, que representa l'honradesa, el treball i la constància, que simbolitza la llar, una família unida, s'anirà desmantellant a poc a poc, començant per la mort del seu nebot Dani, l'única espurna de frescor de la família, i que acabarà personificant-ne el seu l'ocàs. L'anell, també resulta un símbol de compromís i al mateix temps, com a joia, representa la cobdícia de Coral i la pèrdua de credibilitat d'en Joan i la seva feblesa i submissió. Les roses. El color de la roba. El vent, capaç de transformar amb el seu xiulet la quietud en torbament i de trasbalsar l'esperit d'Aloma. I per últim la serp, present continuament d'una forma metafòrica, i que ens ensenya com el pecat és present en tots els homes, i capaç de personificar-se d'una forma forma física en la figura de Coral.

No sempre l'espectacle conserva el ritme narratiu i la línia argumental es torna feixuga en certs punts, en especial de la primera part, però l'obra, per a mi, arriba a l'espectador gràcies a algunes escenes realment colpidores. La mort d'en Dani, resulta un dels punts forts. El seu "descens" cap al cel, representa un punt d'inflexió devastador en el devenir d'Aloma. El duo previ al final, cantat per l'Aloma jove i la gran (en una grandíssima interpretació de Carme Sansa) resulta d'una gran bellesa, i possiblement sigui el punt on s'assoleix el clímax o el punt de màxima tensió de l'obra; d'altra banda molt ben preparat en la precipitació d'esdeveniments final, quan Aloma se sent devorada pel món i s'adona que la gent només actua per interessos i enganys i en què el vent sembla que s'endugui les restes d'innocència que encara arrossegava de la seva infantesa.

dijous, 19 de març de 2009

The Reader: el pes moral de la Història

Recordo una entrevista al director francès Jean-Pierre Jeunet en relació a la seva fallida pel·lícula Largo domingo de noviazgo, en la que destacava la descompensació que existeix en el cinema entre films sobre la Segona Guerra Mundial i la Primera. La Primera, tot i provocar la mort de més de 20 milions de persones, ha estat oblidada en el cinema. A mi aquesta descompensació em mereix tres explicacions, tot i que n'hi poden haver més.
1. Com és evident, la Segona Guerra Mundial ha estat la més recent, i la definitiva al vell continent, la que establert el mapa polític a l'Europa Oest els últims 70 anys.


2. L'extermini jueu, per l'impacte que va provocar a l'Alemanya post nazisme i al món en general.


3. En els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, el cinema va esquivar el conflicte. A Alemanya sorgí l'expressionisme, en que la gestació del nazisme, fou tractat per alguns directors com Fritz Lang o Robert Wiene d'una forma metafòrica, però sempre evitant parlar d'una guerra que encara generava vergonya.
El Lector (The Reader, Stephen Daldry 2008), parla sobre el genocidi jueu, però en realitat ho fa des de la prespectiva de la generació posterior. I per a mi, aquí és on radica la importància i l'interès d'aquest, per altra banda, excel·lent film. El gran dilema que se'ns planteja, és el de la capacitat de la generació posterior al genocidi, d'entendre, jutjar i condemnar aquest llast que la història va brindar al poble alemany. D'una generació que odiava els pares i tiets. Capaç de jutjar els professors per no haver actuat contra el genocidi si en coneixien les conseqüències. El Lector, intenta aproximar-se no només a les conseqüències de la Segona Guerra Mundial, sinó també a les ferides intrínsiques i latents que va deixar la Primera analitzant la complexa psicologia d'una persona víctima del període entreguerres.

Sobre aquesta important reflexió, El Lector gira al voltant d'un noi de quinze anys que manté una aventura amb una dona madura (Hanna), i que anys més tard reconeixerà com a acusada en un judici contra les SS. La novel·la homònima de Bernhard Schlink, parla dels dubtes del jove Michael, de la moral de jutjar la seva antiga amant com una criminal, de jutjar-la per haver-li amagat el seu passat o simplement perdonar-la perquè les circumstàncies i la història, havien convertit Hanna en un monstre als ulls de la societat quan en realitat intentava sobreviure dignament. Però no és tant fàcil perdonar. També del dubte existencial sobre revelar un secret que guarda Hanna i que la pot salvar d'una condemna llarga o callar i deixar que ella conservi el seu secret.

Michael, representa, juntament amb els seus companys d'universitat, el pensament de la societat filla del Nazisme. Michael intenta entendre a diferència de molts altres. En meitat del judici, Hanna pregunta al jutge ¿I tu què hauries fet?. En aquest moment, és com si a tots els qui intenten jutjar-la, ella es defensi amb una pregunta, que com a mínim resulta incòmoda, a pesar que no justifiqui res. I aquesta és una pregunta que Michael es fa interiorment: és tant fàcil actuar moralment enmig d'unes circumstàncies tant terribles? És cert que qui mata sap que produeix sofriment, però és tant fàcil escapar-se d'aquesta obligació terrible? Michael viurà la resta de la seva vida amb aquest dilema. En un moment del judici, Michael visita un camp de concentració. En arribar, un pla detall ens mostra la seva mà agafada al filferro del camp. Aquest contrast entre la jove mà de Michael, i el passat dels camps, és per a mi d'un simbolisme esgarrifant, amb un pla mínim, s'ens mostra el xoc entre passat i present.
Per altra banda Hanna representa la generació anterior. Una generació nascuda de la pobresa i la misèria d'una Guerra que va enfonsar Alemanya després del tractat de Versalles, i que de la ignorància, va permetre l'ascens d'un monstre al poder. Hanna (impressionant Kate Winslet) viu desencantada, gairebé per inèrcia. Les seves rialles són escuetes i poc espontànies. Porta a la cara la marca de l'horror, de la indiferència envers l'horror. En la novel·la, aquesta psicologia contradictòria és descrita minuciosament. El film en té prou amb una seqüència per a mostrar-nos la veritable Hanna. La frase "No m'importes prou per a decepcionar-me" es clava al rostre de Michael, fent-li sentir la seva petitesa. Aquesta generació "culpable", també es mostrada pel professor de Michael (com sempre brillant Bruno Ganz) un home sentit i que intenta explicar als seus alumnes el valor de la llei, fins i tot quan aquesta perd tot significat.
El Lector fuig de tota èpica o voluntat d'emocionar fàcilment. Els fets es van precipitaant lentament cap a un final indefectiblement tràgic, sense que l'espectador se senti impressionat per trucs efectistes. Els fets més colpidors són explicats d'una forma minimalista i subtil. El film fuig també del recurs de la veu en off, en la que trobo una valent aposta per explicar amb imatges allò que els personatges senten, i n'hi ha prou amb petits detalls, per adonar-nos de la tragèdia interior que viuen els protagonistes.

El Lector em deixa el regust del cinema d'alta volada, d'aquell que viu de grans guions, del simbolisme, del que veu de la literatura, d'aquell que creu en la màgia i en la força de la càmera. El Lector hauria estat una justa vencedora en els passats Oscars (amb el permís d'en Fincher), al meu punt de vista infinitament superior a la sobrevalorada Slumdog Millionaire.

dimecres, 11 de març de 2009

INLAND EMPIRE: Una porta oberta a l'experimentació

Feia temps que contemplava amb respecte INLAND EMPIRE, l'última obra de David Lynch. No m'atrevia a veure-la. Tres hores del Lynch més abstracte fan molt de respecte, i més si un admira el director de Montana i encara té estampades a la retina algunes escenes d'El hombre elefante, Terciopelo Azul, Mulholland Drive o Corazón Salvaje. De totes maneres, finalment em vaig decidir a veure-la intentant allunyar-me del màxim nombre de prejudicis.

INLAND EMPIRE és realment l'obra més superlativa i ambiciosa de Lynch fins al moment. La primera hora de metratge és una història més o menys coherent sobre una actriu que aconsegueix un paper (Laura Dern) en el que serà un rodatge maleït. Més endavant, els actors principals del film van entrant en la personalitat dels papers que interpreten a mesura que el film es va tornant abstracte i surrealista. Un compendi d'imatges i escenes inquietants i perturbadores, al més estil Lynch però aquest cop portades a l'extrem, ens va conduint juntament amb Laura Dern cap a l'interior d'alguna cosa que ens és superior. Lynch ens va conduint i ens va deixant estupefactes amb escenes d'allò més aterradores. Ell mateix ha assegurat que mentre anava rodant les escenes no seguia un guió preestablert, i no sabia si allò que estava rodant desembocaria en un bon port.

Fer una interpretació d'aquest film, seria un error molt gran. És una obra per veure, per disfrutar-la visualment i per deixar la teva ment en mans d'aquest geni del cinema i de les seves inquietuds. No sé si és una obra mestra, simplement és l'obra magna d'aquest director, i una porta oberta a l'experimentació com a finalitat visual. No us deixeu véncer pels prejudicis!

dimecres, 4 de març de 2009

No n'hi ha prou amb la felicitat, exigim Eufòria

És un bon moment per a la música en català? Potser a molta gent li pot semblar que no. A falta de tenir un èxit comercial de gran escala, però, noms com La troba Kung Fu, Antònia Font, Mishima, Manel, Sanjosex, Roger Mas, Le Petit Ramon, Miquel Abras o Mazoni desprenen una qualitat indiscutible en l'actualitat. Per no sumar-hi projectes en castellà de músics d'aquí, propostes com Standstill, Madee, Love of lesbian, The New Raemon són d'un nivell extraordinari. Precisament divendres passat, Mazoni presentava el seu nou disc a Manresa en concert.

Eufòria 5, Esperança 0, així s'encapçala el nou treball discogràfic de Jaume Pla, l'ànima del grup. Realment, arriscat, contundent i amb composicions que van des del rock més clàssic fins al hard-core o el post-punk més actual. Com pot ser que recordi ell tot sol amb la seva música, a Jim Morrisson, a John Waters, Lou Reed, Robert Smith, George Harrisson, Jeff Tweedy o els Franz Ferdinand en funció de cada tema amb unes lletres tant genuïnament catalanes?? No seria just, però, afirmar que Mazoni no té una sonoritat pròpia i identària. La seva veu característica, i l'augment de la banda amb una bateria electrònica donen molta personalitat a les cançons. De fet, si la guitarra elèctrica és imprescindible des de fa molts anys en una banda de rock, perquè encara no s'ha tret suc de la percussió electrònica? Mazoni, aconsegueix un so compacte, tant en directe, on les cançons adquireixen una profunditat afegida com a l'estudi.

Fa un any i mig, Mazoni es presentava al Sielu amb el disc Si els dits fossin xilòfons un disc brillant amb tinta renovada i experimental fins a un cert punt. A la sala no crec que hi haguéssin més d'unes vint-i-cinc persones. Divendres passat, l'ambient havia canviat radicalment, un centenar de persones van saltar i ballar al ritme que Jaume Pla imprimia sota la carcassa d'un guitarrista tímid i de poques paraules. Com va dir entre cançó i cançó, "això de parlar no és lo meu". Ja ens n'havíem adonat, Jaume, lo teu és tocar!

Les lletres, responen a estats d'ànim, amb una visió més aviat pessimista i fins i tot apocalíptica de la societat, però amb un missatge clar: malgrat tot, s`ha de saltar, ballar i estar de bon humor. La societat ja no es conforma amb Felicitat, cada cop exigeix més i busca l'eufòria contínua, sense aplicar-se en les petites coses. Coses petites que sobresurten en Tres moments una cançó amb ambients psicodèlics i amb reminisciències a The Doors. Cançons com Caputxeta, Eufòria, Apocalipsi Now o Ei, que surt el sol estic segur que sonaran per la ràdio i fins i tot alguna arribi a convertir-se en hit com ja va passar amb No tinc temps per pensar. No té inconvenients en parlar de la hipocresia de la gent a Apocalipsi Now, són genials els versos:
"Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca". Tampoc té cap inconvenient en dibuixar musicalment el que és estar de Mala Llet, a la cançó que du aquest títol, música programàtica del segle XXI.

En fi, un disc que no us podeu perdre, us deixo amb el videoclip d'Eufòria per a que el pugueu ballar, sigui interiorment o físicament.

Per acabar, s'ha de dir que el nou disc de Love of lesbian ja està arribant al punt de cocció adient. Qui el vulgui anar tastant, hi ha tres temes penjats al seu MySpace. Sembla que seran més Cuentos Chinos, la cosa va del mateix (que ja és molt), potser amb una mica més de simfonisme, i espero que també inclogui alguna proposta arriscada, ben mirat, escoltant Ungravity, es pot esperar quelcom ambiciós dels de Sant Vicenç dels Horts.

dilluns, 2 de març de 2009

Ja em perdonaran els fumadors...

Avui tinc ganes de posar-me crític, coneixent els efectes d'aquest estat d'ànim. Sovint relaciono aquells que fan una crítica barata amb el descontentament general perquè sí, en una societat gens hedonista, que sembla que a vegades per a sentir-se bé ha de buscar el defecte aliè. I no nego que, com tants altres mortals, a vegades senti aquesta necessitat.

Però a banda d'això, cada cop em sembla que el respecte per al pròxim s'està perdent És molt fàcil també parlar de la gent que ha mort, venerar o reclamar com a mèrit haver-se posat als peus del difunt estant aquest en vida. No obstant, podem dir obertament que Pepe Rubianes era un ésser estimat en vida per molta gent. Sempre hi ha degenerats, és clar, i sobretot quan es tracta d'enfonsar algú a qui li agrada parlar clar i alt. Però Pepe era, sobretot, una persona molt respectuosa, i tot i que es posava amb molts estaments i personatges de la societat, sempre ho feia amb respecte per la persona aliena.

Però el respecte em sembla propi de cada cop menys gent. Avui, mentre prenia el te al bar, m'he quedat del tot sorprés. Un parell de dones d'uns 50 llargs, han entrat amb un cotxet amb una nena petita. Al meu costat, un home jove els ha fet lloc en una taula gran de la zona per a no fumadors, però sorprenentment, les dues dones s'han entaulat a la zona de fum. Cal afegir que l'extractor estava apagat. Sense cap consideració, la pobra nena, d'uns dos anys a tot estirar, anava respirant el fum del tabac, el senyor de la taula del costat, aguantava el "piti" just al costat de l'infant, o sigui que la pobra xiqueta anava "pipant" d'aquí i d'allà. Ho he trobat vergonyós. Les dues dones s'han passat tota l'estona fumant a la cara de la criatura.

No em considero un anti-tabac, però si que em considero molt susceptible a la seva olor. Em molesta molt. I en una societat tant poc respectuosa, em sembla que l'única democràcia que existeix, és la prohibició en bars i restaurants. Per tant, em sembla que, després del pastitx que ha estat l'anomenada llei anti-tabac (que l'única cosa que ha obtingut als bars és que els fumadors se sentin amparats per la llei), cal una llei d'enduriment, que no deixi fumar ni a bars ni restaurants. A més, no sé si els fumadors són molts cops conscients que cada any estan matant milers de fumadors passius només a Espanya. L'altre dia llegia que entre el 5 i el 10 % de casos de càncer de pulmó a causa del tabac, es donen en fumadors que ho han estat passivament. Estem parlant de moltes víctimes.

Frau fiscal
Ja fa sis anys gairebé que estic estudiant, i mai m'he pogut beneficiar de les beques de l'estat. No em queixo, no he passat gana i els meus pares han pogut ajudar-me en el que calgués per a tirar-la endavant. No som una família rica ni pobra, el meu pare ja fa anys que treballa en tres o quatre feines per a poder donar estudis als tres fills, i em sembla un comportament lloable, més tenint en compte que tots tres hem hagut de marxar del poble. No obstant, he tingut algun company que cada any ha estat rebent ajudes de l'ordre de 4000€ en ajuts de l'estat. No són de famílies pobres ni estudiants excelents. És més, trobo indignant, que algun company/a que a casa seva tenen una casa enorme i dos Mercedes particulars rebin aquest ajut!! És molt bonic dir que s'enganya hisenda, i normalment la societat riu les gràcies a aquells que ho fan, però us heu parat a pensar que en realitat els estafats som tota la resta?

dimarts, 17 de febrer de 2009

El curiós cas de viure

S'ha parlat i molt d'El curioso caso de Benjamin Button durant els últims dies. He intentat no llegir-ne res, però malgrat tot, em sembla que a hores d'ara la història que explica, basada en un relat curt de Scott Fitgerald, és coneguda per molts: Benjamin neix amb característiques i malalties pròpies d'un ancià. En anar passant el temps, s'adona que ell és especial, mentre la gent que l'envolta va envellint, ell cada cop és més jove. El film ens explica la seva història des del seu neixement fins la seva mort, quan té el físic d'un nadó.
Sobre aquesta metàfora del pas del temps i de les diferents etapes de la nostra vida, David Fincher dirigeix un relat elaborat i molt detallista. No cau en el moralisme, no es tracta de donar una lliçó sobre la vida, sinó de descobrir-nos el veritable significat de viure. Cal destacar-ne la fotografia, excel·lent tant en interiors com en exteriors o un muntatge que es va adaptant a cada etapa de la vida de Benjamin.
Hi ha elements que envolten la vida de Benjamin molt metafòrics i fins i tot, en alguns moments sembla que reini una fina ironia. És una gran paradoxa, que en un principi el pare del nen abandoni el seu fill en una residència d'ancians, però en el cas d'un nen tant especial, resulta probablement el lloc més adequat per a passar la seva infància. Allí aprendrà sobre la mort, que en un principi creu propera. Allí aprendrà a perdre i a trobar a faltar la gent que estima, a descobrir el veritable significat de la mort. Mentre la canalla acostuma a viure protegida d'aquest sentiment dolorós, el "jove" Button passa la seva infància envoltat de persones a l'ocàs del seu curs natural. Allí també descobreix l'amor. Un amor impossible que es comença a despertar per la neta d'una companya de residència, la Daisy.
És una gran metàfora la mort de la seva mare en donar-li a llum. Perquè Benjamin neix de la mort. I també ho és que neixi a la fi de la Guerra Mundial. El curioso caso de Benjamin Button és una gran reflexió sobre el pas del temps i la forma que les persones tenen d'acceptar l'envelliment, aquest camí cap a un final del que ningú pot escapar. Tot element té un final, encara que pugui ser diferent a la resta, i sempre que comença una nova vida, n'hi ha una altra que arriba a la seva fi.Quan Benjamin comença a treballar de mariner, no ho fa per casualitat. De fet el mar és un dels protagonistes del relat. És l'element de la natura que més juga amb el destí i que més marits ha robat a les seves esposes i pares als seus fills. De fet, des de petit, Benjamin ha de conviure desconeixent el que el destí li depara, constantment la seva mare li repeteix la frase "nunca sabes lo que te sucederá". I d'aquí també el motiu de situar els últims dies de Daisy, en un hospital de New Orleans en les hores prèvies a l'arribada del Katrina. Paralel·lament, Daisy, amb qui es continua escrivint un cop Benjamin s'embarca a alta mar, ingressa en una acadèmia de Ballet. Tampoc és casual que Daisy sigui ballarina. Precisament és una professió on també el temps hi juga un paper molt important. Les ballarines saben que la seva vida depén del destí i el seu enemic és envellir. Daisy no serà una excepció i s'adonarà bruscament que el destí jugarà un paper fonamental en la seva vida.

Les dues vides van seguint camins paral·lels, mentre Daisy segueix el curs "normal", Benjamin ha oblidat el seu aspecte envellit, i ara el seu cos és ple de vitalitat. I és aleshores quan Benjamin i Daisy poden fer una realitat el seu amor. Benjamin té uns 50 anys i comença a adonar-se de la dificultat que suposa conviure amb la gent que l'envolta i l'estima quan aquests van sofrint l'omnipotència de la vellesa.


El curioso caso de Benjamin Button, em va fascinar. És com un collage d'històries diferents que encaixen a la perfecció dins el curs d'una vida. I de fet una vida no deixa ser un conjunt d'etapes que quan mirem endarrera veiem que es van complementant entre elles. En la melancòlica relació que Benjamin Button viu amb Elizabeth Abbott (Tilda Swinton) en un hotel rus durant la segona guerra mundial, destaquen els decorats i la posada en escena. Les nits que passen adúlterament a l'hotel, l'aire fred bufant a través d'una finestra mig oberta, o el soroll d'un radiador són descrits amb minuciositat i gran melancolia mentre Benjamin va descobrint el seu amor. L'escena del "sopar" romàntic amb caviar i Vodka de menú resulta una escena brillant, la clandestinitat de l'entorn es mescla amb la tendresa de l'encontre. La història de l'home que explica que li ha caigut set cops un llam al damunt, es va repetint en diferents moments, i els flaxbacs estan filmats imitant el cinema mut, fet que emfatitza la comicitat de les caigudes del llamp. Aquestes, li recorden a Benjamin el què la seva mare li havia dit de petit, "has de donar gràcies per estar viu encara". Es mereix una menció especial la nit de la retrobada entre Daisy i Benjamin en acabar la Segona Guerra Mundial. L'escena en que Daisy meravella ballant al mig d'una glorieta un tímid Benjamin, amb el vapor escampant-se de fons i filmada a contrallum hauria de passar als anals de la història del cinema.Pot semblar que El curioso caso de Benjamin Button no tingui la personalitat del director de Zodiac (Id. David Fincher 2006) ni contingui l'escència de l'aura asfixiant de films com Seven o El Club de la Lucha. Potser Fincher, conscient de l'excepcionalitat de la història i del genial guió que té entre mans, decideix posar el talent al servei del film. En contra del que es pugui pensar, resulta un film més personal del que sembla. És capaç de ser suggestiu, de crear una atmosfera pessimista i alhora positiva quan és necessari. Em va recordar en moments films d'essència fantàstica com Big Fish (Id. Tim Burton, 2003) o Cronos (Id. Guillermo del Toro, 1992) però Fincher va més enllà i planteja la seva història no com un film fantàstic sinó com una recreació de la vida, amb un hiperrealisme (a pesar de la incredulitat de l'argument) que en alguns moments emociona.
La pel·lícula està filmada amb elegància, com és habitual en Fincher. Els decorats són impecables, les escenes al mar o al costat del llac, un prodigi de bellesa. Tot i això, Fincher utilitza elements per a descriure les diferents etapes en la vida de l'especial protagonista. Des de la seva vida feliç al costat de Daisy, on la música dels Beatles dóna un toc més juvenil i el montatge es torna més dinàmic i desenfadat fins a l'èpica continguda en les escenes la guerra mundial passant per la picada d'ull a la francesa Amélie (Le fabuleux destin d'Amélie Poulain, Jean-Pierre Jeunet, 2001), no en va un altre film sobre el poder de la vida i el destí.

En cap moment, el ritme es fa lent, la pulsació del film és constant al llarg del metratge i fins i tot, em va donar la sensació que la part final, amb Benjamin amb aparença de nen, perdut, desorientat després d'una vida excepcional, podria haver donat més de si. Les poques imatges que apareixen d'aquesta etapa, desprenen una bellesa fora del comú. Imagtes com en Benjamin assegut a la teulada aïllat de la resta, de Daisy sent una anciana gronxant el nadó o passejant junts amb l'anciana fent-li un petó al Benjamin nen són d'una plasticitat i un simbolisme difícils de trobar en el cinema.

divendres, 13 de febrer de 2009

Doubt / La nuit américaine

Més que una pel·lícula, una reflexió
A l'inici de La Duda (Doubt, John Patrick Shanley, 2008) el pare Flynn (Seymour Hoffman) fa un sermó utilitzant com a metàfora la història d'un navegant que seguint les estrelles posa rumb a la seva terra. Els dies passen i el cel està tapat, de forma que el navegant no pot tornar a veure el cel estrellat. Ell està segur que havia posat el rumb correcte, però cada cop l'assetgen més els dubtes fins que ja no està gens segur dels seus actes. Més endavant, en un altre sermó, il·lustra les conseqüències d'escampar una mentida. En partir un matalàs amb una destral, les plumes s'escampen ràpidament, i si després volem tornar-les a recollir totes ens serà impossible, ja que el vent se n'haurà endut moltes.

La Duda m'interessa més pel que proposa que no pel que és. Explica la història d'un possible cas d'abusos a un menor per part d'un reverend en una escola cristiana al Bronx dels anys 60. El guió gira entorn als dubtes creats d'aquest possible abús, sense tenir cap prova de la seva existència però existint-ne indicis. Per un costat contraposant l'Església més progressista en el cas del pare Flynn i per altra banda el sector més conservador per part de Sor Aloysius (Streep). Per altra banda, Sor James (Amy Adams) podria representar l'espectador, o la societat si se'n té una visió més ampla. Sor James és una monja jove que confia en la bondat del pare Flynn, però que per altra banda, la rígida educació que li ha donat Sor Aloysius fa que es plantegi si realment aquesta tingui raó.

Sobre aquest plantejament inicial, una sèrie de detalls ens fan dubtar de les bones accions del pare Flynn: el seu passat gris, la seva addicció als dolços, les seves ungles amenaçants o els seus excessos en el menjar són elements que apareixen per a que el capellà no sembli una figura tant perfecta com aparentava. Per altra banda, Sor Aloysius, es va mostrant com algú preocupat per l'educació dels nens, compromesa amb la seva feina i amant de la veritat.

El film trobo que es queda una mica estancat en aquest plantejament inicial. Mentre les expectatives es van creant, el climax del film no avança. Potser en algun moment la càmera capta les imatges des d'ànguls més vertiginosos, amb contrapicats forçats per a accentuar els dubtes vers l'espectador, però la cosa no passa d'aquí. El film es queda en aquesta correcció acadèmica, que fa que l'últim terç del metratge no aporti res de nou sota el sol. Les interpretacions són correctes, però realment no vaig quedar convençut de cap dels dos actors principals, tots dos molt continguts. Em va semblar més complexe i elaborat el paper dubitatiu d'Amy Adams, que emergeix entre dues figures consolidades i crec que acaba sent la més destacada dels tres.


Acostumen a predominar els espais tancats, per a fer la història més hermètica i fern-nos sentir dins el col·legi. Els únics espais oberts, sempre estan protagonitzats pel vent, ja sigui escampant les plumes del matalàs, o les fulles envoltant Meryl Streep. Durant el metratge, també es reincideix en un pla picat, en què es veuen els nens entrant a classe a través d'un espai minúscul a través del celobert de les escales. Aquest punt de vista em va fer recordar a una escena famosa de M, El vampiro de Dusseldorf (Fritz Lang), i subratlla la figura dels alumnes, els éssers més indefensos i més fàcils de manipular.

La Duda ens planteja una certesa sobre la que és important reflexionar. Dia rere dia, rebem moltíssima informació de fonts potser no sempre fiables, assegurant fets que nosaltres ens creurem en funció de la confiança que depositem en la font. Sovint, aquestes fonts es van tancant en funció de l'entorn en què ens movem (el canal de tv que veiem normalment, la premsa que llegim, les pàgines web, films, el cercle d'amistats...) i fa que no ens plantegem la certesa de motles coses. De fet, el 90 % de notícies que ens donen al cap del dia, no les podem demostrar de cap manera, però ens les creiem convençuts, molts cops sense tant sols preguntar-nos si són veritat. Ens en donen imatges, testimonis, aparents certeses manipulables en funció de què ens volen fer entendre. Molts cops és fàcil confiar en aquell que té una bona imatge, que sap parlar, que diu les coses convençudament, i menys en aquell que té dubtes. I penso que això és una concepció errònia. Molts cops, aquell que té dubtes és qui més s'ha informat, qui més coneixement de causa té, qui més ha pensat i això li ha generat dubtes i per això no s'atreveix a dir res en veu alta. Una bona aparença física, lligada a unes paraules eloqüents poden ser més creïbles que la mateixa veritat.


Cinema cinèfil
Molts cops es tracta la figura d'un director de cinema, com si es tractés d'un artista, però no crec que mai s'hagi explicat tant explícitament com és el seu treball en un rodatge com Fraçois Truffaut a La noche americana. El seu és també un treball d'artesà, de gestor econòmic, de mitjans i de recursos humans. Ha de ser un líder en la seva feina i al mateix temps ha d'estar convençut del resultat que vol aconseguir.

Truffaut demostra ser un enamorat del setè art, i ens ensenya la dedicació i l'entrega d'un bon creador cap al seu treball. La noche americana és un treball minuciós sobre la fascinació d'un cineasta per la seva obra. És realment interessant per a qualsevol que tingui un cert interés o senti curiositat per a conéixer un rodatge per dins.

Com en totes les seves pel·lícules, les imatges de La Noche americana desprenen romanticisme en cada fotograma. Però Truffaut també es preocupa per presentar uns personatges reals, pròxims a la realitat. Des de l'estrella de cinema implicada en el projecte com el qui més, l'actor jove ple de pors interiors i inseguretat, l'actriu gran massa preocupada per qui havia estat... No és estrany que Truffaut es mostri com el director del film fictici, com si es filmés en un autorretrat. En un moment del film, el director rep un grapat de llibres de grans directors, de Hawks, Buñuel, Dreyer, Lubitch...mostrant-nos la seva admiració per aquests grans de la seva professió. Així mateix també ens mostra els seus somnis, i la seva admiració cap allò que està fora del seu abast, el gran Citzen Kane.

dimarts, 10 de febrer de 2009

Dies de neu a Londres

No podia elegir uns dies millors per a passar a Londres, potser mai més tindré l'oportunitat de veure'l tant enfarinat!!

divendres, 30 de gener de 2009

Llistes

Després de dies estressants en què he deixat aquest bloc un xic oblidat, per tornar proposo un llistat. Sí, un llistat de les pelis que m'han agradat més d'aquest 2008. Sembla que això de fer llistes té morbo i està de moda. Proposo una llista, tot i que sense afirmar que les pelis que poso siguin les millors, sinó que són les que més m'han agradat de les que he vist. Cada u té dret a opinar i a dir quines afegiria o treuria. És cert, que el 2008 no ha estat un any replé d'obres mestres, però a mesura que he anat fent la llista, m'he adonat que tampoc hi han faltat grans estrenes. Començo:



El Intercambio. Per a mi, una de les dues obres mestres d'aquest any. Sembla que no ha estat rebuda amb l'entussiasme d'alguns dels últims títols de Clint, però per a mi, és el millor que he vist aquest any. La planificació és impecable, la banda sonora genial, i l'escena de la confessió del nen amb el policia amb el cigarret a les mans és una escena per a la posteritat. Segurament, més endavant (potser amb Eastwood mort) serà reivindicada com un clàssic de la primera dècada del segle XXI.

Pozos de Ambición. L'altra obra mestra. En primer lloc per la sorpresa de veure P. T. Andersson, un dels grans dels 90, dirigint un tipus de cinema que no ens tenia acostumats. Però ja se sap que els grans ho tenen això. Resulta un estudi interessant de la crueltat humana, de les pors de l'individu, de la solitud i la fredor en l'aïllament d'un home en la seva búsqueda del poder a qualsevol preu. En Day-Lewis resulta sorprenent, esfereidor (alguns diuen que sobreactua, jo francament no ho veig així) i sobretot dotant de molt relleu la personalitat del buscador d'or negre.

El caballero oscuro. Tot i no tractar-se d'una obra mestra, és molt notable l'orientació que es dona al nou Batman, amb Nolan cada cop més allunyat del personatge que Burton va adaptar del còmic. Amb un gran sentit de l'acció, i amb uns personatges cada cop amb menys esterotips.

Antes que el diablo sepa que has muerto. Una altra de les grans pelis del 2008, francament un gran guió rodada amb uns plans elegants i amb unes interpretacions meravelloses d'en Seymour Hoffman i d'Albert Finney. Frases com "qué tengo que hacer para que tu mierda no me salpique" dita de germà a germà, resulten el summum del despreci a que pot arribar una persona. S'endinsa en la foscor més humana i l'odi latent dels individus.

No es país para viejos
. Una gran peli dels Coen, amb grans interpretacions. Com sempre, amb els germans Coen, la fusió i simbiosi que s'estableix entre els paissatges i els personatges resulta molt interessant. El personatge de Bardem, per la seva simplicitat, resulta un dels punts forts de la pel·lícula. No obstant, a vegades sembla que els Coen es vulguin oblidar de la realitat i la història adquireix certa fredor.

Sweeney Todd. Tot i els defectes del cinema de Burton, sempre cal esperar-ne alguna cosa positiva d'ell. La seva originalitat compensa la resta. A nivell de posada en escena, Sweeney Todd és genial. Tot i això, ja fa temps que Burton no ens deleita amb una de les seves obres mestres al nivell d'Ed Wood o Edward Scisorhands.

Appaloosa. Un dels millors westerns dels últims anys. Un western atípic i una grata sorpresa per part d'Ed Harris. Evidentment no és un film perfecte, però les seves poques pretensions i el seu coratge en encarar la història des dels valors clàssics del western per anar-lo transformant amb una història de personatges en busca del seu lloc a l'espai és digne de valorar.

My blueberry nights. Tot i suposar-me una petita decepció per part de Kar Wai, em sembla una pel·lícula molt estimable i plena de moments màgics, a pesar del seu estancament i la seva irregularitat. Com que crec que és la primera davallada del cineasta de Hong Kong, li continuo donant el meu vot de confiança!

dilluns, 19 de gener de 2009

Palestina, Israel.

Parlar d'una guerra es difícil. Les guerres són dolentes per autonomàsia. Que jo sàpiga mai cap guerra ha millorat cap conflicte ni ha solucionat cap problema. Com a molt, ha creat infinits problemes impossibles de reparar per a moltes famílies i comunitats. Em penso que quan es vol parlar d'una guerra, mai s'hauria de fugir d'aquesta premisa.

Passat aquest punt, puc dir que els meus coneixements sobre el conflicte actual a Gaza, són pràcticament nuls. El meu coneixement sobre la història d'aquest conflicte es limita a lectures de diaris i informació televisiva. No tinc prou coneixement de la causa com per parlar. Però si que tinc algunes coses clares, entre elles que no em puc posicionar. No entenc la gent que vivint a milers de km del conflicte, sense coneixement de causa i simplement per a creure's amb capacitat de jutjar, ha sortit al carrer per a defensar el poble de Palestina. Entre ells, molts polítics catalans. No els entenc. Tampoc entenc els que ho han fet per manifestar-se a favor d'Israel i el dret a defensar-se.

No puc entendre a gent que surt a defensar un país governat per un partit extremista i pro-terrorisme, que fa tres anys que llença coets a diari contra el poble Israelí. Suposo que els queda molt bé a molts partits d'esquerra, governants patètics del nostre país, sortir amb el palestino al coll i a defensar el país àrab. És molt trist, realment no saben que a qui defensen és a un partit terrorista? Francament, si que Israel ha mort molts nens i civils, però és més que una sospita el fet de que Hamàs utilitzava com a magatzems d'armes llocs propers a hospitals i colegis. Què aconseguia? Doncs per una part utilitzar els civils d'escuts humans, i d'altra banda ensenyar a la societat internacional com Israel apuntava a posicions plenes de civils. I no crec que a Hamas li hagi sabut gaire greu sacrificar uns quants centenars de civils, de fet, avui ja estaven celebrant la seva victòria a la guerra!!



















Entre els films que recordo d'aquest conflicte, aquestes dues propostes em semblen prou dignes per a fer un petit esbós del problema, sense ser dos pel·lícules rodones. Però em sembla molt més apropiat un altre film, una obra mestra amb un rerefons molt més profund que el senzill argument que presenta: The Straight Story, del gran David Lynch, capaç d'explicar com empassar-se l'orgull i fer front als conflictes abans no sigui massa tard. Tota una lliçó de cinema i de la vida. Una joia! Pensant en el conflicte i en aquesta pel·lícula, em vaig recordar del meu avi (padrí, com en diem al Pallars), i de la seva saviesa. Recordo les seves paraules sobre la guerra civil espanyola: "Vaig estar lluitant als dos bàndols, primer als rojos i després als nacionals, en tots dos per culpa de les circumstàncies, mai per conviccions, i puc assegurar que mai vaig estar lluitant al bàndol bo".

dimecres, 14 de gener de 2009

La Huella

Ja que l'altre dia parlava d'elements, què millor que parlar d'un film com La Huella. Aquest clàssic d'en Joseph Leo Mankiewicz, està protagonitzat per Michael Caine i Laurence Olivier. Únicament per ells dos. Dues hores i quart de pel·lícula amb només dos actors aïllats en un palau a les afores de Londres! És clar que...deu n'hi do quins dos actorassos! I amb un bon tros de guió per endavant, la pel·lícula es converteix en un festí per a l'espectador.


En començar el film, Milo Tindle (Michael Caine), arriba amb el seu cotxe descapotable a una mansió on ha estat citat per Andrew Wyke (Laurence Olivier) un escriptor de noveles policíaques. Només arribar a la casa, Mankiewicz, ens fa un retrat d'allò més acurat de la història que veurem i del caràcter dels dos protagonistes, sense donar detalls, és clar. Milo arriva en un laberint que hi ha al jardí. Sent com Andrew està parlant a l'altre costat però no pot arribar-hi. Veiem com Andrew és un gran amant dels jocs. D'entrada li planteja el primer joc a Milo: trobar-lo a l'altre costat del laberint. Però aquest joc té trampa, el laberint té una porta secreta per arribar al seu interior. Un pla general del laberint, ens mostra clarament com Milo ha quedat totalment en mans del seu anfitrió. Tot i això, veiem que per contra, en Milo és un home directe, poc amant d'aquestes distraccions d'homes rics.


La història es desenvoluparà seguint aquests paràmetres, en Milo es troba en mans d'Andrew. Aquest li va plantejant jocs que haurà de resoldre i trobar la solució, la majoria dels jocs amb trampa i amb l'objectiu de portar l'indefens Milo al seu terreny per a després humiliar-lo. Això fins a la meitat del film, quan es produeix un gir de guió que porta a una solució brillant de la història.

El film és un divertiment. Un joc amb l'espectador. No pretén ser cap reflexió profunda, però tot i això hi ha un missatge molt evident que el director ens mostra repetidament. Mentre Andrew té l'origen en la classe alta anglesa, Milo és fill d'inmigrans italians que s'ha hagut de guanyar el respete fins a aconseguir un negoci decent i poder arribar a viure amb certa comoditat en el sí de la societat londinenca. Mentre Andrew s'ho ha trobat tot fet i s'ha pogut dedicar a viure en el seu món de ficció, Milo, és un treballador i un home capaç d'ascendir del no res. El guió ens planteja un joc constant entre ficció i realitat, entre el joc per divertiment o el joc com a eina per a sobreviure. I en la lluita de la nova classe mitja contra la corsecada i antiga classe alta anglesa. És molt curiós com els jocs que planteja Andrew estan basats en artificis i objectes de valor, mentre que els de Milo estan sustentats sobre objectes de treball. Els objectes amb els que planteja el joc Milo són una mitja, carbó, una sabata, una cançó popular... Les posicions dels personatges també van canviant conforme avança el film. Mentre que en la primera meitat, Andrew sempre apareix en una posició física superior (per exemple unes escales més a munt) sobre Milo, en la segona meitat els papers s'inverteixen. Per exemple, hi ha un objecte inanimat, una figura d'un vell mariner que riu quan es prem un botó en un comandament. A l'inici del film Andrew és qui sempre té el comandament, però al final això canvia.


És d'aquelles pel·lícules en que es prén l'espectador com algú llest i que per empatitzar amb el film haurà de pensar i trobar tots els elements i paranys que se li van plantejant. Molt recomanable per a qui s'ho vulgui passar bé durant dues hores! Per cert, els que l'hagueu vist, amb qui us quedeu, amb en Caine o Olivier?

divendres, 9 de gener de 2009

La importància dels objectes.

Llegint un dels regals de reis, Un home a les fosques (Paul Auster, Edicions 62), he trobat unes conclusions interessants que realitza una de les protagonistes sobre el cinema. Aquesta explica que el cinema és l'art de filmar els objectes. Només un gran director de cinema és capaç de dotar de personalitat a un objecte. Evidentment, no és cap cosa nova. Si mirem Dreyer, els objectes simbòlics són a tot arreu. Un bon director sap com ha d'ensenyar-nos els objectes i de la manera que poden expressar l'estat d'ànim d'un personatge, anticipar allò que succeïrà o simbolitzar l'estat de la situació. Paul Auster, posa com a exemple El lladre de bicicletes (De Sica), on els llençols que s'han de vendre la parella protagonista són guardats en unes prestatgeries amb tot de departaments plens de llençols. Aquests llençols representen totes les famílies de Roma, i el sofriment que acumulen.


En les tres últimes pelis que he vist, he fet aquest exercici de centrar-me en l'evolució dels objectes. L'altre dia vaig reveure Frenesí del mestre Hitchcock. Alfred és un dels mestres en utilitzar objectes com a elements de suspens i dotar-los de personalitat. Per exemple. El policia encarregat de resoldre el cas, apareix en dues escenes sopant. La seva dona és una mestressa de casa hortera, i molt mala cuinera, tot i l'esforç que hi dedica. En canvi, és capaç de resoldre el cas que l'inspector ha resolt malament. El menjar, sempre hi juga un paper important. Mentre la dona li va donant la resolució del cas, el policia es va menjant uns sucosos peus de porc que es converteixen en un maldecap per a ell. Aquests peus de porc poden simbolitzar moltes coses, de fet els peus són una part del cos extremadament simbòlica, però per a mi, sens dubte respresenten l'enemic, el fastigós assassí a qui realment s'enfronta la policia i que sempre l'han tingut entre les mans. Hitchcock és un mestre a l'hora d'utilitzar els objectes, en moltes de les seves pel·lícules, l'aparició de flors suposen un símbol de perill. A Frenesí també hi ha un símbol d'importància cabdal. És l'agulla que l'assassí porta a la solapa. Representa la seva impotència i la ràbia envers el seu rol de personatge vulgar. Però també és l'objecte que estarà a punt d'incriminar-lo. La jaqueta que du el fals culpable, amb les espatlles tapades amb dos pedaços de cuir també pot donar per a molt!


També em vaig tornar a empassar la que potser és la meva pel·lícula preferida, Modern Times d'en Chaplin. Un altre mestre dels objectes. Per a no extendre'm, em quedo amb la comparació inicial. En la primera seqüència del film, hi apareix un ramat d'ovelles que a continuació és substitueix d'una forma feroç per un grup d'obrers entrant a treballar. Quan normalment es parla de presentació del personatge principal, Chaplin en té prou amb dos segons de metratge!


Per últim, ahir vaig veure Lacombe Lucien, d'en Louis Malle. És una altra pel·lícula d'objectes. Des de les gallines, que representen l'origen rural del protagonista. El tiraxines del principi, ens diu que el personatge és encara un adolescent que viurà sota la manipulació uns anys que el canviaran i el convertiran en genocida per culpa de la seva innocència. Els animals que Lucien va caçant al llarg del film, sense ser conscient que ell també acabarà sent un d'ells. És molt significativa la trampa que para als coloms al final del film. Posa unes fines branquetes per aguantar una pedra. Quan el colom hi aterra, fa caure les branques i queda atrapat sota la pedra. En aquell moment, Lacombe és un fugitiu que viu en una masia abandonada. Una masia que s'aguanta sobre quatre bigues mal giribades, i que es troba en un estat quasi ruinós. El director ens diu sense paraules que aquella masia és la seva trampa. El rellotge de la seva estimada i el seu piano, un element que representa el passat gloriós com a jove pianista brillant i en una vida feliç i burgesa. El taüt que li dona la mare de Lucien a aquest als tres quarts de pel·lícula i que ja li anticipa el final. Les ampolles de xampany que Lucien porta a casa els jueus, en un moment de màxima tensió. O l'enigmàtic gos enorme que sempre jeu a la meitat de les escales de l'hotel de la policia alemanya i que a vegades l'espectador veu l'acció des del seu punt de vista, sempre en picat.


En fi, els qui no hagueu vist aquests tres films, suposo que no sabreu de que va, però està bé a vegades fer l'exercici de fixar-se en els detalls i en el simbolisme d'una pel·lícula. Molt millor, d'una gran pel·lícula.

dilluns, 5 de gener de 2009

Aquests 5 anys

Mig per casualitat, em vaig adonar de que del 2 al 6 de gener, al Petit Palau es representava el musical Aquests 5 anys. Sense coneixer-ne res, ahir el vaig anar a veure i em vaig endur una gran sorpresa.

En entrar a la sala, un escenari, objectes varis sobre ell distribuïts aleatòriament i cinc músics al fons, sobre unes torres individuals d'uns dos metres d'alçada. A l'esquerra, un piano. Repartiment: dos actors, en Daniel Anglès i la Pilar Capellades. A continuació, poc més d'una hora de música ininterrumpuda, de cançons que s'anaven succeint, d'ulls embadalits incapaços de captar la totalitat del què estava passant. Dos actors magnífics. Actuant gairebé tota l'estona sols, però menjant-se l'escenari. Els músics compartint-ne el protagonisme, execucions brillants d'unes melodies totalment captivadores...

Si us dic l'argument, de tant simple us semblarà groller. Dos joves a Nova York s'enamoren fins que al cap de cinc anys se separen. Ella aspirant a actriu, ell, jove novelista amb molt d'èxit. La forma d'explicar-lo, però, resulta força original, per una banda el noi explica la història en línia narrativa normal, mentre que la noia comença explicant la història pel final. Quinze cançons. Cada u en canta set i al mig les dues línies narratives coincideixen per cantar la que és la única cançó a duo juntament amb el final, que resulta sublim.

És un musical no apte per a gran públic. El guió pot resultar incòmode, car és difícil no sentir-se aludit. Ens fa replantejar moltes coses de la societat actuals així com la manera que tenim de viure o la capacitat d'estimar, de comprometre's amb les coses, i fins i tot de l'individualisme i la búsqueda constant de l'èxit, que mai podrà superar el fracàs, perquè aquest ja el portem dins. És, però, un teatre per somiar, per a gent gran però somiadora, capaç de deixar-se endur per la màgia, de deixar volar el cap i aïllar-se de tot el que ens envolta.

Les interpretacions són magistrals, ja ho he dit? em repeteixo, però es que en Daniel té una veu que no se l'acaba, espectacular en tots els registres.. La Pilar, en els trossets més dolços i en els temes que demanen poca potència de veu però una gran afinació i ser molt detallista, es converteix en un monstre, capaç de captar els cinc sentits de tot el públic. La il·luminació és cabdal. Amb tots els elements que veiem al principi de l'obra conjuntament, la il·luminació permet crear quinze espais diferents, un per a cada cançó, il·luminant cada cop, només allò que pertany al fil narratiu.

La llàstima d'aquest muntatge, és que només es pot anar a veure durant cinc dies, però jo el recomanaria fermament abans que d'altres de molt més ufanosos que es representen al Broadway català. Per als melòmans de veritat i aquells que us vulgueu sentir sibarites per un dia. No hi busqueu coreografies o números espectaculars, perquè només hi trobareu dues coses, TEATRE I MÚSICA. Això sí, totes dues en la seva màxima expressió!

Changeling
Si mirem una mica la cartellera cinematogràfica hi trobem l'última d'en Clint, el "tiet" Eastwood. Ja fa anys que és una aposta segura, i El intercambio és un gran exemple. Una pel·lícula sobria, amb uns acabats magnífics. En destacaria la molt fluida banda sonora, capaç d'embolcallar les imatges d'una forma que fa que l'espectador no la senti però hi és, i hi és per donar una nova coloració als fotogrames, poc perceptibles però d'una importància cabdal.



No destacaria gaire les interpretacions, a pesar de que l'Angelina Jolie realitza un treball més que acceptable i en Malkovich està impecable. La gran virtut és la manera de presentar uns personatges, que en aparença són totalment plans, per a donar-los noves dimensions. Uns personatges que acaben sent de moral dubtosa, en especial el reverend que dóna suport a la mare protagonista (Christine Collins), tot i la croada en favor de la justícia de la que fa bandera.

Tot això i molt més són les virtuts d'El Intercambio, film sobre el que no em vull extendre, perquè la seva perfecció formal, em resulta mínima al costat de les grans sensacions que Aquests cinc anys em va deixar marcades. Perquè al fi i al cap, el que sempre compta, és la capacitat de deixar emprempta en les emocions de les persones, siguin del tipus que siguin! Aneu-la a veure abans no sigui massa tard!!!!