dimecres, 14 de gener de 2009

La Huella

Ja que l'altre dia parlava d'elements, què millor que parlar d'un film com La Huella. Aquest clàssic d'en Joseph Leo Mankiewicz, està protagonitzat per Michael Caine i Laurence Olivier. Únicament per ells dos. Dues hores i quart de pel·lícula amb només dos actors aïllats en un palau a les afores de Londres! És clar que...deu n'hi do quins dos actorassos! I amb un bon tros de guió per endavant, la pel·lícula es converteix en un festí per a l'espectador.


En començar el film, Milo Tindle (Michael Caine), arriba amb el seu cotxe descapotable a una mansió on ha estat citat per Andrew Wyke (Laurence Olivier) un escriptor de noveles policíaques. Només arribar a la casa, Mankiewicz, ens fa un retrat d'allò més acurat de la història que veurem i del caràcter dels dos protagonistes, sense donar detalls, és clar. Milo arriva en un laberint que hi ha al jardí. Sent com Andrew està parlant a l'altre costat però no pot arribar-hi. Veiem com Andrew és un gran amant dels jocs. D'entrada li planteja el primer joc a Milo: trobar-lo a l'altre costat del laberint. Però aquest joc té trampa, el laberint té una porta secreta per arribar al seu interior. Un pla general del laberint, ens mostra clarament com Milo ha quedat totalment en mans del seu anfitrió. Tot i això, veiem que per contra, en Milo és un home directe, poc amant d'aquestes distraccions d'homes rics.


La història es desenvoluparà seguint aquests paràmetres, en Milo es troba en mans d'Andrew. Aquest li va plantejant jocs que haurà de resoldre i trobar la solució, la majoria dels jocs amb trampa i amb l'objectiu de portar l'indefens Milo al seu terreny per a després humiliar-lo. Això fins a la meitat del film, quan es produeix un gir de guió que porta a una solució brillant de la història.

El film és un divertiment. Un joc amb l'espectador. No pretén ser cap reflexió profunda, però tot i això hi ha un missatge molt evident que el director ens mostra repetidament. Mentre Andrew té l'origen en la classe alta anglesa, Milo és fill d'inmigrans italians que s'ha hagut de guanyar el respete fins a aconseguir un negoci decent i poder arribar a viure amb certa comoditat en el sí de la societat londinenca. Mentre Andrew s'ho ha trobat tot fet i s'ha pogut dedicar a viure en el seu món de ficció, Milo, és un treballador i un home capaç d'ascendir del no res. El guió ens planteja un joc constant entre ficció i realitat, entre el joc per divertiment o el joc com a eina per a sobreviure. I en la lluita de la nova classe mitja contra la corsecada i antiga classe alta anglesa. És molt curiós com els jocs que planteja Andrew estan basats en artificis i objectes de valor, mentre que els de Milo estan sustentats sobre objectes de treball. Els objectes amb els que planteja el joc Milo són una mitja, carbó, una sabata, una cançó popular... Les posicions dels personatges també van canviant conforme avança el film. Mentre que en la primera meitat, Andrew sempre apareix en una posició física superior (per exemple unes escales més a munt) sobre Milo, en la segona meitat els papers s'inverteixen. Per exemple, hi ha un objecte inanimat, una figura d'un vell mariner que riu quan es prem un botó en un comandament. A l'inici del film Andrew és qui sempre té el comandament, però al final això canvia.


És d'aquelles pel·lícules en que es prén l'espectador com algú llest i que per empatitzar amb el film haurà de pensar i trobar tots els elements i paranys que se li van plantejant. Molt recomanable per a qui s'ho vulgui passar bé durant dues hores! Per cert, els que l'hagueu vist, amb qui us quedeu, amb en Caine o Olivier?

7 comentaris:

Morgana LeFay ha dit...

Gran peli, sí : )
Salut

òscar ha dit...

peliculassa entre sir's! god save the queen i, posat's a escollir, opto pel senyor olivier

Eva ha dit...

Com ho fas? Veure tantes coses!!!
Tens raó en lo de ser espectador actiu, n´he d´aprendre i molt...
Una abraçada!!
Salut

Noctas ha dit...

No he vist la película encara., la nova versió no l'he vist perquè m'han dit que és molt dolenta. Sí m'han recomanat l'antiga i encara no l'he vist., la tinc reservada com a bona pelicula per veure., gràcies pel teu post perquè ara la podré veure amb molt més coneixemnt de causa....saludus crack i sent com ets un crack del cinema encara et veure'm un dia fent una peli....a mi Michael Cain m'encanta., si no l'has vist recomano "la mano" de l'Oliver Stone

Jesús M. Tibau ha dit...

Em sembla haver-la vist fa temps. M'encanten les pelis així. N'hi havia una altra de similar en què Caine és un escriptor que treballa amb un altre autor jove (Christopher Reeve) en una cabana i intenta assassinar-lo.

Els dijous nous ha dit...

JESÚS, crec que parles de Trampa Mortal del Lumet. També és un tipus de peli similar, però en Lumet no arriba a ser un director genial com en Mankiewicz, i això es nota. Tot i a pesar de 12 Hombres sin piedad, una altra pel·lícula de l'estil, on que tota la trama se situa pràcticament a la mateixa sala!
Per cert, jo em quedo amb l'elegància d'en Caine, al Laurence el trobo un xic histriònic en alguns moments.
Salut a tots!

Noctas ha dit...

Estic d'acord sí, però Lumet té Tarde de Perros que és genial també...saludus crack!!!