dimarts, 17 de febrer del 2009

El curiós cas de viure

S'ha parlat i molt d'El curioso caso de Benjamin Button durant els últims dies. He intentat no llegir-ne res, però malgrat tot, em sembla que a hores d'ara la història que explica, basada en un relat curt de Scott Fitgerald, és coneguda per molts: Benjamin neix amb característiques i malalties pròpies d'un ancià. En anar passant el temps, s'adona que ell és especial, mentre la gent que l'envolta va envellint, ell cada cop és més jove. El film ens explica la seva història des del seu neixement fins la seva mort, quan té el físic d'un nadó.
Sobre aquesta metàfora del pas del temps i de les diferents etapes de la nostra vida, David Fincher dirigeix un relat elaborat i molt detallista. No cau en el moralisme, no es tracta de donar una lliçó sobre la vida, sinó de descobrir-nos el veritable significat de viure. Cal destacar-ne la fotografia, excel·lent tant en interiors com en exteriors o un muntatge que es va adaptant a cada etapa de la vida de Benjamin.
Hi ha elements que envolten la vida de Benjamin molt metafòrics i fins i tot, en alguns moments sembla que reini una fina ironia. És una gran paradoxa, que en un principi el pare del nen abandoni el seu fill en una residència d'ancians, però en el cas d'un nen tant especial, resulta probablement el lloc més adequat per a passar la seva infància. Allí aprendrà sobre la mort, que en un principi creu propera. Allí aprendrà a perdre i a trobar a faltar la gent que estima, a descobrir el veritable significat de la mort. Mentre la canalla acostuma a viure protegida d'aquest sentiment dolorós, el "jove" Button passa la seva infància envoltat de persones a l'ocàs del seu curs natural. Allí també descobreix l'amor. Un amor impossible que es comença a despertar per la neta d'una companya de residència, la Daisy.
És una gran metàfora la mort de la seva mare en donar-li a llum. Perquè Benjamin neix de la mort. I també ho és que neixi a la fi de la Guerra Mundial. El curioso caso de Benjamin Button és una gran reflexió sobre el pas del temps i la forma que les persones tenen d'acceptar l'envelliment, aquest camí cap a un final del que ningú pot escapar. Tot element té un final, encara que pugui ser diferent a la resta, i sempre que comença una nova vida, n'hi ha una altra que arriba a la seva fi.Quan Benjamin comença a treballar de mariner, no ho fa per casualitat. De fet el mar és un dels protagonistes del relat. És l'element de la natura que més juga amb el destí i que més marits ha robat a les seves esposes i pares als seus fills. De fet, des de petit, Benjamin ha de conviure desconeixent el que el destí li depara, constantment la seva mare li repeteix la frase "nunca sabes lo que te sucederá". I d'aquí també el motiu de situar els últims dies de Daisy, en un hospital de New Orleans en les hores prèvies a l'arribada del Katrina. Paralel·lament, Daisy, amb qui es continua escrivint un cop Benjamin s'embarca a alta mar, ingressa en una acadèmia de Ballet. Tampoc és casual que Daisy sigui ballarina. Precisament és una professió on també el temps hi juga un paper molt important. Les ballarines saben que la seva vida depén del destí i el seu enemic és envellir. Daisy no serà una excepció i s'adonarà bruscament que el destí jugarà un paper fonamental en la seva vida.

Les dues vides van seguint camins paral·lels, mentre Daisy segueix el curs "normal", Benjamin ha oblidat el seu aspecte envellit, i ara el seu cos és ple de vitalitat. I és aleshores quan Benjamin i Daisy poden fer una realitat el seu amor. Benjamin té uns 50 anys i comença a adonar-se de la dificultat que suposa conviure amb la gent que l'envolta i l'estima quan aquests van sofrint l'omnipotència de la vellesa.


El curioso caso de Benjamin Button, em va fascinar. És com un collage d'històries diferents que encaixen a la perfecció dins el curs d'una vida. I de fet una vida no deixa ser un conjunt d'etapes que quan mirem endarrera veiem que es van complementant entre elles. En la melancòlica relació que Benjamin Button viu amb Elizabeth Abbott (Tilda Swinton) en un hotel rus durant la segona guerra mundial, destaquen els decorats i la posada en escena. Les nits que passen adúlterament a l'hotel, l'aire fred bufant a través d'una finestra mig oberta, o el soroll d'un radiador són descrits amb minuciositat i gran melancolia mentre Benjamin va descobrint el seu amor. L'escena del "sopar" romàntic amb caviar i Vodka de menú resulta una escena brillant, la clandestinitat de l'entorn es mescla amb la tendresa de l'encontre. La història de l'home que explica que li ha caigut set cops un llam al damunt, es va repetint en diferents moments, i els flaxbacs estan filmats imitant el cinema mut, fet que emfatitza la comicitat de les caigudes del llamp. Aquestes, li recorden a Benjamin el què la seva mare li havia dit de petit, "has de donar gràcies per estar viu encara". Es mereix una menció especial la nit de la retrobada entre Daisy i Benjamin en acabar la Segona Guerra Mundial. L'escena en que Daisy meravella ballant al mig d'una glorieta un tímid Benjamin, amb el vapor escampant-se de fons i filmada a contrallum hauria de passar als anals de la història del cinema.Pot semblar que El curioso caso de Benjamin Button no tingui la personalitat del director de Zodiac (Id. David Fincher 2006) ni contingui l'escència de l'aura asfixiant de films com Seven o El Club de la Lucha. Potser Fincher, conscient de l'excepcionalitat de la història i del genial guió que té entre mans, decideix posar el talent al servei del film. En contra del que es pugui pensar, resulta un film més personal del que sembla. És capaç de ser suggestiu, de crear una atmosfera pessimista i alhora positiva quan és necessari. Em va recordar en moments films d'essència fantàstica com Big Fish (Id. Tim Burton, 2003) o Cronos (Id. Guillermo del Toro, 1992) però Fincher va més enllà i planteja la seva història no com un film fantàstic sinó com una recreació de la vida, amb un hiperrealisme (a pesar de la incredulitat de l'argument) que en alguns moments emociona.
La pel·lícula està filmada amb elegància, com és habitual en Fincher. Els decorats són impecables, les escenes al mar o al costat del llac, un prodigi de bellesa. Tot i això, Fincher utilitza elements per a descriure les diferents etapes en la vida de l'especial protagonista. Des de la seva vida feliç al costat de Daisy, on la música dels Beatles dóna un toc més juvenil i el montatge es torna més dinàmic i desenfadat fins a l'èpica continguda en les escenes la guerra mundial passant per la picada d'ull a la francesa Amélie (Le fabuleux destin d'Amélie Poulain, Jean-Pierre Jeunet, 2001), no en va un altre film sobre el poder de la vida i el destí.

En cap moment, el ritme es fa lent, la pulsació del film és constant al llarg del metratge i fins i tot, em va donar la sensació que la part final, amb Benjamin amb aparença de nen, perdut, desorientat després d'una vida excepcional, podria haver donat més de si. Les poques imatges que apareixen d'aquesta etapa, desprenen una bellesa fora del comú. Imagtes com en Benjamin assegut a la teulada aïllat de la resta, de Daisy sent una anciana gronxant el nadó o passejant junts amb l'anciana fent-li un petó al Benjamin nen són d'una plasticitat i un simbolisme difícils de trobar en el cinema.

divendres, 13 de febrer del 2009

Doubt / La nuit américaine

Més que una pel·lícula, una reflexió
A l'inici de La Duda (Doubt, John Patrick Shanley, 2008) el pare Flynn (Seymour Hoffman) fa un sermó utilitzant com a metàfora la història d'un navegant que seguint les estrelles posa rumb a la seva terra. Els dies passen i el cel està tapat, de forma que el navegant no pot tornar a veure el cel estrellat. Ell està segur que havia posat el rumb correcte, però cada cop l'assetgen més els dubtes fins que ja no està gens segur dels seus actes. Més endavant, en un altre sermó, il·lustra les conseqüències d'escampar una mentida. En partir un matalàs amb una destral, les plumes s'escampen ràpidament, i si després volem tornar-les a recollir totes ens serà impossible, ja que el vent se n'haurà endut moltes.

La Duda m'interessa més pel que proposa que no pel que és. Explica la història d'un possible cas d'abusos a un menor per part d'un reverend en una escola cristiana al Bronx dels anys 60. El guió gira entorn als dubtes creats d'aquest possible abús, sense tenir cap prova de la seva existència però existint-ne indicis. Per un costat contraposant l'Església més progressista en el cas del pare Flynn i per altra banda el sector més conservador per part de Sor Aloysius (Streep). Per altra banda, Sor James (Amy Adams) podria representar l'espectador, o la societat si se'n té una visió més ampla. Sor James és una monja jove que confia en la bondat del pare Flynn, però que per altra banda, la rígida educació que li ha donat Sor Aloysius fa que es plantegi si realment aquesta tingui raó.

Sobre aquest plantejament inicial, una sèrie de detalls ens fan dubtar de les bones accions del pare Flynn: el seu passat gris, la seva addicció als dolços, les seves ungles amenaçants o els seus excessos en el menjar són elements que apareixen per a que el capellà no sembli una figura tant perfecta com aparentava. Per altra banda, Sor Aloysius, es va mostrant com algú preocupat per l'educació dels nens, compromesa amb la seva feina i amant de la veritat.

El film trobo que es queda una mica estancat en aquest plantejament inicial. Mentre les expectatives es van creant, el climax del film no avança. Potser en algun moment la càmera capta les imatges des d'ànguls més vertiginosos, amb contrapicats forçats per a accentuar els dubtes vers l'espectador, però la cosa no passa d'aquí. El film es queda en aquesta correcció acadèmica, que fa que l'últim terç del metratge no aporti res de nou sota el sol. Les interpretacions són correctes, però realment no vaig quedar convençut de cap dels dos actors principals, tots dos molt continguts. Em va semblar més complexe i elaborat el paper dubitatiu d'Amy Adams, que emergeix entre dues figures consolidades i crec que acaba sent la més destacada dels tres.


Acostumen a predominar els espais tancats, per a fer la història més hermètica i fern-nos sentir dins el col·legi. Els únics espais oberts, sempre estan protagonitzats pel vent, ja sigui escampant les plumes del matalàs, o les fulles envoltant Meryl Streep. Durant el metratge, també es reincideix en un pla picat, en què es veuen els nens entrant a classe a través d'un espai minúscul a través del celobert de les escales. Aquest punt de vista em va fer recordar a una escena famosa de M, El vampiro de Dusseldorf (Fritz Lang), i subratlla la figura dels alumnes, els éssers més indefensos i més fàcils de manipular.

La Duda ens planteja una certesa sobre la que és important reflexionar. Dia rere dia, rebem moltíssima informació de fonts potser no sempre fiables, assegurant fets que nosaltres ens creurem en funció de la confiança que depositem en la font. Sovint, aquestes fonts es van tancant en funció de l'entorn en què ens movem (el canal de tv que veiem normalment, la premsa que llegim, les pàgines web, films, el cercle d'amistats...) i fa que no ens plantegem la certesa de motles coses. De fet, el 90 % de notícies que ens donen al cap del dia, no les podem demostrar de cap manera, però ens les creiem convençuts, molts cops sense tant sols preguntar-nos si són veritat. Ens en donen imatges, testimonis, aparents certeses manipulables en funció de què ens volen fer entendre. Molts cops és fàcil confiar en aquell que té una bona imatge, que sap parlar, que diu les coses convençudament, i menys en aquell que té dubtes. I penso que això és una concepció errònia. Molts cops, aquell que té dubtes és qui més s'ha informat, qui més coneixement de causa té, qui més ha pensat i això li ha generat dubtes i per això no s'atreveix a dir res en veu alta. Una bona aparença física, lligada a unes paraules eloqüents poden ser més creïbles que la mateixa veritat.


Cinema cinèfil
Molts cops es tracta la figura d'un director de cinema, com si es tractés d'un artista, però no crec que mai s'hagi explicat tant explícitament com és el seu treball en un rodatge com Fraçois Truffaut a La noche americana. El seu és també un treball d'artesà, de gestor econòmic, de mitjans i de recursos humans. Ha de ser un líder en la seva feina i al mateix temps ha d'estar convençut del resultat que vol aconseguir.

Truffaut demostra ser un enamorat del setè art, i ens ensenya la dedicació i l'entrega d'un bon creador cap al seu treball. La noche americana és un treball minuciós sobre la fascinació d'un cineasta per la seva obra. És realment interessant per a qualsevol que tingui un cert interés o senti curiositat per a conéixer un rodatge per dins.

Com en totes les seves pel·lícules, les imatges de La Noche americana desprenen romanticisme en cada fotograma. Però Truffaut també es preocupa per presentar uns personatges reals, pròxims a la realitat. Des de l'estrella de cinema implicada en el projecte com el qui més, l'actor jove ple de pors interiors i inseguretat, l'actriu gran massa preocupada per qui havia estat... No és estrany que Truffaut es mostri com el director del film fictici, com si es filmés en un autorretrat. En un moment del film, el director rep un grapat de llibres de grans directors, de Hawks, Buñuel, Dreyer, Lubitch...mostrant-nos la seva admiració per aquests grans de la seva professió. Així mateix també ens mostra els seus somnis, i la seva admiració cap allò que està fora del seu abast, el gran Citzen Kane.

dimarts, 10 de febrer del 2009

Dies de neu a Londres

No podia elegir uns dies millors per a passar a Londres, potser mai més tindré l'oportunitat de veure'l tant enfarinat!!