divendres, 31 d’octubre de 2008

Woody Allen, enamorament i desamor


Ja ha plogut molt des de que em vaig quedar enganxat mirant "L'última nit d'en Boris Gruixenko" (1975), la primera peli q recordo haver vist d'en Woody. Recordo no poder parar de tronxar-me amb la saturació de gags! A partir d'aquell moment, la meva fixació amb Allen va anar en augment. Recordo molt vivament també, quan vaig veure "Què passa Lliri tigrat?"(1966). De fet, aquesta pel·lícula, no és seva, és un fillm yakuza japonés, tant irrisori, que es va decidir que en Woody li borrés tot el so, i donés la volta a les situacions creant uns diàlegs nous i una nova història on la màfia japonesa es passava tota la peli buscant i matant per una recepta d'una amanida!!! D'allò més surrealista!!


Després van venir pel·lícules com Manhattan (1979), Hannah i les seves germanes (1986) o Dies de ràdio (1987), totes elles ja més sèries, però genials! Fins i tot films més densos com Interiors (1978) se'm feien atractius per la vista. El sentit de l'humor era constant, i el món de diàleg que creava, el trobo francament genial, va passar a ser el meu director preferit. Les bandes sonores, amb jazz de l'autèntic, pur Ragtime i jazz del més primitiu i salvatge, eren un altre dels atractius dels seus films!!! El fet de no recollir l'Oscar que li van donar per Annie Hall, perquè, segons ell, l'endemà al matí havia quedat per tocar el clarinet amb la seva banda, va ser d'aquelles coses que et fan entendrir per una persona i una celebritat com ell. Pur caràcter inconformista!


Llavors, poc a poc em va començar a desagradar cada cop més. Pel·lícules com Lladres d'estar per casa (2000), Desmuntant en Harry (1997) i La maledicció de l'escorpí de Jade (2001) tenien punts brillants, però ja no eren el mateix... Em va encantar Acords i desacords (1999) però en canvi em va decepcionar profundament Tothom diu I love you (1996).

Però la decepció més gran va arribar amb Un final made in Hollywood (2002) i Qualsevol altra cosa (2003), pel·lícules no menors, sinó poc dignes de la seva carrera cinematogràfica... en fi, un error que es va aconseguir tapar una mica amb Match Point (2005), però que en la seva segona visió vaig descobrir que era una pel·lícula trampa! I per què? Hi ha un gran motiu que es diu Scarlett Johanson, aquesta actriu de mirada hipnòtica i altres coses també hipnòtiques...No nego que no sigui una bona actriu, per descomptat que ho és, però trobo que gran part de l'encert de la pel·lícula recau en ella i el tractament del seu personatge. Sens dubte, els pitjors moments de la peli venen quan ella desapareix de la vida del protagonista Chris i, per tant, de la pantalla. La intriga de la segona meitat de film, és l'altre punt que fa interessant la peli, cosa que no diu molt en favor d'ella. La metàfora que vol crear sobre la sort i la vida, és acertada, però poca cosa i massa innocent per a un film que sinó fos per la Scarlett (n'estic segur), no seria el que és!

En fi, n'hi ha prou amb el què ha fet aquest home com per a considerar-lo un geni, però últimament m'estan sobrant moltes coses. A part de la baixada del nivell dels seus guions, no m'ha agradat gens el rebombori que s'ha generat en torn seu a Barcelona arran del rodatge de la seva peli a la ciutat comtal. Excessiu! S'ha tornat massa mediàtic! Excessiu! A més, el Príncep d'Astúries ja em va sobrar completament! Hi ha molts altres directors que l'haurien merescut més que ell!! Es que últimament, sembla que el que faci aquest homenet sigui or! Per Déu! Es que ja no sabem diferenciar el gra de la palla!!!

dimarts, 28 d’octubre de 2008

El c(a)lor del dinero

Quants diners tenim? Sóc ric? Com guanyaré més diners? No heu sentit mai a algun enteradillo creient-se un as de les finances assegurant: "treballant no és com es guanyen els diners"? El pobret ja ha perdut en el que va d'any tots els diners que havia guanyat durant tres o quatre a la borsa...

Jo em pregunto, si no es guanyen treballant, which is the way? És clar, invertint, però tota aquella inversió que et pugui generar uns ingressos superiors al 4 -5 % anual és un risc i pot comportar guanyar-ne menys o fins i tot perdre'n... aleshores quines possibilitats tinc jo de ser ric??

Us semblarà molt filosòfic pro em sembla que tinc la resposta: Rebaixant les pretensions.

És a dir, respecte aquell que gaudeix d'un Porsche em puc sentir privilegiat. Mai m'han atret els cotxes cars, per tant amb el meu bastant més modest vaig sobrat. Autorealització? la mateixa que el del Porsche, o potser encara més perquè el del Porsche ara potser tindrà ganes de comprar-se un Aston Martin.. Em sembla que la manera de ser ric, doncs, és sent feliç amb poca cosa... per exemple, què costa veure una bona peli? res!! escoltar bona música? disfrutar tocant?? Estant amb gent que t'estima? perquè vull milions si el què necessito per a ser feliç val molt menys??

Tot això ho escric pensant en algun sobradet que quan tot anava bé, es creia el més llest del món i capaç de treure duros i pessetes de sota les pedres, i jo li deia, que no és tant fàcil.... doncs resulta que ara amb la crisi que ens ve a sobre, a tancar la boqueta que està més maca!!

dimarts, 21 d’octubre de 2008

A year has passed since I wrote my note...

Com deien els Police, sí sí, el passat dijous (el 2007 no era dijous per això) va fer un any que vaig llençar un missatge en una ampolla. Bé, en una ampolla una mica metafísica...

Evidentment, amb un any aquest bloc no ha canviat res de lo que pugui passar o deixar de passar al món, només faltaria, però si que hi he trobat estones entretingudes escrivint-hi. Jo, de tu, també ho faria.

Salut

PD: per commemorar-ho, penjo la mateixa imatge del primer dia, d'en Gary Baseman....i he tingut un Déjà vu!!

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Perles...

Aquest és el cartell de la pel·lícula que tots haureu sentit parlar aquests dies. Curiosament, aquest cartell ha estat prohibit, per la comunitat de Madrid. L'amiga Esperanza , ha decidit que no es podia fer publicitat de la peli amb aquest cartell....mmmm.... us estareu preguntant si la línia ascendent del temps a vegades no fa marxa enrera... segons la física quàntica, seria possible.. o potser a vegades apareixen forats negres temporals, però....aquestes coses no van deixar de passar fa 30 anys!!!! en teoria si, però es clar, no hi va haver fi de règim sinó transició, i ja se sap...


Lo més curiós del cas, és que el cartell em recorda un munt a una imatge entranyable d'un record de la infància... Debia tenir 8 anys, i amb el Jordi érem a França, en un poble anomenat Muret (sí sí, el de la batalla) al costat de Toulouse, passant uns dies en una casa amb una família francesa. El cas és que una nit els pares ens van dur conéixer Toulouse... i el Jordi i jo vam començar a veure cartells publicitaris (d'aquests de les parades de busos) de roba interior per un tubo!! saps la típica campanya que empapelen tota la ciutat amb cartells iguals i cansins? pos aquesta mateix! i nosaltres, innocents com érem, cada cop que véiem unes calcetes d'aquelles vinga a riure als seients del radera del cotxe!! i els pares de la família estranyats... i ens preguntaven que de què rèiem i nosaltres els hi déiem que explicàvem acudits, però no crec pas que s'ho empassessin... a mi em sembla que es pensaven que ens en rèiem d'ells, però es que no podíem parar de riure..... bé, és una tonteria però és d'aquelles coses que sense saber ben bé perquè recordaré tota la vida...i crec que el Jordi també...

I per acabar, una declaració d'intencions: ODIO LA MÚSICA CHILL OUT!!!! no veig per a què l'han hagut d'inventar!! es que no hi havia música relaxant abans encara que no es digués CHILL OUT?? A més, odio la tipica cançó que et posen porai, que és la típica cançoneta coneguda o d'origen clàssic, acompanyada per un ritme de base electrònica un pèl lent, i cansino a no poder més!!!! o els típics discos Chill Out Beatles o Chill out Queen que destrossen cançons de cap a peus!!!!!! a mi aquesta música em fot nerviós, que vols que et digui, no em relaxa gens!!! per algo hi ha bons discos de cantautors o de bons grups amb cançons bones i relaxants, escolteu un bon tema de Pink Floyd, un bon Crazy Diamonds, un bon blues una mica lent o sinó que fiquin música clàssica a seques, però siusplau, que no posin més chill o.......

ja està ja ho he dit

dilluns, 13 d’octubre de 2008

11 ideal!!

Atenció a l'enquesta del diari Sport sobre "l'onze ideal" del Barça dels últims anys....


Què tal?? té bona pinta eh?? a la banqueta? segurament el Petit, el Enke, el Mario, l'Ezquerro i la carta secreta de l'equip.....el Prosinescki!!! De míster hi podríem posar el Serra Ferrer, per exemple....