divendres, 29 de maig de 2009

Exercici de síntesi (I)

A Un verano con Monica hom es pot començar a acostar a l’univers d’Ingmar Bergman. Les relacions impossibles, o millor dit, la impossibilitat de les relacions dels personatges de Liv Ullman i Erland Josephson a Secretos de un matrimonio i Saraband, a Un verano con Monica, adopten un estat embrionari. En Un verano con Mónica es pot intuir gran part del futur univers bergmanià i de la seva fascinació per captar les misèries més humanes i els seus actes més despreciables i cruels. Però a Un verano con Monica hi ha molt més que això. Hi ha frescura en la forma de rodar i s’hi aprecia la voluntat del geni suec de captar la bellesa efímera de la joventut en els preciosos plans a les costes escandinaves. I no en dubteu pas que ho aconsegueix.
Genova. Una important decepció. Per molt que Genova sigui interessant en la seva forma, en la descripció d’una ciutat que es troba en sintonia amb les emocions dels personatges; tot i que Genova aconsegueixi posar nerviós l’espectador en les seqüències gairebé claustrofòbiques pels estrets carrers de la ciutat italiana i tot i que trobo encertada la forma de filmar de Winterbottom, sempre com si la càmera fos un mer testimoni del dia a dia d’una familia que es vol tornar a aixecar; Gènova no acaba de funcionar com a film. La seva irregularitat i la falta d’una claredat d’idees i d’un desenvolupament més elaborat la converteixen en una idea desaprofitada, una més en el cinema actual.

Eva al desnudo. Hi ha quelcom que s’hi pugui afegir? Possiblement el millor document sobre psicología femenina que existeixi en cinema. Un flashback inicial que recorda al de grans clàssics com Rebecca o Ciudadano Kane.



Las nieves del Kilimanjaro. Em va sorprendre. Sense haver llegit la novel·la homónima d’en Hemingway, és sorprenent com adopta l’aura de textos com Tendra és la nit d’en Scott Fitzgerald i transporta aquell desencís d’altres novel·les de la generació perduda com Un Adeu a les armes cap a un homenatge a tota una generació d’escriptors i somniadors.

dimarts, 26 de maig de 2009

RAPADA


Al meu poble en diem xollar.


M’agrada de tant en tant, tallar-me el cabell amb màquina, a l’1 o al dos, ben curtet. Bé ahir va ser al 3. I un cop amb el cap afeitat, pasar-me la mà pel clatell notant aquell agradable pessigolleig que les puntes dels cabells em deixen als dits. Notar com el pèl ha guanyat en fermesa i torna a ser jove i ple de vigorositat (de momento encara ho puc afirmar).



En el cinema, d’afeitades de cap mítiques n’hi ha hagut vàries. Normalment per simbolitzar un gir en un personatge, una necessitat de començar de nou. Per a mi n’hi ha una de mítica: es tracta de la que es fa el Robert de Niro de Taxi Driver, un cop esclata. En aquell tallat de cabell i canvi d’imatge no hi ha només això, hi ha tota la ràbia i la ira concentrades i fins aleshores redimides en contra del món. En aquell afeitat de la testa, De Niro diu prou i es treu tota la innocència del cap per instalar-hi la follia. De Niro passa a interpretar una cara desconeguda del personatge però no d’una forma gratuïta: l’evolució del personatge ve de molt abans (veure l’excelent seqüència del got d’aigua amb l’aspirina efervescent, un altre espurneig de còlera tapiada) i es va acumulant fins a esclatar en l’escena en que es transforma físicament.



Aclaro que l’objectiu de la meva rapada no és el mateix.