dilluns, 29 de desembre de 2008

Carta al director!

Senyor director, Ahmed Godó, li agraeixo l'amabilitat per publicar-me aquesta carta al seu diari "La retaguarda teledigital". Com és sabut, ja s'han complert més de 80 anys de l'anomenada revolució energètica del 2063. Els canvis que es van produir gràcies al descobriment simultani de la fusió nuclear i de la generació d'energia amb la producció d'Hidrogen barat ens han canviat a tots la forma de viure. Alguns, però, no podem evitar viure sota condicionants anteriors a aquesta revolució, patint encara la deixadesa de les generacions del segle XX. La nostra subdivisió cadastral del Pallars, com vostè sap, va ser una de les més afectades. Durant bona part del segle XX, i gràcies a la generació hidràulica d'energia, l'anomenat Pallars Jussà, va estar produint la majoria d'energia que es consumia a la metròpoli barcelonesa (actual Nova Barcino). Més endavant, durant la segona dècada del segle XXI, als terrenys erms i desèrtics de Montllovar, s'instal·là el primer Magatzem Geològic Profund per a l'emmagatzematge dels residus nuclears d'alta activitat (únic a Europa juntament amb el de Vandellós). Les conseqüències d'aquesta obra magna i de la construcció posterior de la MMAT (línia de Molt Molt Alta Tensió), han estat silenciades durant molts anys, però actualment ja és conegut per tothom que la nostra subdivisió és la que presenta un major índex de mutacions per habitant i és la tercera regió al món amb més mortalitat infantil.

La filosofia durant molts anys va ser castigar les zones més despoblades del país (sistema que els antics gobernants del sistema "democràtic", actualment obsolet, utilitzaven per no perdre grans quantitats de vots) per a produir els GW que es necessitaven a la metropoli Gran Barcino. Si alguna cosa bona, però, ens va dur aquest sistema, és una arquitectura energètica que ha persistit al llarg dels anys. A finals del segle XXI es va decidir desmuntar tota la xarxa mundial de torres elèctriques, i només algunes zones oblidades com el Pallars, van continuar mantenint aquestes monumentals construccions metàl·liques. Actualment el gobern europeu està decidit a eliminar aquestes construccions del paisatge català. Però, ara que portem gairebé dos segles convivint amb aquestes torres metàl·liques és el moment de retirar-les? Molts arquitectes i paissatgistes mundials, s'estan començant a donar compte que aquests "gegants de ferralla" tenen un important valor històric que s'hauria de mantenir, encara que només sigui per a recordar una barbàrie humana que a punt ens va estar de costar la vida a tots. O no es conserven encara alguns camps de concentració Nazi? Al Pallars, aquestes torres que fa anys havien portat l'energia a "Barcelona" estan integrades al paissatge, i no volem perdre aquest valor de la comarca, ja que creiem que el turisme històric és un dels pocs recursos que encara queden per explotar en una zona condemnada a l'oblit perpetu.

Moltes gràcies

dilluns, 22 de desembre de 2008

Nits morades



La tarta de arándanos és la que més costa de vendre. Mentre altres com la de maduixa o la de chocolata quan s'acaba el dia ja s'han esgotat, la tarta de nabius encara resta sencera. No és culpa seva, ella no té cap culpa que la gent prefereixi el xocolata als nabius, però cada nit acaba quedant-se sola.

Sobre aquesta metàfora gira la història de l'última pel·lícula d'en Wong Kar-Wai, My Blueberry nights. Wong Kar-Wai ens vol dir que la gran majoria de la gent estariem dins del conjunt dels nabius: ens sentim sols dins el cosmos social, encara que no tinguem cap culpa ni haguem fet res per a buscar el nostre fracàs. No vol dir que estigui d'acord amb aquesta premisa, però els personatges d'en Kar-Wai sempre han tingut aquell toc de nostalgia, aquell punt de solitud, d'incomprensió, de búsqueda i recerca de la pròpia personalitat i de la felicitat. I es que els protagonistes de les seves pel·lícules acostumen a no aconseguir trobar la felicitat en l'entorn urbà que els ha tocat viure (ja sigui Nova York, a My Blueberry nights Buenos Aires a Happy together o Hong Kong a Deseando Amar i 2046). No obstant, els seus personatges es resignen a l'espai on els ha tocat viure, i accepten d'una manera passiva aquesta falta de felicitat, acabant creant un vincle d'amor i empatia amb aquesta ciutat. Això és palpable en el viatge tipus Road-movie que la Norah Jones realitza a My blueberry nights i que l'acaba tornant a Nova York, la ciutat on havia viscut el fracàs de l'amor i on hi troba de nou esperança.

Aquesta sensació de viure a destemps, de contrastos que ens duen de la felicitat a la tristor, és totalment present a My blueberry nights com als altres films de l'autor. El reforç de la il·luminació amb tons vermellosos, blavosos i de colors intensos i accentuada per una gran quantitat d'escenes en interiors o l'ús del relentiment de la imatge, fa que l'estil WKW sigui inconfusible i molt personal, ja que trasllada el seu univers particular d'una banda a l'altra del món sense que la història se'n ressenteixi. Això és així, perquè les seves són històries de persones més que d'espais i històries de temes universals, en el fons en el gran motor que és l'amor, i que sempre és l'impuls inicial que acaba desencadenant tota la trama.

Un dels personatges que més m'ha interessat en el film és el que interpreta David Stratharin (Arnie), un personatge consumit per la desesperació amorosa. La seva relació amb la Sue (Rachel Weisz) resulta d'allò més colpidora. Arnie, és un personatge que ja ha mort en el moment que se'ns presenta. Adicte a la beguda, desesperat per a recuperar la seva ex esposa Sue, Arnie és una peça que no encaixa, és un personatge que ha fracassat, i només amb el seu suïcidi aconsegueix que Sue es compadeixi d'ell, això si, quan ja és massa tard.

My blueberry nights és, crec, un pas endarrera en la trajectòria d'en WKW. I no ho dic perquè sigui una mala pel·lícula, tot al contrari, és dels films més interessants que he vist aquest any. Ho dic, principalment per les seves dues predecessores, dues obres mestres que em van convertir en un admirador d'aquest cineasta amb un univers tant particular, amb les que no resisteix la dura comparació. Ho dic també, perquè My blueberry nights es queda a mig camí d'allò que vol explicar, i quan hi trobem tant artifici visual, hi ha moments en que la història se'n veu ressentida. Destacar també una fluixa banda sonora, on només l'excelent tema principal cantat per la mateixa Norah Jones aconsegueix cridar-nos l'atenció i transportar-nos una mica més a prop dels protagonistes.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Torna-la a tocar Tom

Hi ha coses que rasquen. Per exemple:

- La veu d'en Tom Waits. Fins a les profunditats més greus de l'oceà.
- Els comentaris brillants com el d'en Santi Balmes avui al seu bloc. "Necessitem tota una vida per entendre el significat de la paraula viure"
- Les mans a les butxaques, en observar la magnitud del forat negre.


- La figuració troglodítica d'en Sarkozy amb "taparrabes".
- How green was my valley!!
- Escoltar la lletra de "L'home estàtic" cantada per l'inimitable Pau Riba
- Trenes avellutades enmig de filferros punxents.
- Les barbes dels Standstill. (Ho han de fer)
- La meva barba (Ho fa! .... agradablement...)
- El Paul Auster, encara que hi vagi afegint tant sucre com pugui als seus relats agredolços.
- El Nadal que veus que se't tira al damunt i no saps com esquivar-lo.
- Donar-te compte de cop de tant menut com ets i de la fragilitat de tot plegat
- Anthony and the Johnsons, amb les seves lànguides i tènues cançons amb regust de tragèdia existencial.
- Tenir com a teló de fons el cel gris que no t'abandona com si d'una au de rapinya que t'està estrenyent el cèrcol es tractés, i a més, sense poder disfrutar del paisatge nevat.

Se us acut res més??

divendres, 12 de desembre de 2008

Wismar, ciutat portuària




Wismar, és la ciutat on Murnau va fer arribar el seu Nosferatu i la mateixa ciutat que va aparéixer en el remake de Werner Herzog l'any 1979. La vaig visitar fa uns anys simplement per aquest fet. No em va decepcionar!

Wismar és una petita ciutat de pescadors situada a les costes del mar Bàltic, a Alemanya. Es caracteritza per una arquitectura molt particular de la regió, totes les cases i edificis de la ciutat estan construïts de maó, i a la ciutat es respira olor de mar i austeritat. Evidentment, vaig disfrutar caminant per aquells carrers i imaginant-me el vampir interpretat per Schrek o Kinski darrere alguna d'aquelles parets....

S'ha de dir que per a mi, tant el Nosferatu original com el Remake d'en Werner Herzog són dos films cabdals dins el cinema de terror, i dues de les pel·lícules més admirades... Totes dues d'un gran poder visual, ja sigui en la primera pel joc constant del clarobscur i la contraposició simbòlica; com en el film de Herzog, per la importància dels colors i les tonalitats, la caracterització dels actors i les seves interpretacions i per l'ús del paissatge com a element narratiu i de la relació amb l'individu que se'n desprén. Al meu parer, dues obres mestres!!


dilluns, 1 de desembre de 2008

Constel·lacions massa properes

Avui dilluns és un dia de cares llargues. El temps és gris i passejant a primera hora pel carrer s'endevinen constel·lacions de mirades perdudes, mig lleganyoses, mig pensant en un cap de setmana potser intens, potser trist i sobretot de mirades amb poques ganes de començar una nova setmana laboral...menys que mai amb aquest fred!! Potser també de pensaments desesperats, de ganes d'engegar-ho tot a rodar, de fer-se preguntes del tipus: què collons he fet per arribar on sóc? no hauria pogut tenir una vida molt millor?


Però avui dilluns també és un dia per pensar en Brazil, que vaig veure per primer cop dissabte. Perquè Brazil m'ha anat atrapant a mesura que hi anava pensant més i més. Com a film "post-Monty" d'en Terry Gilliam que és, la onírica visual es veu acompanyada per un pessimisme que transita per tota la societat, on només existeix una realitat feliç, i aquesta no es troba més enllà dels somnis de cada u. I quan Terry parla dels somnis, ho fa parlant d'allò que somniem durant la nit, però també d'aquells somnis que podem tenir desperts i que poden suposar un refugi a la trista realitat de cada u. Brazil dilapida en un no res tot allò que s'espera d'un film de ciència ficció. Perquè a mi em dóna la sensació de que Brazil no està parlant del futur en cap moment, ho està fent del passat (veure la forma de vestir i de treballar de la gent, tant similars a les imatges sobre els anys 20) i del present, i potser d'un futur molt proper. No deixa de ser paradigmàtic que el film s'estrenés el 1984, precisament l'any que Orwell havia escollit per a la seva fatídica novel·la sobre el futur de la humanitat. Gilliam s'inspira en aquesta novel·la (gairebé assaig) per a mostrar una visió meitat paròdica meitat impregnada d'aquell pessimisme latent.


És molt curiós que el to paròdic del film no faci decréixer la visió negativa de la societat que Gilliam ens vol ensenyar. Un exemple en podria ser el final, en què les referències a un final feliç, en clara al·lusió al final de Blade Runner, serveixen per a mostrar que l'individu mai pot escapar-se de la societat, del poder del govern i dels que la controlen. D'aquesta manera una paròdia d'un desenllaç excessivament esperançador, ens mostra de nou el bucle en que s'ha convertit la societat.

Brazil parla d'això i de molt més, però evidentment els meus coneixements cinèfils i sobre la història fa que no m'atreveixi a parlar de la clara crítica social que ens ensenya, de la crítica de règims existents en aquell moment i encara recents, de la crítica al sistema financer (són genials les explicacions que es fan al presoner sobre com haurà d'afrontar els costos de la seva detenció i la manutenció com a detingut) i, evidentment de les referències artístiques que hi ha al film. És curiós, però, el detall que la guerra inventada amb què es controlava la societat de 1984 sigui ara substituida pel terrorisme com a element integrador de la societat, el qual vol utilitzar el gobern per a unir la societat contra un enemic fictici. Em resulta un element molt visionari per part del propi Gilliam.


Brazil tampoc perd mai un cert romanticisme, cap a una forma de vida més lliure (clara ressenya en la forma de vida del "bandoler modern" Tutton, una extranya mescla de Robin Hood i Tarzan amb toc irònic i paròdic i que visualment també beu del còmic d'Spiderman però que en el fons no fa més que arreglar calefaccions quan els "sistemes centrals" resulten inoperants) i vers una forma d'estimar també lliure (clarament reflectida en l'amor impossible dels protagonistes, una antisistema i el fill d'una família influent).

La pel·lícula val la pena només per a disfrutar-ne l'espectacle visual i per a riure amb els gags a l'estil Monty (tot i que ara més relacionats amb el conjunt i moderadament menys surrealistes). Però sobretot val la pena per a pensar i per a què un dilluns al matí puguem seguir fent-nos preguntes sobre el nostre rol en la societat o sobre si realment vivim tant enganyats com en Gilliam ens deia ja fa gairebé 25 anys.