dilluns, 22 de desembre de 2008

Nits morades



La tarta de arándanos és la que més costa de vendre. Mentre altres com la de maduixa o la de chocolata quan s'acaba el dia ja s'han esgotat, la tarta de nabius encara resta sencera. No és culpa seva, ella no té cap culpa que la gent prefereixi el xocolata als nabius, però cada nit acaba quedant-se sola.

Sobre aquesta metàfora gira la història de l'última pel·lícula d'en Wong Kar-Wai, My Blueberry nights. Wong Kar-Wai ens vol dir que la gran majoria de la gent estariem dins del conjunt dels nabius: ens sentim sols dins el cosmos social, encara que no tinguem cap culpa ni haguem fet res per a buscar el nostre fracàs. No vol dir que estigui d'acord amb aquesta premisa, però els personatges d'en Kar-Wai sempre han tingut aquell toc de nostalgia, aquell punt de solitud, d'incomprensió, de búsqueda i recerca de la pròpia personalitat i de la felicitat. I es que els protagonistes de les seves pel·lícules acostumen a no aconseguir trobar la felicitat en l'entorn urbà que els ha tocat viure (ja sigui Nova York, a My Blueberry nights Buenos Aires a Happy together o Hong Kong a Deseando Amar i 2046). No obstant, els seus personatges es resignen a l'espai on els ha tocat viure, i accepten d'una manera passiva aquesta falta de felicitat, acabant creant un vincle d'amor i empatia amb aquesta ciutat. Això és palpable en el viatge tipus Road-movie que la Norah Jones realitza a My blueberry nights i que l'acaba tornant a Nova York, la ciutat on havia viscut el fracàs de l'amor i on hi troba de nou esperança.

Aquesta sensació de viure a destemps, de contrastos que ens duen de la felicitat a la tristor, és totalment present a My blueberry nights com als altres films de l'autor. El reforç de la il·luminació amb tons vermellosos, blavosos i de colors intensos i accentuada per una gran quantitat d'escenes en interiors o l'ús del relentiment de la imatge, fa que l'estil WKW sigui inconfusible i molt personal, ja que trasllada el seu univers particular d'una banda a l'altra del món sense que la història se'n ressenteixi. Això és així, perquè les seves són històries de persones més que d'espais i històries de temes universals, en el fons en el gran motor que és l'amor, i que sempre és l'impuls inicial que acaba desencadenant tota la trama.

Un dels personatges que més m'ha interessat en el film és el que interpreta David Stratharin (Arnie), un personatge consumit per la desesperació amorosa. La seva relació amb la Sue (Rachel Weisz) resulta d'allò més colpidora. Arnie, és un personatge que ja ha mort en el moment que se'ns presenta. Adicte a la beguda, desesperat per a recuperar la seva ex esposa Sue, Arnie és una peça que no encaixa, és un personatge que ha fracassat, i només amb el seu suïcidi aconsegueix que Sue es compadeixi d'ell, això si, quan ja és massa tard.

My blueberry nights és, crec, un pas endarrera en la trajectòria d'en WKW. I no ho dic perquè sigui una mala pel·lícula, tot al contrari, és dels films més interessants que he vist aquest any. Ho dic, principalment per les seves dues predecessores, dues obres mestres que em van convertir en un admirador d'aquest cineasta amb un univers tant particular, amb les que no resisteix la dura comparació. Ho dic també, perquè My blueberry nights es queda a mig camí d'allò que vol explicar, i quan hi trobem tant artifici visual, hi ha moments en que la història se'n veu ressentida. Destacar també una fluixa banda sonora, on només l'excelent tema principal cantat per la mateixa Norah Jones aconsegueix cridar-nos l'atenció i transportar-nos una mica més a prop dels protagonistes.

6 comentaris:

òscar ha dit...

excelent i detallista lectura de la peli. sense tenir categoria d'obra mestra, ni molt menys, la història t'imana fins el punt de guanyar-se uns quants aplaudiments al final de la sessió al renoir.

especialment brillant l'episodi de la rachel weisz i el david strathairn. encara ara no he pogut saber el perqué de l'elecció de norah jones (no és pas cap desastre interprtatiu) com afil conductor del film.

una abraçada!

Bargalloneta ha dit...

tothom parla de que la millor història és la de Strathairn i Weisz i hi estic d'acord , però no trobeu que la Natalie Pormant està senzillament encantadora??? bé potser és per què hi tinc debilitat però el seu episodi també em va agradar molt... ara això si, estic molt d'acord amb tots els posts que he vist que la entrada de Weisz es recordarà durant molt de temps!!!

Noctas ha dit...

No l'he vist però llegint la teva crítica i la del blog de la caterina em sembla que no me la perdré., amés surt la Natalie Portman i aquesta dona és tant guapa que si la conegués no em podria resistir i li donaria un petó...saludus

Els dijous nous ha dit...

D'acord amb tu tb Bargalloneta, la Portman em va encantar! he intentat sintetitzar en el comentari perque no m'hagués capigut tot el que volia dir! Però el paper de la Natalie Portman també dóna molt de si!!!

Llanterna Màgica ha dit...

Em sembla que continuo estant en franca minoria... Què hi farem!

Eva ha dit...

Saps, m´agrada molt com descrius detalls que jo, sincerament, no veig o passo per alt.
Espero descobrir més coses a través del teu blog i de les teves paraules.
Bones Festes!!
Salut!!