dijous, 27 de març del 2008

I després, ....l'oceà


Fisterra, 20 de març
,
En havent arrivat a baix, ell va pensar: i què deu haver-hi més enllà?


Els pescadors posaven en pràctica la seva habilitat en front de les fortes onades i les enèrgiques i persistents gavines. Tantmateix es mantenien de peu. Sobrevolant aquells llampecs d'aigua salada que segles enrera havien estat per a molts la fi del món. Finis-terrae. Érem en un somni. O no. Podíem acariciar l'aigua que xocava contra els penyassegats amb ràbia, com si en coneguessin tota la història que portaven tancada dins seu. De tots aquells que en un moment o altre havien perdut la vida i els somnis en aquell indret tant feréstec. I la mateixa mar en els seus estats d'exaltació o d'embriaguesa, ens arribava a mullar els peus. Érem a la fi del món. A la Costa de la Mort.

Tant de bo la tornada a la realitat no hagués estat tant sobtada...


dijous, 13 de març del 2008

Maybe, I'm a Swimming pool

És una de les figuracions que té l'hemisferi esquerra del meu cervell, darrerament acostumat a treballar molt allunyat d'on es troba físicament el meu cos. Sí és cert que potser ja trobo a faltar l'estiu..mm... no sé com ho podria interpretar. El fet és que hi he estat pensant. Ha de ser extrany

En tot cas, si pugués elegir, m'estimaria més treballar com a piscina d'una personalitat interessant, com per exemple... de la Naomi Watts. MMmmmMMm. Sí que estaria bé... m'imagino, per això, que acabaria acusat d'ebullicidi, no podria pas controlar la pujada de la temperatura de l'aigua mentre ella s'anés banyant i recreant sola un calurós vespre d'agost...dins meu... l'aigua aniria pujant i pujant... i la pobra Naomi acabaria ben cuita. Vindria a ser un homicidi involuntari, gairebé en defensa pròpia. La condemna seria a treballs forçats en una residència d'ancians, cuidant callos la resta de l'existència com a piscina utilitària!! El somni és una mica extrany, cert. He de confessar que hi he posat ficció. M'agrada això de somniar despert a lo Lynch.


Per si acàs, de moment estic bé, i no pregunteu siusplau pel meu possible retràs mental...


dimarts, 11 de març del 2008

Quelca cosa...

Per primer lloc, i sense que serveixi de precedent encapçalo el post amb la lletra d’una cançó. Poso un link amb l’àudio, tot i que el so és més aviat dolentet... feu nar la ruca!

http://www.youtube.com/watch?v=eaIQ_xb4Arc&feature=related

¿No ves que lo nuestro es raro?
Sigue intacto en mil pedazos

y no logr
a romperse.

Respira ileso en sus estados graves,
tanto hablar del fin
que ahora apenas duele.

Y aun así, te reirás,
volvería a revivirlo sin dudar.

Podría ser tan fácil, sería espectacular,
si fueran reversibles aquellas noches de incendio.

Más noches reversibles para saborear
las horas más humildes con un placer más intenso.

¿No ves que si hemos perdido
hemos ganado historias que contar?
Más que algunos tienen.

Recuerda que si caímos en picado
es porque a veces fuimos nubes con la mente.

Si pudiera transformar nuestras noches
en un ciclo sin final.

Podría ser tan fácil, sería espectacular,
si fueran reversibles aquellas noches de incendio.

Pero eso es imposible, el tiempo ganará,
entonces sólo espero que cuando vuelva a sonar
tú pierdas la vergüenza y grites oh, oh, oh ...
grites oh, oh, oh ...

Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...
grites oh, oh, oh ...
Y ya no me importa que mire la gente.

Oh, oh, oh ...
Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...
Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...

És la lletra de Noches Reversibles, de Love of lesbian. Vaig llegir fa temps, que el lletrista i compositor de LÖL, el Santi Balmes, explicava que la lletra estava escrita com si parlés d’una relació sentimental en crisis o a punt de finalitzar. A pesar de l’aparença, la lletra parla de la relació del propi grup, pensant en tots els moments de crisi que per tantes causes havien hagut de passar. De tants cops com ha estat a punt de trencar-se el fil, dels moments durs que han estat a punt d’acabar amb un munt d’esforços i il·lusions. Tot i això, aquests vivències viscudes amb el grup, tot i que en el seu moment no ho semblin, probablement suposin i representin l’etapa més feliç de les seves vides. El final parla d’aquell moment un cop el grup s’hagi acabat en què recorda els grans moments viscuts amb el grup

És una cançó, que pel tema de la lletra, l’hagués pogut escriure qualsevol grup de música. Tota ella però té una aura molt loveoflesbiana. Si li intentes aplicar un model clàssic de canço -vers-pont-estrofa- no et quadrarà per enlloc, i es que tota ella és una progressió. El caire intimista del principi es converteix finalment en un xoc d’adrenalina i rauxa. Realment si coneixes la història pot arribar a posar la pell de gallina. No estem parlant de fet d’una banda d’una sola escolta, les cançons de LOL, són com les cebes, un cop les vas pelant et van sortint més i més capes, cada una amb un toc i un significat diferent a l’anterior... us convido a que hi entreu, jo ja he repassat moltes capes, però em penso que me’n queden unes quantes més...

Aquest post (i en relació a lo dit fins ara) anirà dedicat a tota la gent que deixaré penjada o deixaré de veure’ls en la meva estada a Mallorca aquest estiu. Que curiosament és la mateixa gent que espero que em vinguin a veure i a passar unes vacancetes per allà!!

Als Déjà vu, perquè puguin tirar endavant i sortir-se’n sense mi, i provoquin moltes més “nits d’incendi”.

Als que no veuré aquest estiu per les festes majors a Tremp i voltants, i per totes les festes que no farem junts.

A la penya de Manresa 1 i 2, de Terrassa 1 i 1’5, que espero que es pugui fer un Manacor 1. I també que en muntem una pel principat abans de que marxi.

Als companys de classe, als de pis, també espero que ens veiem a ses illes aquest estiu...

Al Joan Vilà, que entre pitos i flautes fotrà un munt de mesos que no el veig, aviam si en fem una de grossa quan tornis al Maig!!!

A la família, que no em podran marejar aquest estiu, suposo que també em vindran a veure... (aviam si tire l’esperit paternal) i als dos roytons

Al Ferran, que el deixaré una temporada tirat amb el cello... però el subconscient continuarà treballant!!


I evidentment a l’Anna, que ja s’està mirant vols per venir

I després d'aquest discurs a la yankee buscant la llàgrima fàcil, ja començo a preparar les maletes, perquè aquest estiu penso aprofitar al màxim el temps, per conéixer l'illa, per anar cada dia a la platgeta, montar-se alguna festeta i aprendre un munt de la feina que és lo que toque!!


Fins la pròxima!!

dimarts, 4 de març del 2008

Passant per allí...

Jo vaig trucar, però es veu que no hi havia ningú! Ja li val al Roger ja! El passem a buscar per casa i no ens obre!! Home de déu! ;-)


K kabroooooon!!!

Interludi

Tot a la vida ha de tenir un petit o gran desordre. Però també hi ha d'haver un equilibri intern. És per això, que ara em prenc un temps amb una mica més de calma. A cuidar-me una mica. Almenys aquest és el propòsit. Hi haurà evidentment Zimbawe 1, Terrassa 2, Manresa 3 i Sta. Engràcia 1. De fet aviat tindrem data pel concert de Déjà Vu a Manresa a l'Abril i si ens poguéssim ajuntar tots seria una bona ocasió. Però primer necessito temps de reflexió.

I d'aconseguir una mica d'ordre intern. Perquè noto que el cos m'ho demana. I el cap encara més.

No sé si serà possible, però s'intentarà. Per tant he d'estar mentalitzat i saber dir que no. Ja veurem.

Acabo aquest incís amb una foto que es va publicar al diari Regió 7 aquest diumenge en 2a pàgina. El Ferran i jo actuant al Kursaal. Aviam si aquesta imatge m'acompanya amb els meus propòsits.Prometo no tornar a posar-me tant reflexiu en els pròxims comentaris...