dilluns, 10 d’agost del 2009

Manel

A vegades ens trobem franquejats, noquejats amb un cop inesperat. Amb una quotidianitat estrepitosa que ens esgarrifa, dins nostre s’obre una escletxa de profunditats insondables que ens aboca inexorablement a la impotència i la indignació. Realment et mereixies això Manel? Era la teva bola la que havia de sortir en aquesta macabra loteria? No havies patit prou ja?

En aquests dies, molt sovint m’ha vingut a la memòria la teva cara d’infant. Sempre et recordaré com aquell nen innocent que baixava pel davant de casa amb els seus dos germans, tots tres corrent al tornar de l’escola. Les teves ulleres sempre mig caigudes, lligades amb cordill al clatell. Els teus morritos bruts del berenar quan et presentaves a la tarda a casa a jugar a futbol o demanant si podies jugar al futbolí de casa mentre la teva padrina et buscava i tu contestaves reclamant-li cinc minuts més d’esbarjo. Gairebé no aixecaves dos pams de terra, però poc t’he conegut de més grandet, Manel, o sigui que sempre guardaré aquesta imatge teva. Enrere deixes gent que estic segur que t’estimaven molt, pels que has estat molt important, no en dubto, i això ha fet que en tot el cap de setmana no hagi pogut treure’m una esgarrifosa imatge del cap. Espero que des d’allí on siguis els puguis ajudar a trobar forces per tirar endavant, les mateixes que sempre vas trobar tu per empenyer les dificultats. Jo sempre et guardaré un raconet en la meva memòria, d’això també n’estic segur.