dijous, 30 d’abril del 2009

The International

Podríem afirmar que The International (Id. 2009) s'emmarca dins el subgènere de thriller polític? Seria una possibilitat lícita, tot i que encara es podria concretar més i parlar de cinema compromés. I dins aquest cinema compromés, encara podríem parlar de cinema compromés amb el Tercer món, un subgènere en alça els últims anys. Després de l'especialista Costa-Gravas, alguns directors actuals han aprofitat aquest filó per desmembrar, des d'una òptica més o menys mediàtica i amb notable èxit, alguns dels abusos que els països més pobres han patit per part de Nosaltres, els països desenvolupats. Es podrien considerar films com Maria llena eres de gracia, La vendedora de rosas o propostes tant diferents com Diamante de sangre o El jardinero fiel.


En el plantejament, The International, és troba més propera a aquestes dues últimes. De fet, el guió que ens presenta Eric Singer, és d'allò més convencional. Un policia tenaç, Sallinger (un correcte Clive Owen) perseverant, absorvit per la seva feina i amb uns ideals ferms, pretèn treure a la llum una complexa xarxa de negocis d'armes lleugeres que esquitxa de ple un gran banc europeu. En aquesta investigació suicida, Sallinger veu morir un company i veu com cada cop es troba més sol perquè, evidentment, ningú vol que es descobreixi un entrellat que malmetria la imatge de molts països i gent poderosa.


A partir d'aquest plantejament, el guió es presenta massa convencional, massa pla. Des d'un personatge principal que ja hem vist en massa ocasions, fins a un personatge, el de l'excel·lent Armin Mueller-Stahl, que no acaba de ser creïble del tot a pesar de l'esforç del veterà actor. A partir d'aquí i del problema de la falta de tempo narratiu que provoca un guió que sura enmig d'un mar de conspiracions que arriben a ser vexatòries, la pel·lícula té alguns punts forts a remarcar.


El seu director, Tom Tykwer, va sorprendre amb Corre Lola, corre, un film que brillava amb llum pròpia, i que desmembrava una història a partir de la capritxosa aleatorietat del destí. Després, amb El Perfum, va aconseguir fer reflotar una pel·lícula, que sense el pols narratiu i del caràcter visual que aconseguí imprimir a algunes escenes, hauria estat fallida. Ara, passa una cosa similar amb The International de la qual, hi ha dues escenes que m'agradaria destacar.

En primer lloc, l'assassinat del polític italià Calvini, resulta una composició interessant. La combinació que ofereix Tykwer, mescla de picats i contrapicats en una plaça cèntrica a Milà, em van recordar (desconec si l'homenatge és deliberat) a El hombre que sabia demasiado, en concret a l'escena a les Nacions Unides, tant en les formes com en el fons. A The International, hi tornem a trobar un home, en la seva lluita per la justícia que es va empetitint a causa de les titàniques dimensions del seu enemic. Aquí, també veiem el poble fugint com formigues en una impressionant vista aèria, que deforma els humans, com a petits éssers, totalment en mans d'un poder superior. L'escena, es culmina amb l'impactant pla de Sallinger enmig d'un semàfor en roig, envoltat de cotxes entre els quals es troba l'assassí. Aquest pla és revelador de la solitud del personatge en la seva empresa.


I per últim lloc, podríem parlar de l'escena superlativa del film, el tiroteig impressionant al museu Guggenheim de Nova York, on sembla que també es guinya l'ullet a les famoses escenes de El acorazado Potemkin i Los Intocables de Eliott Ness.

Queda clar en aquest film, que Tykwer és un director interessat sumament en els exteriors dels seus films com també es pot observar en la notable escena del desenllaç a Istambul. I també interessat en dotar de caràcter tot allò que roda. Tampoc no es desmereixedor el pla final, on veiem un Sallinger amb un rostre que ha experimentat un canvi juxtaposat amb el que apareix als crèdits inicials, en una altra mostra de la preocupació del director alemany per a dotar de sentit i de poder visual allò que mostra en pantalla.


dimecres, 22 d’abril del 2009

Present i futur: una bipolaritat contradictòria

Ahir a la nit, empassant una de les últimes "perles" de TV3, l'Oikmentens, vaig escoltar fragments del debat que hi duien a terme els joves de diferents joventuts partidistes sobre la política catalana. Al director del programa, però, se li ha de reconéixer el mèrit de posar en el debat la Pilar Rahola, en el millor paper que li he vist a TV3 en molt de temps.
Els joves en qüestió, pertanyents a les joventuts nacionalistes, a les del PP, a la Jerc, a les joventuts d'iniciativa, etc. em van donar una sensació patètica sobretot tenint en compte que seran els polítics del demà. La majoria d'ells portaven engiponada una menjada de closca destacable. Una cosa es que en la teva joventut tinguis uns principis poc coherents, molt radicals o no del tot assentats, però una altra cosa, és que vegis un aprenent de Ridao, un de Mas i un altre de Saura de 18 anys. Que els nens es vulguin assemblar a Messi ho entenc, però a aquesta trepa??? La majoria d'ells parlaven amb la veu del partit, i això, en gent tant jove em sembla molt trist. I més amb la falta d'entusiasme de molts d'ells. Recordo que, jo als 18 anys tenia idees, il·lusions i m'interessava la política, sobretot tenia pensaments que em sortien de dins, no m'identificava en cap partit d'una forma definida. És cert que moltes de les coses que pensava llavors ara em semblen poc acertades i no hi estic d'acord, però la ideologia s'ha de colpir des de l'interior de les persones, i no des de líders de partit sectaris. Ull, la malastrugança torna a volar com una broma de tempesta sobre la política de les pròximes generacions catalanes.
En contraposició, el dilluns vaig assistir a la presentació del nou llibre de Mn. Ballarín, (La flor de l'esperança). Mn. Ballarín és una personalitat entranyable dins l'univers cultural català, i un enamorat de la llengua. I tinc la seguretat, que és una figura del Present encara als seus 89 anys. Escoltant-lo a ell i a aquells joves cregudets de l'Oikmentens, no em queda cap dubte que l'ànima de Mossèn és molt més jove que la de tots aquells espantaocells. Ballarín explica les coses sense ressentiment i amb l'alegria de voler viure i de voler ser feliç. Això sí! amb una visió molt àcida i crítica i combativa. En aquest mateix llibre que presentava, Ballarín parla de l'estàtua del Desconsol, situada davant del Parlament de Catalunya. En una intel·ligent mostra del seu savoir faire, Ballarín explica que tot el desencís de la societat civil catalana envers els polítics es veu reflexada cada dia en el marbre trist d'aquest Desconsol. I Déu sap que té més raó que cap dels que ho vulguin negar.
PD
Els que estigueu un xic farts de Sant Jordi, no deixeu passar l'oportunitat de passar per la genial paròdia que hi trobareu al blog següent:

dilluns, 20 d’abril del 2009

Celeste Alías Guitar Trio

Aquest jove trio format per la Celeste Alías a la veu, Santi Careta i Dani Comas a les guitarres, ens van deleitar el passat dijous en un directe al Vermell. El trio de jazz, va repassar alguns estandarts i clàssics del jazz i altres composicions més contemporànies i temes que caminen en la línia que separa el rock o el Blues amb el jazz en el que era un concert d'aniversari pels cinc anys del bar restarurant Vermell (Manresa).
No coneixia la veu d'aquesta gran cantant de Jazz, només m'hi vaig apropar perquè coneixia en Santi Careta, un dels bons del jazz català (si es que es pot posar aquesta etiqueta a una música tant universal). La sorpresa va ser gran, ja que la veu que té aquesta noia és magnífica. Una gran potència controladíssima perquè les guitarres puguessin seguir conversant en tot moment. Ritmes sudamericans també van tenyir l'escenari, i fins i tot en un dels bisos, el guitarrista de Remendaos va fer una col·laboració espontània per a versionar el hit Killing me softly amb la Celeste.
Un trio a tenir en compte en l'escena catalana, i que si continuen tocant amb aquest neguit, energia i fluidesa, de ben segur que aviat se'n sentirà parlar.

dilluns, 6 d’abril del 2009

La senectud: Mort d'un viatjant d'Arthur Miller i Gran Torino de Clint Eastwood

La setmana passada vaig assistir a la projecció de Gran Torino, l'última joia de Clint Eastwood i a la representació de Mort d'un Viatjant, dirigida per Mario Gas. Tot i no aparentar-ho inicialment, ambdues obres transcorren per algunes tangents comunes.

Deconstrucció d'un somni (Mort d'un viatjant)
Mort d'un Viatjant és un text colpidor sobre la ceguesa d'ànima, sobre la cara fosca del capitalisme. Willy Loman, és un venedor de seixanta anys que després de dedicar la seva vida a treballar per la seva empresa i als seus fills, s'adona que ha fracassat en totes dues coses, i no és capaç d'obrir els ulls per a veure-ho. En realitat no vol. El seu fill Biff, en canvi, intentarà fer veure al seu pare que ell no és cap triomfador i que les coses no els van tan bé com Willy vol creure en la seva esquizofrènia depressiva i en el seu comportament bipolar.
Ja des de la primera escena, veiem la deslocalització emocional i el nomadisme dels personatges en la seva recerca de l'espai vital, es reflexen en un anar i venir del personatge, sempre rodejat de maletes, senyal de manca d'assentament tant físic com psíquic. De fet, hi ha moments en què Willy es comporta com un adolescent que mai ha passat a l'edat adulta, inmers en un vertigen alucinògen. El seu altre fill, Happy, li segueix els passos. Ni tant sols quan repeteix que es casarà els seus pares se'l prenen seriosament. A poc a poc veiem com Happy adquireix els tics del comportament del seu pare, com per exemple quan fa passar al seu germà com a jugador dels Giants, i després d'una forma molt més explícita quan ens adonem que en realitat no té el càrrec professional que explica, sinó que té un treball molt més modest.
El treball psicològic d'aquesta obra és brutal, i interrelació entre els personatges i amb els elements d'escena (en unes acertadíssimes projeccions) genial. És clar que, per sobre de tot, destaquen les interpretacions. Difícilment podríem desméréixer cap dels 12 actors, en especial el quartet principal, en estat de gràcia tots ells.
L'Adéu d'un mite (Gran Torino)
Gran Torino és, amb molta probabilitat, l'últim film en que Clint Eastwood es mostri davant la càmera. S'ha parlat molt d'aquesta obra mestra sobre els remordiments, sobre prejudicis i sobre els sentiments de les persones un cop s'acosta la mort, i estic segur que se'n continuarà parlant.
La fascinació pels cotxes
En totes dos obres, el cotxe és un element comú. El significat, però, és molt diferent. A Gran Torino, el cotxe representa una mescla de la passió per la feina, d'objecte de desig i al mateix temps de patriotisme. Walt, se sent orgullós del seu cotxe, en part per haver estat la seva feina, per la seva bellesa i també per ser símbol de nacionalitat americana i d'orgull nacional. A Mort d'un viatjant, els cotxes també es manifesten com símbol de triomf, d'èxit, i al mateix temps, del treball, i acaben protagonitzant el destí tràgic de Willy.
La relació amb els fills
En ambdós històries, els fills són protagonistes d'una forma similar. Representen el fracàs del progenitor incapaç d'educar d'una forma efectiva i al mateix temps del sentiment dels fills que senten que els han fallat.
Els veïns, la proximitat dels desconeguts
Si a Gran Torino, Walt s'adonarà que té més en comú amb els seus veïns orientals que amb els seus propis fills (memorable l'escena en què coneix el Chaman), a Mort d'un viatjant els, aparentment poc ambiciosos, veïns de Willy representen tot allò que el propi Sr. Loman no ha pogut aconseguir: un fill amb una bona feina, i ser un pare amb un treball respectable. Però mentre Walt és un home amb remordiments però amb la ment clara, i fàcilment s'oblidarà dels prejudicis; Willy no vol obrir els ulls, i ni tant sols és capaç de rebaixar-se quan ha perdut la feina i el seu veí Charles, a qui tant havia menyspreat, li ofereix una feina.
La presència del passat
Hi ha dos moments especials, que Willy recorda especialment i reiterativament a Mort d'un Viatjant: El primer, quan el seu germà Ben li va proposar d'anar a fer negocis a Alaska i va deixar passar l'oportunitat de fer-se ric (el tren de l'èxit capitalista passant de llarg) i el moment en què el seu prometedor fill Biff suspèn les matemàtiques, en un extrany canvi de comportament, que de seguida sospitem que va ser causat pel propi Willy. Willy, sent enyorança dels dies feliços cada cop més sovint, i la desesperació per haver fracassat el porten a fixar-se en el que podria haver estat.
El Walt de Gran Torino, en canvi, recorda en el seu passat, el moment en que va assassinar un indefens que s'havia rendit a la guerra de Corea. Walt, no sent enyorança ni es lamenta, simplement ha descobert que haver matat algú és un pes amb el que és molt difícil viure. Respecte als seus fills, Walt és implacable, tot i que en el fons sap que no ha fet les coses bé, i per això desvia cap a Teo el seu desig de ser un bon tutor.
El cognom
Walt, de cognom Kowalski, veu com un parell de cops, se li recorda que ell és d'origen polac, i d'alguna manera, ell mateix renega del seu cognom, ell se sent americà, però no pot desprendre's dels seus origens, de manera que quan extenua el seu racisme vers els veïns, no pot obviar que els seus antepassats ho van fer en les mateixes condicions.
El cognom Loman, també té un pes específic a Mort d'un viatjant, molts cops, tant Willy com Happy tenen somnis grandiloqüents referits al seu cognom, símbol de respecte envers la seva família i d'èxit personal.

dimecres, 1 d’abril del 2009

Mandrós...

Avui toca post poc currat, mandrós emfàticament i amb un xic d'autobiografia tenyida de cançó d'autoajuda:

Ah! i a més a més, amb text copiat de la cançó de Jaume Pla (Mazoni) acompanyat del pobre cadàver que tinc a la terrassa de casa!!

Se'm moren les plantes, no puc fer-hi res
Per molt que les regui
Se'm panseixen al cap de pocs dies i no en sé el perquè
Se'm moren les plantes no ho puc evitar
Per molt que m'hi esforci
Alguns diuen que és el canvi de clima però jo sé que no és veritat
Em posen a prova perquè saben com sóc
Que no toco de peus a terra, que quan se'm demana no hi sóc
Que tot el que creix mor poc a poc
Quan la constància flaqueja
Si et distreus perds el nord
Se'm moren les plantes i em poso molt trist
Però no perdo l'esperança
Compro llavors al florista cada matí.

També dono les gràcies al premi que m'ha donat en Noctas al seu blog, que m'ha fet molta il·lusió!