dilluns, 23 de març de 2009

Aloma: la Ventafocs segons Rodoreda i Dagoll Dagom

Ahir es va realitzar l'última de les dues representacions que Dagoll Dagom ha portat a Manresa del teatre musical Aloma. Després d'uns quants anys, la novel·la la tenia poc fresca, però l'univers de Mercè Rodoreda és seductor, i ràpidament t'endinsa en les seves entranyes.

El personatge principal, Aloma, és el prototip de dona de Rododera, dèbil en aparença però amb força d'esperit i somiadora; i d'un cor que s'anirà llimant a mesura que s'anirà trobant amb la vida cara a cara. Els homes importants en la seva vida, com gairebé sempre en l'autora de Mirall Trencat, representen la debilitat, la necessitat de domini i la submissió. I alhora, representen el no tocar de peus a terra, l'esperit covard. La visió dels escriptors de l'època, l'època del jazz de l'alcohol i de la Generació Perduda també és desmitificada per Rododera, capaç d'enlairar la senzillesa com a atribut.

El decorat, escenifica a la perfecció l'entorn d'Aloma. Cada un dels personatges de la família representa un nivell diferent per a ella. Tant el seu germà com el seu nebot, amb qui Aloma mantè els vincles més importants, es troben a l'esglaó més alt de la casa, representant el nivell de puresa més gran. El seu estimat Robert és troba un esglaó per sota, i serà la persona que farà tocar de peus a terra a Aloma, ella que era tan somiadora i que encara tenia esperança en la vida. La seva cunyada es troba un pèl per sota, representant una dona cansada de viure, desencantada de l'amor i un destí que Aloma està predestinada a viure. Tantmateix, quan podria fer-li costat, Anna prefereix jugar el paper fàcil i girar-se en contra d'Aloma, demostrant una manca de lluita que deixa perplexa a la jove. I a baix de tot, la mesquinitat i el fracàs del seu germà, l'engany, el costat dels homes que Aloma anirà descobrint. I la nostra protagonista viu a l'últim graó d'aquest estament.

Els símbols, com sempre en Rodoreda, són d'una importància cabdal. La casa, que representa l'honradesa, el treball i la constància, que simbolitza la llar, una família unida, s'anirà desmantellant a poc a poc, començant per la mort del seu nebot Dani, l'única espurna de frescor de la família, i que acabarà personificant-ne el seu l'ocàs. L'anell, també resulta un símbol de compromís i al mateix temps, com a joia, representa la cobdícia de Coral i la pèrdua de credibilitat d'en Joan i la seva feblesa i submissió. Les roses. El color de la roba. El vent, capaç de transformar amb el seu xiulet la quietud en torbament i de trasbalsar l'esperit d'Aloma. I per últim la serp, present continuament d'una forma metafòrica, i que ens ensenya com el pecat és present en tots els homes, i capaç de personificar-se d'una forma forma física en la figura de Coral.

No sempre l'espectacle conserva el ritme narratiu i la línia argumental es torna feixuga en certs punts, en especial de la primera part, però l'obra, per a mi, arriba a l'espectador gràcies a algunes escenes realment colpidores. La mort d'en Dani, resulta un dels punts forts. El seu "descens" cap al cel, representa un punt d'inflexió devastador en el devenir d'Aloma. El duo previ al final, cantat per l'Aloma jove i la gran (en una grandíssima interpretació de Carme Sansa) resulta d'una gran bellesa, i possiblement sigui el punt on s'assoleix el clímax o el punt de màxima tensió de l'obra; d'altra banda molt ben preparat en la precipitació d'esdeveniments final, quan Aloma se sent devorada pel món i s'adona que la gent només actua per interessos i enganys i en què el vent sembla que s'endugui les restes d'innocència que encara arrossegava de la seva infantesa.

dijous, 19 de març de 2009

The Reader: el pes moral de la Història

Recordo una entrevista al director francès Jean-Pierre Jeunet en relació a la seva fallida pel·lícula Largo domingo de noviazgo, en la que destacava la descompensació que existeix en el cinema entre films sobre la Segona Guerra Mundial i la Primera. La Primera, tot i provocar la mort de més de 20 milions de persones, ha estat oblidada en el cinema. A mi aquesta descompensació em mereix tres explicacions, tot i que n'hi poden haver més.
1. Com és evident, la Segona Guerra Mundial ha estat la més recent, i la definitiva al vell continent, la que establert el mapa polític a l'Europa Oest els últims 70 anys.


2. L'extermini jueu, per l'impacte que va provocar a l'Alemanya post nazisme i al món en general.


3. En els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, el cinema va esquivar el conflicte. A Alemanya sorgí l'expressionisme, en que la gestació del nazisme, fou tractat per alguns directors com Fritz Lang o Robert Wiene d'una forma metafòrica, però sempre evitant parlar d'una guerra que encara generava vergonya.
El Lector (The Reader, Stephen Daldry 2008), parla sobre el genocidi jueu, però en realitat ho fa des de la prespectiva de la generació posterior. I per a mi, aquí és on radica la importància i l'interès d'aquest, per altra banda, excel·lent film. El gran dilema que se'ns planteja, és el de la capacitat de la generació posterior al genocidi, d'entendre, jutjar i condemnar aquest llast que la història va brindar al poble alemany. D'una generació que odiava els pares i tiets. Capaç de jutjar els professors per no haver actuat contra el genocidi si en coneixien les conseqüències. El Lector, intenta aproximar-se no només a les conseqüències de la Segona Guerra Mundial, sinó també a les ferides intrínsiques i latents que va deixar la Primera analitzant la complexa psicologia d'una persona víctima del període entreguerres.

Sobre aquesta important reflexió, El Lector gira al voltant d'un noi de quinze anys que manté una aventura amb una dona madura (Hanna), i que anys més tard reconeixerà com a acusada en un judici contra les SS. La novel·la homònima de Bernhard Schlink, parla dels dubtes del jove Michael, de la moral de jutjar la seva antiga amant com una criminal, de jutjar-la per haver-li amagat el seu passat o simplement perdonar-la perquè les circumstàncies i la història, havien convertit Hanna en un monstre als ulls de la societat quan en realitat intentava sobreviure dignament. Però no és tant fàcil perdonar. També del dubte existencial sobre revelar un secret que guarda Hanna i que la pot salvar d'una condemna llarga o callar i deixar que ella conservi el seu secret.

Michael, representa, juntament amb els seus companys d'universitat, el pensament de la societat filla del Nazisme. Michael intenta entendre a diferència de molts altres. En meitat del judici, Hanna pregunta al jutge ¿I tu què hauries fet?. En aquest moment, és com si a tots els qui intenten jutjar-la, ella es defensi amb una pregunta, que com a mínim resulta incòmoda, a pesar que no justifiqui res. I aquesta és una pregunta que Michael es fa interiorment: és tant fàcil actuar moralment enmig d'unes circumstàncies tant terribles? És cert que qui mata sap que produeix sofriment, però és tant fàcil escapar-se d'aquesta obligació terrible? Michael viurà la resta de la seva vida amb aquest dilema. En un moment del judici, Michael visita un camp de concentració. En arribar, un pla detall ens mostra la seva mà agafada al filferro del camp. Aquest contrast entre la jove mà de Michael, i el passat dels camps, és per a mi d'un simbolisme esgarrifant, amb un pla mínim, s'ens mostra el xoc entre passat i present.
Per altra banda Hanna representa la generació anterior. Una generació nascuda de la pobresa i la misèria d'una Guerra que va enfonsar Alemanya després del tractat de Versalles, i que de la ignorància, va permetre l'ascens d'un monstre al poder. Hanna (impressionant Kate Winslet) viu desencantada, gairebé per inèrcia. Les seves rialles són escuetes i poc espontànies. Porta a la cara la marca de l'horror, de la indiferència envers l'horror. En la novel·la, aquesta psicologia contradictòria és descrita minuciosament. El film en té prou amb una seqüència per a mostrar-nos la veritable Hanna. La frase "No m'importes prou per a decepcionar-me" es clava al rostre de Michael, fent-li sentir la seva petitesa. Aquesta generació "culpable", també es mostrada pel professor de Michael (com sempre brillant Bruno Ganz) un home sentit i que intenta explicar als seus alumnes el valor de la llei, fins i tot quan aquesta perd tot significat.
El Lector fuig de tota èpica o voluntat d'emocionar fàcilment. Els fets es van precipitaant lentament cap a un final indefectiblement tràgic, sense que l'espectador se senti impressionat per trucs efectistes. Els fets més colpidors són explicats d'una forma minimalista i subtil. El film fuig també del recurs de la veu en off, en la que trobo una valent aposta per explicar amb imatges allò que els personatges senten, i n'hi ha prou amb petits detalls, per adonar-nos de la tragèdia interior que viuen els protagonistes.

El Lector em deixa el regust del cinema d'alta volada, d'aquell que viu de grans guions, del simbolisme, del que veu de la literatura, d'aquell que creu en la màgia i en la força de la càmera. El Lector hauria estat una justa vencedora en els passats Oscars (amb el permís d'en Fincher), al meu punt de vista infinitament superior a la sobrevalorada Slumdog Millionaire.

dimecres, 11 de març de 2009

INLAND EMPIRE: Una porta oberta a l'experimentació

Feia temps que contemplava amb respecte INLAND EMPIRE, l'última obra de David Lynch. No m'atrevia a veure-la. Tres hores del Lynch més abstracte fan molt de respecte, i més si un admira el director de Montana i encara té estampades a la retina algunes escenes d'El hombre elefante, Terciopelo Azul, Mulholland Drive o Corazón Salvaje. De totes maneres, finalment em vaig decidir a veure-la intentant allunyar-me del màxim nombre de prejudicis.

INLAND EMPIRE és realment l'obra més superlativa i ambiciosa de Lynch fins al moment. La primera hora de metratge és una història més o menys coherent sobre una actriu que aconsegueix un paper (Laura Dern) en el que serà un rodatge maleït. Més endavant, els actors principals del film van entrant en la personalitat dels papers que interpreten a mesura que el film es va tornant abstracte i surrealista. Un compendi d'imatges i escenes inquietants i perturbadores, al més estil Lynch però aquest cop portades a l'extrem, ens va conduint juntament amb Laura Dern cap a l'interior d'alguna cosa que ens és superior. Lynch ens va conduint i ens va deixant estupefactes amb escenes d'allò més aterradores. Ell mateix ha assegurat que mentre anava rodant les escenes no seguia un guió preestablert, i no sabia si allò que estava rodant desembocaria en un bon port.

Fer una interpretació d'aquest film, seria un error molt gran. És una obra per veure, per disfrutar-la visualment i per deixar la teva ment en mans d'aquest geni del cinema i de les seves inquietuds. No sé si és una obra mestra, simplement és l'obra magna d'aquest director, i una porta oberta a l'experimentació com a finalitat visual. No us deixeu véncer pels prejudicis!

dimecres, 4 de març de 2009

No n'hi ha prou amb la felicitat, exigim Eufòria

És un bon moment per a la música en català? Potser a molta gent li pot semblar que no. A falta de tenir un èxit comercial de gran escala, però, noms com La troba Kung Fu, Antònia Font, Mishima, Manel, Sanjosex, Roger Mas, Le Petit Ramon, Miquel Abras o Mazoni desprenen una qualitat indiscutible en l'actualitat. Per no sumar-hi projectes en castellà de músics d'aquí, propostes com Standstill, Madee, Love of lesbian, The New Raemon són d'un nivell extraordinari. Precisament divendres passat, Mazoni presentava el seu nou disc a Manresa en concert.

Eufòria 5, Esperança 0, així s'encapçala el nou treball discogràfic de Jaume Pla, l'ànima del grup. Realment, arriscat, contundent i amb composicions que van des del rock més clàssic fins al hard-core o el post-punk més actual. Com pot ser que recordi ell tot sol amb la seva música, a Jim Morrisson, a John Waters, Lou Reed, Robert Smith, George Harrisson, Jeff Tweedy o els Franz Ferdinand en funció de cada tema amb unes lletres tant genuïnament catalanes?? No seria just, però, afirmar que Mazoni no té una sonoritat pròpia i identària. La seva veu característica, i l'augment de la banda amb una bateria electrònica donen molta personalitat a les cançons. De fet, si la guitarra elèctrica és imprescindible des de fa molts anys en una banda de rock, perquè encara no s'ha tret suc de la percussió electrònica? Mazoni, aconsegueix un so compacte, tant en directe, on les cançons adquireixen una profunditat afegida com a l'estudi.

Fa un any i mig, Mazoni es presentava al Sielu amb el disc Si els dits fossin xilòfons un disc brillant amb tinta renovada i experimental fins a un cert punt. A la sala no crec que hi haguéssin més d'unes vint-i-cinc persones. Divendres passat, l'ambient havia canviat radicalment, un centenar de persones van saltar i ballar al ritme que Jaume Pla imprimia sota la carcassa d'un guitarrista tímid i de poques paraules. Com va dir entre cançó i cançó, "això de parlar no és lo meu". Ja ens n'havíem adonat, Jaume, lo teu és tocar!

Les lletres, responen a estats d'ànim, amb una visió més aviat pessimista i fins i tot apocalíptica de la societat, però amb un missatge clar: malgrat tot, s`ha de saltar, ballar i estar de bon humor. La societat ja no es conforma amb Felicitat, cada cop exigeix més i busca l'eufòria contínua, sense aplicar-se en les petites coses. Coses petites que sobresurten en Tres moments una cançó amb ambients psicodèlics i amb reminisciències a The Doors. Cançons com Caputxeta, Eufòria, Apocalipsi Now o Ei, que surt el sol estic segur que sonaran per la ràdio i fins i tot alguna arribi a convertir-se en hit com ja va passar amb No tinc temps per pensar. No té inconvenients en parlar de la hipocresia de la gent a Apocalipsi Now, són genials els versos:
"Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca". Tampoc té cap inconvenient en dibuixar musicalment el que és estar de Mala Llet, a la cançó que du aquest títol, música programàtica del segle XXI.

En fi, un disc que no us podeu perdre, us deixo amb el videoclip d'Eufòria per a que el pugueu ballar, sigui interiorment o físicament.

Per acabar, s'ha de dir que el nou disc de Love of lesbian ja està arribant al punt de cocció adient. Qui el vulgui anar tastant, hi ha tres temes penjats al seu MySpace. Sembla que seran més Cuentos Chinos, la cosa va del mateix (que ja és molt), potser amb una mica més de simfonisme, i espero que també inclogui alguna proposta arriscada, ben mirat, escoltant Ungravity, es pot esperar quelcom ambiciós dels de Sant Vicenç dels Horts.

dilluns, 2 de març de 2009

Ja em perdonaran els fumadors...

Avui tinc ganes de posar-me crític, coneixent els efectes d'aquest estat d'ànim. Sovint relaciono aquells que fan una crítica barata amb el descontentament general perquè sí, en una societat gens hedonista, que sembla que a vegades per a sentir-se bé ha de buscar el defecte aliè. I no nego que, com tants altres mortals, a vegades senti aquesta necessitat.

Però a banda d'això, cada cop em sembla que el respecte per al pròxim s'està perdent És molt fàcil també parlar de la gent que ha mort, venerar o reclamar com a mèrit haver-se posat als peus del difunt estant aquest en vida. No obstant, podem dir obertament que Pepe Rubianes era un ésser estimat en vida per molta gent. Sempre hi ha degenerats, és clar, i sobretot quan es tracta d'enfonsar algú a qui li agrada parlar clar i alt. Però Pepe era, sobretot, una persona molt respectuosa, i tot i que es posava amb molts estaments i personatges de la societat, sempre ho feia amb respecte per la persona aliena.

Però el respecte em sembla propi de cada cop menys gent. Avui, mentre prenia el te al bar, m'he quedat del tot sorprés. Un parell de dones d'uns 50 llargs, han entrat amb un cotxet amb una nena petita. Al meu costat, un home jove els ha fet lloc en una taula gran de la zona per a no fumadors, però sorprenentment, les dues dones s'han entaulat a la zona de fum. Cal afegir que l'extractor estava apagat. Sense cap consideració, la pobra nena, d'uns dos anys a tot estirar, anava respirant el fum del tabac, el senyor de la taula del costat, aguantava el "piti" just al costat de l'infant, o sigui que la pobra xiqueta anava "pipant" d'aquí i d'allà. Ho he trobat vergonyós. Les dues dones s'han passat tota l'estona fumant a la cara de la criatura.

No em considero un anti-tabac, però si que em considero molt susceptible a la seva olor. Em molesta molt. I en una societat tant poc respectuosa, em sembla que l'única democràcia que existeix, és la prohibició en bars i restaurants. Per tant, em sembla que, després del pastitx que ha estat l'anomenada llei anti-tabac (que l'única cosa que ha obtingut als bars és que els fumadors se sentin amparats per la llei), cal una llei d'enduriment, que no deixi fumar ni a bars ni restaurants. A més, no sé si els fumadors són molts cops conscients que cada any estan matant milers de fumadors passius només a Espanya. L'altre dia llegia que entre el 5 i el 10 % de casos de càncer de pulmó a causa del tabac, es donen en fumadors que ho han estat passivament. Estem parlant de moltes víctimes.

Frau fiscal
Ja fa sis anys gairebé que estic estudiant, i mai m'he pogut beneficiar de les beques de l'estat. No em queixo, no he passat gana i els meus pares han pogut ajudar-me en el que calgués per a tirar-la endavant. No som una família rica ni pobra, el meu pare ja fa anys que treballa en tres o quatre feines per a poder donar estudis als tres fills, i em sembla un comportament lloable, més tenint en compte que tots tres hem hagut de marxar del poble. No obstant, he tingut algun company que cada any ha estat rebent ajudes de l'ordre de 4000€ en ajuts de l'estat. No són de famílies pobres ni estudiants excelents. És més, trobo indignant, que algun company/a que a casa seva tenen una casa enorme i dos Mercedes particulars rebin aquest ajut!! És molt bonic dir que s'enganya hisenda, i normalment la societat riu les gràcies a aquells que ho fan, però us heu parat a pensar que en realitat els estafats som tota la resta?