dijous, 19 de març de 2009

The Reader: el pes moral de la Història

Recordo una entrevista al director francès Jean-Pierre Jeunet en relació a la seva fallida pel·lícula Largo domingo de noviazgo, en la que destacava la descompensació que existeix en el cinema entre films sobre la Segona Guerra Mundial i la Primera. La Primera, tot i provocar la mort de més de 20 milions de persones, ha estat oblidada en el cinema. A mi aquesta descompensació em mereix tres explicacions, tot i que n'hi poden haver més.
1. Com és evident, la Segona Guerra Mundial ha estat la més recent, i la definitiva al vell continent, la que establert el mapa polític a l'Europa Oest els últims 70 anys.


2. L'extermini jueu, per l'impacte que va provocar a l'Alemanya post nazisme i al món en general.


3. En els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, el cinema va esquivar el conflicte. A Alemanya sorgí l'expressionisme, en que la gestació del nazisme, fou tractat per alguns directors com Fritz Lang o Robert Wiene d'una forma metafòrica, però sempre evitant parlar d'una guerra que encara generava vergonya.
El Lector (The Reader, Stephen Daldry 2008), parla sobre el genocidi jueu, però en realitat ho fa des de la prespectiva de la generació posterior. I per a mi, aquí és on radica la importància i l'interès d'aquest, per altra banda, excel·lent film. El gran dilema que se'ns planteja, és el de la capacitat de la generació posterior al genocidi, d'entendre, jutjar i condemnar aquest llast que la història va brindar al poble alemany. D'una generació que odiava els pares i tiets. Capaç de jutjar els professors per no haver actuat contra el genocidi si en coneixien les conseqüències. El Lector, intenta aproximar-se no només a les conseqüències de la Segona Guerra Mundial, sinó també a les ferides intrínsiques i latents que va deixar la Primera analitzant la complexa psicologia d'una persona víctima del període entreguerres.

Sobre aquesta important reflexió, El Lector gira al voltant d'un noi de quinze anys que manté una aventura amb una dona madura (Hanna), i que anys més tard reconeixerà com a acusada en un judici contra les SS. La novel·la homònima de Bernhard Schlink, parla dels dubtes del jove Michael, de la moral de jutjar la seva antiga amant com una criminal, de jutjar-la per haver-li amagat el seu passat o simplement perdonar-la perquè les circumstàncies i la història, havien convertit Hanna en un monstre als ulls de la societat quan en realitat intentava sobreviure dignament. Però no és tant fàcil perdonar. També del dubte existencial sobre revelar un secret que guarda Hanna i que la pot salvar d'una condemna llarga o callar i deixar que ella conservi el seu secret.

Michael, representa, juntament amb els seus companys d'universitat, el pensament de la societat filla del Nazisme. Michael intenta entendre a diferència de molts altres. En meitat del judici, Hanna pregunta al jutge ¿I tu què hauries fet?. En aquest moment, és com si a tots els qui intenten jutjar-la, ella es defensi amb una pregunta, que com a mínim resulta incòmoda, a pesar que no justifiqui res. I aquesta és una pregunta que Michael es fa interiorment: és tant fàcil actuar moralment enmig d'unes circumstàncies tant terribles? És cert que qui mata sap que produeix sofriment, però és tant fàcil escapar-se d'aquesta obligació terrible? Michael viurà la resta de la seva vida amb aquest dilema. En un moment del judici, Michael visita un camp de concentració. En arribar, un pla detall ens mostra la seva mà agafada al filferro del camp. Aquest contrast entre la jove mà de Michael, i el passat dels camps, és per a mi d'un simbolisme esgarrifant, amb un pla mínim, s'ens mostra el xoc entre passat i present.
Per altra banda Hanna representa la generació anterior. Una generació nascuda de la pobresa i la misèria d'una Guerra que va enfonsar Alemanya després del tractat de Versalles, i que de la ignorància, va permetre l'ascens d'un monstre al poder. Hanna (impressionant Kate Winslet) viu desencantada, gairebé per inèrcia. Les seves rialles són escuetes i poc espontànies. Porta a la cara la marca de l'horror, de la indiferència envers l'horror. En la novel·la, aquesta psicologia contradictòria és descrita minuciosament. El film en té prou amb una seqüència per a mostrar-nos la veritable Hanna. La frase "No m'importes prou per a decepcionar-me" es clava al rostre de Michael, fent-li sentir la seva petitesa. Aquesta generació "culpable", també es mostrada pel professor de Michael (com sempre brillant Bruno Ganz) un home sentit i que intenta explicar als seus alumnes el valor de la llei, fins i tot quan aquesta perd tot significat.
El Lector fuig de tota èpica o voluntat d'emocionar fàcilment. Els fets es van precipitaant lentament cap a un final indefectiblement tràgic, sense que l'espectador se senti impressionat per trucs efectistes. Els fets més colpidors són explicats d'una forma minimalista i subtil. El film fuig també del recurs de la veu en off, en la que trobo una valent aposta per explicar amb imatges allò que els personatges senten, i n'hi ha prou amb petits detalls, per adonar-nos de la tragèdia interior que viuen els protagonistes.

El Lector em deixa el regust del cinema d'alta volada, d'aquell que viu de grans guions, del simbolisme, del que veu de la literatura, d'aquell que creu en la màgia i en la força de la càmera. El Lector hauria estat una justa vencedora en els passats Oscars (amb el permís d'en Fincher), al meu punt de vista infinitament superior a la sobrevalorada Slumdog Millionaire.

6 comentaris:

Ferran ha dit...

El tema del sentiment de culpa dels alemanys, fills i néts dels veritables causants de la desgràcia nazi, l'he comentat algún cop al blog, l'últim relacionant-lo amb un excel·lent llibre. És una qüestió molt delicada i molt indicativa de com d'horrorós va ser tot plegat.

Pel que fa a la pel·lícula, la vaig veure el cap de setmana mentre m'estic llegint el llibre. Estic d'acord que és un bon film, en general.

Eva ha dit...

Aquesta pel·lícula no l´he vist, però des de fa dies que la vaig sentir anomenar que hi tinc una curiositat.... suposo que d´aquest cap de setmana no passa... i passant abans pel teu blog i mirant-la amb els teus ulls ja en té molt de guanyat!!!

Francesca ha dit...

Puc recomanar-te llegir el llibre? no sé si en Ferran estarà d'acord, però per mi és encara millor que la pel·lícula, sobretot perquè fa moltes preguntes i deixa al lector pensar en les respostes lliurement. Sóc nova aquí... i el primer que faig és recomanar coses...mmm... malament, però què hi farem! Espero que no et molesti :D

Ferran ha dit...

Francesca, el llibre m'està agradant, però no diria necessàriament que més que la pel·lícula. El que passa, això sí, és que el llibre permet assaborir millor la història, recrear-t'hi més (cap novetat, ho sé).

Salut.

òscar ha dit...

vaig llegir el llibre fa uns anyets i va impactar-me. la peli la tinc pendent però no he llegit encara cap resenya negativa. per tant . toca!!!

Els dijous nous ha dit...

Em sembla que si que puc estar d'acord en que el llibre està millor que la pel·lícula, però el que m'agrada de la peli, és que el et deixa reflexionar a tu en comptes de que una veu en off et vagi dient què està pensant Michael en cada moment, i això és molt interessant, perquè en el llibre, el to autobiogràfic és molt accentuat i les reflexions i els pensaments del protagonista s'expliquen continuament. De totes maneres, aquesta història té molta força i personalitat tant a la pantalla com en la novel·la!
Gràcies a tots!