divendres, 29 d’agost de 2008

Do u remember? Remember my name? There is September!!

And the Festa major de Tremp appears again!

Ja tornem a tenir una nova festa major a la vista. I per fi tindrem a Tremp, una presència que els conciutadans "esperàvem" des de feia temps. Una actuació que marcarà una gran fita dins les festes majors. No hi ha dia que passés sense que la gent anés preguntant-se quan arribaria el gran dia. I ara ja sabem que serà prompte, aquesta setmana que ve concretament.



En el primer simposi WWSDFTT (We Want Sergi Domene Flying To Tremp)celebrat al Tarraquet el passat curs, els presidents de les diferents associacions de veïns de Tremp, van acordar pressionar la regidoria de cultura de l'ajuntament per a que portés el famós DJ a la capital del Jussà. Segons declaracions de l'encarregat de presidir el simposi, el president en funcions de l'associació de veïns de la Font Vella (el president titular era a collir trumfes a l'hort i no va poder assistir segons el comunicat oficial) i en nom de tots els participants, "una ciutat emprenedora i amb ganes de tirar endavant necessita impregnar-se de referents culturals del nostre país" i per això demanava a l'ajuntament que "un dels millors músics del país, com és Sergi Domene, actuï per fi a Tremp, acabant així amb el buit cultural que tenim al Pallars". Segons el mateix president, durant el simposi, s'ha acordat enviar una carta firmada per tots els participants a l'ajuntament en què es demana que "els valors propis que representa la música electrònica, entre els quals trobem la defensa de la llengua, juntament amb els exitosos precedents de festivals tecno a Tremp plens de bon rotllo, cordialitat i solidaritat; serveixin per a fer decidir la comissió de festes trempolina a contractar un dels millors DJ's del nostre país". Finalment va afirmar que, "els pressupostos de l'ajuntament haurien de deixar de banda altres departaments secundaris com ara Sanitat o Ensenyament per a destinar tot el diner públic possible per a que Sergi vingui, costi el que costi".

Imatge pertanyent a l'últim festival tecno organitzat a la pista del Pinell el setembre de l'any passat


Per la seva part, el president del col·lectiu d'Esquirols, Esquiroles i Altres Mamífers del Pinell (EEIAMP) s'ha mostrat "encantat de que el seu districte pugui acollir un esdeveniment tant important per al futur desenvolupament sostenible de la població humana de la Conca". En Ruski ha afirmat que "a diferència del que s'ha dit en alguns mitjans, els esquirols són uns grans amants de la música electrònica i del que vulgarment s'anomena txumba-txumba" així mateix ha conclòs que "el soroll que pugui ocasionar el concert no suposa cap contratemps per la tranquil·la vida dels esquirols". Aquestes declaracions han convingut amb les del president del col·lectiu de veïns del Porvenir que ha afirmat per videoconferència que "no és veritat que la música del concert molesti els veïns del seu barri. Ans al contrari, la majoria de veïns han afirmat que acudiran en massa al concert".

Algunes fonts fiables, han desmentit un rumor que havia transcendit sobre el simposi, segons el qual es deia que els participants havien estat consumint substàncies estupefaents durant i fins i tot abans de l'esdeveniment. Segons aquest rumor, al simposi només hi acudiren alguns joves eixelebrats que havien aparcat els seus cotxes de colors llampants davant el Tarraquet amb la música "txumba-txumba" (com es diu vulgarment) a tope i en un estat físic "decadent". Una veïna d'avançada edat afirmava que n'hi havia un que tenia els ulls "molt oberts, com si li haguéssin fotut pinces per aguantar-los". Aquest rumor, insistim, ha estat desmentit. De fet un dels assistents va realitzar unes contundents declaracions: "aquí nadie se ha tomao ningún tripi vale colega! Estamo tódo limpio joér". La Sergidomenemania s'ha apoderat de Tremp.


Seguirem informant!!!! Pròximament la crònica del concert.....
Be water my friend

dijous, 28 d’agost de 2008

La Broma, d'en Kundera

(...i tornant a tocar de peus a terra...)


En una de les tranquil·les i relaxants lectures d'aquest estiu, m'acompanya "La Broma" d'en Milan Kundera. Ben arrebossat en platges verges mallorquines m'ha anat imantant i hipnotitzant mentre el Sol anava recorrent aquella meitat de cel que encara li quedava per saborejar del dia.


Ludvik és un jove estudiant de ciències, que, induït per la corrent comunista que triomfava entre els joves de mitjans de segle passat a Praga, participa activament en la cúpula del partit comunista de la universitat. Però una postal escrita en broma per impressionar la seva xicota, descoberta i mal rebuda pels seus camarades, fa que en Ludvik sigui expulsat del partit i de la universitat. Aquest fet el durà a més de 7 anys de treballs forçats a la mina i serveis militars obligatoris, que convertiran la resta de la seva joventut en un infern.


En un principi, Ludvik, es resisteix a renegar dels principis comunistes, i es creu víctima d'una injustícia, però a poc a poc es va adonant de la crua realitat. El poder comunista, lluny dels ideals en què ell creia, ha convertit el país en una presó d'on és molt difícil escapar i en la qual resulta impossible viure amb llibertat. En Ludvik aprèn a no confiar en ningú, i a refer la seva vida, sempre mantenint la distància amb el seu passat. Entre mig també viu la desesperació d'un amor que les circumstàncies converteixen en impossible.


Evidentment, aquesta seria una síntesi massa petita per encabir tota l'evolució del personatge principal. Així com alguns dels secundaris com Helena o el seu marit i enemic del protagonista, Jankov. O en Kotska, que sense que Ludvik ho sospita, li manté un odi molt profund. O la ingènua Lucie, que tot i la seva aparent poca importància, es converteix en un important nexe d'unió. No sóc jo el més indicat per a explicar-ho. Però si que ens permet conèixer la gènesis de la història. Com una broma enmig d'una societat que ha perdut el sentit de l'humor, es converteix en una condemna per a tota la vida. Com una societat estrangulada pel comunisme va perdent el somriure progressivament. I de com n'és d'important mantenir el somriure, perquè una societat sense humor, és una societat tocada de mort.

dimecres, 27 d’agost de 2008

Quadern d'estiu (CODA)



La diferència fonamental entre ambdós qüestions (la dolenta i la menys dolenta), és la difícil conjuntura que s'ha anat presentant al llarg dels segles i en tota la història de la humanitat. Separació o no separació del cos, les mamelles i la falange. Tres parts unitroncals amb les mateixes fesomies monstruoses. Tres estrips de carn. Tres feréstegues guineus de bosc. Tres fades titubejants. Tres instants perduts per la persistència de la memòria. Tres nàufrags perduts en l'elixir de l'espai, ben entés com a tal. Tres destrals clavades sobre cada un dels arbres de la vida. Tres malalties enlluernades per l'esperança que sobreviu a la desesperació. Tres deus: una de vi, una altra d'aigua i la tercera de sang. Tres nadons mamant famèlicament en un cul de sac. Tres cadències que no volen acabar.

divendres, 8 d’agost de 2008

Del quadern d'estiu (i dos)


Dins el meu petit desordre,
Maleeixo aquest terrabastall
m'embafen meves concubines
i no em queixo pas d'obliqüitats

permeses per badocs antisistema
ninots de palla viscerals
no per ser tota pitrera
podria ser menys dissonant

La falda em sembla un espectre
tota ella i les seves peculiaritats
cames nues i tant d'estrèpit
causat per culs mal estofats

La languidesa no em devora,
(Em sento) a mi! massa amic de la discòrdia
de vells mags poc adaptats.
Embadalit amb les vergonyes,
d'una nina tirant les molles
del seu pobre i trist croissant

Brolla en pic la timidesa
d'una bel·ligerant tristesa
d'un sòmines donat a fugidisses
i embadalit per tants estralls

Pinya fresca i mal tallada

En Daniel Johnston badallant

Embaucadors a domicili
tendres melics i homicidis
a la pròpia voluntat.
Ninot de palla estrafolari
vius absent al succés diari
i al formatge trepidant

Quadern d'estiu


De fer por en sap tothom, o no, però almenys ho pot intentar tothom. De fer veure que no té por també. I excloure la por del altres, fer-la aliena, ens encanta... De fet, la credibilitat de la malversació de recursos antròpics pel mateix motiu que el zero, va en augment. I hi seguirà anant. Ja han passat massa calamitats mediàtiques. Si es que la calamitat en sí mateixa no és mediàtica... I si realment tota calamitat interessa pel seu grau de propagació mediàtica? Es que una guerra, si pot ensenyar més carn de televisió es torna més mediàtica? O en funció de l'interés potencial que té es va convertint en carnassa de periodisme? En fi, automatismes o no, les platges cada cop són menys platges per als filantrops. I hi augmenta la sang en comptes de la sal.
Però...i perquè no invitar-nos a nosaltres mateixos a una vida molt més obscura? Perquè no donar-nos un bany de sofriment? No seria d'allò més lucratiu convertir-nos en devoradors d'abocadors? Segurament la resposta seria taxativa. Lògicament. O perquè no convertir-nos en màrtirs de metralladores? La recompensa del paradís ens semblaria escarransida. Aleshores, un bany de luxe? Però és car d'aconseguir.


I la solució és posar-nos contra les classes baixes. Perquè tant criticar inmigrants, gitanos, baixos coeficients intel·lectuals...la posició d'aquells que sofrim els avatars d'aquesta classe mitjana, cada cop menys mitjana al nostre país no hauríem de lluitar contra una altra classe superior, com és raó de ser de la gènesis humana? Perquè indultem amb indiferència aquell que enfonsa econòmicament un país, aquell que dóna ordres d'assassinar, aquell que evadeix impostos (encara li riem les gràcies) i en canvi ens aboquem contra aquell que apallissa una immigrant al tren, aquell que intel·lectualment no pot donar més de sí?

S'ha girat la truita? Potser ara és més fàcil resignar-se a que més amunt d'on som no arribarem però com a mínim aquells que estan per sota que ho estiguin més. Lluitar amb la constància i la tossuderia és un principi que cada cop abandonem més. I potser algun dia s'haurà de recuperar abans no sigui massa tard.

Churchill

L'altre dia, que llegeixo en una revista la següent frase del "bo" d'en Winston:
"Un optimista veu una oportunitat en cada calamitat, un pessimista veu una calamitat en cada oportunitat"

no us penseu que no hi he reflexionat força...buscant, he trobat aquesta altra també boníssima:
"Tot sovint m'he hagut de menjar les meves pròpies paraules i he descobert que són una dieta equilibrada"

sense desperdici...

si después, de ordenar...
todos mis defectos...
....soy incapaz
de sentirme vulgar...