dijous, 28 d’agost de 2008

La Broma, d'en Kundera

(...i tornant a tocar de peus a terra...)


En una de les tranquil·les i relaxants lectures d'aquest estiu, m'acompanya "La Broma" d'en Milan Kundera. Ben arrebossat en platges verges mallorquines m'ha anat imantant i hipnotitzant mentre el Sol anava recorrent aquella meitat de cel que encara li quedava per saborejar del dia.


Ludvik és un jove estudiant de ciències, que, induït per la corrent comunista que triomfava entre els joves de mitjans de segle passat a Praga, participa activament en la cúpula del partit comunista de la universitat. Però una postal escrita en broma per impressionar la seva xicota, descoberta i mal rebuda pels seus camarades, fa que en Ludvik sigui expulsat del partit i de la universitat. Aquest fet el durà a més de 7 anys de treballs forçats a la mina i serveis militars obligatoris, que convertiran la resta de la seva joventut en un infern.


En un principi, Ludvik, es resisteix a renegar dels principis comunistes, i es creu víctima d'una injustícia, però a poc a poc es va adonant de la crua realitat. El poder comunista, lluny dels ideals en què ell creia, ha convertit el país en una presó d'on és molt difícil escapar i en la qual resulta impossible viure amb llibertat. En Ludvik aprèn a no confiar en ningú, i a refer la seva vida, sempre mantenint la distància amb el seu passat. Entre mig també viu la desesperació d'un amor que les circumstàncies converteixen en impossible.


Evidentment, aquesta seria una síntesi massa petita per encabir tota l'evolució del personatge principal. Així com alguns dels secundaris com Helena o el seu marit i enemic del protagonista, Jankov. O en Kotska, que sense que Ludvik ho sospita, li manté un odi molt profund. O la ingènua Lucie, que tot i la seva aparent poca importància, es converteix en un important nexe d'unió. No sóc jo el més indicat per a explicar-ho. Però si que ens permet conèixer la gènesis de la història. Com una broma enmig d'una societat que ha perdut el sentit de l'humor, es converteix en una condemna per a tota la vida. Com una societat estrangulada pel comunisme va perdent el somriure progressivament. I de com n'és d'important mantenir el somriure, perquè una societat sense humor, és una societat tocada de mort.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Osti, molt bona síntesi, gran llibre i boníssima la caracterització dels personatges i com es relacionen a mesura que avança la novel·la, escriptors com aquet ja no en queden gaires

Robert

PD: que acabin bé les vacances (ups, vull dir curro) per Mallorca