divendres, 8 d’agost del 2008

Quadern d'estiu


De fer por en sap tothom, o no, però almenys ho pot intentar tothom. De fer veure que no té por també. I excloure la por del altres, fer-la aliena, ens encanta... De fet, la credibilitat de la malversació de recursos antròpics pel mateix motiu que el zero, va en augment. I hi seguirà anant. Ja han passat massa calamitats mediàtiques. Si es que la calamitat en sí mateixa no és mediàtica... I si realment tota calamitat interessa pel seu grau de propagació mediàtica? Es que una guerra, si pot ensenyar més carn de televisió es torna més mediàtica? O en funció de l'interés potencial que té es va convertint en carnassa de periodisme? En fi, automatismes o no, les platges cada cop són menys platges per als filantrops. I hi augmenta la sang en comptes de la sal.
Però...i perquè no invitar-nos a nosaltres mateixos a una vida molt més obscura? Perquè no donar-nos un bany de sofriment? No seria d'allò més lucratiu convertir-nos en devoradors d'abocadors? Segurament la resposta seria taxativa. Lògicament. O perquè no convertir-nos en màrtirs de metralladores? La recompensa del paradís ens semblaria escarransida. Aleshores, un bany de luxe? Però és car d'aconseguir.


I la solució és posar-nos contra les classes baixes. Perquè tant criticar inmigrants, gitanos, baixos coeficients intel·lectuals...la posició d'aquells que sofrim els avatars d'aquesta classe mitjana, cada cop menys mitjana al nostre país no hauríem de lluitar contra una altra classe superior, com és raó de ser de la gènesis humana? Perquè indultem amb indiferència aquell que enfonsa econòmicament un país, aquell que dóna ordres d'assassinar, aquell que evadeix impostos (encara li riem les gràcies) i en canvi ens aboquem contra aquell que apallissa una immigrant al tren, aquell que intel·lectualment no pot donar més de sí?

S'ha girat la truita? Potser ara és més fàcil resignar-se a que més amunt d'on som no arribarem però com a mínim aquells que estan per sota que ho estiguin més. Lluitar amb la constància i la tossuderia és un principi que cada cop abandonem més. I potser algun dia s'haurà de recuperar abans no sigui massa tard.