divendres, 28 de desembre de 2007

Nadal...

...y cuando tu aprendas a usar las palabras

seràs otro buzo perdido en la nada

y verás que ellos usan el ruido

para poderse esconder,

de quién?...



Seria impossible començar aquest post sense fer referència al revival de l'últim dissabte per Manresa... la recepta s'ha completat amb un bon segon plat!! hi haurà postres? (per cert, ha costat trobar una foto decent, pro en aquesta es veu el Bar Marco i sortim casi tots, falte el Ruben, i no se'ns veuen gaire les cares...).





També podria parlar i molt sobre la poca simpatia que em desperten aquestes festes de Nadal, però crec que em conformaré en continuar amb la hipocresia general que regna en aquests dies per a desitjar-vos a tothom un bon any! Qui no ha dit aquesta frase a gent que no saludarà més en tot l'any?



I per posar el toc musical, dos discos que m'han atrapat molt les últimes setmanes: Costa Azul de Sidonie i Sky, blue sky de Wilco. El primer molt lluminós i el segon ben trist, això crea una situació bipolar que a les meves neurones les excita inmesurablement! I una canço per Nadal (l'estic escoltant i és molt apropiada): Cançó 7ª en colors per Mazoni.

dimarts, 11 de desembre de 2007

Com tocar a -5 graus i que els teus dits ho expliquin

Quina colla de penjats!

Pas 1: que s'espatlli la furgoneta amb la bateria, guitarres, teclat, amplis, etc la nit abans del concert. PUTADA 1. Haver de pillar el cotxe Manresa-Lleida, Lleida-Manresa el mateix dia del bolo al migdia. Que ton germà tingui els macarrons a punt a l'arribar a Lleida (quina gran sort), carregar trastos i pirar.
Pas 2: Que tots els components del grup que viuen a Barna aconsegueixin arribar a l'hora i que algú els pugui anar a buscar a la PuTa ReNfE.
Pas 3: Que la part de grup que viatja per carretera arribi sense haver-se trencat les dents ni punxat cap roda a l'hora en punt. Ah! i que el cotxe del Joan aconsegeixi seguir-nos, després de passar semàfors en àmbar, desviar-nos sense mirar enradera o fer el puta pel mig de la ciutat.
Pas 4: Que et deixin començar el concert mitja hora tard, perquè, lògicament, a l'hora de començar tot just començàvem a provar.
Pas 5(Ben bé podria ser el 4): Que et tinguin una copeta de whisky a punt per veure-te'l de cop aviam si s'enganya el fred. Portar un barret també està bé, però és una putada si es dels xinos, k no abriguen gens!!!
Pas 6: Tenir la moral pels núvols i veure que encara hi ha borratxos que aguanten el fred tant frescament (valgui la redundància), perquè, evidentment, tot és genial!!
Pas 7: Sobreviure als petardos que la penya tira sense saber on cauran (algun ben a prop de l'escenari).
Pas 8: Veure que per culpa dels petardos, els pocs que estaven aguantant a peu d'escenari i s'anaven animant, s'allunyin acollonits. Però tot i així un grupet de suport trempolí aguanti impassible a pocs metres! Sí senyor!!
Pas 9: Portar abrigat fins la punta de la tita, però es clar, els dits han de tocar, que aguantin sols!! Quina injustícia!!
Pas 10: Tenir sort que és Santa Bàrbara, tenir el sopar pagat i esperar-nos una festa brutal!!!!

I un cop ho hagueu bullit amb sal ho amaniu amb all i julivert i ja està a punt per servir. Ah! es recomana menjar calent!! (collons quin fred que fotia!!)

divendres, 23 de novembre de 2007

Va de lletres



BLOC

"Les teves fruites són de goma,
Els teus pits de silicona
Les teves vivències,
Fotos digitals
I dius, que el que dius, es veritat!"

Aquesta és una de les brillants lletres que van sonar al concert de Mazoni a la sala El Sielu, paranoics i psicodèlics on els hi hagi. S’ha de dir que es va saborejar.

Precisament l’altre dia, escoltant el seu disc Si els dits fóssin xilòfons al cotxe em vaig centrar a captar especialment les lletres de les seves cançons. La veritat és que no tenen desperdici. Després vaig començar a recordar algunes de les lletres que més m’havien captivat. És cert que de més petit gran part de la música que escoltava era en anglès, i la poca música que escoltava en català (per exemple Sau, Sopa, Gossos) sempre vaig considerar que tenien unes lletres un xic carrinclones, com si fossin traduccions de cançons USA dels anys 60 o 70, posin com a exemples Bob Dylan, Lou Reed o Neil Young, sense posar en entredit la gran qualitat musical de qualsevol d’aquestes bandes. Recordo però haver llegit incansablement i buscar traduccions d’alguns discos en llengua yankee (que mai ha sigue el meu fort) com del Herat of Gold de Neil Young, o del Foreign Land de Christina Rosenvinge. Sentia el desitg de desxifrar quin era el sentit d’aquella música que em captivava.




No obstant un dels discs que més em va marcar en quant a contingut de les seves lletres, per a res banals, va ser el The Wall de Pink Floyd. El surrealisme i al mateix temps l’atmosfera asfixiant que vaig descobrir al propi film, em va fer adonar de la totalitat d’aquella obra mestra. Precisament una cançó que recordo que em va impactar per la lletra va ser Mother, on l’alter Ego de Roger Watters li va explicant a la seva mare tots els seus dubtes, pors i preocupacions:

Mare, creus que deixaran caure les bombes?
Mare, creus que m’hauria de presentar per a president?
Mare creus que els agradarà aquesta canço?


Mare creus que hauria de construir el mur?

-Oh! Fill, no ploris
La mare convertirà tots els teus malsons en realitat.

Veieu la pel·lícula i sabreu de que us parlo, arriba fins i tot a fer por.

No fa gaire, també rellegint una de les parrafades d’en Santi Balmes al seu blog, em vaig parar a pensar en la lletra d’un tema de l’últim disc de Love of lesbian (a aquestes alçades del bloc, els més àvids ja sabreu que en sóc un autèntic fan), el tema en quesito es titula "Me amo". Com a música, possiblement sigui de les coses més comercials que tenen LOL (i no per això dolent), però com a lletra, és de les més originals i acertades.

En el seu blog, el Santi explicava que el tema el va compondre dedicat al baixista del grup en un moment difícil per a ell i la veritat que jo la consideraria la primera cançó “d’autoajuda”. La cançó parla de l’espermatozoide que va quedar segon en la cursa per a la fecundació. D’aquesta manera diu, només al fet de néixer ja hem guanyat a milions “de hombres rana en celular” i ja ha estat un gran triomf. I en els moments més durs hem de pensar en aquell “hombre rana” que va quedar segon i volia estudiar Alemany. Només amb això ja hauríem de tenir un bon motiu per a tenir un “subidón” de moral. Tot i que dit així no ho sembla, s’ha de dir que la cançó és de lo més divertit que us podeu trobar.

I ja callo, per últim recomanar dos pelis que he vist recentment: REC (vaig estar a la preestrena a Manresa) que és tant bona com diuen, i Once (res a veure amb els cecs) que és molt més bona de lo que se n’ha parlat i les cançons són brutals.

I per cert, m’acaben de dir que el Barça-Madrid és el 22 de desembre, dia que acabo exèmens… ja començo a intuir un estat etílic important per aquell dia…

I per reacabar, la semana que ve (29) hi ha festa de Sta Bàrbara a Manresa, amb concert inclòs de Déjà vu! (tocava una mica de publi no? Es que no me n’he pogut estar)

Molta salut!!

I sexe, rock i palles mentals!! Jaja!!

PD: a vegades se me’n va l’olla…

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Primer dia

Salut a tots!

Sembla que a Tremp comença a haver-hi gent que es mou. O almenys aparentment…

Aquesta és la primera publicació d’aquest nou bloc (si sí, bloc, en català que sona millor) i intentaré que hi apareguin aquelles inquietuds realacionades amb l’aspecte musical que em ronden per dins. D’alguna manera o altra havia de vomitar. D’aquesta manera també ompliré els buits que em deixa la meva trista feina de becari a la universitat. Sé que des d’aquí tinc difícil de canviar el món, el clima i tot això, només escriuré per a quedar-me a gust. Espero no embafar ningú.

5 d’octubre. Destinació St Vicenç?

En aquesta primera publicació parlaré sobre dos concerts als que he acudit recentment. El primer va ser el passat 5 d’Octubre a St. Vicenç dels Horts. Sí, el nom segurament no us digui res, a mi tampoc, però el cartell estava replé de noms que prometien amb un espectacular cap de cartell: Love of lesbian. La resta de bandes que hi actuaven van constatar que a Barcelona hi han grups de gran nivell (com ara Soon, Vyvian o Madee) que emergiexen amb força. Per altra banda potser si que a estones es trobava a faltar certa originalitat.

Però el plat fort de la nit va ser la banda “lèsbica”. Amb Santi Balmes al davant, es van entregar totalment al públic en un sublim festival que es va anar animant fins arrivar al límit de que el mateix cantant disfressat de bisbe acabés fent una “conga” amb tota la gent del públic… Abominable, Grandiós, Antològic, Estratosfèric… Pel mig una inmensa densitat de temes impecables que el grup va demostrar que no són màgia d’estudi. No us perdeu el pròxim!

Correllengua

L’altre tema del que crec que caldria fer ressò és de l’organització del Correllengua el passat pont 12 d’octubre (res a cel·lebrar) a Tremp. “Es que a Tremp no es fa res”. Quants cops heu sentit aquesta frase o una de similar? No vull dir que no sigui falsa del tot, però aquest passat cap de setmana la gent del Correllengua aquí a Tremp la va posar en entredit: concert de tarda el divendres amb butifarrada inclosa, Xerrades culturals, Animació infantil, Concerts amb grups de casa i de fora el dissabte…

I de gent? De gent ben poca a tot arreu. El perquè? Doncs no ho sé, però sap greu que companys que s’ho han treballat tant després rebin tant poca resposta de públic… Potser hi hauríem de pensar tots plegats. Encara que nosaltres com a grup de música no siguem un grup reivindicatiu del catalanisme, no vol dir que no em senti identificat amb molts dels pensaments que es defensaven aquest dia, i crec que encara que algú no se senti especialment independentista, cony! Si al poble es fa música en directe val la pena anar-hi!!

En fi, potser sí que començo a embafar… que és la primera publicació i no convé atabalar massa el personal. Per últim saludar la iniciativa de la creació del bloc del rock del Pallars, http://rockpallars.blogspot.com/, que m’ha ajudat a animar-me, tant de bo surtin moltes més iniciatives culturals a la comarca i es puguin anar intercanviant opinions a través de la net.

Res, molta salut a tothom!! Ah! I s’accepten tota MENA de comentaris, aquí no es censura res!!

Lluís*

PD: anava a penjar una foto del nostre “estimat” Su Majestad El Rey, però he pensat que potser no cal que cap monitor d’ordinador acabi calzinat del tot… no, potser no cal… Trobo més adient aquesta enigmàtica (com el futur del bloc) i surrealista imatge per començar…