dimecres, 22 d’abril de 2009

Present i futur: una bipolaritat contradictòria

Ahir a la nit, empassant una de les últimes "perles" de TV3, l'Oikmentens, vaig escoltar fragments del debat que hi duien a terme els joves de diferents joventuts partidistes sobre la política catalana. Al director del programa, però, se li ha de reconéixer el mèrit de posar en el debat la Pilar Rahola, en el millor paper que li he vist a TV3 en molt de temps.
Els joves en qüestió, pertanyents a les joventuts nacionalistes, a les del PP, a la Jerc, a les joventuts d'iniciativa, etc. em van donar una sensació patètica sobretot tenint en compte que seran els polítics del demà. La majoria d'ells portaven engiponada una menjada de closca destacable. Una cosa es que en la teva joventut tinguis uns principis poc coherents, molt radicals o no del tot assentats, però una altra cosa, és que vegis un aprenent de Ridao, un de Mas i un altre de Saura de 18 anys. Que els nens es vulguin assemblar a Messi ho entenc, però a aquesta trepa??? La majoria d'ells parlaven amb la veu del partit, i això, en gent tant jove em sembla molt trist. I més amb la falta d'entusiasme de molts d'ells. Recordo que, jo als 18 anys tenia idees, il·lusions i m'interessava la política, sobretot tenia pensaments que em sortien de dins, no m'identificava en cap partit d'una forma definida. És cert que moltes de les coses que pensava llavors ara em semblen poc acertades i no hi estic d'acord, però la ideologia s'ha de colpir des de l'interior de les persones, i no des de líders de partit sectaris. Ull, la malastrugança torna a volar com una broma de tempesta sobre la política de les pròximes generacions catalanes.
En contraposició, el dilluns vaig assistir a la presentació del nou llibre de Mn. Ballarín, (La flor de l'esperança). Mn. Ballarín és una personalitat entranyable dins l'univers cultural català, i un enamorat de la llengua. I tinc la seguretat, que és una figura del Present encara als seus 89 anys. Escoltant-lo a ell i a aquells joves cregudets de l'Oikmentens, no em queda cap dubte que l'ànima de Mossèn és molt més jove que la de tots aquells espantaocells. Ballarín explica les coses sense ressentiment i amb l'alegria de voler viure i de voler ser feliç. Això sí! amb una visió molt àcida i crítica i combativa. En aquest mateix llibre que presentava, Ballarín parla de l'estàtua del Desconsol, situada davant del Parlament de Catalunya. En una intel·ligent mostra del seu savoir faire, Ballarín explica que tot el desencís de la societat civil catalana envers els polítics es veu reflexada cada dia en el marbre trist d'aquest Desconsol. I Déu sap que té més raó que cap dels que ho vulguin negar.
PD
Els que estigueu un xic farts de Sant Jordi, no deixeu passar l'oportunitat de passar per la genial paròdia que hi trobareu al blog següent:

3 comentaris:

Ferran ha dit...

Un dia d'aquests tinc intenció de fer un post sobre les ànimes polítiques amb carnet. El teu escrit va molt en aquesta línia, però converteix l'assumpte encara en més gros. Es bastant horrorós que nanos tan joves ja estiguin lobotomitzats i els converteixin, intueixo, en robots incapaços de debatre i reflexionar sobre propostes diferents a les pròpies. Els meus i jo som els bons, la resta sou els dolents i esteu equivocats. Buf!

Ja et dic jo que l'Oikmentens aquest és un invent perillós! (en vaig parlar fa un temps, al blog)

Salut.

Noctas ha dit...

La classe política per definició és mediocre i molt vulgar i també ho són els marrecs que amb divuit anys hi volen entrar. M'estic llegint Incerta Glòria, novel.la ambientada en la guerra civil i un dels grans personatges és un soldat republicà mig filòsof que es diu Soleràs. Doncs bé aquest Soleràs diu que la imbecilitat serà la triomfadora del futur. Doncs això, que cada dia es vanagloria més la imbecilitat.....saludus mestre i he vist també el post del blog linkat jajajaja!!! Cal desfogar-se...

Esther ha dit...

Tothom me'n parla de l'Oikmntens i jo, que no l'he vist mai, perquè porto mig any a Madrid. Tot i així, et diré, que pel que recordo jo (no han passat gaires anys però, que en tinc 22) quan tenia 18 anys pensava alguna cosa però era difusa. Tampoc no n'estava gaire al cas, la veritat. Després d'uns quants anys a la facultat i anant parlant amb uns i amb altres començo a estar segura que, és clar, què pretens saber amb 18 anys. Ni amb 22. I jo encara menys, que estudio periodisme i he de ser de sucre!