dimarts, 11 de març del 2008

Quelca cosa...

Per primer lloc, i sense que serveixi de precedent encapçalo el post amb la lletra d’una cançó. Poso un link amb l’àudio, tot i que el so és més aviat dolentet... feu nar la ruca!

http://www.youtube.com/watch?v=eaIQ_xb4Arc&feature=related

¿No ves que lo nuestro es raro?
Sigue intacto en mil pedazos

y no logr
a romperse.

Respira ileso en sus estados graves,
tanto hablar del fin
que ahora apenas duele.

Y aun así, te reirás,
volvería a revivirlo sin dudar.

Podría ser tan fácil, sería espectacular,
si fueran reversibles aquellas noches de incendio.

Más noches reversibles para saborear
las horas más humildes con un placer más intenso.

¿No ves que si hemos perdido
hemos ganado historias que contar?
Más que algunos tienen.

Recuerda que si caímos en picado
es porque a veces fuimos nubes con la mente.

Si pudiera transformar nuestras noches
en un ciclo sin final.

Podría ser tan fácil, sería espectacular,
si fueran reversibles aquellas noches de incendio.

Pero eso es imposible, el tiempo ganará,
entonces sólo espero que cuando vuelva a sonar
tú pierdas la vergüenza y grites oh, oh, oh ...
grites oh, oh, oh ...

Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...
grites oh, oh, oh ...
Y ya no me importa que mire la gente.

Oh, oh, oh ...
Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...
Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...

És la lletra de Noches Reversibles, de Love of lesbian. Vaig llegir fa temps, que el lletrista i compositor de LÖL, el Santi Balmes, explicava que la lletra estava escrita com si parlés d’una relació sentimental en crisis o a punt de finalitzar. A pesar de l’aparença, la lletra parla de la relació del propi grup, pensant en tots els moments de crisi que per tantes causes havien hagut de passar. De tants cops com ha estat a punt de trencar-se el fil, dels moments durs que han estat a punt d’acabar amb un munt d’esforços i il·lusions. Tot i això, aquests vivències viscudes amb el grup, tot i que en el seu moment no ho semblin, probablement suposin i representin l’etapa més feliç de les seves vides. El final parla d’aquell moment un cop el grup s’hagi acabat en què recorda els grans moments viscuts amb el grup

És una cançó, que pel tema de la lletra, l’hagués pogut escriure qualsevol grup de música. Tota ella però té una aura molt loveoflesbiana. Si li intentes aplicar un model clàssic de canço -vers-pont-estrofa- no et quadrarà per enlloc, i es que tota ella és una progressió. El caire intimista del principi es converteix finalment en un xoc d’adrenalina i rauxa. Realment si coneixes la història pot arribar a posar la pell de gallina. No estem parlant de fet d’una banda d’una sola escolta, les cançons de LOL, són com les cebes, un cop les vas pelant et van sortint més i més capes, cada una amb un toc i un significat diferent a l’anterior... us convido a que hi entreu, jo ja he repassat moltes capes, però em penso que me’n queden unes quantes més...

Aquest post (i en relació a lo dit fins ara) anirà dedicat a tota la gent que deixaré penjada o deixaré de veure’ls en la meva estada a Mallorca aquest estiu. Que curiosament és la mateixa gent que espero que em vinguin a veure i a passar unes vacancetes per allà!!

Als Déjà vu, perquè puguin tirar endavant i sortir-se’n sense mi, i provoquin moltes més “nits d’incendi”.

Als que no veuré aquest estiu per les festes majors a Tremp i voltants, i per totes les festes que no farem junts.

A la penya de Manresa 1 i 2, de Terrassa 1 i 1’5, que espero que es pugui fer un Manacor 1. I també que en muntem una pel principat abans de que marxi.

Als companys de classe, als de pis, també espero que ens veiem a ses illes aquest estiu...

Al Joan Vilà, que entre pitos i flautes fotrà un munt de mesos que no el veig, aviam si en fem una de grossa quan tornis al Maig!!!

A la família, que no em podran marejar aquest estiu, suposo que també em vindran a veure... (aviam si tire l’esperit paternal) i als dos roytons

Al Ferran, que el deixaré una temporada tirat amb el cello... però el subconscient continuarà treballant!!


I evidentment a l’Anna, que ja s’està mirant vols per venir

I després d'aquest discurs a la yankee buscant la llàgrima fàcil, ja començo a preparar les maletes, perquè aquest estiu penso aprofitar al màxim el temps, per conéixer l'illa, per anar cada dia a la platgeta, montar-se alguna festeta i aprendre un munt de la feina que és lo que toque!!


Fins la pròxima!!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ei,

No ens tens acostumats a discursos tan sentimentals, amb aquestes parrafades acabaràs amb la sequera a costa de la nostra deshidratació. Perquè està trenat per ferir la sensibilitat del lector (inici LÖL que posa la pell de gallina i posterior menció als Déjá vu i als roytoons).
Bueno espero que aquest canvi en el sentiment del text sigui pel moment i no pels comentaris de mamà sobre com explicaves les teves farres. xD

Bé no sé que pasarà amb el grup, seria necessari poder-nos reunir i parlar de les opcions, però coincidir tots és una utopia, pero espero que no acabi amb la vida del grup i tal com explica el Santi, sigui un moment difícil que ens agradarà recordar.
A mi la frase que més m'agrada de tota la lletra és "Recuerda que si caímos en picado, es porque a veces fuimos nubes con la mente." i`potser és perquè crec que és la que resumeix millor la mentalitat del nostre grup. volem tocar a molts llocs, volem que els concerts ens surtin molt bé (fins aquí normal) però ho volem fer sense assajar.

Bé no et ratllo més amb paranoies meves, només dirte que estic apretant a saco per treurem el màxim d'assignatures i a vere si puc acabar abans per pirar-me a Mallorca a disfrutar d'unes vacances amb allotjament gratuït, abans de començar a currar.
Per cert no sé si podré renovar el socorrisme, perquè l'altre dia em vaig trencar a la piscina i tinc l'exàmen aquest diumenge..., en fi q hi farem.

Bueno espero tornar a llegir aventures del Lluís d farra, i no tanta parrafandalia emocional, que se't nota q estàs namorat.

Vinga Xaos!

PS: Et descuides una cosa per fer a Mallorca: tocar la guitarra a la terrassa mentre esperes que acabi de desapareixer el sol a lo més pur estil hippie!

Marc