dilluns, 1 de desembre de 2008

Constel·lacions massa properes

Avui dilluns és un dia de cares llargues. El temps és gris i passejant a primera hora pel carrer s'endevinen constel·lacions de mirades perdudes, mig lleganyoses, mig pensant en un cap de setmana potser intens, potser trist i sobretot de mirades amb poques ganes de començar una nova setmana laboral...menys que mai amb aquest fred!! Potser també de pensaments desesperats, de ganes d'engegar-ho tot a rodar, de fer-se preguntes del tipus: què collons he fet per arribar on sóc? no hauria pogut tenir una vida molt millor?


Però avui dilluns també és un dia per pensar en Brazil, que vaig veure per primer cop dissabte. Perquè Brazil m'ha anat atrapant a mesura que hi anava pensant més i més. Com a film "post-Monty" d'en Terry Gilliam que és, la onírica visual es veu acompanyada per un pessimisme que transita per tota la societat, on només existeix una realitat feliç, i aquesta no es troba més enllà dels somnis de cada u. I quan Terry parla dels somnis, ho fa parlant d'allò que somniem durant la nit, però també d'aquells somnis que podem tenir desperts i que poden suposar un refugi a la trista realitat de cada u. Brazil dilapida en un no res tot allò que s'espera d'un film de ciència ficció. Perquè a mi em dóna la sensació de que Brazil no està parlant del futur en cap moment, ho està fent del passat (veure la forma de vestir i de treballar de la gent, tant similars a les imatges sobre els anys 20) i del present, i potser d'un futur molt proper. No deixa de ser paradigmàtic que el film s'estrenés el 1984, precisament l'any que Orwell havia escollit per a la seva fatídica novel·la sobre el futur de la humanitat. Gilliam s'inspira en aquesta novel·la (gairebé assaig) per a mostrar una visió meitat paròdica meitat impregnada d'aquell pessimisme latent.


És molt curiós que el to paròdic del film no faci decréixer la visió negativa de la societat que Gilliam ens vol ensenyar. Un exemple en podria ser el final, en què les referències a un final feliç, en clara al·lusió al final de Blade Runner, serveixen per a mostrar que l'individu mai pot escapar-se de la societat, del poder del govern i dels que la controlen. D'aquesta manera una paròdia d'un desenllaç excessivament esperançador, ens mostra de nou el bucle en que s'ha convertit la societat.

Brazil parla d'això i de molt més, però evidentment els meus coneixements cinèfils i sobre la història fa que no m'atreveixi a parlar de la clara crítica social que ens ensenya, de la crítica de règims existents en aquell moment i encara recents, de la crítica al sistema financer (són genials les explicacions que es fan al presoner sobre com haurà d'afrontar els costos de la seva detenció i la manutenció com a detingut) i, evidentment de les referències artístiques que hi ha al film. És curiós, però, el detall que la guerra inventada amb què es controlava la societat de 1984 sigui ara substituida pel terrorisme com a element integrador de la societat, el qual vol utilitzar el gobern per a unir la societat contra un enemic fictici. Em resulta un element molt visionari per part del propi Gilliam.


Brazil tampoc perd mai un cert romanticisme, cap a una forma de vida més lliure (clara ressenya en la forma de vida del "bandoler modern" Tutton, una extranya mescla de Robin Hood i Tarzan amb toc irònic i paròdic i que visualment també beu del còmic d'Spiderman però que en el fons no fa més que arreglar calefaccions quan els "sistemes centrals" resulten inoperants) i vers una forma d'estimar també lliure (clarament reflectida en l'amor impossible dels protagonistes, una antisistema i el fill d'una família influent).

La pel·lícula val la pena només per a disfrutar-ne l'espectacle visual i per a riure amb els gags a l'estil Monty (tot i que ara més relacionats amb el conjunt i moderadament menys surrealistes). Però sobretot val la pena per a pensar i per a què un dilluns al matí puguem seguir fent-nos preguntes sobre el nostre rol en la societat o sobre si realment vivim tant enganyats com en Gilliam ens deia ja fa gairebé 25 anys.

1 comentari:

òscar ha dit...

és una obra mestra. una de les pelis que s'han de veure si o si