La senectud: Mort d'un viatjant d'Arthur Miller i Gran Torino de Clint Eastwood

La setmana passada vaig assistir a la projecció de Gran Torino, l'última joia de Clint Eastwood i a la representació de Mort d'un Viatjant, dirigida per Mario Gas. Tot i no aparentar-ho inicialment, ambdues obres transcorren per algunes tangents comunes.

Deconstrucció d'un somni (Mort d'un viatjant)

Mort d'un Viatjant és un text colpidor sobre la ceguesa d'ànima, sobre la cara fosca del capitalisme. Willy Loman, és un venedor de seixanta anys que després de dedicar la seva vida a treballar per la seva empresa i als seus fills, s'adona que ha fracassat en totes dues coses, i no és capaç d'obrir els ulls per a veure-ho. En realitat no vol. El seu fill Biff, en canvi, intentarà fer veure al seu pare que ell no és cap triomfador i que les coses no els van tan bé com Willy vol creure en la seva esquizofrènia depressiva i en el seu comportament bipolar.

Ja des de la primera escena, veiem la deslocalització emocional i el nomadisme dels personatges en la seva recerca de l'espai vital, es reflexen en un anar i venir del personatge, sempre rodejat de maletes, senyal de manca d'assentament tant físic com psíquic. De fet, hi ha moments en què Willy es comporta com un adolescent que mai ha passat a l'edat adulta, inmers en un vertigen alucinògen. El seu altre fill, Happy, li segueix els passos. Ni tant sols quan repeteix que es casarà els seus pares se'l prenen seriosament. A poc a poc veiem com Happy adquireix els tics del comportament del seu pare, com per exemple quan fa passar al seu germà com a jugador dels Giants, i després d'una forma molt més explícita quan ens adonem que en realitat no té el càrrec professional que explica, sinó que té un treball molt més modest.

El treball psicològic d'aquesta obra és brutal, i interrelació entre els personatges i amb els elements d'escena (en unes acertadíssimes projeccions) genial. És clar que, per sobre de tot, destaquen les interpretacions. Difícilment podríem desméréixer cap dels 12 actors, en especial el quartet principal, en estat de gràcia tots ells.

L'Adéu d'un mite (Gran Torino)

Gran Torino és, amb molta probabilitat, l'últim film en que Clint Eastwood es mostri davant la càmera. S'ha parlat molt d'aquesta obra mestra sobre els remordiments, sobre prejudicis i sobre els sentiments de les persones un cop s'acosta la mort, i estic segur que se'n continuarà parlant.

La fascinació pels cotxes

En totes dos obres, el cotxe és un element comú. El significat, però, és molt diferent. A Gran Torino, el cotxe representa una mescla de la passió per la feina, d'objecte de desig i al mateix temps de patriotisme. Walt, se sent orgullós del seu cotxe, en part per haver estat la seva feina, per la seva bellesa i també per ser símbol de nacionalitat americana i d'orgull nacional. A Mort d'un viatjant, els cotxes també es manifesten com símbol de triomf, d'èxit, i al mateix temps, del treball, i acaben protagonitzant el destí tràgic de Willy.

La relació amb els fills

En ambdós històries, els fills són protagonistes d'una forma similar. Representen el fracàs del progenitor incapaç d'educar d'una forma efectiva i al mateix temps del sentiment dels fills que senten que els han fallat.

Els veïns, la proximitat dels desconeguts

Si a Gran Torino, Walt s'adonarà que té més en comú amb els seus veïns orientals que amb els seus propis fills (memorable l'escena en què coneix el Chaman), a Mort d'un viatjant els, aparentment poc ambiciosos, veïns de Willy representen tot allò que el propi Sr. Loman no ha pogut aconseguir: un fill amb una bona feina, i ser un pare amb un treball respectable. Però mentre Walt és un home amb remordiments però amb la ment clara, i fàcilment s'oblidarà dels prejudicis; Willy no vol obrir els ulls, i ni tant sols és capaç de rebaixar-se quan ha perdut la feina i el seu veí Charles, a qui tant havia menyspreat, li ofereix una feina.

La presència del passat

Hi ha dos moments especials, que Willy recorda especialment i reiterativament a Mort d'un Viatjant: El primer, quan el seu germà Ben li va proposar d'anar a fer negocis a Alaska i va deixar passar l'oportunitat de fer-se ric (el tren de l'èxit capitalista passant de llarg) i el moment en què el seu prometedor fill Biff suspèn les matemàtiques, en un extrany canvi de comportament, que de seguida sospitem que va ser causat pel propi Willy. Willy, sent enyorança dels dies feliços cada cop més sovint, i la desesperació per haver fracassat el porten a fixar-se en el que podria haver estat.

El Walt de Gran Torino, en canvi, recorda en el seu passat, el moment en que va assassinar un indefens que s'havia rendit a la guerra de Corea. Walt, no sent enyorança ni es lamenta, simplement ha descobert que haver matat algú és un pes amb el que és molt difícil viure. Respecte als seus fills, Walt és implacable, tot i que en el fons sap que no ha fet les coses bé, i per això desvia cap a Teo el seu desig de ser un bon tutor.

El cognom

Walt, de cognom Kowalski, veu com un parell de cops, se li recorda que ell és d'origen polac, i d'alguna manera, ell mateix renega del seu cognom, ell se sent americà, però no pot desprendre's dels seus origens, de manera que quan extenua el seu racisme vers els veïns, no pot obviar que els seus antepassats ho van fer en les mateixes condicions.

El cognom Loman, també té un pes específic a Mort d'un viatjant, molts cops, tant Willy com Happy tenen somnis grandiloqüents referits al seu cognom, símbol de respecte envers la seva família i d'èxit personal.

Mandrós...

Avui toca post poc currat, mandrós emfàticament i amb un xic d'autobiografia tenyida de cançó d'autoajuda:

Ah! i a més a més, amb text copiat de la cançó de Jaume Pla (Mazoni) acompanyat del pobre cadàver que tinc a la terrassa de casa!!

Se'm moren les plantes, no puc fer-hi res

Per molt que les regui

Se'm panseixen al cap de pocs dies i no en sé el perquè

Se'm moren les plantes no ho puc evitar

Per molt que m'hi esforci

Alguns diuen que és el canvi de clima però jo sé que no és veritat

Em posen a prova perquè saben com sóc

Que no toco de peus a terra, que quan se'm demana no hi sóc

Que tot el que creix mor poc a poc

Quan la constància flaqueja

Si et distreus perds el nord

Se'm moren les plantes i em poso molt trist

Però no perdo l'esperança

Compro llavors al florista cada matí.

També dono les gràcies al premi que m'ha donat en Noctas al seu blog, que m'ha fet molta il·lusió!

Aloma: la Ventafocs segons Rodoreda i Dagoll Dagom

Ahir es va realitzar l'última de les dues representacions que Dagoll Dagom ha portat a Manresa del teatre musical Aloma. Després d'uns quants anys, la novel·la la tenia poc fresca, però l'univers de Mercè Rodoreda és seductor, i ràpidament t'endinsa en les seves entranyes.

El personatge principal, Aloma, és el prototip de dona de Rododera, dèbil en aparença però amb força d'esperit i somiadora; i d'un cor que s'anirà llimant a mesura que s'anirà trobant amb la vida cara a cara. Els homes importants en la seva vida, com gairebé sempre en l'autora de Mirall Trencat, representen la debilitat, la necessitat de domini i la submissió. I alhora, representen el no tocar de peus a terra, l'esperit covard. La visió dels escriptors de l'època, l'època del jazz de l'alcohol i de la Generació Perduda també és desmitificada per Rododera, capaç d'enlairar la senzillesa com a atribut.

El decorat, escenifica a la perfecció l'entorn d'Aloma. Cada un dels personatges de la família representa un nivell diferent per a ella. Tant el seu germà com el seu nebot, amb qui Aloma mantè els vincles més importants, es troben a l'esglaó més alt de la casa, representant el nivell de puresa més gran. El seu estimat Robert és troba un esglaó per sota, i serà la persona que farà tocar de peus a terra a Aloma, ella que era tan somiadora i que encara tenia esperança en la vida. La seva cunyada es troba un pèl per sota, representant una dona cansada de viure, desencantada de l'amor i un destí que Aloma està predestinada a viure. Tantmateix, quan podria fer-li costat, Anna prefereix jugar el paper fàcil i girar-se en contra d'Aloma, demostrant una manca de lluita que deixa perplexa a la jove. I a baix de tot, la mesquinitat i el fracàs del seu germà, l'engany, el costat dels homes que Aloma anirà descobrint. I la nostra protagonista viu a l'últim graó d'aquest estament.

Els símbols, com sempre en Rodoreda, són d'una importància cabdal. La casa, que representa l'honradesa, el treball i la constància, que simbolitza la llar, una família unida, s'anirà desmantellant a poc a poc, començant per la mort del seu nebot Dani, l'única espurna de frescor de la família, i que acabarà personificant-ne el seu l'ocàs. L'anell, també resulta un símbol de compromís i al mateix temps, com a joia, representa la cobdícia de Coral i la pèrdua de credibilitat d'en Joan i la seva feblesa i submissió. Les roses. El color de la roba. El vent, capaç de transformar amb el seu xiulet la quietud en torbament i de trasbalsar l'esperit d'Aloma. I per últim la serp, present continuament d'una forma metafòrica, i que ens ensenya com el pecat és present en tots els homes, i capaç de personificar-se d'una forma forma física en la figura de Coral.

No sempre l'espectacle conserva el ritme narratiu i la línia argumental es torna feixuga en certs punts, en especial de la primera part, però l'obra, per a mi, arriba a l'espectador gràcies a algunes escenes realment colpidores. La mort d'en Dani, resulta un dels punts forts. El seu "descens" cap al cel, representa un punt d'inflexió devastador en el devenir d'Aloma. El duo previ al final, cantat per l'Aloma jove i la gran (en una grandíssima interpretació de Carme Sansa) resulta d'una gran bellesa, i possiblement sigui el punt on s'assoleix el clímax o el punt de màxima tensió de l'obra; d'altra banda molt ben preparat en la precipitació d'esdeveniments final, quan Aloma se sent devorada pel món i s'adona que la gent només actua per interessos i enganys i en què el vent sembla que s'endugui les restes d'innocència que encara arrossegava de la seva infantesa.

The Reader: el pes moral de la Història

Recordo una entrevista al director francès Jean-Pierre Jeunet en relació a la seva fallida pel·lícula Largo domingo de noviazgo, en la que destacava la descompensació que existeix en el cinema entre films sobre la Segona Guerra Mundial i la Primera. La Primera, tot i provocar la mort de més de 20 milions de persones, ha estat oblidada en el cinema. A mi aquesta descompensació em mereix tres explicacions, tot i que n'hi poden haver més.

1. Com és evident, la Segona Guerra Mundial ha estat la més recent, i la definitiva al vell continent, la que establert el mapa polític a l'Europa Oest els últims 70 anys.

2. L'extermini jueu, per l'impacte que va provocar a l'Alemanya post nazisme i al món en general.

3. En els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, el cinema va esquivar el conflicte. A Alemanya sorgí l'expressionisme, en que la gestació del nazisme, fou tractat per alguns directors com Fritz Lang o Robert Wiene d'una forma metafòrica, però sempre evitant parlar d'una guerra que encara generava vergonya.

El Lector (The Reader, Stephen Daldry 2008), parla sobre el genocidi jueu, però en realitat ho fa des de la prespectiva de la generació posterior. I per a mi, aquí és on radica la importància i l'interès d'aquest, per altra banda, excel·lent film. El gran dilema que se'ns planteja, és el de la capacitat de la generació posterior al genocidi, d'entendre, jutjar i condemnar aquest llast que la història va brindar al poble alemany. D'una generació que odiava els pares i tiets. Capaç de jutjar els professors per no haver actuat contra el genocidi si en coneixien les conseqüències. El Lector, intenta aproximar-se no només a les conseqüències de la Segona Guerra Mundial, sinó també a les ferides intrínsiques i latents que va deixar la Primera analitzant la complexa psicologia d'una persona víctima del període entreguerres.

Sobre aquesta important reflexió, El Lector gira al voltant d'un noi de quinze anys que manté una aventura amb una dona madura (Hanna), i que anys més tard reconeixerà com a acusada en un judici contra les SS. La novel·la homònima de Bernhard Schlink, parla dels dubtes del jove Michael, de la moral de jutjar la seva antiga amant com una criminal, de jutjar-la per haver-li amagat el seu passat o simplement perdonar-la perquè les circumstàncies i la història, havien convertit Hanna en un monstre als ulls de la societat quan en realitat intentava sobreviure dignament. Però no és tant fàcil perdonar. També del dubte existencial sobre revelar un secret que guarda Hanna i que la pot salvar d'una condemna llarga o callar i deixar que ella conservi el seu secret.

Michael, representa, juntament amb els seus companys d'universitat, el pensament de la societat filla del Nazisme. Michael intenta entendre a diferència de molts altres. En meitat del judici, Hanna pregunta al jutge ¿I tu què hauries fet?. En aquest moment, és com si a tots els qui intenten jutjar-la, ella es defensi amb una pregunta, que com a mínim resulta incòmoda, a pesar que no justifiqui res. I aquesta és una pregunta que Michael es fa interiorment: és tant fàcil actuar moralment enmig d'unes circumstàncies tant terribles? És cert que qui mata sap que produeix sofriment, però és tant fàcil escapar-se d'aquesta obligació terrible? Michael viurà la resta de la seva vida amb aquest dilema. En un moment del judici, Michael visita un camp de concentració. En arribar, un pla detall ens mostra la seva mà agafada al filferro del camp. Aquest contrast entre la jove mà de Michael, i el passat dels camps, és per a mi d'un simbolisme esgarrifant, amb un pla mínim, s'ens mostra el xoc entre passat i present.

Per altra banda Hanna representa la generació anterior. Una generació nascuda de la pobresa i la misèria d'una Guerra que va enfonsar Alemanya després del tractat de Versalles, i que de la ignorància, va permetre l'ascens d'un monstre al poder. Hanna (impressionant Kate Winslet) viu desencantada, gairebé per inèrcia. Les seves rialles són escuetes i poc espontànies. Porta a la cara la marca de l'horror, de la indiferència envers l'horror. En la novel·la, aquesta psicologia contradictòria és descrita minuciosament. El film en té prou amb una seqüència per a mostrar-nos la veritable Hanna. La frase "No m'importes prou per a decepcionar-me" es clava al rostre de Michael, fent-li sentir la seva petitesa. Aquesta generació "culpable", també es mostrada pel professor de Michael (com sempre brillant Bruno Ganz) un home sentit i que intenta explicar als seus alumnes el valor de la llei, fins i tot quan aquesta perd tot significat.

El Lector fuig de tota èpica o voluntat d'emocionar fàcilment. Els fets es van precipitaant lentament cap a un final indefectiblement tràgic, sense que l'espectador se senti impressionat per trucs efectistes. Els fets més colpidors són explicats d'una forma minimalista i subtil. El film fuig també del recurs de la veu en off, en la que trobo una valent aposta per explicar amb imatges allò que els personatges senten, i n'hi ha prou amb petits detalls, per adonar-nos de la tragèdia interior que viuen els protagonistes.

El Lector em deixa el regust del cinema d'alta volada, d'aquell que viu de grans guions, del simbolisme, del que veu de la literatura, d'aquell que creu en la màgia i en la força de la càmera. El Lector hauria estat una justa vencedora en els passats Oscars (amb el permís d'en Fincher), al meu punt de vista infinitament superior a la sobrevalorada Slumdog Millionaire.

INLAND EMPIRE: Una porta oberta a l'experimentació

Feia temps que contemplava amb respecte INLAND EMPIRE, l'última obra de David Lynch. No m'atrevia a veure-la. Tres hores del Lynch més abstracte fan molt de respecte, i més si un admira el director de Montana i encara té estampades a la retina algunes escenes d'El hombre elefante, Terciopelo Azul, Mulholland Drive o Corazón Salvaje. De totes maneres, finalment em vaig decidir a veure-la intentant allunyar-me del màxim nombre de prejudicis.

INLAND EMPIRE és realment l'obra més superlativa i ambiciosa de Lynch fins al moment. La primera hora de metratge és una història més o menys coherent sobre una actriu que aconsegueix un paper (Laura Dern) en el que serà un rodatge maleït. Més endavant, els actors principals del film van entrant en la personalitat dels papers que interpreten a mesura que el film es va tornant abstracte i surrealista. Un compendi d'imatges i escenes inquietants i perturbadores, al més estil Lynch però aquest cop portades a l'extrem, ens va conduint juntament amb Laura Dern cap a l'interior d'alguna cosa que ens és superior. Lynch ens va conduint i ens va deixant estupefactes amb escenes d'allò més aterradores. Ell mateix ha assegurat que mentre anava rodant les escenes no seguia un guió preestablert, i no sabia si allò que estava rodant desembocaria en un bon port.

Fer una interpretació d'aquest film, seria un error molt gran. És una obra per veure, per disfrutar-la visualment i per deixar la teva ment en mans d'aquest geni del cinema i de les seves inquietuds. No sé si és una obra mestra, simplement és l'obra magna d'aquest director, i una porta oberta a l'experimentació com a finalitat visual. No us deixeu véncer pels prejudicis!