No n'hi ha prou amb la felicitat, exigim Eufòria

És un bon moment per a la música en català? Potser a molta gent li pot semblar que no. A falta de tenir un èxit comercial de gran escala, però, noms com La troba Kung Fu, Antònia Font, Mishima, Manel, Sanjosex, Roger Mas, Le Petit Ramon, Miquel Abras o Mazoni desprenen una qualitat indiscutible en l'actualitat. Per no sumar-hi projectes en castellà de músics d'aquí, propostes com Standstill, Madee, Love of lesbian, The New Raemon són d'un nivell extraordinari. Precisament divendres passat, Mazoni presentava el seu nou disc a Manresa en concert.

Eufòria 5, Esperança 0, així s'encapçala el nou treball discogràfic de Jaume Pla, l'ànima del grup. Realment, arriscat, contundent i amb composicions que van des del rock més clàssic fins al hard-core o el post-punk més actual. Com pot ser que recordi ell tot sol amb la seva música, a Jim Morrisson, a John Waters, Lou Reed, Robert Smith, George Harrisson, Jeff Tweedy o els Franz Ferdinand en funció de cada tema amb unes lletres tant genuïnament catalanes?? No seria just, però, afirmar que Mazoni no té una sonoritat pròpia i identària. La seva veu característica, i l'augment de la banda amb una bateria electrònica donen molta personalitat a les cançons. De fet, si la guitarra elèctrica és imprescindible des de fa molts anys en una banda de rock, perquè encara no s'ha tret suc de la percussió electrònica? Mazoni, aconsegueix un so compacte, tant en directe, on les cançons adquireixen una profunditat afegida com a l'estudi.

Fa un any i mig, Mazoni es presentava al Sielu amb el disc Si els dits fossin xilòfons un disc brillant amb tinta renovada i experimental fins a un cert punt. A la sala no crec que hi haguéssin més d'unes vint-i-cinc persones. Divendres passat, l'ambient havia canviat radicalment, un centenar de persones van saltar i ballar al ritme que Jaume Pla imprimia sota la carcassa d'un guitarrista tímid i de poques paraules. Com va dir entre cançó i cançó, "això de parlar no és lo meu". Ja ens n'havíem adonat, Jaume, lo teu és tocar!

Les lletres, responen a estats d'ànim, amb una visió més aviat pessimista i fins i tot apocalíptica de la societat, però amb un missatge clar: malgrat tot, s`ha de saltar, ballar i estar de bon humor. La societat ja no es conforma amb Felicitat, cada cop exigeix més i busca l'eufòria contínua, sense aplicar-se en les petites coses. Coses petites que sobresurten en Tres moments una cançó amb ambients psicodèlics i amb reminisciències a The Doors. Cançons com Caputxeta, Eufòria, Apocalipsi Now o Ei, que surt el sol estic segur que sonaran per la ràdio i fins i tot alguna arribi a convertir-se en hit com ja va passar amb No tinc temps per pensar. No té inconvenients en parlar de la hipocresia de la gent a Apocalipsi Now, són genials els versos:
"Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca". Tampoc té cap inconvenient en dibuixar musicalment el que és estar de Mala Llet, a la cançó que du aquest títol, música programàtica del segle XXI.

En fi, un disc que no us podeu perdre, us deixo amb el videoclip d'Eufòria per a que el pugueu ballar, sigui interiorment o físicament.

Per acabar, s'ha de dir que el nou disc de Love of lesbian ja està arribant al punt de cocció adient. Qui el vulgui anar tastant, hi ha tres temes penjats al seu MySpace. Sembla que seran més Cuentos Chinos, la cosa va del mateix (que ja és molt), potser amb una mica més de simfonisme, i espero que també inclogui alguna proposta arriscada, ben mirat, escoltant Ungravity, es pot esperar quelcom ambiciós dels de Sant Vicenç dels Horts.