dilluns, 5 de gener del 2009

Aquests 5 anys

Mig per casualitat, em vaig adonar de que del 2 al 6 de gener, al Petit Palau es representava el musical Aquests 5 anys. Sense coneixer-ne res, ahir el vaig anar a veure i em vaig endur una gran sorpresa.

En entrar a la sala, un escenari, objectes varis sobre ell distribuïts aleatòriament i cinc músics al fons, sobre unes torres individuals d'uns dos metres d'alçada. A l'esquerra, un piano. Repartiment: dos actors, en Daniel Anglès i la Pilar Capellades. A continuació, poc més d'una hora de música ininterrumpuda, de cançons que s'anaven succeint, d'ulls embadalits incapaços de captar la totalitat del què estava passant. Dos actors magnífics. Actuant gairebé tota l'estona sols, però menjant-se l'escenari. Els músics compartint-ne el protagonisme, execucions brillants d'unes melodies totalment captivadores...

Si us dic l'argument, de tant simple us semblarà groller. Dos joves a Nova York s'enamoren fins que al cap de cinc anys se separen. Ella aspirant a actriu, ell, jove novelista amb molt d'èxit. La forma d'explicar-lo, però, resulta força original, per una banda el noi explica la història en línia narrativa normal, mentre que la noia comença explicant la història pel final. Quinze cançons. Cada u en canta set i al mig les dues línies narratives coincideixen per cantar la que és la única cançó a duo juntament amb el final, que resulta sublim.

És un musical no apte per a gran públic. El guió pot resultar incòmode, car és difícil no sentir-se aludit. Ens fa replantejar moltes coses de la societat actuals així com la manera que tenim de viure o la capacitat d'estimar, de comprometre's amb les coses, i fins i tot de l'individualisme i la búsqueda constant de l'èxit, que mai podrà superar el fracàs, perquè aquest ja el portem dins. És, però, un teatre per somiar, per a gent gran però somiadora, capaç de deixar-se endur per la màgia, de deixar volar el cap i aïllar-se de tot el que ens envolta.

Les interpretacions són magistrals, ja ho he dit? em repeteixo, però es que en Daniel té una veu que no se l'acaba, espectacular en tots els registres.. La Pilar, en els trossets més dolços i en els temes que demanen poca potència de veu però una gran afinació i ser molt detallista, es converteix en un monstre, capaç de captar els cinc sentits de tot el públic. La il·luminació és cabdal. Amb tots els elements que veiem al principi de l'obra conjuntament, la il·luminació permet crear quinze espais diferents, un per a cada cançó, il·luminant cada cop, només allò que pertany al fil narratiu.

La llàstima d'aquest muntatge, és que només es pot anar a veure durant cinc dies, però jo el recomanaria fermament abans que d'altres de molt més ufanosos que es representen al Broadway català. Per als melòmans de veritat i aquells que us vulgueu sentir sibarites per un dia. No hi busqueu coreografies o números espectaculars, perquè només hi trobareu dues coses, TEATRE I MÚSICA. Això sí, totes dues en la seva màxima expressió!

Changeling
Si mirem una mica la cartellera cinematogràfica hi trobem l'última d'en Clint, el "tiet" Eastwood. Ja fa anys que és una aposta segura, i El intercambio és un gran exemple. Una pel·lícula sobria, amb uns acabats magnífics. En destacaria la molt fluida banda sonora, capaç d'embolcallar les imatges d'una forma que fa que l'espectador no la senti però hi és, i hi és per donar una nova coloració als fotogrames, poc perceptibles però d'una importància cabdal.



No destacaria gaire les interpretacions, a pesar de que l'Angelina Jolie realitza un treball més que acceptable i en Malkovich està impecable. La gran virtut és la manera de presentar uns personatges, que en aparença són totalment plans, per a donar-los noves dimensions. Uns personatges que acaben sent de moral dubtosa, en especial el reverend que dóna suport a la mare protagonista (Christine Collins), tot i la croada en favor de la justícia de la que fa bandera.

Tot això i molt més són les virtuts d'El Intercambio, film sobre el que no em vull extendre, perquè la seva perfecció formal, em resulta mínima al costat de les grans sensacions que Aquests cinc anys em va deixar marcades. Perquè al fi i al cap, el que sempre compta, és la capacitat de deixar emprempta en les emocions de les persones, siguin del tipus que siguin! Aneu-la a veure abans no sigui massa tard!!!!

5 comentaris:

Elena y sus Neuras ha dit...

Lastima que solo se represente por este corto periodo de tiempo, porque lo has descrito tan bien que dan ganas de ir a verla.

La historia es sencilla pero no por ello menos interesante, y decir que sí...siento debilidad por los musicales.

Una lastima, pero también una delicia de entrada.

Saludos!

Ferran Porta ha dit...

Ahrg! Del 2 al 6 de gener vol dir que els 5 dies... s'acaben demà! Coi, com diu la Helen n'has fet una crítica com per anar corrents a veure-la però... i si un no pot ni avui ni demà! - M'hauré de quedar amb la teva crítica, i esperar que torni.

A dormir d'hora!

Eva ha dit...

M´ha sorpres molt la teva descripció del musical... i la veritat és que em quedo amb les ganes d´anar-lo a veure. Com sempre em desperto tard per aquestes coses... Com diuen... ens quedem amb les teves paraules... que arriben força...
Una abraçada!! Salut!!

Noctas ha dit...

Escrius molt bé., la peli de l'Intercanbio em va agradar molt. A mi en Clint m'agrada com actor i com a director., el trobo un fuera de serie.,el musical no crec que el vagio a veure perquè no m'agraden els musicals però noi la crítica teva és tant brillant que venen gtanes d'anar-lo a veure

Cesc Sales ha dit...

M'han vingut ganes d'anar-ho a veure, però estic amb la Helen, llàstima que es representi tan poc temps...

Salut