dilluns, 19 de gener del 2009

Palestina, Israel.

Parlar d'una guerra es difícil. Les guerres són dolentes per autonomàsia. Que jo sàpiga mai cap guerra ha millorat cap conflicte ni ha solucionat cap problema. Com a molt, ha creat infinits problemes impossibles de reparar per a moltes famílies i comunitats. Em penso que quan es vol parlar d'una guerra, mai s'hauria de fugir d'aquesta premisa.

Passat aquest punt, puc dir que els meus coneixements sobre el conflicte actual a Gaza, són pràcticament nuls. El meu coneixement sobre la història d'aquest conflicte es limita a lectures de diaris i informació televisiva. No tinc prou coneixement de la causa com per parlar. Però si que tinc algunes coses clares, entre elles que no em puc posicionar. No entenc la gent que vivint a milers de km del conflicte, sense coneixement de causa i simplement per a creure's amb capacitat de jutjar, ha sortit al carrer per a defensar el poble de Palestina. Entre ells, molts polítics catalans. No els entenc. Tampoc entenc els que ho han fet per manifestar-se a favor d'Israel i el dret a defensar-se.

No puc entendre a gent que surt a defensar un país governat per un partit extremista i pro-terrorisme, que fa tres anys que llença coets a diari contra el poble Israelí. Suposo que els queda molt bé a molts partits d'esquerra, governants patètics del nostre país, sortir amb el palestino al coll i a defensar el país àrab. És molt trist, realment no saben que a qui defensen és a un partit terrorista? Francament, si que Israel ha mort molts nens i civils, però és més que una sospita el fet de que Hamàs utilitzava com a magatzems d'armes llocs propers a hospitals i colegis. Què aconseguia? Doncs per una part utilitzar els civils d'escuts humans, i d'altra banda ensenyar a la societat internacional com Israel apuntava a posicions plenes de civils. I no crec que a Hamas li hagi sabut gaire greu sacrificar uns quants centenars de civils, de fet, avui ja estaven celebrant la seva victòria a la guerra!!



















Entre els films que recordo d'aquest conflicte, aquestes dues propostes em semblen prou dignes per a fer un petit esbós del problema, sense ser dos pel·lícules rodones. Però em sembla molt més apropiat un altre film, una obra mestra amb un rerefons molt més profund que el senzill argument que presenta: The Straight Story, del gran David Lynch, capaç d'explicar com empassar-se l'orgull i fer front als conflictes abans no sigui massa tard. Tota una lliçó de cinema i de la vida. Una joia! Pensant en el conflicte i en aquesta pel·lícula, em vaig recordar del meu avi (padrí, com en diem al Pallars), i de la seva saviesa. Recordo les seves paraules sobre la guerra civil espanyola: "Vaig estar lluitant als dos bàndols, primer als rojos i després als nacionals, en tots dos per culpa de les circumstàncies, mai per conviccions, i puc assegurar que mai vaig estar lluitant al bàndol bo".

3 comentaris:

Anònim ha dit...

stik dacord en k s dificil parlar duna guerra... s mol gran lignorancia i la conviccio d moltissima gent...
jo no opinio, no puk.
sobre ls pelis no ne vis ni una...

Noctas ha dit...

Per una banda crec que Israel s'ha passat amb tanta bomba i més quan aquestes bombes encara acreixeran més l'odi de Hamas., en segon lloc crec que els jueus tenen tot el dret a existir i sempre han de tenir uns sonats al costat que volen acabar amb ells i això no pot ser., ells bé s'han de defensar., per altra banda dir que la peli de Linch em va fascinar., quins paisatges., quina música., quina història més meravellosa...una delícia sens dubte.

Eva ha dit...

Hola!!! Tema difícil i dur eh!!!
Intentaré veure aquestes pel·lícules... sempre fas que quedi allò de dir... a veure? Vaig a mirar-ho...
Una abraçada...