Llistes

Després de dies estressants en què he deixat aquest bloc un xic oblidat, per tornar proposo un llistat. Sí, un llistat de les pelis que m'han agradat més d'aquest 2008. Sembla que això de fer llistes té morbo i està de moda. Proposo una llista, tot i que sense afirmar que les pelis que poso siguin les millors, sinó que són les que més m'han agradat de les que he vist. Cada u té dret a opinar i a dir quines afegiria o treuria. És cert, que el 2008 no ha estat un any replé d'obres mestres, però a mesura que he anat fent la llista, m'he adonat que tampoc hi han faltat grans estrenes. Començo:

El Intercambio. Per a mi, una de les dues obres mestres d'aquest any. Sembla que no ha estat rebuda amb l'entussiasme d'alguns dels últims títols de Clint, però per a mi, és el millor que he vist aquest any. La planificació és impecable, la banda sonora genial, i l'escena de la confessió del nen amb el policia amb el cigarret a les mans és una escena per a la posteritat. Segurament, més endavant (potser amb Eastwood mort) serà reivindicada com un clàssic de la primera dècada del segle XXI.

Pozos de Ambición. L'altra obra mestra. En primer lloc per la sorpresa de veure P. T. Andersson, un dels grans dels 90, dirigint un tipus de cinema que no ens tenia acostumats. Però ja se sap que els grans ho tenen això. Resulta un estudi interessant de la crueltat humana, de les pors de l'individu, de la solitud i la fredor en l'aïllament d'un home en la seva búsqueda del poder a qualsevol preu. En Day-Lewis resulta sorprenent, esfereidor (alguns diuen que sobreactua, jo francament no ho veig així) i sobretot dotant de molt relleu la personalitat del buscador d'or negre.

El caballero oscuro. Tot i no tractar-se d'una obra mestra, és molt notable l'orientació que es dona al nou Batman, amb Nolan cada cop més allunyat del personatge que Burton va adaptar del còmic. Amb un gran sentit de l'acció, i amb uns personatges cada cop amb menys esterotips.

Antes que el diablo sepa que has muerto. Una altra de les grans pelis del 2008, francament un gran guió rodada amb uns plans elegants i amb unes interpretacions meravelloses d'en Seymour Hoffman i d'Albert Finney. Frases com "qué tengo que hacer para que tu mierda no me salpique" dita de germà a germà, resulten el summum del despreci a que pot arribar una persona. S'endinsa en la foscor més humana i l'odi latent dels individus.

No es país para viejos. Una gran peli dels Coen, amb grans interpretacions. Com sempre, amb els germans Coen, la fusió i simbiosi que s'estableix entre els paissatges i els personatges resulta molt interessant. El personatge de Bardem, per la seva simplicitat, resulta un dels punts forts de la pel·lícula. No obstant, a vegades sembla que els Coen es vulguin oblidar de la realitat i la història adquireix certa fredor.

Sweeney Todd. Tot i els defectes del cinema de Burton, sempre cal esperar-ne alguna cosa positiva d'ell. La seva originalitat compensa la resta. A nivell de posada en escena, Sweeney Todd és genial. Tot i això, ja fa temps que Burton no ens deleita amb una de les seves obres mestres al nivell d'Ed Wood o Edward Scisorhands.

Appaloosa. Un dels millors westerns dels últims anys. Un western atípic i una grata sorpresa per part d'Ed Harris. Evidentment no és un film perfecte, però les seves poques pretensions i el seu coratge en encarar la història des dels valors clàssics del western per anar-lo transformant amb una història de personatges en busca del seu lloc a l'espai és digne de valorar.

My blueberry nights. Tot i suposar-me una petita decepció per part de Kar Wai, em sembla una pel·lícula molt estimable i plena de moments màgics, a pesar del seu estancament i la seva irregularitat. Com que crec que és la primera davallada del cineasta de Hong Kong, li continuo donant el meu vot de confiança!