El curiós cas de viure

S'ha parlat i molt d'El curioso caso de Benjamin Button durant els últims dies. He intentat no llegir-ne res, però malgrat tot, em sembla que a hores d'ara la història que explica, basada en un relat curt de Scott Fitgerald, és coneguda per molts: Benjamin neix amb característiques i malalties pròpies d'un ancià. En anar passant el temps, s'adona que ell és especial, mentre la gent que l'envolta va envellint, ell cada cop és més jove. El film ens explica la seva història des del seu neixement fins la seva mort, quan té el físic d'un nadó.

Sobre aquesta metàfora del pas del temps i de les diferents etapes de la nostra vida, David Fincher dirigeix un relat elaborat i molt detallista. No cau en el moralisme, no es tracta de donar una lliçó sobre la vida, sinó de descobrir-nos el veritable significat de viure. Cal destacar-ne la fotografia, excel·lent tant en interiors com en exteriors o un muntatge que es va adaptant a cada etapa de la vida de Benjamin.
Hi ha elements que envolten la vida de Benjamin molt metafòrics i fins i tot, en alguns moments sembla que reini una fina ironia. És una gran paradoxa, que en un principi el pare del nen abandoni el seu fill en una residència d'ancians, però en el cas d'un nen tant especial, resulta probablement el lloc més adequat per a passar la seva infància. Allí aprendrà sobre la mort, que en un principi creu propera. Allí aprendrà a perdre i a trobar a faltar la gent que estima, a descobrir el veritable significat de la mort. Mentre la canalla acostuma a viure protegida d'aquest sentiment dolorós, el "jove" Button passa la seva infància envoltat de persones a l'ocàs del seu curs natural. Allí també descobreix l'amor. Un amor impossible que es comença a despertar per la neta d'una companya de residència, la Daisy.
És una gran metàfora la mort de la seva mare en donar-li a llum. Perquè Benjamin neix de la mort. I també ho és que neixi a la fi de la Guerra Mundial. El curioso caso de Benjamin Button és una gran reflexió sobre el pas del temps i la forma que les persones tenen d'acceptar l'envelliment, aquest camí cap a un final del que ningú pot escapar. Tot element té un final, encara que pugui ser diferent a la resta, i sempre que comença una nova vida, n'hi ha una altra que arriba a la seva fi.Quan Benjamin comença a treballar de mariner, no ho fa per casualitat. De fet el mar és un dels protagonistes del relat. És l'element de la natura que més juga amb el destí i que més marits ha robat a les seves esposes i pares als seus fills. De fet, des de petit, Benjamin ha de conviure desconeixent el que el destí li depara, constantment la seva mare li repeteix la frase "nunca sabes lo que te sucederá". I d'aquí també el motiu de situar els últims dies de Daisy, en un hospital de New Orleans en les hores prèvies a l'arribada del Katrina. Paralel·lament, Daisy, amb qui es continua escrivint un cop Benjamin s'embarca a alta mar, ingressa en una acadèmia de Ballet. Tampoc és casual que Daisy sigui ballarina. Precisament és una professió on també el temps hi juga un paper molt important. Les ballarines saben que la seva vida depén del destí i el seu enemic és envellir. Daisy no serà una excepció i s'adonarà bruscament que el destí jugarà un paper fonamental en la seva vida.

Les dues vides van seguint camins paral·lels, mentre Daisy segueix el curs "normal", Benjamin ha oblidat el seu aspecte envellit, i ara el seu cos és ple de vitalitat. I és aleshores quan Benjamin i Daisy poden fer una realitat el seu amor. Benjamin té uns 50 anys i comença a adonar-se de la dificultat que suposa conviure amb la gent que l'envolta i l'estima quan aquests van sofrint l'omnipotència de la vellesa.


El curioso caso de Benjamin Button, em va fascinar. És com un collage d'històries diferents que encaixen a la perfecció dins el curs d'una vida. I de fet una vida no deixa ser un conjunt d'etapes que quan mirem endarrera veiem que es van complementant entre elles. En la melancòlica relació que Benjamin Button viu amb Elizabeth Abbott (Tilda Swinton) en un hotel rus durant la segona guerra mundial, destaquen els decorats i la posada en escena. Les nits que passen adúlterament a l'hotel, l'aire fred bufant a través d'una finestra mig oberta, o el soroll d'un radiador són descrits amb minuciositat i gran melancolia mentre Benjamin va descobrint el seu amor. L'escena del "sopar" romàntic amb caviar i Vodka de menú resulta una escena brillant, la clandestinitat de l'entorn es mescla amb la tendresa de l'encontre. La història de l'home que explica que li ha caigut set cops un llam al damunt, es va repetint en diferents moments, i els flaxbacs estan filmats imitant el cinema mut, fet que emfatitza la comicitat de les caigudes del llamp. Aquestes, li recorden a Benjamin el què la seva mare li havia dit de petit, "has de donar gràcies per estar viu encara". Es mereix una menció especial la nit de la retrobada entre Daisy i Benjamin en acabar la Segona Guerra Mundial. L'escena en que Daisy meravella ballant al mig d'una glorieta un tímid Benjamin, amb el vapor escampant-se de fons i filmada a contrallum hauria de passar als anals de la història del cinema.Pot semblar que El curioso caso de Benjamin Button no tingui la personalitat del director de Zodiac (Id. David Fincher 2006) ni contingui l'escència de l'aura asfixiant de films com Seven o El Club de la Lucha. Potser Fincher, conscient de l'excepcionalitat de la història i del genial guió que té entre mans, decideix posar el talent al servei del film. En contra del que es pugui pensar, resulta un film més personal del que sembla. És capaç de ser suggestiu, de crear una atmosfera pessimista i alhora positiva quan és necessari. Em va recordar en moments films d'essència fantàstica com Big Fish (Id. Tim Burton, 2003) o Cronos (Id. Guillermo del Toro, 1992) però Fincher va més enllà i planteja la seva història no com un film fantàstic sinó com una recreació de la vida, amb un hiperrealisme (a pesar de la incredulitat de l'argument) que en alguns moments emociona.
La pel·lícula està filmada amb elegància, com és habitual en Fincher. Els decorats són impecables, les escenes al mar o al costat del llac, un prodigi de bellesa. Tot i això, Fincher utilitza elements per a descriure les diferents etapes en la vida de l'especial protagonista. Des de la seva vida feliç al costat de Daisy, on la música dels Beatles dóna un toc més juvenil i el montatge es torna més dinàmic i desenfadat fins a l'èpica continguda en les escenes la guerra mundial passant per la picada d'ull a la francesa Amélie (Le fabuleux destin d'Amélie Poulain, Jean-Pierre Jeunet, 2001), no en va un altre film sobre el poder de la vida i el destí.

En cap moment, el ritme es fa lent, la pulsació del film és constant al llarg del metratge i fins i tot, em va donar la sensació que la part final, amb Benjamin amb aparença de nen, perdut, desorientat després d'una vida excepcional, podria haver donat més de si. Les poques imatges que apareixen d'aquesta etapa, desprenen una bellesa fora del comú. Imagtes com en Benjamin assegut a la teulada aïllat de la resta, de Daisy sent una anciana gronxant el nadó o passejant junts amb l'anciana fent-li un petó al Benjamin nen són d'una plasticitat i un simbolisme difícils de trobar en el cinema.