Doubt / La nuit américaine

Més que una pel·lícula, una reflexió

A l'inici de La Duda (Doubt, John Patrick Shanley, 2008) el pare Flynn (Seymour Hoffman) fa un sermó utilitzant com a metàfora la història d'un navegant que seguint les estrelles posa rumb a la seva terra. Els dies passen i el cel està tapat, de forma que el navegant no pot tornar a veure el cel estrellat. Ell està segur que havia posat el rumb correcte, però cada cop l'assetgen més els dubtes fins que ja no està gens segur dels seus actes. Més endavant, en un altre sermó, il·lustra les conseqüències d'escampar una mentida. En partir un matalàs amb una destral, les plumes s'escampen ràpidament, i si després volem tornar-les a recollir totes ens serà impossible, ja que el vent se n'haurà endut moltes.

La Duda m'interessa més pel que proposa que no pel que és. Explica la història d'un possible cas d'abusos a un menor per part d'un reverend en una escola cristiana al Bronx dels anys 60. El guió gira entorn als dubtes creats d'aquest possible abús, sense tenir cap prova de la seva existència però existint-ne indicis. Per un costat contraposant l'Església més progressista en el cas del pare Flynn i per altra banda el sector més conservador per part de Sor Aloysius (Streep). Per altra banda, Sor James (Amy Adams) podria representar l'espectador, o la societat si se'n té una visió més ampla. Sor James és una monja jove que confia en la bondat del pare Flynn, però que per altra banda, la rígida educació que li ha donat Sor Aloysius fa que es plantegi si realment aquesta tingui raó.

Sobre aquest plantejament inicial, una sèrie de detalls ens fan dubtar de les bones accions del pare Flynn: el seu passat gris, la seva addicció als dolços, les seves ungles amenaçants o els seus excessos en el menjar són elements que apareixen per a que el capellà no sembli una figura tant perfecta com aparentava. Per altra banda, Sor Aloysius, es va mostrant com algú preocupat per l'educació dels nens, compromesa amb la seva feina i amant de la veritat.

El film trobo que es queda una mica estancat en aquest plantejament inicial. Mentre les expectatives es van creant, el climax del film no avança. Potser en algun moment la càmera capta les imatges des d'ànguls més vertiginosos, amb contrapicats forçats per a accentuar els dubtes vers l'espectador, però la cosa no passa d'aquí. El film es queda en aquesta correcció acadèmica, que fa que l'últim terç del metratge no aporti res de nou sota el sol. Les interpretacions són correctes, però realment no vaig quedar convençut de cap dels dos actors principals, tots dos molt continguts. Em va semblar més complexe i elaborat el paper dubitatiu d'Amy Adams, que emergeix entre dues figures consolidades i crec que acaba sent la més destacada dels tres.


Acostumen a predominar els espais tancats, per a fer la història més hermètica i fern-nos sentir dins el col·legi. Els únics espais oberts, sempre estan protagonitzats pel vent, ja sigui escampant les plumes del matalàs, o les fulles envoltant Meryl Streep. Durant el metratge, també es reincideix en un pla picat, en què es veuen els nens entrant a classe a través d'un espai minúscul a través del celobert de les escales. Aquest punt de vista em va fer recordar a una escena famosa de M, El vampiro de Dusseldorf (Fritz Lang), i subratlla la figura dels alumnes, els éssers més indefensos i més fàcils de manipular.

La Duda ens planteja una certesa sobre la que és important reflexionar. Dia rere dia, rebem moltíssima informació de fonts potser no sempre fiables, assegurant fets que nosaltres ens creurem en funció de la confiança que depositem en la font. Sovint, aquestes fonts es van tancant en funció de l'entorn en què ens movem (el canal de tv que veiem normalment, la premsa que llegim, les pàgines web, films, el cercle d'amistats...) i fa que no ens plantegem la certesa de motles coses. De fet, el 90 % de notícies que ens donen al cap del dia, no les podem demostrar de cap manera, però ens les creiem convençuts, molts cops sense tant sols preguntar-nos si són veritat. Ens en donen imatges, testimonis, aparents certeses manipulables en funció de què ens volen fer entendre. Molts cops és fàcil confiar en aquell que té una bona imatge, que sap parlar, que diu les coses convençudament, i menys en aquell que té dubtes. I penso que això és una concepció errònia. Molts cops, aquell que té dubtes és qui més s'ha informat, qui més coneixement de causa té, qui més ha pensat i això li ha generat dubtes i per això no s'atreveix a dir res en veu alta. Una bona aparença física, lligada a unes paraules eloqüents poden ser més creïbles que la mateixa veritat.


Cinema cinèfil
Molts cops es tracta la figura d'un director de cinema, com si es tractés d'un artista, però no crec que mai s'hagi explicat tant explícitament com és el seu treball en un rodatge com Fraçois Truffaut a La noche americana. El seu és també un treball d'artesà, de gestor econòmic, de mitjans i de recursos humans. Ha de ser un líder en la seva feina i al mateix temps ha d'estar convençut del resultat que vol aconseguir.

Truffaut demostra ser un enamorat del setè art, i ens ensenya la dedicació i l'entrega d'un bon creador cap al seu treball. La noche americana és un treball minuciós sobre la fascinació d'un cineasta per la seva obra. És realment interessant per a qualsevol que tingui un cert interés o senti curiositat per a conéixer un rodatge per dins.

Com en totes les seves pel·lícules, les imatges de La Noche americana desprenen romanticisme en cada fotograma. Però Truffaut també es preocupa per presentar uns personatges reals, pròxims a la realitat. Des de l'estrella de cinema implicada en el projecte com el qui més, l'actor jove ple de pors interiors i inseguretat, l'actriu gran massa preocupada per qui havia estat... No és estrany que Truffaut es mostri com el director del film fictici, com si es filmés en un autorretrat. En un moment del film, el director rep un grapat de llibres de grans directors, de Hawks, Buñuel, Dreyer, Lubitch...mostrant-nos la seva admiració per aquests grans de la seva professió. Així mateix també ens mostra els seus somnis, i la seva admiració cap allò que està fora del seu abast, el gran Citzen Kane.