Llistes

Després de dies estressants en què he deixat aquest bloc un xic oblidat, per tornar proposo un llistat. Sí, un llistat de les pelis que m'han agradat més d'aquest 2008. Sembla que això de fer llistes té morbo i està de moda. Proposo una llista, tot i que sense afirmar que les pelis que poso siguin les millors, sinó que són les que més m'han agradat de les que he vist. Cada u té dret a opinar i a dir quines afegiria o treuria. És cert, que el 2008 no ha estat un any replé d'obres mestres, però a mesura que he anat fent la llista, m'he adonat que tampoc hi han faltat grans estrenes. Començo:

El Intercambio. Per a mi, una de les dues obres mestres d'aquest any. Sembla que no ha estat rebuda amb l'entussiasme d'alguns dels últims títols de Clint, però per a mi, és el millor que he vist aquest any. La planificació és impecable, la banda sonora genial, i l'escena de la confessió del nen amb el policia amb el cigarret a les mans és una escena per a la posteritat. Segurament, més endavant (potser amb Eastwood mort) serà reivindicada com un clàssic de la primera dècada del segle XXI.

Pozos de Ambición. L'altra obra mestra. En primer lloc per la sorpresa de veure P. T. Andersson, un dels grans dels 90, dirigint un tipus de cinema que no ens tenia acostumats. Però ja se sap que els grans ho tenen això. Resulta un estudi interessant de la crueltat humana, de les pors de l'individu, de la solitud i la fredor en l'aïllament d'un home en la seva búsqueda del poder a qualsevol preu. En Day-Lewis resulta sorprenent, esfereidor (alguns diuen que sobreactua, jo francament no ho veig així) i sobretot dotant de molt relleu la personalitat del buscador d'or negre.

El caballero oscuro. Tot i no tractar-se d'una obra mestra, és molt notable l'orientació que es dona al nou Batman, amb Nolan cada cop més allunyat del personatge que Burton va adaptar del còmic. Amb un gran sentit de l'acció, i amb uns personatges cada cop amb menys esterotips.

Antes que el diablo sepa que has muerto. Una altra de les grans pelis del 2008, francament un gran guió rodada amb uns plans elegants i amb unes interpretacions meravelloses d'en Seymour Hoffman i d'Albert Finney. Frases com "qué tengo que hacer para que tu mierda no me salpique" dita de germà a germà, resulten el summum del despreci a que pot arribar una persona. S'endinsa en la foscor més humana i l'odi latent dels individus.

No es país para viejos. Una gran peli dels Coen, amb grans interpretacions. Com sempre, amb els germans Coen, la fusió i simbiosi que s'estableix entre els paissatges i els personatges resulta molt interessant. El personatge de Bardem, per la seva simplicitat, resulta un dels punts forts de la pel·lícula. No obstant, a vegades sembla que els Coen es vulguin oblidar de la realitat i la història adquireix certa fredor.

Sweeney Todd. Tot i els defectes del cinema de Burton, sempre cal esperar-ne alguna cosa positiva d'ell. La seva originalitat compensa la resta. A nivell de posada en escena, Sweeney Todd és genial. Tot i això, ja fa temps que Burton no ens deleita amb una de les seves obres mestres al nivell d'Ed Wood o Edward Scisorhands.

Appaloosa. Un dels millors westerns dels últims anys. Un western atípic i una grata sorpresa per part d'Ed Harris. Evidentment no és un film perfecte, però les seves poques pretensions i el seu coratge en encarar la història des dels valors clàssics del western per anar-lo transformant amb una història de personatges en busca del seu lloc a l'espai és digne de valorar.

My blueberry nights. Tot i suposar-me una petita decepció per part de Kar Wai, em sembla una pel·lícula molt estimable i plena de moments màgics, a pesar del seu estancament i la seva irregularitat. Com que crec que és la primera davallada del cineasta de Hong Kong, li continuo donant el meu vot de confiança!

Palestina, Israel.

Parlar d'una guerra es difícil. Les guerres són dolentes per autonomàsia. Que jo sàpiga mai cap guerra ha millorat cap conflicte ni ha solucionat cap problema. Com a molt, ha creat infinits problemes impossibles de reparar per a moltes famílies i comunitats. Em penso que quan es vol parlar d'una guerra, mai s'hauria de fugir d'aquesta premisa.

Passat aquest punt, puc dir que els meus coneixements sobre el conflicte actual a Gaza, són pràcticament nuls. El meu coneixement sobre la història d'aquest conflicte es limita a lectures de diaris i informació televisiva. No tinc prou coneixement de la causa com per parlar. Però si que tinc algunes coses clares, entre elles que no em puc posicionar. No entenc la gent que vivint a milers de km del conflicte, sense coneixement de causa i simplement per a creure's amb capacitat de jutjar, ha sortit al carrer per a defensar el poble de Palestina. Entre ells, molts polítics catalans. No els entenc. Tampoc entenc els que ho han fet per manifestar-se a favor d'Israel i el dret a defensar-se.

No puc entendre a gent que surt a defensar un país governat per un partit extremista i pro-terrorisme, que fa tres anys que llença coets a diari contra el poble Israelí. Suposo que els queda molt bé a molts partits d'esquerra, governants patètics del nostre país, sortir amb el palestino al coll i a defensar el país àrab. És molt trist, realment no saben que a qui defensen és a un partit terrorista? Francament, si que Israel ha mort molts nens i civils, però és més que una sospita el fet de que Hamàs utilitzava com a magatzems d'armes llocs propers a hospitals i colegis. Què aconseguia? Doncs per una part utilitzar els civils d'escuts humans, i d'altra banda ensenyar a la societat internacional com Israel apuntava a posicions plenes de civils. I no crec que a Hamas li hagi sabut gaire greu sacrificar uns quants centenars de civils, de fet, avui ja estaven celebrant la seva victòria a la guerra!!



















Entre els films que recordo d'aquest conflicte, aquestes dues propostes em semblen prou dignes per a fer un petit esbós del problema, sense ser dos pel·lícules rodones. Però em sembla molt més apropiat un altre film, una obra mestra amb un rerefons molt més profund que el senzill argument que presenta: The Straight Story, del gran David Lynch, capaç d'explicar com empassar-se l'orgull i fer front als conflictes abans no sigui massa tard. Tota una lliçó de cinema i de la vida. Una joia! Pensant en el conflicte i en aquesta pel·lícula, em vaig recordar del meu avi (padrí, com en diem al Pallars), i de la seva saviesa. Recordo les seves paraules sobre la guerra civil espanyola: "Vaig estar lluitant als dos bàndols, primer als rojos i després als nacionals, en tots dos per culpa de les circumstàncies, mai per conviccions, i puc assegurar que mai vaig estar lluitant al bàndol bo".

La Huella

Ja que l'altre dia parlava d'elements, què millor que parlar d'un film com La Huella. Aquest clàssic d'en Joseph Leo Mankiewicz, està protagonitzat per Michael Caine i Laurence Olivier. Únicament per ells dos. Dues hores i quart de pel·lícula amb només dos actors aïllats en un palau a les afores de Londres! És clar que...deu n'hi do quins dos actorassos! I amb un bon tros de guió per endavant, la pel·lícula es converteix en un festí per a l'espectador.

En començar el film, Milo Tindle (Michael Caine), arriba amb el seu cotxe descapotable a una mansió on ha estat citat per Andrew Wyke (Laurence Olivier) un escriptor de noveles policíaques. Només arribar a la casa, Mankiewicz, ens fa un retrat d'allò més acurat de la història que veurem i del caràcter dels dos protagonistes, sense donar detalls, és clar. Milo arriva en un laberint que hi ha al jardí. Sent com Andrew està parlant a l'altre costat però no pot arribar-hi. Veiem com Andrew és un gran amant dels jocs. D'entrada li planteja el primer joc a Milo: trobar-lo a l'altre costat del laberint. Però aquest joc té trampa, el laberint té una porta secreta per arribar al seu interior. Un pla general del laberint, ens mostra clarament com Milo ha quedat totalment en mans del seu anfitrió. Tot i això, veiem que per contra, en Milo és un home directe, poc amant d'aquestes distraccions d'homes rics.


La història es desenvoluparà seguint aquests paràmetres, en Milo es troba en mans d'Andrew. Aquest li va plantejant jocs que haurà de resoldre i trobar la solució, la majoria dels jocs amb trampa i amb l'objectiu de portar l'indefens Milo al seu terreny per a després humiliar-lo. Això fins a la meitat del film, quan es produeix un gir de guió que porta a una solució brillant de la història.

El film és un divertiment. Un joc amb l'espectador. No pretén ser cap reflexió profunda, però tot i això hi ha un missatge molt evident que el director ens mostra repetidament. Mentre Andrew té l'origen en la classe alta anglesa, Milo és fill d'inmigrans italians que s'ha hagut de guanyar el respete fins a aconseguir un negoci decent i poder arribar a viure amb certa comoditat en el sí de la societat londinenca. Mentre Andrew s'ho ha trobat tot fet i s'ha pogut dedicar a viure en el seu món de ficció, Milo, és un treballador i un home capaç d'ascendir del no res. El guió ens planteja un joc constant entre ficció i realitat, entre el joc per divertiment o el joc com a eina per a sobreviure. I en la lluita de la nova classe mitja contra la corsecada i antiga classe alta anglesa. És molt curiós com els jocs que planteja Andrew estan basats en artificis i objectes de valor, mentre que els de Milo estan sustentats sobre objectes de treball. Els objectes amb els que planteja el joc Milo són una mitja, carbó, una sabata, una cançó popular... Les posicions dels personatges també van canviant conforme avança el film. Mentre que en la primera meitat, Andrew sempre apareix en una posició física superior (per exemple unes escales més a munt) sobre Milo, en la segona meitat els papers s'inverteixen. Per exemple, hi ha un objecte inanimat, una figura d'un vell mariner que riu quan es prem un botó en un comandament. A l'inici del film Andrew és qui sempre té el comandament, però al final això canvia.


És d'aquelles pel·lícules en que es prén l'espectador com algú llest i que per empatitzar amb el film haurà de pensar i trobar tots els elements i paranys que se li van plantejant. Molt recomanable per a qui s'ho vulgui passar bé durant dues hores! Per cert, els que l'hagueu vist, amb qui us quedeu, amb en Caine o Olivier?

La importància dels objectes.

Llegint un dels regals de reis, Un home a les fosques (Paul Auster, Edicions 62), he trobat unes conclusions interessants que realitza una de les protagonistes sobre el cinema. Aquesta explica que el cinema és l'art de filmar els objectes. Només un gran director de cinema és capaç de dotar de personalitat a un objecte. Evidentment, no és cap cosa nova. Si mirem Dreyer, els objectes simbòlics són a tot arreu. Un bon director sap com ha d'ensenyar-nos els objectes i de la manera que poden expressar l'estat d'ànim d'un personatge, anticipar allò que succeïrà o simbolitzar l'estat de la situació. Paul Auster, posa com a exemple El lladre de bicicletes (De Sica), on els llençols que s'han de vendre la parella protagonista són guardats en unes prestatgeries amb tot de departaments plens de llençols. Aquests llençols representen totes les famílies de Roma, i el sofriment que acumulen.

En les tres últimes pelis que he vist, he fet aquest exercici de centrar-me en l'evolució dels objectes. L'altre dia vaig reveure Frenesí del mestre Hitchcock. Alfred és un dels mestres en utilitzar objectes com a elements de suspens i dotar-los de personalitat. Per exemple. El policia encarregat de resoldre el cas, apareix en dues escenes sopant. La seva dona és una mestressa de casa hortera, i molt mala cuinera, tot i l'esforç que hi dedica. En canvi, és capaç de resoldre el cas que l'inspector ha resolt malament. El menjar, sempre hi juga un paper important. Mentre la dona li va donant la resolució del cas, el policia es va menjant uns sucosos peus de porc que es converteixen en un maldecap per a ell. Aquests peus de porc poden simbolitzar moltes coses, de fet els peus són una part del cos extremadament simbòlica, però per a mi, sens dubte respresenten l'enemic, el fastigós assassí a qui realment s'enfronta la policia i que sempre l'han tingut entre les mans. Hitchcock és un mestre a l'hora d'utilitzar els objectes, en moltes de les seves pel·lícules, l'aparició de flors suposen un símbol de perill. A Frenesí també hi ha un símbol d'importància cabdal. És l'agulla que l'assassí porta a la solapa. Representa la seva impotència i la ràbia envers el seu rol de personatge vulgar. Però també és l'objecte que estarà a punt d'incriminar-lo. La jaqueta que du el fals culpable, amb les espatlles tapades amb dos pedaços de cuir també pot donar per a molt!


També em vaig tornar a empassar la que potser és la meva pel·lícula preferida, Modern Times d'en Chaplin. Un altre mestre dels objectes. Per a no extendre'm, em quedo amb la comparació inicial. En la primera seqüència del film, hi apareix un ramat d'ovelles que a continuació és substitueix d'una forma feroç per un grup d'obrers entrant a treballar. Quan normalment es parla de presentació del personatge principal, Chaplin en té prou amb dos segons de metratge!


Per últim, ahir vaig veure Lacombe Lucien, d'en Louis Malle. És una altra pel·lícula d'objectes. Des de les gallines, que representen l'origen rural del protagonista. El tiraxines del principi, ens diu que el personatge és encara un adolescent que viurà sota la manipulació uns anys que el canviaran i el convertiran en genocida per culpa de la seva innocència. Els animals que Lucien va caçant al llarg del film, sense ser conscient que ell també acabarà sent un d'ells. És molt significativa la trampa que para als coloms al final del film. Posa unes fines branquetes per aguantar una pedra. Quan el colom hi aterra, fa caure les branques i queda atrapat sota la pedra. En aquell moment, Lacombe és un fugitiu que viu en una masia abandonada. Una masia que s'aguanta sobre quatre bigues mal giribades, i que es troba en un estat quasi ruinós. El director ens diu sense paraules que aquella masia és la seva trampa. El rellotge de la seva estimada i el seu piano, un element que representa el passat gloriós com a jove pianista brillant i en una vida feliç i burgesa. El taüt que li dona la mare de Lucien a aquest als tres quarts de pel·lícula i que ja li anticipa el final. Les ampolles de xampany que Lucien porta a casa els jueus, en un moment de màxima tensió. O l'enigmàtic gos enorme que sempre jeu a la meitat de les escales de l'hotel de la policia alemanya i que a vegades l'espectador veu l'acció des del seu punt de vista, sempre en picat.


En fi, els qui no hagueu vist aquests tres films, suposo que no sabreu de que va, però està bé a vegades fer l'exercici de fixar-se en els detalls i en el simbolisme d'una pel·lícula. Molt millor, d'una gran pel·lícula.

Aquests 5 anys

Mig per casualitat, em vaig adonar de que del 2 al 6 de gener, al Petit Palau es representava el musical Aquests 5 anys. Sense coneixer-ne res, ahir el vaig anar a veure i em vaig endur una gran sorpresa.

En entrar a la sala, un escenari, objectes varis sobre ell distribuïts aleatòriament i cinc músics al fons, sobre unes torres individuals d'uns dos metres d'alçada. A l'esquerra, un piano. Repartiment: dos actors, en Daniel Anglès i la Pilar Capellades. A continuació, poc més d'una hora de música ininterrumpuda, de cançons que s'anaven succeint, d'ulls embadalits incapaços de captar la totalitat del què estava passant. Dos actors magnífics. Actuant gairebé tota l'estona sols, però menjant-se l'escenari. Els músics compartint-ne el protagonisme, execucions brillants d'unes melodies totalment captivadores...

Si us dic l'argument, de tant simple us semblarà groller. Dos joves a Nova York s'enamoren fins que al cap de cinc anys se separen. Ella aspirant a actriu, ell, jove novelista amb molt d'èxit. La forma d'explicar-lo, però, resulta força original, per una banda el noi explica la història en línia narrativa normal, mentre que la noia comença explicant la història pel final. Quinze cançons. Cada u en canta set i al mig les dues línies narratives coincideixen per cantar la que és la única cançó a duo juntament amb el final, que resulta sublim.

És un musical no apte per a gran públic. El guió pot resultar incòmode, car és difícil no sentir-se aludit. Ens fa replantejar moltes coses de la societat actuals així com la manera que tenim de viure o la capacitat d'estimar, de comprometre's amb les coses, i fins i tot de l'individualisme i la búsqueda constant de l'èxit, que mai podrà superar el fracàs, perquè aquest ja el portem dins. És, però, un teatre per somiar, per a gent gran però somiadora, capaç de deixar-se endur per la màgia, de deixar volar el cap i aïllar-se de tot el que ens envolta.

Les interpretacions són magistrals, ja ho he dit? em repeteixo, però es que en Daniel té una veu que no se l'acaba, espectacular en tots els registres.. La Pilar, en els trossets més dolços i en els temes que demanen poca potència de veu però una gran afinació i ser molt detallista, es converteix en un monstre, capaç de captar els cinc sentits de tot el públic. La il·luminació és cabdal. Amb tots els elements que veiem al principi de l'obra conjuntament, la il·luminació permet crear quinze espais diferents, un per a cada cançó, il·luminant cada cop, només allò que pertany al fil narratiu.

La llàstima d'aquest muntatge, és que només es pot anar a veure durant cinc dies, però jo el recomanaria fermament abans que d'altres de molt més ufanosos que es representen al Broadway català. Per als melòmans de veritat i aquells que us vulgueu sentir sibarites per un dia. No hi busqueu coreografies o números espectaculars, perquè només hi trobareu dues coses, TEATRE I MÚSICA. Això sí, totes dues en la seva màxima expressió!

Changeling
Si mirem una mica la cartellera cinematogràfica hi trobem l'última d'en Clint, el "tiet" Eastwood. Ja fa anys que és una aposta segura, i El intercambio és un gran exemple. Una pel·lícula sobria, amb uns acabats magnífics. En destacaria la molt fluida banda sonora, capaç d'embolcallar les imatges d'una forma que fa que l'espectador no la senti però hi és, i hi és per donar una nova coloració als fotogrames, poc perceptibles però d'una importància cabdal.



No destacaria gaire les interpretacions, a pesar de que l'Angelina Jolie realitza un treball més que acceptable i en Malkovich està impecable. La gran virtut és la manera de presentar uns personatges, que en aparença són totalment plans, per a donar-los noves dimensions. Uns personatges que acaben sent de moral dubtosa, en especial el reverend que dóna suport a la mare protagonista (Christine Collins), tot i la croada en favor de la justícia de la que fa bandera.

Tot això i molt més són les virtuts d'El Intercambio, film sobre el que no em vull extendre, perquè la seva perfecció formal, em resulta mínima al costat de les grans sensacions que Aquests cinc anys em va deixar marcades. Perquè al fi i al cap, el que sempre compta, és la capacitat de deixar emprempta en les emocions de les persones, siguin del tipus que siguin! Aneu-la a veure abans no sigui massa tard!!!!