Terrassa 1

Els superguerrers galàctics!!!

Terrassa és una ciutat complicada. Costa arribar allí on et proposes. I mai saps d'on vindrà la sorpresa. Després de més de mitja hora intentant trobar l'estació de ferrocates on havíem quedat amb en Rafa, la Laia i en Ramon me'ls trobo just a l'altra punta de la ciutat. És curiós. Jo crec que les coses sempre haurien de passar així. Tot tindria més sentit i seria més emocionant. És que mai jo he arribat a l'hora a algun lloc?

A Terrassa tothom parla castellà. I no si val excuses que si és el barri per on vai entrar, que si la rambla estava tallada... NO. A Terrassa tothom parla castellà. Menys nosaltres. No és que hi tingui res a dir, és així.

A Terrassa hi viu el Roger. Sinó no hi haguéssim nat a fer res. I a Terrassa hi ha la Factoria d'Arts que és on anàvem.

A Terrassa hi viu el Blanch... Llàstima, que no vingués, el Blanch sempre aporta grans moments. La ciutat de Terrassa té un +1 en moments lúcids.

A Terrassa diuen que no hi ha festa.. pro jo que penso: si nem una colla de desfets de Tremp, mos u passarem bé ni que acabem a un puti insultant putes. A més nàvem a veure la Troba (com diu el Rafa, la Kung-fu i la de Manresa I i II).

A Terrassa hi ha alcohol. De mala raça pro n'hi ha.

Comprobat! (the fabulous monster with the red eyes )

A Terrassa en vam pillar una de campeonat!!

Mare de Déu, és complicat fer un resum de Terrassa 1, pro va tenir grans moments... Que me'n dieu dels partits de futbol amb llaunes d'Estrella? o de les muntanyes (em vau fer mal cabrons!!!!)? Del mirall del passadís dels lavabos? del Rafa amb un cono al cap a la sortida d'emergència per on ens vam colar? De passar per davant de la casa del roger? Dels balls que mos curràvem al concert? De les fotos que ens han quedat, totes amb el seu gran què? ...


Jo dividiria la nit en tres parts, més que res perquè el Rafa m'ha dit que se li han declarat les neurones en vaga indefinida i no recorda res de la nit. Tranquil, jo també ja tinc els sindicats neuronals enfadats i només em treballen a mig gas... es veu que no les hi respecto l'horari laboral i no sé què...

1a Part: Encara me'n recordo
Com diu el títol. Anem a sopar amb Rafa, Laia, l'Helena i en Ramon. Frankfurt i birra. Per anar escalfant motors. Saturem La Caixa de Terrassa, la nit serà llarga i dura. Després cap a la faktoria on mos trobem amb el Jordi, la Jana i el Ruben. I dos Xibeces a mitges. Acabem de beure a la plaça i cap al concert on comença el festival. Primers símptomes: la Laia es passa una hora buscant l'entrada, va a buscar la jaqueta al guardarropia per veure si hi és i la tenia a la butxaca (a petició del Ramon jaja). La primera part del concert podria anar dins aquesta secció. Seria la part: comencem a entrar en joc.

L'increïble mirall màgic!!

No.. aquesta foto ja aniria a la segona o tercera fase...

2a Part: Fase etílica 1, me'n recordo pro amb buits
Aquí anirie la segona part del concert. Es comença a fer el ruc reconegudament. Balls estúpids, bromes amb el fotògraf que encara era prou ben parit, nar fent cubates, ballant les cançons, ens colem pel túnel del temps de la discoteca (aquí ja comencen les cares xungues) el Rafa es fot un cono al cap, fem la moto, nar fent cubates, la Laia i jo casi xoquem amb el vidre del lavabo, fotos mol tontes, mos posem els jerseis com si fossim egipcis, el Rafa comence a mossegar a parts del cos, nar fent cubates.... Els records cada cop costen més de concretar. Sortim de la sala. Sorpresa! el Bar s'ha fet més gran....BBBBFFF ja no entenc res!! Arriben el Roger i el Vila.

Entrant en fase 2

3a Part: Fase etílica final, última pantalla de la nit. Me'n recordo de...ufff...de...poquet...poquet poquet

Recordo per exemple que vam arribar a l'estat muntanya. A tothom que queia o s'ajupia li feiem muntanya. El més mal parat va ser el Rafa, que es va convertir en el Dr. Strangecorn. Una foto el delata.

Dios mío! lo estamos perdiendo!!

Recordo també lo dels partits de futbol amb llaunes d'Estrella... crec que va ser en aquest moment. Recordo vagament passar pel devant de cal Roger... la foto ja és brutal. Recordo cantar la marcha nupcial, la de tatatatan! tatatatan! tatatatan tan tatatatatatan! Sta clar no? pro no sé per qui ni per què. També recordo parlar amb uns vascos. No sé de què. Recordo amb un sortidor d'aigua cantar també la dels Caçafantasmes... No ho acabo de recordar tot... va nar així? Entrem a una disco. El comentari general és: "Si no hi ha ningú!!" "anem a una altra". Però l'acció principalment va ser asseure's a la barra i començar a drinkar. I fotre el ruc per la sala de ball que era tota nostra. Weno, exceptuant els acossos d'una lesbi desesperada, casi quarantanyera, perseguint la Jana! Recordo arrivar a casa el Roger futut! I allí trobar el Vila i el Roger jugant a la Play. Recordo fer ous ferrats en una paella per si sola enganxosa amb patates i els ous barrejats amb ron Brugal!! jajaja!!!. També tinc la imatge de la nevera del Roger, tota una font de recursos....

No l'entenc! Pro lo millor és el Rafa, sudant del fotografo i obrint la porta de la caseta

Epíleg. Moments durs de ressaca
D'això me'n recordo i em resulta massa escalfredament real. Aixecar-se amb la mà humida (no malpenseu putes) de l'escuma que m'havie posat el Vila mentre dormia. Mirar el mòbil, he de pirar a dinar a Tremp. Despertar al Roger i al Vila (m'havien dit que pujarien amb mi) i va i em diuen que tenen cotxe al cap de mitja hora esperant!!! cabrons!! pro jo tpoc estava mol al loro! i aquelles imatges de ressaca, de cares pesades, ment fotuda pro felicitat en el fons, perquè, com deie un humorista: "Si m'aixeco sense cap dona al llit i sense ressaca sé que la nit anterior no ha estat una bona nit". Que cada u ho interpreti com li sembli.

I res més, espero aclarir dubtes, ara espero que comenteu aquí sota lo que m'hagi deixat!! I gràcies a tots els que hi vau ser per aquesta nit tan gran!

The dark side of the moon

"Dile al Capitán Ironia que deje de perdonar tantas vidas que yo prefiero morir..."

Vet aquí una de les suggerents imatges de Cydonia, la cara misteriosa de Mart. Diu que s'hi veuen cares gegants, que aquesta regió hauria estat habitada fa dies i hauria existit una civilització paral·lela a Mart.

Mole.

Veient la imatge m'imagino una mena de civilització tipus egipcis. Amb mercadillos pels carrers i venent congues als turistes. No sé, aquestes cares i les muntanyes en forma de piràmide m'hi fan pensar una mica. Només que em falla una cosa...mm...si feien cares cap al cel, els habitants i esclaus que hi viurien no les deurien pas poder veure bé? potser es que ja pensaven en enviar missatges més enllà, cap alguna divinitat. Ara que posant-me en el lloc de la divinitat en qüestió no sé que pensaria:

"Mira aquells desgraciats marcians d'allà baix, ara dibuixen cares! si que s'avorreixen, els hauré d'enviar alguna plaga o maledicció perque s'entretinguin"

I així l'acabarien palmant tots! Pro ells entossudits en nar fent cares gegants.

És clar que pensant en aquests missatges, em recordo de les famoses cares de Vélmez. Qui hauria escrit aquell missatge? Una congregació de partícules d'humitat amb ganes de fer-se veure? Ja és ben misteriós tot plegat!

Nit
La nit et fa vulnerable, en ocasions fins i tot valent, fins i tot et pot convertir en caçador o presa. A la nit hi ha alcohol, putes (i putots), putiferis, pidolaires als caixers, gent que treballa, bohemis, gent que viu del cuento... Principalment penso que a la nit és on hi trobes les persones més interessants i les que no ho són tant se'n tornen. La nit és màgica. A la nit ets fàcil d'enganyar. A la nit hi ha lluna, que personalment la trobo més bella que el sol. Per començar la Lluna ja és de gènere femení, quina gràcia té doncs el sol, que ni tant sols el pots mirar més de tres segons sense que et deixi enlluernat. I la lluna no enganya. Com pot un astre que et dona llum deixar-te a les fosques. La Lluna no. La Lluna té cicles, és més complicada d'entendre... d'acord amb el gènere femení. Sota la llum de la Lluna tot embelleix. A la llum del sol, a la platja, la gent és veu gorda, flàccida, envellida. El greix corporal no enganya. I al mateix temps envelleix. Personalment, trobo molt millor la platja de nit. Surts de l'aigua i el fred et retorna a la realitat, però l'alcohol et retorna a la fantasia. A la nit la gent s'enamora, surt, s'embriaga, es pega, s'abraça, es reconcilia... Durant el dia la gent és antipàtica, corrent, massa vulgar... Que pensar de tota la incertesa relacionada amb la foscor? Dóna molt més joc!

Weno fins aquí l'Oda a la nit, per als defensors del dia (i dels afters) potser un dia d'aquests hagi de fer un petit homenatge al Sol. Rotllo Azteca. Mentrestant, reflexionem-hi amics, reflexionem-hi...

Àudio nocturn momentani: Muse(Black holes and Revelations) , o Madee (l'Antartica)

Per cert, pròximament em curro una actualització in memoriam Terrassa I

Declaració d'intencions!

Possiblement molta gent no podrà entendre que algun subjecte com jo, amb ànims de satèl·lit, pugui formar part d'una religió de caràcter i moral indefinides com és la Loveoflesbian (ho poso junt perque faci més efecte).

Però penso que cada u té un grup del que sent que en forma part d'alguna manera encara desconeguda per la humanitat; possiblement existeixi una connexió familiar o d'algun altre tipus en una altra dimensió o hagi conegut algun dels membres en una altra vida, abans d'aquesta reencarnació. Segurament però, no és res d'això, simplement hi hagi feeling.

Lluís i Santi in action, o el pare shiwa iniciant un nou germà ;-)

Per a altres persones, aquesta definició es podria extendre a altres gèneres, posem per cas que algú pugui sentir una admiració especial cap un escriptor, actor, pintor, polític (tot i que em costi de creure) o altres. Recordo haver parlat d'això amb el Jordi (gràcies per la promo, jeje), i comentar que a ell li va passar algo similar amb Dusmi (i no ets l'únic, l'altre dia un subjecte també em va confessar que va ser fundador del club de fans del teclista de Dusmi, que també tela...).

És curiós com algú entra amb relació directa amb "déu" i es crea aquest vincle...La connexió pot venir marcada per molts intangibles: possiblement un se senti especialment identificat amb moltes de les lletres, els comenci a escoltar en algun moment emocionalment especial, coincideixi completament amb les conviccions del bloc del seu creador i cantant, el Santi Balmes, a més de disfrutar llegint-lo, es quedi atrapat per les seves melodies, es deixi aixecar els ànims amb les seves cançons més iròniques i oníriques... o sobretot arribi a l'èxtasis constant (sense material adicional) en els seus concerts.

I és que si per alguna cosa aquest grup s'ha acabat de posar en el meu pedestral particular, és per culpa dels seus directes. Dels millors (el millor) que he sentit mai. Et porten d'un extrem a l'altre i no pares de disfrutar. I persones que no en són fans m'han confirmat que és així! I és que sobretot els seus concerts es basen en uns principis, per a mi bàsics: una reproducció molt fidel dels temes dels seus discos amb un so idèntic però introduint-hi alguns afegits magnífics in crescendo; crear un clímax de proximitat cap al públic i entrar-hi en connexió i sintonia total; i sobretot en un apartat que molts grups d'aquest tipus obliden: l'espectacle. I es que molts no recorden que la gent va als concerts a passar-s'ho bé! I ells entenen perfectament aquest apartat. I només em cal dir que qui pugui els escolti amb tranquilitat! millor encara en directe!!!

La cirereta al pastís, va ser l'altre dia a El Sielu, quan vaig poder estar parlant amb el Santi i alguns col·legues fans de LOL en format íntim i tranquilament. Per a un això és quelcom especial... El Joan, un amic, sempre diu que el preu que pagues per una cosa així (concert, sopar, farra, etc.), sempre l'has de dividir pel número de cops que ho pots recordar i parlar-ne positivament i rient... segurament a mi m'hauran de tornar els diners! jaja!!

Ah, ja me n'oblidava, però el dijous vaig estar a un altre concert magnífic (no t'enfadis Rafa, però el de LOL havia de passar primer, jeje), va ser d'Unfinished Sympathy a la Bikini. Disfrutant de bona música i bona companyia amb el Rafa i la Laia (llàstima que va ser curtet). Aquí van dos fotos que m'ha passat la Laia!

Res més, possiblement el post faci l'efecte contrari al previst i qui el llegeixi acabi fins al puto cul de LOL, però es que m'havia de posar una mica tendre...

fins a la pròxima!

Sort d'ell!!

No ho acabo d'entendre... no em cap al cap....Com pot ser que tota Catalunya estigui desitjant que Bojan entri al camp ja, que jugui.

Que algú ens salvi de l'avorriment!!!

Però el Rijkaard cabarrut!

Potser sí que guanyaríem els mateixos partits si ell jugués més minuts. O potser fins i tot menys. Però a qui li agradi el Barça, digue-li aficionat, fanàtic, soci, oportunista... té una il·lusió. I aquesta té un nom: Bojan. I fa gols!!!

Però sobretot aquest xaval té alguna cosa. Per a posar-se la gent a la butxaca havent jugat tant pocs partits s'ha de tenir alguna cosa especial. I si no penseu amb el Larsson. O amb en Jasikevicius. Casos similars. O fins i tot amb en Prosinecki... bé, és igual, m'he liat!

Seguint amb el quit de la qüestió. Que parin de sortir periodistes de pacotilla parlant del Barça per la tele coneixent-ne tots els mals. Que facin callar els Minguella, Rossell i companyia que es creuen que ho saben tot. I que facin sortir aquells que ens fan disfrutar amb el futbol als que no n'entenem:

Bojan Krkic

Esperpèntic.....casi esquizofrènic!!

Com un forat en el glaç
O com ens llisquen les coses de les mans....
O com els dies fugen darrera meu i la boira...
O com la memòria caramelitza la realitat passada...
O com els defectes persisteixen sense esmicolar-se....
O com un llamp de vent?

Velocitat

Qui ha dit què??????

Persones
Perquè a vegades aquell que et semblava més llest, simpàtic agradable... ara odies tant?
Perquè aquell que abans et semblava tant ruc, estúpid, inaguantable... ara continues odiant tant?

Qui ha desequilibrat la balança?

Perquè el senyor Nas i la senyoreta Orelleta ara ja no escolten quan han d'escoltar ni ... quan ho han de fer? I sempre tant inoportú el seu olor a carn podrida et converteix en psicòpata empedernit. Mutilat. I ells prepotents. I jo desfent-me. I ells prepotents. I jo cansat, trist, encongit.



Quantes ganes d'engegar-ho a la merda tot, reprimides.

I més alcohol, una mica més. Siusplau.

Que ja acabo...

Llum
Amb poca n'hi ha prou. Amb unes mínimes espurnes es pot continuar.
Però com més millor. És clar. És una recerca constant.

Però sempre hi ha merda pel mig. Massa brutícia:
Odi, Hipocresia, Política, Dubtes, Caigudes, crisis, clavegueres, fanatisme, porcs..

En fi massa merda...

Però també llum. Hi ha cops en que ja voldria tenir primavera. Altres que deliro amb l'hivern.

"Yo ya no puedo hacer más si este más siempre resta"

I sobretot

"Cafeina, droga fina, droga dura..."