Exercici de síntesi (I)

A Un verano con Monica hom es pot començar a acostar a l’univers d’Ingmar Bergman. Les relacions impossibles, o millor dit, la impossibilitat de les relacions dels personatges de Liv Ullman i Erland Josephson a Secretos de un matrimonio i Saraband, a Un verano con Monica, adopten un estat embrionari. En Un verano con Mónica es pot intuir gran part del futur univers bergmanià i de la seva fascinació per captar les misèries més humanes i els seus actes més despreciables i cruels. Però a Un verano con Monica hi ha molt més que això. Hi ha frescura en la forma de rodar i s’hi aprecia la voluntat del geni suec de captar la bellesa efímera de la joventut en els preciosos plans a les costes escandinaves. I no en dubteu pas que ho aconsegueix.

Genova. Una important decepció. Per molt que Genova sigui interessant en la seva forma, en la descripció d’una ciutat que es troba en sintonia amb les emocions dels personatges; tot i que Genova aconsegueixi posar nerviós l’espectador en les seqüències gairebé claustrofòbiques pels estrets carrers de la ciutat italiana i tot i que trobo encertada la forma de filmar de Winterbottom, sempre com si la càmera fos un mer testimoni del dia a dia d’una familia que es vol tornar a aixecar; Gènova no acaba de funcionar com a film. La seva irregularitat i la falta d’una claredat d’idees i d’un desenvolupament més elaborat la converteixen en una idea desaprofitada, una més en el cinema actual.

Eva al desnudo. Hi ha quelcom que s’hi pugui afegir? Possiblement el millor document sobre psicología femenina que existeixi en cinema. Un flashback inicial que recorda al de grans clàssics com Rebecca o Ciudadano Kane.

Las nieves del Kilimanjaro. Em va sorprendre. Sense haver llegit la novel·la homónima d’en Hemingway, és sorprenent com adopta l’aura de textos com Tendra és la nit d’en Scott Fitzgerald i transporta aquell desencís d’altres novel·les de la generació perduda com Un Adeu a les armes cap a un homenatge a tota una generació d’escriptors i somniadors.

RAPADA

Al meu poble en diem xollar.

M’agrada de tant en tant, tallar-me el cabell amb màquina, a l’1 o al dos, ben curtet. Bé ahir va ser al 3. I un cop amb el cap afeitat, pasar-me la mà pel clatell notant aquell agradable pessigolleig que les puntes dels cabells em deixen als dits. Notar com el pèl ha guanyat en fermesa i torna a ser jove i ple de vigorositat (de momento encara ho puc afirmar).

En el cinema, d’afeitades de cap mítiques n’hi ha hagut vàries. Normalment per simbolitzar un gir en un personatge, una necessitat de començar de nou. Per a mi n’hi ha una de mítica: es tracta de la que es fa el Robert de Niro de Taxi Driver, un cop esclata. En aquell tallat de cabell i canvi d’imatge no hi ha només això, hi ha tota la ràbia i la ira concentrades i fins aleshores redimides en contra del món. En aquell afeitat de la testa, De Niro diu prou i es treu tota la innocència del cap per instalar-hi la follia. De Niro passa a interpretar una cara desconeguda del personatge però no d’una forma gratuïta: l’evolució del personatge ve de molt abans (veure l’excelent seqüència del got d’aigua amb l’aspirina efervescent, un altre espurneig de còlera tapiada) i es va acumulant fins a esclatar en l’escena en que es transforma físicament.

Aclaro que l’objectiu de la meva rapada no és el mateix.

The International

Podríem afirmar que The International (Id. 2009) s'emmarca dins el subgènere de thriller polític? Seria una possibilitat lícita, tot i que encara es podria concretar més i parlar de cinema compromés. I dins aquest cinema compromés, encara podríem parlar de cinema compromés amb el Tercer món, un subgènere en alça els últims anys. Després de l'especialista Costa-Gravas, alguns directors actuals han aprofitat aquest filó per desmembrar, des d'una òptica més o menys mediàtica i amb notable èxit, alguns dels abusos que els països més pobres han patit per part de Nosaltres, els països desenvolupats. Es podrien considerar films com Maria llena eres de gracia, La vendedora de rosas o propostes tant diferents com Diamante de sangre o El jardinero fiel.

En el plantejament, The International, és troba més propera a aquestes dues últimes. De fet, el guió que ens presenta Eric Singer, és d'allò més convencional. Un policia tenaç, Sallinger (un correcte Clive Owen) perseverant, absorvit per la seva feina i amb uns ideals ferms, pretèn treure a la llum una complexa xarxa de negocis d'armes lleugeres que esquitxa de ple un gran banc europeu. En aquesta investigació suicida, Sallinger veu morir un company i veu com cada cop es troba més sol perquè, evidentment, ningú vol que es descobreixi un entrellat que malmetria la imatge de molts països i gent poderosa.

A partir d'aquest plantejament, el guió es presenta massa convencional, massa pla. Des d'un personatge principal que ja hem vist en massa ocasions, fins a un personatge, el de l'excel·lent Armin Mueller-Stahl, que no acaba de ser creïble del tot a pesar de l'esforç del veterà actor. A partir d'aquí i del problema de la falta de tempo narratiu que provoca un guió que sura enmig d'un mar de conspiracions que arriben a ser vexatòries, la pel·lícula té alguns punts forts a remarcar.

El seu director, Tom Tykwer, va sorprendre amb Corre Lola, corre, un film que brillava amb llum pròpia, i que desmembrava una història a partir de la capritxosa aleatorietat del destí. Després, amb El Perfum, va aconseguir fer reflotar una pel·lícula, que sense el pols narratiu i del caràcter visual que aconseguí imprimir a algunes escenes, hauria estat fallida. Ara, passa una cosa similar amb The International de la qual, hi ha dues escenes que m'agradaria destacar.

En primer lloc, l'assassinat del polític italià Calvini, resulta una composició interessant. La combinació que ofereix Tykwer, mescla de picats i contrapicats en una plaça cèntrica a Milà, em van recordar (desconec si l'homenatge és deliberat) a El hombre que sabia demasiado, en concret a l'escena a les Nacions Unides, tant en les formes com en el fons. A The International, hi tornem a trobar un home, en la seva lluita per la justícia que es va empetitint a causa de les titàniques dimensions del seu enemic. Aquí, també veiem el poble fugint com formigues en una impressionant vista aèria, que deforma els humans, com a petits éssers, totalment en mans d'un poder superior. L'escena, es culmina amb l'impactant pla de Sallinger enmig d'un semàfor en roig, envoltat de cotxes entre els quals es troba l'assassí. Aquest pla és revelador de la solitud del personatge en la seva empresa.

I per últim lloc, podríem parlar de l'escena superlativa del film, el tiroteig impressionant al museu Guggenheim de Nova York, on sembla que també es guinya l'ullet a les famoses escenes de El acorazado Potemkin i Los Intocables de Eliott Ness.

Queda clar en aquest film, que Tykwer és un director interessat sumament en els exteriors dels seus films com també es pot observar en la notable escena del desenllaç a Istambul. I també interessat en dotar de caràcter tot allò que roda. Tampoc no es desmereixedor el pla final, on veiem un Sallinger amb un rostre que ha experimentat un canvi juxtaposat amb el que apareix als crèdits inicials, en una altra mostra de la preocupació del director alemany per a dotar de sentit i de poder visual allò que mostra en pantalla.

Present i futur: una bipolaritat contradictòria

Ahir a la nit, empassant una de les últimes "perles" de TV3, l'Oikmentens, vaig escoltar fragments del debat que hi duien a terme els joves de diferents joventuts partidistes sobre la política catalana. Al director del programa, però, se li ha de reconéixer el mèrit de posar en el debat la Pilar Rahola, en el millor paper que li he vist a TV3 en molt de temps.

Els joves en qüestió, pertanyents a les joventuts nacionalistes, a les del PP, a la Jerc, a les joventuts d'iniciativa, etc. em van donar una sensació patètica sobretot tenint en compte que seran els polítics del demà. La majoria d'ells portaven engiponada una menjada de closca destacable. Una cosa es que en la teva joventut tinguis uns principis poc coherents, molt radicals o no del tot assentats, però una altra cosa, és que vegis un aprenent de Ridao, un de Mas i un altre de Saura de 18 anys. Que els nens es vulguin assemblar a Messi ho entenc, però a aquesta trepa??? La majoria d'ells parlaven amb la veu del partit, i això, en gent tant jove em sembla molt trist. I més amb la falta d'entusiasme de molts d'ells. Recordo que, jo als 18 anys tenia idees, il·lusions i m'interessava la política, sobretot tenia pensaments que em sortien de dins, no m'identificava en cap partit d'una forma definida. És cert que moltes de les coses que pensava llavors ara em semblen poc acertades i no hi estic d'acord, però la ideologia s'ha de colpir des de l'interior de les persones, i no des de líders de partit sectaris. Ull, la malastrugança torna a volar com una broma de tempesta sobre la política de les pròximes generacions catalanes.

En contraposició, el dilluns vaig assistir a la presentació del nou llibre de Mn. Ballarín, (La flor de l'esperança). Mn. Ballarín és una personalitat entranyable dins l'univers cultural català, i un enamorat de la llengua. I tinc la seguretat, que és una figura del Present encara als seus 89 anys. Escoltant-lo a ell i a aquells joves cregudets de l'Oikmentens, no em queda cap dubte que l'ànima de Mossèn és molt més jove que la de tots aquells espantaocells. Ballarín explica les coses sense ressentiment i amb l'alegria de voler viure i de voler ser feliç. Això sí! amb una visió molt àcida i crítica i combativa. En aquest mateix llibre que presentava, Ballarín parla de l'estàtua del Desconsol, situada davant del Parlament de Catalunya. En una intel·ligent mostra del seu savoir faire, Ballarín explica que tot el desencís de la societat civil catalana envers els polítics es veu reflexada cada dia en el marbre trist d'aquest Desconsol. I Déu sap que té més raó que cap dels que ho vulguin negar.

PD

Els que estigueu un xic farts de Sant Jordi, no deixeu passar l'oportunitat de passar per la genial paròdia que hi trobareu al blog següent:

http://descans.blogspot.com/2009/04/per-sant-jordi-lobotomies.html

Celeste Alías Guitar Trio

Aquest jove trio format per la Celeste Alías a la veu, Santi Careta i Dani Comas a les guitarres, ens van deleitar el passat dijous en un directe al Vermell. El trio de jazz, va repassar alguns estandarts i clàssics del jazz i altres composicions més contemporànies i temes que caminen en la línia que separa el rock o el Blues amb el jazz en el que era un concert d'aniversari pels cinc anys del bar restarurant Vermell (Manresa).

No coneixia la veu d'aquesta gran cantant de Jazz, només m'hi vaig apropar perquè coneixia en Santi Careta, un dels bons del jazz català (si es que es pot posar aquesta etiqueta a una música tant universal). La sorpresa va ser gran, ja que la veu que té aquesta noia és magnífica. Una gran potència controladíssima perquè les guitarres puguessin seguir conversant en tot moment. Ritmes sudamericans també van tenyir l'escenari, i fins i tot en un dels bisos, el guitarrista de Remendaos va fer una col·laboració espontània per a versionar el hit Killing me softly amb la Celeste.

Un trio a tenir en compte en l'escena catalana, i que si continuen tocant amb aquest neguit, energia i fluidesa, de ben segur que aviat se'n sentirà parlar.