Cinearxiu

Com que tinc aquest bloc força oblidat.....passo a penjar els links dels últims articles publicats a http://www.cinearchivo.com/:

Precious
Primer
La ciudad de los niños perdidos
El último metro
Un Profeta

Els pròxims articles seran sobre Mi Idaho Privado (Van Sant) i Mapa de los sonidos de Tokyo.

Sorry per la publicity..

Calma

Reina la calma. Les mirades esquives revelen, però, que quelcom ha trencat l'harmonia i l'equilibri. Sí, no mireu així com si res hagués passat, a l'aquari s'ha comés un CRIM. O us pensaveu que no me n'adonaria tot i no deixar-ne ni les engrunes?

Realment teniu deliris de grandesa? us creieu capaços de desafiar a raça humana? Es que encara no recordeu qui us va rescatar de la trista peixera on donaveu voltes i més voltes a la botiga d'animals? Al meu aquari nigú de vosaltres pot actuar passant-se pel forro les nostres normes. I aquestes prohibeixen clarament la tortura i mort de qualsevol peix. O preferiu que em passi pel forro jo les normes i em presenti demà amb una parella de piranyes àvides de peix cru? NO, no em mireu amb aquests ulls innocents, descobriré qui ha estat i pagarà pel que ha fet. Us creieu capaços de burlar la intel·ligència humanoide? recordeu les paraules "homo sàpiens sàpiens"? pobres éssers primitius, quan evolucionareu....

Qui dia passa...

diuen que any empeny!

I el 2009, què ens ha deixat? Perquè el recordarem en el món del cinema? A continuació m'agradaria citar algunes de les cintes que més m'han impactat de l'any.

Gran Torino. Sembla que el bo d'en Clint es va preparar aquesta peli a consciència. És el seu adéu a la pantalla gran -va assegurar que no tornaria a posar-se davant la càmera, encara que mai se sap- i ell era molt conscient del que això suposava. Cruesa mil·limetrada però sense concessions i una mort cinematogràfica realment genial.

Paranoid Park. Veient Last Days i, sobretot, Elephant, em moria de ganes de veure la culminació d'aquesta trilogia de Gus van Sant que gira al voltant de l'adolescència. Paranoid Park és un film sorprenent, amb una fotografia magníica i que referma el seu director com un dels de més personalitat en el panorama nord-americà.

Up. Un excel·lent pe la PIXAR. Una autèntica Odissea en dibuixos animats. Només ens queda la incògnita: fins on poden arribar aquests genis de l'animació?

Still Walking. Una joia. Possiblement el millor director japonès de l'actualitat, Kore-eda ens deixa un drama familiar a l'altura del propi Ozu.

El curioso caso de Benjamin Button. Una història que sap atrapar i commoure. Increïbles els efectes especials i alguns moments memorables per una història que de ben segur hagués merescut abans l'Oscar que la pífia de Slumdog Millionaire.

Déjame entrar. A tots ens va sorprendre i corprendre al seu moment. Tant exòtica com hipnòtica.

Petit Indi. Un Western d'extrarradi. Un dels nostres directors més aclamats en festivals, Marc Recha, ens deixa aquesta història plena de simbologia i on la interactuació entre paisatge, natura i psicologia humana centra el relat.

Enemigos Públicos. Un molt criticat però penso que estimable film del director de Heat. El sentit del ritme és providencial i la càmera és més a prop que mai dels personatges que filma.

El Lazo Blanco. Tot i que encara no ha estat estrenada a l'estat espanyol, la sort que vaig tenir de veure-la en festival em generar la sensació de trobar-nos davant d'un dels films de la dècada. Una fotografia esplèndida i un esgarrifador guió que et deixa glaçat mentre et vas generant una sèrie de preguntes que ningú t'aclararà. Perquè potser aquesta és la gènesis del film, la capacitat de crear preguntes que mai ningú ens podrà respondre.

El profeta. Un altre film encara per estrenar. Un gran film noir francés. La millor herència a l'estil Melville és recollida per Audiard, que sorprén per la forma de filmar i els tocs de realisme màgic que hi insufla a la història.

Les dues últimes no estan ordenades per ranking, perquè encara no han estat estrenades a Espanya.

Hi ha hagut coses força interessants també. Destacaria El Lector, Despedidas, The Frost i fins i tot Avatar, que en el camp del pur entertaintment dubto que ningú pugui superar.

A libro abierto - L'home que va reinar

L'obra cinematogràfica de John Huston és comparable a la d'altres directors sobradament talentosos com Stanley Kubrick o Roman Polanski. Són cineastes que destaquen pel seu eclectisisme i la varietat de gèneres que abarquen amb el seu talent. El mateix Huston, a les seves memòries A libro abierto, destaca aquesta característica, aquesta falta d'homogeneitat temàtica en les seves pel·lícules, i la contrasta amb la mirada d'altres directors com Fellini, Buñuel o Bergman, cineastes molt més personals. Aquesta heterogènia en la seva obra, la podríem entendre parcialment llegint la seva excel·lent autobiografia.

Sorprén la gran quantita d'aficions i temes pels quals Huston es va interessar. Abans de dedicar-se al cinema, va boxejar, va estudiar art, treballà com a periodista i finalment va començar a escriure guions per a Broadway. Durant la seva vida, va ser un apassionat de la caça, de les curses de cavalls, del póker, de l'art i del whisky. Va estar casat amb cinc dones, de les que explica algunes de les anècdotes més inversemblants i divertides. Com per exemple quan una nit de borratxera, mig en broma va prometre's casar-se amb l'actriu Evelyn Keyes i aquella mateixa nit van contraure matrimoni. O quan va preferir dormir amb un ximpanzé encara que això comportés deixar la seva dona al carrer.

Per al cinèfil, també deixa un bon grapat d'anècdotes d'interès. Com per exemple quan estava rodant A través del Pacífico a Panamà, rodatge que no encarava amb especial entusiasme i quan va rebre la crida de l'exèrcit, va decidir deixar Humphrey Bogart lligat en una cadira amb milers de tropes enemigues rodejant-lo. El director que el substituís, havia de deslliurar Bogie amb alguna solució enginyosa sense que la trama perdés credibilitat: missió pràcticament impossible. També recordava amb orgull, la baralla que va tenir amb Errol Flynt en una festa a casa el productor David Selznick, que recorda com un combat molt llarg i extremadament net en que tots dos varen acabar a l'hospital amb alguna costella trencada. Explica amb especial frustació la seva lluita contra la caça de bruixes del senador McCarthy. També són interessants els problemes que va tenir amb Montgomery Clift a Freud i amb Marilyn Monroe (a qui va descobrir a La Jungla de Asfalto) o les dificultats en rodatges com La reina de África, Las raíces del cielo o fins i tot el sorprenent rodatge de Sangre sabia. O la professionalitat de Deborah Kerr i Robert Mitchum a Solo Dios lo sabe. L'admiració cap al seu pare Walter, i el paper memorable que va realitzar a El tesoro de Sierra Madre. També explica les relacions amb els seus guioniestes com en el cas de la seva col·laboració amb Truman Capote o les petites aportacions que Tenessee Williams va realitzar per al seu film La noche de la iguana com l'escena en què Richard Burton camina descalç sobre els cristalls trencats al terra, signe inequívoc de que ha perdut el senderi. O la presència decadent D'Arthur Miller guionista de Vidas Rebeldes que vivia en aquell moment totalment submís als desitjos d'una narcòtica Marilyn.

I per no parlar de l'enorme quantitat de gent interessant amb qui es va relacionar, des de Hemingway (a qui anomenava papa), l'escriptora Carson MacCullers, el músic George Gershwin i altres grans personalitats de l'art, actors, escriptors, jockers...Les seves dues pàtries adoptives: Irlanda on va viure prop de 20 anys, i Mèxic on va passar diferents etapes de la seva vida i on va acabar vivint pràcticament retirat. Sense oblidar el fet curiós, de que, sota la seva direcció, tant el seu pare Walter com la seva filla Angelica van aconseguir guanyar un Oscar. En fi, una vida inabarcable d'un home que va reinar, com a mínim, en la seva pròpia vida.

Manel

A vegades ens trobem franquejats, noquejats amb un cop inesperat. Amb una quotidianitat estrepitosa que ens esgarrifa, dins nostre s’obre una escletxa de profunditats insondables que ens aboca inexorablement a la impotència i la indignació. Realment et mereixies això Manel? Era la teva bola la que havia de sortir en aquesta macabra loteria? No havies patit prou ja?

En aquests dies, molt sovint m’ha vingut a la memòria la teva cara d’infant. Sempre et recordaré com aquell nen innocent que baixava pel davant de casa amb els seus dos germans, tots tres corrent al tornar de l’escola. Les teves ulleres sempre mig caigudes, lligades amb cordill al clatell. Els teus morritos bruts del berenar quan et presentaves a la tarda a casa a jugar a futbol o demanant si podies jugar al futbolí de casa mentre la teva padrina et buscava i tu contestaves reclamant-li cinc minuts més d’esbarjo. Gairebé no aixecaves dos pams de terra, però poc t’he conegut de més grandet, Manel, o sigui que sempre guardaré aquesta imatge teva. Enrere deixes gent que estic segur que t’estimaven molt, pels que has estat molt important, no en dubto, i això ha fet que en tot el cap de setmana no hagi pogut treure’m una esgarrifosa imatge del cap. Espero que des d’allí on siguis els puguis ajudar a trobar forces per tirar endavant, les mateixes que sempre vas trobar tu per empenyer les dificultats. Jo sempre et guardaré un raconet en la meva memòria, d’això també n’estic segur.