dimecres, 15 de juny del 2011
Mudança
dilluns, 29 de març del 2010
Round midnight
"Francis, escucha,
las bandas de swing seguían todas el sistema tonal, el acorde de séptima menor. Con la banda de Basie oí a Lester young. Parecía salido de la nada. Tocaba notas intensas en sexta y novena, y en séptima mayor, como Debussy o Ravel. Y llegó Charlie Parker y comenzó a desarrollar y llegó a la undécima, a la decimotercera y a la quina bemoll. Por suerte yo ya iba en esa dirección.
No puedes salir a buscar tu estilo en un árbol, el árbol lo tienes dentro, te crece solo"
N'hi ha prou amb escoltar-ho de la genial veu Dexter Gordon per emocionar-se.
dijous, 25 de febrer del 2010
Cinearxiu
Precious
Primer
La ciudad de los niños perdidos
El último metro
Un Profeta
Els pròxims articles seran sobre Mi Idaho Privado (Van Sant) i Mapa de los sonidos de Tokyo.
Sorry per la publicity..
dijous, 28 de gener del 2010
Calma
divendres, 8 de gener del 2010
Qui dia passa...
dijous, 3 de setembre del 2009
A libro abierto - L'home que va reinar
dilluns, 10 d’agost del 2009
Manel
En aquests dies, molt sovint m’ha vingut a la memòria la teva cara d’infant. Sempre et recordaré com aquell nen innocent que baixava pel davant de casa amb els seus dos germans, tots tres corrent al tornar de l’escola. Les teves ulleres sempre mig caigudes, lligades amb cordill al clatell. Els teus morritos bruts del berenar quan et presentaves a la tarda a casa a jugar a futbol o demanant si podies jugar al futbolí de casa mentre la teva padrina et buscava i tu contestaves reclamant-li cinc minuts més d’esbarjo. Gairebé no aixecaves dos pams de terra, però poc t’he conegut de més grandet, Manel, o sigui que sempre guardaré aquesta imatge teva. Enrere deixes gent que estic segur que t’estimaven molt, pels que has estat molt important, no en dubto, i això ha fet que en tot el cap de setmana no hagi pogut treure’m una esgarrifosa imatge del cap. Espero que des d’allí on siguis els puguis ajudar a trobar forces per tirar endavant, les mateixes que sempre vas trobar tu per empenyer les dificultats. Jo sempre et guardaré un raconet en la meva memòria, d’això també n’estic segur.
dijous, 18 de juny del 2009
Prou victimisme i provincialisme!
Un dels estandarts d’aquesta fixació envers la capital castellana, és el president Laporta. No cal dir que el Barça, com a club català, sempre ha posat massa l’ull a la casa blanca i en Laporta ho va deixar clar d'entrada, amb l’obsessió de fitxar l’Eto’o acabat d’aterrar a can Barça. I això quan (diguem-ho clar) et vols comparar amb el millor club del món històricament, és un gran defecte. El Barça s’ha posat aquest any al nivell dels grans clubs europeus. Llavors, perquè sempre aquesta fixació amb l’etern rival?
Tot un pallasso com el Laporta, ha tornat a posar-se de potes a la galleda. Tritranquilo Joan? I perquè cada dia renegues del Madrid? Què més t’importa a qui fitxi el Madrid i quants diners es gasti? Com pots acusar al Florentino de prepotent quan tu ets el primer a ser-ho? Si el Madrid ha fet una mala inversió amb el Kaka i el Ronaldo, ja es veurà a la llarga, i será el propi club blanc qui en patirà les conseqüències. Que passa Laporta, que potser et fa por que al Madrid hi hagi un president que els té més ben posats que tu?
Mai un club guanyador havia passat a derrotat en tant poc temps i sense jugar. El Barça a tornat al seu paper de víctima en comptes de poder presumir de ser ara mateix el millor equip del món, d’oferir el millor futbol i la millor planificació esportiva, amb una model de cantera envejable. Ha tornat a llençar-se contra el mateix mur de sempre i patèticament. Tant de bo arribi un dia en que els culés puguem aixecar els ulls per sobre d’aquest mur, i ens puguem passejar amb la cara ben alta sense anar dient: “de les nou del Madrid n’hi ha sis en blanc i negre”. Mentrestant, espero que d’aquí uns mesos, el Barça recuperi l’estigma de líder sobre el camp i les coses tornin al seu lloc quan Messi o Iniesta (que, dit de passada, van arribar molt abans del laportisme) demostrin qui ha de parlar en el futbol!
divendres, 29 de maig del 2009
Exercici de síntesi (I)
Genova. Una important decepció. Per molt que Genova sigui interessant en la seva forma, en la descripció d’una ciutat que es troba en sintonia amb les emocions dels personatges; tot i que Genova aconsegueixi posar nerviós l’espectador en les seqüències gairebé claustrofòbiques pels estrets carrers de la ciutat italiana i tot i que trobo encertada la forma de filmar de Winterbottom, sempre com si la càmera fos un mer testimoni del dia a dia d’una familia que es vol tornar a aixecar; Gènova no acaba de funcionar com a film. La seva irregularitat i la falta d’una claredat d’idees i d’un desenvolupament més elaborat la converteixen en una idea desaprofitada, una més en el cinema actual.Eva al desnudo. Hi ha quelcom que s’hi pugui afegir? Possiblement el millor document sobre psicología femenina que existeixi en cinema. Un flashback inicial que recorda al de grans clàssics com Rebecca o Ciudadano Kane.

dimarts, 26 de maig del 2009
RAPADA

Al meu poble en diem xollar.
M’agrada de tant en tant, tallar-me el cabell amb màquina, a l’1 o al dos, ben curtet. Bé ahir va ser al 3. I un cop amb el cap afeitat, pasar-me la mà pel clatell notant aquell agradable pessigolleig que les puntes dels cabells em deixen als dits. Notar com el pèl ha guanyat en fermesa i torna a ser jove i ple de vigorositat (de momento encara ho puc afirmar).
En el cinema, d’afeitades de cap mítiques n’hi ha hagut vàries. Normalment per simbolitzar un gir en un personatge, una necessitat de començar de nou. Per a mi n’hi ha una de mítica: es tracta de la que es fa el Robert de Niro de Taxi Driver, un cop esclata. En aquell tallat de cabell i canvi d’imatge no hi ha només això, hi ha tota la ràbia i la ira concentrades i fins aleshores redimides en contra del món. En aquell afeitat de la testa, De Niro diu prou i es treu tota la innocència del cap per instalar-hi la follia. De Niro passa a interpretar una cara desconeguda del personatge però no d’una forma gratuïta: l’evolució del personatge ve de molt abans (veure l’excelent seqüència del got d’aigua amb l’aspirina efervescent, un altre espurneig de còlera tapiada) i es va acumulant fins a esclatar en l’escena en que es transforma físicament.
Aclaro que l’objectiu de la meva rapada no és el mateix.
dijous, 30 d’abril del 2009
The International
A partir d'aquest plantejament, el guió es presenta massa convencional, massa pla. Des d'un personatge principal que ja hem vist en massa ocasions, fins a un personatge, el de l'excel·lent Armin Mueller-Stahl, que no acaba de ser creïble del tot a pesar de l'esforç del veterà actor. A partir d'aquí i del problema de la falta de tempo narratiu que provoca un guió que sura enmig d'un mar de conspiracions que arriben a ser vexatòries, la pel·lícula té alguns punts forts a remarcar.

dimecres, 22 d’abril del 2009
Present i futur: una bipolaritat contradictòria
dilluns, 20 d’abril del 2009
Celeste Alías Guitar Trio
dilluns, 6 d’abril del 2009
La senectud: Mort d'un viatjant d'Arthur Miller i Gran Torino de Clint Eastwood
Deconstrucció d'un somni (Mort d'un viatjant)
dimecres, 1 d’abril del 2009
Mandrós...
dilluns, 23 de març del 2009
Aloma: la Ventafocs segons Rodoreda i Dagoll Dagom
El decorat, escenifica a la perfecció l'entorn d'Aloma. Cada un dels personatges de la família representa un nivell diferent per a ella. Tant el seu germà com el seu nebot, amb qui Aloma mantè els vincles més importants, es troben a l'esglaó més alt de la casa, representant el nivell de puresa més gran. El seu estimat Robert és troba un esglaó per sota, i serà la persona que farà tocar de peus a terra a Aloma, ella que era tan somiadora i que encara tenia esperança en la vida. La seva cunyada es troba un pèl per sota, representant una dona cansada de viure, desencantada de l'amor i un destí que Aloma està predestinada a viure. Tantmateix, quan podria fer-li costat, Anna prefereix jugar el paper fàcil i girar-se en contra d'Aloma, demostrant una manca de lluita que deixa perplexa a la jove. I a baix de tot, la mesquinitat i el fracàs del seu germà, l'engany, el costat dels homes que Aloma anirà descobrint. I la nostra protagonista viu a l'últim graó d'aquest estament.
dijous, 19 de març del 2009
The Reader: el pes moral de la Història
dimecres, 11 de març del 2009
INLAND EMPIRE: Una porta oberta a l'experimentació
INLAND EMPIRE és realment l'obra més superlativa i ambiciosa de Lynch fins al moment. La primera hora de metratge és una història més o menys coherent sobre una actriu que aconsegueix un paper (Laura Dern) en el que serà un rodatge maleït. Més endavant, els actors principals del film van entrant en la personalitat dels papers que interpreten a mesura que el film es va tornant abstracte i surrealista. Un compendi d'imatges i escenes inquietants i perturbadores, al més estil Lynch però aquest cop portades a l'extrem, ens va conduint juntament amb Laura Dern cap a l'interior d'alguna cosa que ens és superior. Lynch ens va conduint i ens va deixant estupefactes amb escenes d'allò més aterradores. Ell mateix ha assegurat que mentre anava rodant les escenes no seguia un guió preestablert, i no sabia si allò que estava rodant desembocaria en un bon port.
Fer una interpretació d'aquest film, seria un error molt gran. És una obra per veure, per disfrutar-la visualment i per deixar la teva ment en mans d'aquest geni del cinema i de les seves inquietuds. No sé si és una obra mestra, simplement és l'obra magna d'aquest director, i una porta oberta a l'experimentació com a finalitat visual. No us deixeu véncer pels prejudicis!dimecres, 4 de març del 2009
No n'hi ha prou amb la felicitat, exigim Eufòria
Fa un any i mig, Mazoni es presentava al Sielu amb el disc Si els dits fossin xilòfons un disc brillant amb tinta renovada i experimental fins a un cert punt. A la sala no crec que hi haguéssin més d'unes vint-i-cinc persones. Divendres passat, l'ambient havia canviat radicalment, un centenar de persones van saltar i ballar al ritme que Jaume Pla imprimia sota la carcassa d'un guitarrista tímid i de poques paraules. Com va dir entre cançó i cançó, "això de parlar no és lo meu". Ja ens n'havíem adonat, Jaume, lo teu és tocar!
Les lletres, responen a estats d'ànim, amb una visió més aviat pessimista i fins i tot apocalíptica de la societat, però amb un missatge clar: malgrat tot, s`ha de saltar, ballar i estar de bon humor. La societat ja no es conforma amb Felicitat, cada cop exigeix més i busca l'eufòria contínua, sense aplicar-se en les petites coses. Coses petites que sobresurten en Tres moments una cançó amb ambients psicodèlics i amb reminisciències a The Doors. Cançons com Caputxeta, Eufòria, Apocalipsi Now o Ei, que surt el sol estic segur que sonaran per la ràdio i fins i tot alguna arribi a convertir-se en hit com ja va passar amb No tinc temps per pensar. No té inconvenients en parlar de la hipocresia de la gent a Apocalipsi Now, són genials els versos:"Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca". Tampoc té cap inconvenient en dibuixar musicalment el que és estar de Mala Llet, a la cançó que du aquest títol, música programàtica del segle XXI.
En fi, un disc que no us podeu perdre, us deixo amb el videoclip d'Eufòria per a que el pugueu ballar, sigui interiorment o físicament.
Per acabar, s'ha de dir que el nou disc de Love of lesbian ja està arribant al punt de cocció adient. Qui el vulgui anar tastant, hi ha tres temes penjats al seu MySpace. Sembla que seran més Cuentos Chinos, la cosa va del mateix (que ja és molt), potser amb una mica més de simfonisme, i espero que també inclogui alguna proposta arriscada, ben mirat, escoltant Ungravity, es pot esperar quelcom ambiciós dels de Sant Vicenç dels Horts.

dilluns, 2 de març del 2009
Ja em perdonaran els fumadors...
Però el respecte em sembla propi de cada cop menys gent. Avui, mentre prenia el te al bar, m'he quedat del tot sorprés. Un parell de dones d'uns 50 llargs, han entrat amb un cotxet amb una nena petita. Al meu costat, un home jove els ha fet lloc en una taula gran de la zona per a no fumadors, però sorprenentment, les dues dones s'han entaulat a la zona de fum. Cal afegir que l'extractor estava apagat. Sense cap consideració, la pobra nena, d'uns dos anys a tot estirar, anava respirant el fum del tabac, el senyor de la taula del costat, aguantava el "piti" just al costat de l'infant, o sigui que la pobra xiqueta anava "pipant" d'aquí i d'allà. Ho he trobat vergonyós. Les dues dones s'han passat tota l'estona fumant a la cara de la criatura.
No em considero un anti-tabac, però si que em considero molt susceptible a la seva olor. Em molesta molt. I en una societat tant poc respectuosa, em sembla que l'única democràcia que existeix, és la prohibició en bars i restaurants. Per tant, em sembla que, després del pastitx que ha estat l'anomenada llei anti-tabac (que l'única cosa que ha obtingut als bars és que els fumadors se sentin amparats per la llei), cal una llei d'enduriment, que no deixi fumar ni a bars ni restaurants. A més, no sé si els fumadors són molts cops conscients que cada any estan matant milers de fumadors passius només a Espanya. L'altre dia llegia que entre el 5 i el 10 % de casos de càncer de pulmó a causa del tabac, es donen en fumadors que ho han estat passivament. Estem parlant de moltes víctimes.
Frau fiscal
Ja fa sis anys gairebé que estic estudiant, i mai m'he pogut beneficiar de les beques de l'estat. No em queixo, no he passat gana i els meus pares han pogut ajudar-me en el que calgués per a tirar-la endavant. No som una família rica ni pobra, el meu pare ja fa anys que treballa en tres o quatre feines per a poder donar estudis als tres fills, i em sembla un comportament lloable, més tenint en compte que tots tres hem hagut de marxar del poble. No obstant, he tingut algun company que cada any ha estat rebent ajudes de l'ordre de 4000€ en ajuts de l'estat. No són de famílies pobres ni estudiants excelents. És més, trobo indignant, que algun company/a que a casa seva tenen una casa enorme i dos Mercedes particulars rebin aquest ajut!! És molt bonic dir que s'enganya hisenda, i normalment la societat riu les gràcies a aquells que ho fan, però us heu parat a pensar que en realitat els estafats som tota la resta?
