Mudança

Després de deixar el bloc abandonat més d'un any, reprenc l'activitat a la nova direcció:

unblocdenotes.wordpress.com

Espero aconseguir ser constant aquest cop!

Lluís

Round midnight

Tractat jazzístic del saxofonista Dale Turner a la gran obra mestra de Bertrand Tavernier:

"Francis, escucha,
las bandas de swing seguían todas el sistema tonal, el acorde de séptima menor. Con la banda de Basie oí a Lester young. Parecía salido de la nada. Tocaba notas intensas en sexta y novena, y en séptima mayor, como Debussy o Ravel. Y llegó Charlie Parker y comenzó a desarrollar y llegó a la undécima, a la decimotercera y a la quina bemoll. Por suerte yo ya iba en esa dirección.
No puedes salir a buscar tu estilo en un árbol, el árbol lo tienes dentro, te crece solo"

N'hi ha prou amb escoltar-ho de la genial veu Dexter Gordon per emocionar-se.

Cinearxiu

Com que tinc aquest bloc força oblidat.....passo a penjar els links dels últims articles publicats a http://www.cinearchivo.com/:

Precious
Primer
La ciudad de los niños perdidos
El último metro
Un Profeta

Els pròxims articles seran sobre Mi Idaho Privado (Van Sant) i Mapa de los sonidos de Tokyo.

Sorry per la publicity..

Calma

Reina la calma. Les mirades esquives revelen, però, que quelcom ha trencat l'harmonia i l'equilibri. Sí, no mireu així com si res hagués passat, a l'aquari s'ha comés un CRIM. O us pensaveu que no me n'adonaria tot i no deixar-ne ni les engrunes?

Realment teniu deliris de grandesa? us creieu capaços de desafiar a raça humana? Es que encara no recordeu qui us va rescatar de la trista peixera on donaveu voltes i més voltes a la botiga d'animals? Al meu aquari nigú de vosaltres pot actuar passant-se pel forro les nostres normes. I aquestes prohibeixen clarament la tortura i mort de qualsevol peix. O preferiu que em passi pel forro jo les normes i em presenti demà amb una parella de piranyes àvides de peix cru? NO, no em mireu amb aquests ulls innocents, descobriré qui ha estat i pagarà pel que ha fet. Us creieu capaços de burlar la intel·ligència humanoide? recordeu les paraules "homo sàpiens sàpiens"? pobres éssers primitius, quan evolucionareu....

Qui dia passa...

diuen que any empeny!

I el 2009, què ens ha deixat? Perquè el recordarem en el món del cinema? A continuació m'agradaria citar algunes de les cintes que més m'han impactat de l'any.

Gran Torino. Sembla que el bo d'en Clint es va preparar aquesta peli a consciència. És el seu adéu a la pantalla gran -va assegurar que no tornaria a posar-se davant la càmera, encara que mai se sap- i ell era molt conscient del que això suposava. Cruesa mil·limetrada però sense concessions i una mort cinematogràfica realment genial.

Paranoid Park. Veient Last Days i, sobretot, Elephant, em moria de ganes de veure la culminació d'aquesta trilogia de Gus van Sant que gira al voltant de l'adolescència. Paranoid Park és un film sorprenent, amb una fotografia magníica i que referma el seu director com un dels de més personalitat en el panorama nord-americà.

Up. Un excel·lent pe la PIXAR. Una autèntica Odissea en dibuixos animats. Només ens queda la incògnita: fins on poden arribar aquests genis de l'animació?

Still Walking. Una joia. Possiblement el millor director japonès de l'actualitat, Kore-eda ens deixa un drama familiar a l'altura del propi Ozu.

El curioso caso de Benjamin Button. Una història que sap atrapar i commoure. Increïbles els efectes especials i alguns moments memorables per una història que de ben segur hagués merescut abans l'Oscar que la pífia de Slumdog Millionaire.

Déjame entrar. A tots ens va sorprendre i corprendre al seu moment. Tant exòtica com hipnòtica.

Petit Indi. Un Western d'extrarradi. Un dels nostres directors més aclamats en festivals, Marc Recha, ens deixa aquesta història plena de simbologia i on la interactuació entre paisatge, natura i psicologia humana centra el relat.

Enemigos Públicos. Un molt criticat però penso que estimable film del director de Heat. El sentit del ritme és providencial i la càmera és més a prop que mai dels personatges que filma.

El Lazo Blanco. Tot i que encara no ha estat estrenada a l'estat espanyol, la sort que vaig tenir de veure-la en festival em generar la sensació de trobar-nos davant d'un dels films de la dècada. Una fotografia esplèndida i un esgarrifador guió que et deixa glaçat mentre et vas generant una sèrie de preguntes que ningú t'aclararà. Perquè potser aquesta és la gènesis del film, la capacitat de crear preguntes que mai ningú ens podrà respondre.

El profeta. Un altre film encara per estrenar. Un gran film noir francés. La millor herència a l'estil Melville és recollida per Audiard, que sorprén per la forma de filmar i els tocs de realisme màgic que hi insufla a la història.

Les dues últimes no estan ordenades per ranking, perquè encara no han estat estrenades a Espanya.

Hi ha hagut coses força interessants també. Destacaria El Lector, Despedidas, The Frost i fins i tot Avatar, que en el camp del pur entertaintment dubto que ningú pugui superar.