Els dijous nous

Mudança

2011-06-15T20:38:00.002+02:00

Després de deixar el bloc abandonat més d'un any, reprenc l'activitat a la nova direcció:

unblocdenotes.wordpress.com

Espero aconseguir ser constant aquest cop!

Lluís

Round midnight

2010-03-29T15:38:00.004+02:00

Tractat jazzístic del saxofonista Dale Turner a la gran obra mestra de Bertrand Tavernier:

"Francis, escucha,
las bandas de swing seguían todas el sistema tonal, el acorde de séptima menor. Con la banda de Basie oí a Lester young. Parecía salido de la nada. Tocaba notas intensas en sexta y novena, y en séptima mayor, como Debussy o Ravel. Y llegó Charlie Parker y comenzó a desarrollar y llegó a la undécima, a la decimotercera y a la quina bemoll. Por suerte yo ya iba en esa dirección.
No puedes salir a buscar tu estilo en un árbol, el árbol lo tienes dentro, te crece solo"

N'hi ha prou amb escoltar-ho de la genial veu Dexter Gordon per emocionar-se.

Cinearxiu

2010-02-25T11:08:00.005+01:00

Com que tinc aquest bloc força oblidat.....passo a penjar els links dels últims articles publicats a http://www.cinearchivo.com/:

Precious
Primer
La ciudad de los niños perdidos
El último metro
Un Profeta

Els pròxims articles seran sobre Mi Idaho Privado (Van Sant) i Mapa de los sonidos de Tokyo.

Sorry per la publicity..

Calma

2010-01-28T19:56:00.003+01:00

Reina la calma. Les mirades esquives revelen, però, que quelcom ha trencat l'harmonia i l'equilibri. Sí, no mireu així com si res hagués passat, a l'aquari s'ha comés un CRIM. O us pensaveu que no me n'adonaria tot i no deixar-ne ni les engrunes?

Realment teniu deliris de grandesa? us creieu capaços de desafiar a raça humana? Es que encara no recordeu qui us va rescatar de la trista peixera on donaveu voltes i més voltes a la botiga d'animals? Al meu aquari nigú de vosaltres pot actuar passant-se pel forro les nostres normes. I aquestes prohibeixen clarament la tortura i mort de qualsevol peix. O preferiu que em passi pel forro jo les normes i em presenti demà amb una parella de piranyes àvides de peix cru? NO, no em mireu amb aquests ulls innocents, descobriré qui ha estat i pagarà pel que ha fet. Us creieu capaços de burlar la intel·ligència humanoide? recordeu les paraules "homo sàpiens sàpiens"? pobres éssers primitius, quan evolucionareu....

Qui dia passa...

2010-01-08T18:44:00.002+01:00

diuen que any empeny!

I el 2009, què ens ha deixat? Perquè el recordarem en el món del cinema? A continuació m'agradaria citar algunes de les cintes que més m'han impactat de l'any.

Gran Torino. Sembla que el bo d'en Clint es va preparar aquesta peli a consciència. És el seu adéu a la pantalla gran -va assegurar que no tornaria a posar-se davant la càmera, encara que mai se sap- i ell era molt conscient del que això suposava. Cruesa mil·limetrada però sense concessions i una mort cinematogràfica realment genial.

Paranoid Park. Veient Last Days i, sobretot, Elephant, em moria de ganes de veure la culminació d'aquesta trilogia de Gus van Sant que gira al voltant de l'adolescència. Paranoid Park és un film sorprenent, amb una fotografia magníica i que referma el seu director com un dels de més personalitat en el panorama nord-americà.

Up. Un excel·lent pe la PIXAR. Una autèntica Odissea en dibuixos animats. Només ens queda la incògnita: fins on poden arribar aquests genis de l'animació?

Still Walking. Una joia. Possiblement el millor director japonès de l'actualitat, Kore-eda ens deixa un drama familiar a l'altura del propi Ozu.

El curioso caso de Benjamin Button. Una història que sap atrapar i commoure. Increïbles els efectes especials i alguns moments memorables per una història que de ben segur hagués merescut abans l'Oscar que la pífia de Slumdog Millionaire.

Déjame entrar. A tots ens va sorprendre i corprendre al seu moment. Tant exòtica com hipnòtica.

Petit Indi. Un Western d'extrarradi. Un dels nostres directors més aclamats en festivals, Marc Recha, ens deixa aquesta història plena de simbologia i on la interactuació entre paisatge, natura i psicologia humana centra el relat.

Enemigos Públicos. Un molt criticat però penso que estimable film del director de Heat. El sentit del ritme és providencial i la càmera és més a prop que mai dels personatges que filma.

El Lazo Blanco. Tot i que encara no ha estat estrenada a l'estat espanyol, la sort que vaig tenir de veure-la en festival em generar la sensació de trobar-nos davant d'un dels films de la dècada. Una fotografia esplèndida i un esgarrifador guió que et deixa glaçat mentre et vas generant una sèrie de preguntes que ningú t'aclararà. Perquè potser aquesta és la gènesis del film, la capacitat de crear preguntes que mai ningú ens podrà respondre.

El profeta. Un altre film encara per estrenar. Un gran film noir francés. La millor herència a l'estil Melville és recollida per Audiard, que sorprén per la forma de filmar i els tocs de realisme màgic que hi insufla a la història.

Les dues últimes no estan ordenades per ranking, perquè encara no han estat estrenades a Espanya.

Hi ha hagut coses força interessants també. Destacaria El Lector, Despedidas, The Frost i fins i tot Avatar, que en el camp del pur entertaintment dubto que ningú pugui superar.

A libro abierto - L'home que va reinar

2009-09-03T08:53:00.002+02:00

L'obra cinematogràfica de John Huston és comparable a la d'altres directors sobradament talentosos com Stanley Kubrick o Roman Polanski. Són cineastes que destaquen pel seu eclectisisme i la varietat de gèneres que abarquen amb el seu talent. El mateix Huston, a les seves memòries A libro abierto, destaca aquesta característica, aquesta falta d'homogeneitat temàtica en les seves pel·lícules, i la contrasta amb la mirada d'altres directors com Fellini, Buñuel o Bergman, cineastes molt més personals. Aquesta heterogènia en la seva obra, la podríem entendre parcialment llegint la seva excel·lent autobiografia.

Sorprén la gran quantita d'aficions i temes pels quals Huston es va interessar. Abans de dedicar-se al cinema, va boxejar, va estudiar art, treballà com a periodista i finalment va començar a escriure guions per a Broadway. Durant la seva vida, va ser un apassionat de la caça, de les curses de cavalls, del póker, de l'art i del whisky. Va estar casat amb cinc dones, de les que explica algunes de les anècdotes més inversemblants i divertides. Com per exemple quan una nit de borratxera, mig en broma va prometre's casar-se amb l'actriu Evelyn Keyes i aquella mateixa nit van contraure matrimoni. O quan va preferir dormir amb un ximpanzé encara que això comportés deixar la seva dona al carrer.

Per al cinèfil, també deixa un bon grapat d'anècdotes d'interès. Com per exemple quan estava rodant A través del Pacífico a Panamà, rodatge que no encarava amb especial entusiasme i quan va rebre la crida de l'exèrcit, va decidir deixar Humphrey Bogart lligat en una cadira amb milers de tropes enemigues rodejant-lo. El director que el substituís, havia de deslliurar Bogie amb alguna solució enginyosa sense que la trama perdés credibilitat: missió pràcticament impossible. També recordava amb orgull, la baralla que va tenir amb Errol Flynt en una festa a casa el productor David Selznick, que recorda com un combat molt llarg i extremadament net en que tots dos varen acabar a l'hospital amb alguna costella trencada. Explica amb especial frustació la seva lluita contra la caça de bruixes del senador McCarthy. També són interessants els problemes que va tenir amb Montgomery Clift a Freud i amb Marilyn Monroe (a qui va descobrir a La Jungla de Asfalto) o les dificultats en rodatges com La reina de África, Las raíces del cielo o fins i tot el sorprenent rodatge de Sangre sabia. O la professionalitat de Deborah Kerr i Robert Mitchum a Solo Dios lo sabe. L'admiració cap al seu pare Walter, i el paper memorable que va realitzar a El tesoro de Sierra Madre. També explica les relacions amb els seus guioniestes com en el cas de la seva col·laboració amb Truman Capote o les petites aportacions que Tenessee Williams va realitzar per al seu film La noche de la iguana com l'escena en què Richard Burton camina descalç sobre els cristalls trencats al terra, signe inequívoc de que ha perdut el senderi. O la presència decadent D'Arthur Miller guionista de Vidas Rebeldes que vivia en aquell moment totalment submís als desitjos d'una narcòtica Marilyn.

I per no parlar de l'enorme quantitat de gent interessant amb qui es va relacionar, des de Hemingway (a qui anomenava papa), l'escriptora Carson MacCullers, el músic George Gershwin i altres grans personalitats de l'art, actors, escriptors, jockers...Les seves dues pàtries adoptives: Irlanda on va viure prop de 20 anys, i Mèxic on va passar diferents etapes de la seva vida i on va acabar vivint pràcticament retirat. Sense oblidar el fet curiós, de que, sota la seva direcció, tant el seu pare Walter com la seva filla Angelica van aconseguir guanyar un Oscar. En fi, una vida inabarcable d'un home que va reinar, com a mínim, en la seva pròpia vida.

Manel

2009-08-10T18:33:00.000+02:00

A vegades ens trobem franquejats, noquejats amb un cop inesperat. Amb una quotidianitat estrepitosa que ens esgarrifa, dins nostre s’obre una escletxa de profunditats insondables que ens aboca inexorablement a la impotència i la indignació. Realment et mereixies això Manel? Era la teva bola la que havia de sortir en aquesta macabra loteria? No havies patit prou ja?

En aquests dies, molt sovint m’ha vingut a la memòria la teva cara d’infant. Sempre et recordaré com aquell nen innocent que baixava pel davant de casa amb els seus dos germans, tots tres corrent al tornar de l’escola. Les teves ulleres sempre mig caigudes, lligades amb cordill al clatell. Els teus morritos bruts del berenar quan et presentaves a la tarda a casa a jugar a futbol o demanant si podies jugar al futbolí de casa mentre la teva padrina et buscava i tu contestaves reclamant-li cinc minuts més d’esbarjo. Gairebé no aixecaves dos pams de terra, però poc t’he conegut de més grandet, Manel, o sigui que sempre guardaré aquesta imatge teva. Enrere deixes gent que estic segur que t’estimaven molt, pels que has estat molt important, no en dubto, i això ha fet que en tot el cap de setmana no hagi pogut treure’m una esgarrifosa imatge del cap. Espero que des d’allí on siguis els puguis ajudar a trobar forces per tirar endavant, les mateixes que sempre vas trobar tu per empenyer les dificultats. Jo sempre et guardaré un raconet en la meva memòria, d’això també n’estic segur.

Prou victimisme i provincialisme!

2009-06-18T13:23:00.003+02:00

Un dels històrics problemes de Catalunya, ha estat aquesta odiosa comparació i fixació que s’ha volgut tenir amb Madrid. En problemes com el del finançament, sempre es posa Madrid com a culpable; quan alguna cosa no es fa bé, la culpa sempre és de Madrid, del govern central. Quan a Madrid es fa alguna cosa millor que a Catalunya, sempre a queixar-nos, mai es fa autocrítica, és molt més fácil donar les culpes a Madrid.

Un dels estandarts d’aquesta fixació envers la capital castellana, és el president Laporta. No cal dir que el Barça, com a club català, sempre ha posat massa l’ull a la casa blanca i en Laporta ho va deixar clar d'entrada, amb l’obsessió de fitxar l’Eto’o acabat d’aterrar a can Barça. I això quan (diguem-ho clar) et vols comparar amb el millor club del món històricament, és un gran defecte. El Barça s’ha posat aquest any al nivell dels grans clubs europeus. Llavors, perquè sempre aquesta fixació amb l’etern rival?

Tot un pallasso com el Laporta, ha tornat a posar-se de potes a la galleda. Tritranquilo Joan? I perquè cada dia renegues del Madrid? Què més t’importa a qui fitxi el Madrid i quants diners es gasti? Com pots acusar al Florentino de prepotent quan tu ets el primer a ser-ho? Si el Madrid ha fet una mala inversió amb el Kaka i el Ronaldo, ja es veurà a la llarga, i será el propi club blanc qui en patirà les conseqüències. Que passa Laporta, que potser et fa por que al Madrid hi hagi un president que els té més ben posats que tu?

Mai un club guanyador havia passat a derrotat en tant poc temps i sense jugar. El Barça a tornat al seu paper de víctima en comptes de poder presumir de ser ara mateix el millor equip del món, d’oferir el millor futbol i la millor planificació esportiva, amb una model de cantera envejable. Ha tornat a llençar-se contra el mateix mur de sempre i patèticament. Tant de bo arribi un dia en que els culés puguem aixecar els ulls per sobre d’aquest mur, i ens puguem passejar amb la cara ben alta sense anar dient: “de les nou del Madrid n’hi ha sis en blanc i negre”. Mentrestant, espero que d’aquí uns mesos, el Barça recuperi l’estigma de líder sobre el camp i les coses tornin al seu lloc quan Messi o Iniesta (que, dit de passada, van arribar molt abans del laportisme) demostrin qui ha de parlar en el futbol!

Exercici de síntesi (I)

2009-05-29T15:42:00.000+02:00

A Un verano con Monica hom es pot començar a acostar a l’univers d’Ingmar Bergman. Les relacions impossibles, o millor dit, la impossibilitat de les relacions dels personatges de Liv Ullman i Erland Josephson a Secretos de un matrimonio i Saraband, a Un verano con Monica, adopten un estat embrionari. En Un verano con Mónica es pot intuir gran part del futur univers bergmanià i de la seva fascinació per captar les misèries més humanes i els seus actes més despreciables i cruels. Però a Un verano con Monica hi ha molt més que això. Hi ha frescura en la forma de rodar i s’hi aprecia la voluntat del geni suec de captar la bellesa efímera de la joventut en els preciosos plans a les costes escandinaves. I no en dubteu pas que ho aconsegueix.

Genova. Una important decepció. Per molt que Genova sigui interessant en la seva forma, en la descripció d’una ciutat que es troba en sintonia amb les emocions dels personatges; tot i que Genova aconsegueixi posar nerviós l’espectador en les seqüències gairebé claustrofòbiques pels estrets carrers de la ciutat italiana i tot i que trobo encertada la forma de filmar de Winterbottom, sempre com si la càmera fos un mer testimoni del dia a dia d’una familia que es vol tornar a aixecar; Gènova no acaba de funcionar com a film. La seva irregularitat i la falta d’una claredat d’idees i d’un desenvolupament més elaborat la converteixen en una idea desaprofitada, una més en el cinema actual.

Eva al desnudo. Hi ha quelcom que s’hi pugui afegir? Possiblement el millor document sobre psicología femenina que existeixi en cinema. Un flashback inicial que recorda al de grans clàssics com Rebecca o Ciudadano Kane.

Las nieves del Kilimanjaro. Em va sorprendre. Sense haver llegit la novel·la homónima d’en Hemingway, és sorprenent com adopta l’aura de textos com Tendra és la nit d’en Scott Fitzgerald i transporta aquell desencís d’altres novel·les de la generació perduda com Un Adeu a les armes cap a un homenatge a tota una generació d’escriptors i somniadors.

RAPADA

2009-05-26T16:52:00.003+02:00

Al meu poble en diem xollar.

M’agrada de tant en tant, tallar-me el cabell amb màquina, a l’1 o al dos, ben curtet. Bé ahir va ser al 3. I un cop amb el cap afeitat, pasar-me la mà pel clatell notant aquell agradable pessigolleig que les puntes dels cabells em deixen als dits. Notar com el pèl ha guanyat en fermesa i torna a ser jove i ple de vigorositat (de momento encara ho puc afirmar).

En el cinema, d’afeitades de cap mítiques n’hi ha hagut vàries. Normalment per simbolitzar un gir en un personatge, una necessitat de començar de nou. Per a mi n’hi ha una de mítica: es tracta de la que es fa el Robert de Niro de Taxi Driver, un cop esclata. En aquell tallat de cabell i canvi d’imatge no hi ha només això, hi ha tota la ràbia i la ira concentrades i fins aleshores redimides en contra del món. En aquell afeitat de la testa, De Niro diu prou i es treu tota la innocència del cap per instalar-hi la follia. De Niro passa a interpretar una cara desconeguda del personatge però no d’una forma gratuïta: l’evolució del personatge ve de molt abans (veure l’excelent seqüència del got d’aigua amb l’aspirina efervescent, un altre espurneig de còlera tapiada) i es va acumulant fins a esclatar en l’escena en que es transforma físicament.

Aclaro que l’objectiu de la meva rapada no és el mateix.

The International

2009-04-30T16:41:00.006+02:00

Podríem afirmar que The International (Id. 2009) s'emmarca dins el subgènere de thriller polític? Seria una possibilitat lícita, tot i que encara es podria concretar més i parlar de cinema compromés. I dins aquest cinema compromés, encara podríem parlar de cinema compromés amb el Tercer món, un subgènere en alça els últims anys. Després de l'especialista Costa-Gravas, alguns directors actuals han aprofitat aquest filó per desmembrar, des d'una òptica més o menys mediàtica i amb notable èxit, alguns dels abusos que els països més pobres han patit per part de Nosaltres, els països desenvolupats. Es podrien considerar films com Maria llena eres de gracia, La vendedora de rosas o propostes tant diferents com Diamante de sangre o El jardinero fiel.

En el plantejament, The International, és troba més propera a aquestes dues últimes. De fet, el guió que ens presenta Eric Singer, és d'allò més convencional. Un policia tenaç, Sallinger (un correcte Clive Owen) perseverant, absorvit per la seva feina i amb uns ideals ferms, pretèn treure a la llum una complexa xarxa de negocis d'armes lleugeres que esquitxa de ple un gran banc europeu. En aquesta investigació suicida, Sallinger veu morir un company i veu com cada cop es troba més sol perquè, evidentment, ningú vol que es descobreixi un entrellat que malmetria la imatge de molts països i gent poderosa.

A partir d'aquest plantejament, el guió es presenta massa convencional, massa pla. Des d'un personatge principal que ja hem vist en massa ocasions, fins a un personatge, el de l'excel·lent Armin Mueller-Stahl, que no acaba de ser creïble del tot a pesar de l'esforç del veterà actor. A partir d'aquí i del problema de la falta de tempo narratiu que provoca un guió que sura enmig d'un mar de conspiracions que arriben a ser vexatòries, la pel·lícula té alguns punts forts a remarcar.

El seu director, Tom Tykwer, va sorprendre amb Corre Lola, corre, un film que brillava amb llum pròpia, i que desmembrava una història a partir de la capritxosa aleatorietat del destí. Després, amb El Perfum, va aconseguir fer reflotar una pel·lícula, que sense el pols narratiu i del caràcter visual que aconseguí imprimir a algunes escenes, hauria estat fallida. Ara, passa una cosa similar amb The International de la qual, hi ha dues escenes que m'agradaria destacar.

En primer lloc, l'assassinat del polític italià Calvini, resulta una composició interessant. La combinació que ofereix Tykwer, mescla de picats i contrapicats en una plaça cèntrica a Milà, em van recordar (desconec si l'homenatge és deliberat) a El hombre que sabia demasiado, en concret a l'escena a les Nacions Unides, tant en les formes com en el fons. A The International, hi tornem a trobar un home, en la seva lluita per la justícia que es va empetitint a causa de les titàniques dimensions del seu enemic. Aquí, també veiem el poble fugint com formigues en una impressionant vista aèria, que deforma els humans, com a petits éssers, totalment en mans d'un poder superior. L'escena, es culmina amb l'impactant pla de Sallinger enmig d'un semàfor en roig, envoltat de cotxes entre els quals es troba l'assassí. Aquest pla és revelador de la solitud del personatge en la seva empresa.

I per últim lloc, podríem parlar de l'escena superlativa del film, el tiroteig impressionant al museu Guggenheim de Nova York, on sembla que també es guinya l'ullet a les famoses escenes de El acorazado Potemkin i Los Intocables de Eliott Ness.

Queda clar en aquest film, que Tykwer és un director interessat sumament en els exteriors dels seus films com també es pot observar en la notable escena del desenllaç a Istambul. I també interessat en dotar de caràcter tot allò que roda. Tampoc no es desmereixedor el pla final, on veiem un Sallinger amb un rostre que ha experimentat un canvi juxtaposat amb el que apareix als crèdits inicials, en una altra mostra de la preocupació del director alemany per a dotar de sentit i de poder visual allò que mostra en pantalla.

Present i futur: una bipolaritat contradictòria

2009-04-22T15:23:00.003+02:00

Ahir a la nit, empassant una de les últimes "perles" de TV3, l'Oikmentens, vaig escoltar fragments del debat que hi duien a terme els joves de diferents joventuts partidistes sobre la política catalana. Al director del programa, però, se li ha de reconéixer el mèrit de posar en el debat la Pilar Rahola, en el millor paper que li he vist a TV3 en molt de temps.

Els joves en qüestió, pertanyents a les joventuts nacionalistes, a les del PP, a la Jerc, a les joventuts d'iniciativa, etc. em van donar una sensació patètica sobretot tenint en compte que seran els polítics del demà. La majoria d'ells portaven engiponada una menjada de closca destacable. Una cosa es que en la teva joventut tinguis uns principis poc coherents, molt radicals o no del tot assentats, però una altra cosa, és que vegis un aprenent de Ridao, un de Mas i un altre de Saura de 18 anys. Que els nens es vulguin assemblar a Messi ho entenc, però a aquesta trepa??? La majoria d'ells parlaven amb la veu del partit, i això, en gent tant jove em sembla molt trist. I més amb la falta d'entusiasme de molts d'ells. Recordo que, jo als 18 anys tenia idees, il·lusions i m'interessava la política, sobretot tenia pensaments que em sortien de dins, no m'identificava en cap partit d'una forma definida. És cert que moltes de les coses que pensava llavors ara em semblen poc acertades i no hi estic d'acord, però la ideologia s'ha de colpir des de l'interior de les persones, i no des de líders de partit sectaris. Ull, la malastrugança torna a volar com una broma de tempesta sobre la política de les pròximes generacions catalanes.

En contraposició, el dilluns vaig assistir a la presentació del nou llibre de Mn. Ballarín, (La flor de l'esperança). Mn. Ballarín és una personalitat entranyable dins l'univers cultural català, i un enamorat de la llengua. I tinc la seguretat, que és una figura del Present encara als seus 89 anys. Escoltant-lo a ell i a aquells joves cregudets de l'Oikmentens, no em queda cap dubte que l'ànima de Mossèn és molt més jove que la de tots aquells espantaocells. Ballarín explica les coses sense ressentiment i amb l'alegria de voler viure i de voler ser feliç. Això sí! amb una visió molt àcida i crítica i combativa. En aquest mateix llibre que presentava, Ballarín parla de l'estàtua del Desconsol, situada davant del Parlament de Catalunya. En una intel·ligent mostra del seu savoir faire, Ballarín explica que tot el desencís de la societat civil catalana envers els polítics es veu reflexada cada dia en el marbre trist d'aquest Desconsol. I Déu sap que té més raó que cap dels que ho vulguin negar.

Els que estigueu un xic farts de Sant Jordi, no deixeu passar l'oportunitat de passar per la genial paròdia que hi trobareu al blog següent:

http://descans.blogspot.com/2009/04/per-sant-jordi-lobotomies.html

Celeste Alías Guitar Trio

2009-04-20T16:03:00.003+02:00

Aquest jove trio format per la Celeste Alías a la veu, Santi Careta i Dani Comas a les guitarres, ens van deleitar el passat dijous en un directe al Vermell. El trio de jazz, va repassar alguns estandarts i clàssics del jazz i altres composicions més contemporànies i temes que caminen en la línia que separa el rock o el Blues amb el jazz en el que era un concert d'aniversari pels cinc anys del bar restarurant Vermell (Manresa).

No coneixia la veu d'aquesta gran cantant de Jazz, només m'hi vaig apropar perquè coneixia en Santi Careta, un dels bons del jazz català (si es que es pot posar aquesta etiqueta a una música tant universal). La sorpresa va ser gran, ja que la veu que té aquesta noia és magnífica. Una gran potència controladíssima perquè les guitarres puguessin seguir conversant en tot moment. Ritmes sudamericans també van tenyir l'escenari, i fins i tot en un dels bisos, el guitarrista de Remendaos va fer una col·laboració espontània per a versionar el hit Killing me softly amb la Celeste.

Un trio a tenir en compte en l'escena catalana, i que si continuen tocant amb aquest neguit, energia i fluidesa, de ben segur que aviat se'n sentirà parlar.

La senectud: Mort d'un viatjant d'Arthur Miller i Gran Torino de Clint Eastwood

2009-04-06T15:26:00.007+02:00

La setmana passada vaig assistir a la projecció de Gran Torino, l'última joia de Clint Eastwood i a la representació de Mort d'un Viatjant, dirigida per Mario Gas. Tot i no aparentar-ho inicialment, ambdues obres transcorren per algunes tangents comunes.

Deconstrucció d'un somni (Mort d'un viatjant)

Mort d'un Viatjant és un text colpidor sobre la ceguesa d'ànima, sobre la cara fosca del capitalisme. Willy Loman, és un venedor de seixanta anys que després de dedicar la seva vida a treballar per la seva empresa i als seus fills, s'adona que ha fracassat en totes dues coses, i no és capaç d'obrir els ulls per a veure-ho. En realitat no vol. El seu fill Biff, en canvi, intentarà fer veure al seu pare que ell no és cap triomfador i que les coses no els van tan bé com Willy vol creure en la seva esquizofrènia depressiva i en el seu comportament bipolar.

Ja des de la primera escena, veiem la deslocalització emocional i el nomadisme dels personatges en la seva recerca de l'espai vital, es reflexen en un anar i venir del personatge, sempre rodejat de maletes, senyal de manca d'assentament tant físic com psíquic. De fet, hi ha moments en què Willy es comporta com un adolescent que mai ha passat a l'edat adulta, inmers en un vertigen alucinògen. El seu altre fill, Happy, li segueix els passos. Ni tant sols quan repeteix que es casarà els seus pares se'l prenen seriosament. A poc a poc veiem com Happy adquireix els tics del comportament del seu pare, com per exemple quan fa passar al seu germà com a jugador dels Giants, i després d'una forma molt més explícita quan ens adonem que en realitat no té el càrrec professional que explica, sinó que té un treball molt més modest.

El treball psicològic d'aquesta obra és brutal, i interrelació entre els personatges i amb els elements d'escena (en unes acertadíssimes projeccions) genial. És clar que, per sobre de tot, destaquen les interpretacions. Difícilment podríem desméréixer cap dels 12 actors, en especial el quartet principal, en estat de gràcia tots ells.

L'Adéu d'un mite (Gran Torino)

Gran Torino és, amb molta probabilitat, l'últim film en que Clint Eastwood es mostri davant la càmera. S'ha parlat molt d'aquesta obra mestra sobre els remordiments, sobre prejudicis i sobre els sentiments de les persones un cop s'acosta la mort, i estic segur que se'n continuarà parlant.

La fascinació pels cotxes

En totes dos obres, el cotxe és un element comú. El significat, però, és molt diferent. A Gran Torino, el cotxe representa una mescla de la passió per la feina, d'objecte de desig i al mateix temps de patriotisme. Walt, se sent orgullós del seu cotxe, en part per haver estat la seva feina, per la seva bellesa i també per ser símbol de nacionalitat americana i d'orgull nacional. A Mort d'un viatjant, els cotxes també es manifesten com símbol de triomf, d'èxit, i al mateix temps, del treball, i acaben protagonitzant el destí tràgic de Willy.

La relació amb els fills

En ambdós històries, els fills són protagonistes d'una forma similar. Representen el fracàs del progenitor incapaç d'educar d'una forma efectiva i al mateix temps del sentiment dels fills que senten que els han fallat.

Els veïns, la proximitat dels desconeguts

Si a Gran Torino, Walt s'adonarà que té més en comú amb els seus veïns orientals que amb els seus propis fills (memorable l'escena en què coneix el Chaman), a Mort d'un viatjant els, aparentment poc ambiciosos, veïns de Willy representen tot allò que el propi Sr. Loman no ha pogut aconseguir: un fill amb una bona feina, i ser un pare amb un treball respectable. Però mentre Walt és un home amb remordiments però amb la ment clara, i fàcilment s'oblidarà dels prejudicis; Willy no vol obrir els ulls, i ni tant sols és capaç de rebaixar-se quan ha perdut la feina i el seu veí Charles, a qui tant havia menyspreat, li ofereix una feina.

La presència del passat

Hi ha dos moments especials, que Willy recorda especialment i reiterativament a Mort d'un Viatjant: El primer, quan el seu germà Ben li va proposar d'anar a fer negocis a Alaska i va deixar passar l'oportunitat de fer-se ric (el tren de l'èxit capitalista passant de llarg) i el moment en què el seu prometedor fill Biff suspèn les matemàtiques, en un extrany canvi de comportament, que de seguida sospitem que va ser causat pel propi Willy. Willy, sent enyorança dels dies feliços cada cop més sovint, i la desesperació per haver fracassat el porten a fixar-se en el que podria haver estat.

El Walt de Gran Torino, en canvi, recorda en el seu passat, el moment en que va assassinar un indefens que s'havia rendit a la guerra de Corea. Walt, no sent enyorança ni es lamenta, simplement ha descobert que haver matat algú és un pes amb el que és molt difícil viure. Respecte als seus fills, Walt és implacable, tot i que en el fons sap que no ha fet les coses bé, i per això desvia cap a Teo el seu desig de ser un bon tutor.

El cognom

Walt, de cognom Kowalski, veu com un parell de cops, se li recorda que ell és d'origen polac, i d'alguna manera, ell mateix renega del seu cognom, ell se sent americà, però no pot desprendre's dels seus origens, de manera que quan extenua el seu racisme vers els veïns, no pot obviar que els seus antepassats ho van fer en les mateixes condicions.

El cognom Loman, també té un pes específic a Mort d'un viatjant, molts cops, tant Willy com Happy tenen somnis grandiloqüents referits al seu cognom, símbol de respecte envers la seva família i d'èxit personal.

Mandrós...

2009-04-01T19:17:00.004+02:00

Avui toca post poc currat, mandrós emfàticament i amb un xic d'autobiografia tenyida de cançó d'autoajuda:

Ah! i a més a més, amb text copiat de la cançó de Jaume Pla (Mazoni) acompanyat del pobre cadàver que tinc a la terrassa de casa!!

Se'm moren les plantes, no puc fer-hi res

Per molt que les regui

Se'm panseixen al cap de pocs dies i no en sé el perquè

Se'm moren les plantes no ho puc evitar

Per molt que m'hi esforci

Alguns diuen que és el canvi de clima però jo sé que no és veritat

Em posen a prova perquè saben com sóc

Que no toco de peus a terra, que quan se'm demana no hi sóc

Que tot el que creix mor poc a poc

Quan la constància flaqueja

Si et distreus perds el nord

Se'm moren les plantes i em poso molt trist

Però no perdo l'esperança

Compro llavors al florista cada matí.

També dono les gràcies al premi que m'ha donat en Noctas al seu blog, que m'ha fet molta il·lusió!

Aloma: la Ventafocs segons Rodoreda i Dagoll Dagom

2009-03-23T14:50:00.007+01:00

Ahir es va realitzar l'última de les dues representacions que Dagoll Dagom ha portat a Manresa del teatre musical Aloma. Després d'uns quants anys, la novel·la la tenia poc fresca, però l'univers de Mercè Rodoreda és seductor, i ràpidament t'endinsa en les seves entranyes.

El personatge principal, Aloma, és el prototip de dona de Rododera, dèbil en aparença però amb força d'esperit i somiadora; i d'un cor que s'anirà llimant a mesura que s'anirà trobant amb la vida cara a cara. Els homes importants en la seva vida, com gairebé sempre en l'autora de Mirall Trencat, representen la debilitat, la necessitat de domini i la submissió. I alhora, representen el no tocar de peus a terra, l'esperit covard. La visió dels escriptors de l'època, l'època del jazz de l'alcohol i de la Generació Perduda també és desmitificada per Rododera, capaç d'enlairar la senzillesa com a atribut.

El decorat, escenifica a la perfecció l'entorn d'Aloma. Cada un dels personatges de la família representa un nivell diferent per a ella. Tant el seu germà com el seu nebot, amb qui Aloma mantè els vincles més importants, es troben a l'esglaó més alt de la casa, representant el nivell de puresa més gran. El seu estimat Robert és troba un esglaó per sota, i serà la persona que farà tocar de peus a terra a Aloma, ella que era tan somiadora i que encara tenia esperança en la vida. La seva cunyada es troba un pèl per sota, representant una dona cansada de viure, desencantada de l'amor i un destí que Aloma està predestinada a viure. Tantmateix, quan podria fer-li costat, Anna prefereix jugar el paper fàcil i girar-se en contra d'Aloma, demostrant una manca de lluita que deixa perplexa a la jove. I a baix de tot, la mesquinitat i el fracàs del seu germà, l'engany, el costat dels homes que Aloma anirà descobrint. I la nostra protagonista viu a l'últim graó d'aquest estament.

Els símbols, com sempre en Rodoreda, són d'una importància cabdal. La casa, que representa l'honradesa, el treball i la constància, que simbolitza la llar, una família unida, s'anirà desmantellant a poc a poc, començant per la mort del seu nebot Dani, l'única espurna de frescor de la família, i que acabarà personificant-ne el seu l'ocàs. L'anell, també resulta un símbol de compromís i al mateix temps, com a joia, representa la cobdícia de Coral i la pèrdua de credibilitat d'en Joan i la seva feblesa i submissió. Les roses. El color de la roba. El vent, capaç de transformar amb el seu xiulet la quietud en torbament i de trasbalsar l'esperit d'Aloma. I per últim la serp, present continuament d'una forma metafòrica, i que ens ensenya com el pecat és present en tots els homes, i capaç de personificar-se d'una forma forma física en la figura de Coral.

No sempre l'espectacle conserva el ritme narratiu i la línia argumental es torna feixuga en certs punts, en especial de la primera part, però l'obra, per a mi, arriba a l'espectador gràcies a algunes escenes realment colpidores. La mort d'en Dani, resulta un dels punts forts. El seu "descens" cap al cel, representa un punt d'inflexió devastador en el devenir d'Aloma. El duo previ al final, cantat per l'Aloma jove i la gran (en una grandíssima interpretació de Carme Sansa) resulta d'una gran bellesa, i possiblement sigui el punt on s'assoleix el clímax o el punt de màxima tensió de l'obra; d'altra banda molt ben preparat en la precipitació d'esdeveniments final, quan Aloma se sent devorada pel món i s'adona que la gent només actua per interessos i enganys i en què el vent sembla que s'endugui les restes d'innocència que encara arrossegava de la seva infantesa.

The Reader: el pes moral de la Història

2009-03-19T12:29:00.007+01:00

Recordo una entrevista al director francès Jean-Pierre Jeunet en relació a la seva fallida pel·lícula Largo domingo de noviazgo, en la que destacava la descompensació que existeix en el cinema entre films sobre la Segona Guerra Mundial i la Primera. La Primera, tot i provocar la mort de més de 20 milions de persones, ha estat oblidada en el cinema. A mi aquesta descompensació em mereix tres explicacions, tot i que n'hi poden haver més.

1. Com és evident, la Segona Guerra Mundial ha estat la més recent, i la definitiva al vell continent, la que establert el mapa polític a l'Europa Oest els últims 70 anys.

2. L'extermini jueu, per l'impacte que va provocar a l'Alemanya post nazisme i al món en general.

3. En els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, el cinema va esquivar el conflicte. A Alemanya sorgí l'expressionisme, en que la gestació del nazisme, fou tractat per alguns directors com Fritz Lang o Robert Wiene d'una forma metafòrica, però sempre evitant parlar d'una guerra que encara generava vergonya.

El Lector (The Reader, Stephen Daldry 2008), parla sobre el genocidi jueu, però en realitat ho fa des de la prespectiva de la generació posterior. I per a mi, aquí és on radica la importància i l'interès d'aquest, per altra banda, excel·lent film. El gran dilema que se'ns planteja, és el de la capacitat de la generació posterior al genocidi, d'entendre, jutjar i condemnar aquest llast que la història va brindar al poble alemany. D'una generació que odiava els pares i tiets. Capaç de jutjar els professors per no haver actuat contra el genocidi si en coneixien les conseqüències. El Lector, intenta aproximar-se no només a les conseqüències de la Segona Guerra Mundial, sinó també a les ferides intrínsiques i latents que va deixar la Primera analitzant la complexa psicologia d'una persona víctima del període entreguerres.

Sobre aquesta important reflexió, El Lector gira al voltant d'un noi de quinze anys que manté una aventura amb una dona madura (Hanna), i que anys més tard reconeixerà com a acusada en un judici contra les SS. La novel·la homònima de Bernhard Schlink, parla dels dubtes del jove Michael, de la moral de jutjar la seva antiga amant com una criminal, de jutjar-la per haver-li amagat el seu passat o simplement perdonar-la perquè les circumstàncies i la història, havien convertit Hanna en un monstre als ulls de la societat quan en realitat intentava sobreviure dignament. Però no és tant fàcil perdonar. També del dubte existencial sobre revelar un secret que guarda Hanna i que la pot salvar d'una condemna llarga o callar i deixar que ella conservi el seu secret.

Michael, representa, juntament amb els seus companys d'universitat, el pensament de la societat filla del Nazisme. Michael intenta entendre a diferència de molts altres. En meitat del judici, Hanna pregunta al jutge ¿I tu què hauries fet?. En aquest moment, és com si a tots els qui intenten jutjar-la, ella es defensi amb una pregunta, que com a mínim resulta incòmoda, a pesar que no justifiqui res. I aquesta és una pregunta que Michael es fa interiorment: és tant fàcil actuar moralment enmig d'unes circumstàncies tant terribles? És cert que qui mata sap que produeix sofriment, però és tant fàcil escapar-se d'aquesta obligació terrible? Michael viurà la resta de la seva vida amb aquest dilema. En un moment del judici, Michael visita un camp de concentració. En arribar, un pla detall ens mostra la seva mà agafada al filferro del camp. Aquest contrast entre la jove mà de Michael, i el passat dels camps, és per a mi d'un simbolisme esgarrifant, amb un pla mínim, s'ens mostra el xoc entre passat i present.

Per altra banda Hanna representa la generació anterior. Una generació nascuda de la pobresa i la misèria d'una Guerra que va enfonsar Alemanya després del tractat de Versalles, i que de la ignorància, va permetre l'ascens d'un monstre al poder. Hanna (impressionant Kate Winslet) viu desencantada, gairebé per inèrcia. Les seves rialles són escuetes i poc espontànies. Porta a la cara la marca de l'horror, de la indiferència envers l'horror. En la novel·la, aquesta psicologia contradictòria és descrita minuciosament. El film en té prou amb una seqüència per a mostrar-nos la veritable Hanna. La frase "No m'importes prou per a decepcionar-me" es clava al rostre de Michael, fent-li sentir la seva petitesa. Aquesta generació "culpable", també es mostrada pel professor de Michael (com sempre brillant Bruno Ganz) un home sentit i que intenta explicar als seus alumnes el valor de la llei, fins i tot quan aquesta perd tot significat.

El Lector fuig de tota èpica o voluntat d'emocionar fàcilment. Els fets es van precipitaant lentament cap a un final indefectiblement tràgic, sense que l'espectador se senti impressionat per trucs efectistes. Els fets més colpidors són explicats d'una forma minimalista i subtil. El film fuig també del recurs de la veu en off, en la que trobo una valent aposta per explicar amb imatges allò que els personatges senten, i n'hi ha prou amb petits detalls, per adonar-nos de la tragèdia interior que viuen els protagonistes.

El Lector em deixa el regust del cinema d'alta volada, d'aquell que viu de grans guions, del simbolisme, del que veu de la literatura, d'aquell que creu en la màgia i en la força de la càmera. El Lector hauria estat una justa vencedora en els passats Oscars (amb el permís d'en Fincher), al meu punt de vista infinitament superior a la sobrevalorada Slumdog Millionaire.

INLAND EMPIRE: Una porta oberta a l'experimentació

2009-03-11T10:51:00.004+01:00

Feia temps que contemplava amb respecte INLAND EMPIRE, l'última obra de David Lynch. No m'atrevia a veure-la. Tres hores del Lynch més abstracte fan molt de respecte, i més si un admira el director de Montana i encara té estampades a la retina algunes escenes d'El hombre elefante, Terciopelo Azul, Mulholland Drive o Corazón Salvaje. De totes maneres, finalment em vaig decidir a veure-la intentant allunyar-me del màxim nombre de prejudicis.

INLAND EMPIRE és realment l'obra més superlativa i ambiciosa de Lynch fins al moment. La primera hora de metratge és una història més o menys coherent sobre una actriu que aconsegueix un paper (Laura Dern) en el que serà un rodatge maleït. Més endavant, els actors principals del film van entrant en la personalitat dels papers que interpreten a mesura que el film es va tornant abstracte i surrealista. Un compendi d'imatges i escenes inquietants i perturbadores, al més estil Lynch però aquest cop portades a l'extrem, ens va conduint juntament amb Laura Dern cap a l'interior d'alguna cosa que ens és superior. Lynch ens va conduint i ens va deixant estupefactes amb escenes d'allò més aterradores. Ell mateix ha assegurat que mentre anava rodant les escenes no seguia un guió preestablert, i no sabia si allò que estava rodant desembocaria en un bon port.

Fer una interpretació d'aquest film, seria un error molt gran. És una obra per veure, per disfrutar-la visualment i per deixar la teva ment en mans d'aquest geni del cinema i de les seves inquietuds. No sé si és una obra mestra, simplement és l'obra magna d'aquest director, i una porta oberta a l'experimentació com a finalitat visual. No us deixeu véncer pels prejudicis!

No n'hi ha prou amb la felicitat, exigim Eufòria

2009-03-04T12:33:00.002+01:00

És un bon moment per a la música en català? Potser a molta gent li pot semblar que no. A falta de tenir un èxit comercial de gran escala, però, noms com La troba Kung Fu, Antònia Font, Mishima, Manel, Sanjosex, Roger Mas, Le Petit Ramon, Miquel Abras o Mazoni desprenen una qualitat indiscutible en l'actualitat. Per no sumar-hi projectes en castellà de músics d'aquí, propostes com Standstill, Madee, Love of lesbian, The New Raemon són d'un nivell extraordinari. Precisament divendres passat, Mazoni presentava el seu nou disc a Manresa en concert.

Eufòria 5, Esperança 0, així s'encapçala el nou treball discogràfic de Jaume Pla, l'ànima del grup. Realment, arriscat, contundent i amb composicions que van des del rock més clàssic fins al hard-core o el post-punk més actual. Com pot ser que recordi ell tot sol amb la seva música, a Jim Morrisson, a John Waters, Lou Reed, Robert Smith, George Harrisson, Jeff Tweedy o els Franz Ferdinand en funció de cada tema amb unes lletres tant genuïnament catalanes?? No seria just, però, afirmar que Mazoni no té una sonoritat pròpia i identària. La seva veu característica, i l'augment de la banda amb una bateria electrònica donen molta personalitat a les cançons. De fet, si la guitarra elèctrica és imprescindible des de fa molts anys en una banda de rock, perquè encara no s'ha tret suc de la percussió electrònica? Mazoni, aconsegueix un so compacte, tant en directe, on les cançons adquireixen una profunditat afegida com a l'estudi.

Fa un any i mig, Mazoni es presentava al Sielu amb el disc Si els dits fossin xilòfons un disc brillant amb tinta renovada i experimental fins a un cert punt. A la sala no crec que hi haguéssin més d'unes vint-i-cinc persones. Divendres passat, l'ambient havia canviat radicalment, un centenar de persones van saltar i ballar al ritme que Jaume Pla imprimia sota la carcassa d'un guitarrista tímid i de poques paraules. Com va dir entre cançó i cançó, "això de parlar no és lo meu". Ja ens n'havíem adonat, Jaume, lo teu és tocar!

Les lletres, responen a estats d'ànim, amb una visió més aviat pessimista i fins i tot apocalíptica de la societat, però amb un missatge clar: malgrat tot, s`ha de saltar, ballar i estar de bon humor. La societat ja no es conforma amb Felicitat, cada cop exigeix més i busca l'eufòria contínua, sense aplicar-se en les petites coses. Coses petites que sobresurten en Tres moments una cançó amb ambients psicodèlics i amb reminisciències a The Doors. Cançons com Caputxeta, Eufòria, Apocalipsi Now o Ei, que surt el sol estic segur que sonaran per la ràdio i fins i tot alguna arribi a convertir-se en hit com ja va passar amb No tinc temps per pensar. No té inconvenients en parlar de la hipocresia de la gent a Apocalipsi Now, són genials els versos:
"Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca". Tampoc té cap inconvenient en dibuixar musicalment el que és estar de Mala Llet, a la cançó que du aquest títol, música programàtica del segle XXI.

En fi, un disc que no us podeu perdre, us deixo amb el videoclip d'Eufòria per a que el pugueu ballar, sigui interiorment o físicament.

Per acabar, s'ha de dir que el nou disc de Love of lesbian ja està arribant al punt de cocció adient. Qui el vulgui anar tastant, hi ha tres temes penjats al seu MySpace. Sembla que seran més Cuentos Chinos, la cosa va del mateix (que ja és molt), potser amb una mica més de simfonisme, i espero que també inclogui alguna proposta arriscada, ben mirat, escoltant Ungravity, es pot esperar quelcom ambiciós dels de Sant Vicenç dels Horts.

Ja em perdonaran els fumadors...

2009-03-02T16:00:00.004+01:00

Avui tinc ganes de posar-me crític, coneixent els efectes d'aquest estat d'ànim. Sovint relaciono aquells que fan una crítica barata amb el descontentament general perquè sí, en una societat gens hedonista, que sembla que a vegades per a sentir-se bé ha de buscar el defecte aliè. I no nego que, com tants altres mortals, a vegades senti aquesta necessitat.

Però a banda d'això, cada cop em sembla que el respecte per al pròxim s'està perdent És molt fàcil també parlar de la gent que ha mort, venerar o reclamar com a mèrit haver-se posat als peus del difunt estant aquest en vida. No obstant, podem dir obertament que Pepe Rubianes era un ésser estimat en vida per molta gent. Sempre hi ha degenerats, és clar, i sobretot quan es tracta d'enfonsar algú a qui li agrada parlar clar i alt. Però Pepe era, sobretot, una persona molt respectuosa, i tot i que es posava amb molts estaments i personatges de la societat, sempre ho feia amb respecte per la persona aliena.

Però el respecte em sembla propi de cada cop menys gent. Avui, mentre prenia el te al bar, m'he quedat del tot sorprés. Un parell de dones d'uns 50 llargs, han entrat amb un cotxet amb una nena petita. Al meu costat, un home jove els ha fet lloc en una taula gran de la zona per a no fumadors, però sorprenentment, les dues dones s'han entaulat a la zona de fum. Cal afegir que l'extractor estava apagat. Sense cap consideració, la pobra nena, d'uns dos anys a tot estirar, anava respirant el fum del tabac, el senyor de la taula del costat, aguantava el "piti" just al costat de l'infant, o sigui que la pobra xiqueta anava "pipant" d'aquí i d'allà. Ho he trobat vergonyós. Les dues dones s'han passat tota l'estona fumant a la cara de la criatura.

No em considero un anti-tabac, però si que em considero molt susceptible a la seva olor. Em molesta molt. I en una societat tant poc respectuosa, em sembla que l'única democràcia que existeix, és la prohibició en bars i restaurants. Per tant, em sembla que, després del pastitx que ha estat l'anomenada llei anti-tabac (que l'única cosa que ha obtingut als bars és que els fumadors se sentin amparats per la llei), cal una llei d'enduriment, que no deixi fumar ni a bars ni restaurants. A més, no sé si els fumadors són molts cops conscients que cada any estan matant milers de fumadors passius només a Espanya. L'altre dia llegia que entre el 5 i el 10 % de casos de càncer de pulmó a causa del tabac, es donen en fumadors que ho han estat passivament. Estem parlant de moltes víctimes.

Frau fiscal
Ja fa sis anys gairebé que estic estudiant, i mai m'he pogut beneficiar de les beques de l'estat. No em queixo, no he passat gana i els meus pares han pogut ajudar-me en el que calgués per a tirar-la endavant. No som una família rica ni pobra, el meu pare ja fa anys que treballa en tres o quatre feines per a poder donar estudis als tres fills, i em sembla un comportament lloable, més tenint en compte que tots tres hem hagut de marxar del poble. No obstant, he tingut algun company que cada any ha estat rebent ajudes de l'ordre de 4000€ en ajuts de l'estat. No són de famílies pobres ni estudiants excelents. És més, trobo indignant, que algun company/a que a casa seva tenen una casa enorme i dos Mercedes particulars rebin aquest ajut!! És molt bonic dir que s'enganya hisenda, i normalment la societat riu les gràcies a aquells que ho fan, però us heu parat a pensar que en realitat els estafats som tota la resta?

El curiós cas de viure

2009-02-17T21:19:00.003+01:00

S'ha parlat i molt d'El curioso caso de Benjamin Button durant els últims dies. He intentat no llegir-ne res, però malgrat tot, em sembla que a hores d'ara la història que explica, basada en un relat curt de Scott Fitgerald, és coneguda per molts: Benjamin neix amb característiques i malalties pròpies d'un ancià. En anar passant el temps, s'adona que ell és especial, mentre la gent que l'envolta va envellint, ell cada cop és més jove. El film ens explica la seva història des del seu neixement fins la seva mort, quan té el físic d'un nadó.

Sobre aquesta metàfora del pas del temps i de les diferents etapes de la nostra vida, David Fincher dirigeix un relat elaborat i molt detallista. No cau en el moralisme, no es tracta de donar una lliçó sobre la vida, sinó de descobrir-nos el veritable significat de viure. Cal destacar-ne la fotografia, excel·lent tant en interiors com en exteriors o un muntatge que es va adaptant a cada etapa de la vida de Benjamin.
Hi ha elements que envolten la vida de Benjamin molt metafòrics i fins i tot, en alguns moments sembla que reini una fina ironia. És una gran paradoxa, que en un principi el pare del nen abandoni el seu fill en una residència d'ancians, però en el cas d'un nen tant especial, resulta probablement el lloc més adequat per a passar la seva infància. Allí aprendrà sobre la mort, que en un principi creu propera. Allí aprendrà a perdre i a trobar a faltar la gent que estima, a descobrir el veritable significat de la mort. Mentre la canalla acostuma a viure protegida d'aquest sentiment dolorós, el "jove" Button passa la seva infància envoltat de persones a l'ocàs del seu curs natural. Allí també descobreix l'amor. Un amor impossible que es comença a despertar per la neta d'una companya de residència, la Daisy.
És una gran metàfora la mort de la seva mare en donar-li a llum. Perquè Benjamin neix de la mort. I també ho és que neixi a la fi de la Guerra Mundial. El curioso caso de Benjamin Button és una gran reflexió sobre el pas del temps i la forma que les persones tenen d'acceptar l'envelliment, aquest camí cap a un final del que ningú pot escapar. Tot element té un final, encara que pugui ser diferent a la resta, i sempre que comença una nova vida, n'hi ha una altra que arriba a la seva fi.Quan Benjamin comença a treballar de mariner, no ho fa per casualitat. De fet el mar és un dels protagonistes del relat. És l'element de la natura que més juga amb el destí i que més marits ha robat a les seves esposes i pares als seus fills. De fet, des de petit, Benjamin ha de conviure desconeixent el que el destí li depara, constantment la seva mare li repeteix la frase "nunca sabes lo que te sucederá". I d'aquí també el motiu de situar els últims dies de Daisy, en un hospital de New Orleans en les hores prèvies a l'arribada del Katrina. Paralel·lament, Daisy, amb qui es continua escrivint un cop Benjamin s'embarca a alta mar, ingressa en una acadèmia de Ballet. Tampoc és casual que Daisy sigui ballarina. Precisament és una professió on també el temps hi juga un paper molt important. Les ballarines saben que la seva vida depén del destí i el seu enemic és envellir. Daisy no serà una excepció i s'adonarà bruscament que el destí jugarà un paper fonamental en la seva vida.

Les dues vides van seguint camins paral·lels, mentre Daisy segueix el curs "normal", Benjamin ha oblidat el seu aspecte envellit, i ara el seu cos és ple de vitalitat. I és aleshores quan Benjamin i Daisy poden fer una realitat el seu amor. Benjamin té uns 50 anys i comença a adonar-se de la dificultat que suposa conviure amb la gent que l'envolta i l'estima quan aquests van sofrint l'omnipotència de la vellesa.

El curioso caso de Benjamin Button, em va fascinar. És com un collage d'històries diferents que encaixen a la perfecció dins el curs d'una vida. I de fet una vida no deixa ser un conjunt d'etapes que quan mirem endarrera veiem que es van complementant entre elles. En la melancòlica relació que Benjamin Button viu amb Elizabeth Abbott (Tilda Swinton) en un hotel rus durant la segona guerra mundial, destaquen els decorats i la posada en escena. Les nits que passen adúlterament a l'hotel, l'aire fred bufant a través d'una finestra mig oberta, o el soroll d'un radiador són descrits amb minuciositat i gran melancolia mentre Benjamin va descobrint el seu amor. L'escena del "sopar" romàntic amb caviar i Vodka de menú resulta una escena brillant, la clandestinitat de l'entorn es mescla amb la tendresa de l'encontre. La història de l'home que explica que li ha caigut set cops un llam al damunt, es va repetint en diferents moments, i els flaxbacs estan filmats imitant el cinema mut, fet que emfatitza la comicitat de les caigudes del llamp. Aquestes, li recorden a Benjamin el què la seva mare li havia dit de petit, "has de donar gràcies per estar viu encara". Es mereix una menció especial la nit de la retrobada entre Daisy i Benjamin en acabar la Segona Guerra Mundial. L'escena en que Daisy meravella ballant al mig d'una glorieta un tímid Benjamin, amb el vapor escampant-se de fons i filmada a contrallum hauria de passar als anals de la història del cinema.Pot semblar que El curioso caso de Benjamin Button no tingui la personalitat del director de Zodiac (Id. David Fincher 2006) ni contingui l'escència de l'aura asfixiant de films com Seven o El Club de la Lucha. Potser Fincher, conscient de l'excepcionalitat de la història i del genial guió que té entre mans, decideix posar el talent al servei del film. En contra del que es pugui pensar, resulta un film més personal del que sembla. És capaç de ser suggestiu, de crear una atmosfera pessimista i alhora positiva quan és necessari. Em va recordar en moments films d'essència fantàstica com Big Fish (Id. Tim Burton, 2003) o Cronos (Id. Guillermo del Toro, 1992) però Fincher va més enllà i planteja la seva història no com un film fantàstic sinó com una recreació de la vida, amb un hiperrealisme (a pesar de la incredulitat de l'argument) que en alguns moments emociona.
La pel·lícula està filmada amb elegància, com és habitual en Fincher. Els decorats són impecables, les escenes al mar o al costat del llac, un prodigi de bellesa. Tot i això, Fincher utilitza elements per a descriure les diferents etapes en la vida de l'especial protagonista. Des de la seva vida feliç al costat de Daisy, on la música dels Beatles dóna un toc més juvenil i el montatge es torna més dinàmic i desenfadat fins a l'èpica continguda en les escenes la guerra mundial passant per la picada d'ull a la francesa Amélie (Le fabuleux destin d'Amélie Poulain, Jean-Pierre Jeunet, 2001), no en va un altre film sobre el poder de la vida i el destí.

En cap moment, el ritme es fa lent, la pulsació del film és constant al llarg del metratge i fins i tot, em va donar la sensació que la part final, amb Benjamin amb aparença de nen, perdut, desorientat després d'una vida excepcional, podria haver donat més de si. Les poques imatges que apareixen d'aquesta etapa, desprenen una bellesa fora del comú. Imagtes com en Benjamin assegut a la teulada aïllat de la resta, de Daisy sent una anciana gronxant el nadó o passejant junts amb l'anciana fent-li un petó al Benjamin nen són d'una plasticitat i un simbolisme difícils de trobar en el cinema.

Doubt / La nuit américaine

2009-02-13T15:19:00.005+01:00

Més que una pel·lícula, una reflexió

A l'inici de La Duda (Doubt, John Patrick Shanley, 2008) el pare Flynn (Seymour Hoffman) fa un sermó utilitzant com a metàfora la història d'un navegant que seguint les estrelles posa rumb a la seva terra. Els dies passen i el cel està tapat, de forma que el navegant no pot tornar a veure el cel estrellat. Ell està segur que havia posat el rumb correcte, però cada cop l'assetgen més els dubtes fins que ja no està gens segur dels seus actes. Més endavant, en un altre sermó, il·lustra les conseqüències d'escampar una mentida. En partir un matalàs amb una destral, les plumes s'escampen ràpidament, i si després volem tornar-les a recollir totes ens serà impossible, ja que el vent se n'haurà endut moltes.

La Duda m'interessa més pel que proposa que no pel que és. Explica la història d'un possible cas d'abusos a un menor per part d'un reverend en una escola cristiana al Bronx dels anys 60. El guió gira entorn als dubtes creats d'aquest possible abús, sense tenir cap prova de la seva existència però existint-ne indicis. Per un costat contraposant l'Església més progressista en el cas del pare Flynn i per altra banda el sector més conservador per part de Sor Aloysius (Streep). Per altra banda, Sor James (Amy Adams) podria representar l'espectador, o la societat si se'n té una visió més ampla. Sor James és una monja jove que confia en la bondat del pare Flynn, però que per altra banda, la rígida educació que li ha donat Sor Aloysius fa que es plantegi si realment aquesta tingui raó.

Sobre aquest plantejament inicial, una sèrie de detalls ens fan dubtar de les bones accions del pare Flynn: el seu passat gris, la seva addicció als dolços, les seves ungles amenaçants o els seus excessos en el menjar són elements que apareixen per a que el capellà no sembli una figura tant perfecta com aparentava. Per altra banda, Sor Aloysius, es va mostrant com algú preocupat per l'educació dels nens, compromesa amb la seva feina i amant de la veritat.

El film trobo que es queda una mica estancat en aquest plantejament inicial. Mentre les expectatives es van creant, el climax del film no avança. Potser en algun moment la càmera capta les imatges des d'ànguls més vertiginosos, amb contrapicats forçats per a accentuar els dubtes vers l'espectador, però la cosa no passa d'aquí. El film es queda en aquesta correcció acadèmica, que fa que l'últim terç del metratge no aporti res de nou sota el sol. Les interpretacions són correctes, però realment no vaig quedar convençut de cap dels dos actors principals, tots dos molt continguts. Em va semblar més complexe i elaborat el paper dubitatiu d'Amy Adams, que emergeix entre dues figures consolidades i crec que acaba sent la més destacada dels tres.

Acostumen a predominar els espais tancats, per a fer la història més hermètica i fern-nos sentir dins el col·legi. Els únics espais oberts, sempre estan protagonitzats pel vent, ja sigui escampant les plumes del matalàs, o les fulles envoltant Meryl Streep. Durant el metratge, també es reincideix en un pla picat, en què es veuen els nens entrant a classe a través d'un espai minúscul a través del celobert de les escales. Aquest punt de vista em va fer recordar a una escena famosa de M, El vampiro de Dusseldorf (Fritz Lang), i subratlla la figura dels alumnes, els éssers més indefensos i més fàcils de manipular.

La Duda ens planteja una certesa sobre la que és important reflexionar. Dia rere dia, rebem moltíssima informació de fonts potser no sempre fiables, assegurant fets que nosaltres ens creurem en funció de la confiança que depositem en la font. Sovint, aquestes fonts es van tancant en funció de l'entorn en què ens movem (el canal de tv que veiem normalment, la premsa que llegim, les pàgines web, films, el cercle d'amistats...) i fa que no ens plantegem la certesa de motles coses. De fet, el 90 % de notícies que ens donen al cap del dia, no les podem demostrar de cap manera, però ens les creiem convençuts, molts cops sense tant sols preguntar-nos si són veritat. Ens en donen imatges, testimonis, aparents certeses manipulables en funció de què ens volen fer entendre. Molts cops és fàcil confiar en aquell que té una bona imatge, que sap parlar, que diu les coses convençudament, i menys en aquell que té dubtes. I penso que això és una concepció errònia. Molts cops, aquell que té dubtes és qui més s'ha informat, qui més coneixement de causa té, qui més ha pensat i això li ha generat dubtes i per això no s'atreveix a dir res en veu alta. Una bona aparença física, lligada a unes paraules eloqüents poden ser més creïbles que la mateixa veritat.

Cinema cinèfil
Molts cops es tracta la figura d'un director de cinema, com si es tractés d'un artista, però no crec que mai s'hagi explicat tant explícitament com és el seu treball en un rodatge com Fraçois Truffaut a La noche americana. El seu és també un treball d'artesà, de gestor econòmic, de mitjans i de recursos humans. Ha de ser un líder en la seva feina i al mateix temps ha d'estar convençut del resultat que vol aconseguir.

Truffaut demostra ser un enamorat del setè art, i ens ensenya la dedicació i l'entrega d'un bon creador cap al seu treball. La noche americana és un treball minuciós sobre la fascinació d'un cineasta per la seva obra. És realment interessant per a qualsevol que tingui un cert interés o senti curiositat per a conéixer un rodatge per dins.

Com en totes les seves pel·lícules, les imatges de La Noche americana desprenen romanticisme en cada fotograma. Però Truffaut també es preocupa per presentar uns personatges reals, pròxims a la realitat. Des de l'estrella de cinema implicada en el projecte com el qui més, l'actor jove ple de pors interiors i inseguretat, l'actriu gran massa preocupada per qui havia estat... No és estrany que Truffaut es mostri com el director del film fictici, com si es filmés en un autorretrat. En un moment del film, el director rep un grapat de llibres de grans directors, de Hawks, Buñuel, Dreyer, Lubitch...mostrant-nos la seva admiració per aquests grans de la seva professió. Així mateix també ens mostra els seus somnis, i la seva admiració cap allò que està fora del seu abast, el gran Citzen Kane.

Dies de neu a Londres

2009-02-10T12:33:00.005+01:00

No podia elegir uns dies millors per a passar a Londres, potser mai més tindré l'oportunitat de veure'l tant enfarinat!!

Llistes

2009-01-30T11:28:00.006+01:00

Després de dies estressants en què he deixat aquest bloc un xic oblidat, per tornar proposo un llistat. Sí, un llistat de les pelis que m'han agradat més d'aquest 2008. Sembla que això de fer llistes té morbo i està de moda. Proposo una llista, tot i que sense afirmar que les pelis que poso siguin les millors, sinó que són les que més m'han agradat de les que he vist. Cada u té dret a opinar i a dir quines afegiria o treuria. És cert, que el 2008 no ha estat un any replé d'obres mestres, però a mesura que he anat fent la llista, m'he adonat que tampoc hi han faltat grans estrenes. Començo:

El Intercambio. Per a mi, una de les dues obres mestres d'aquest any. Sembla que no ha estat rebuda amb l'entussiasme d'alguns dels últims títols de Clint, però per a mi, és el millor que he vist aquest any. La planificació és impecable, la banda sonora genial, i l'escena de la confessió del nen amb el policia amb el cigarret a les mans és una escena per a la posteritat. Segurament, més endavant (potser amb Eastwood mort) serà reivindicada com un clàssic de la primera dècada del segle XXI.

Pozos de Ambición. L'altra obra mestra. En primer lloc per la sorpresa de veure P. T. Andersson, un dels grans dels 90, dirigint un tipus de cinema que no ens tenia acostumats. Però ja se sap que els grans ho tenen això. Resulta un estudi interessant de la crueltat humana, de les pors de l'individu, de la solitud i la fredor en l'aïllament d'un home en la seva búsqueda del poder a qualsevol preu. En Day-Lewis resulta sorprenent, esfereidor (alguns diuen que sobreactua, jo francament no ho veig així) i sobretot dotant de molt relleu la personalitat del buscador d'or negre.

El caballero oscuro. Tot i no tractar-se d'una obra mestra, és molt notable l'orientació que es dona al nou Batman, amb Nolan cada cop més allunyat del personatge que Burton va adaptar del còmic. Amb un gran sentit de l'acció, i amb uns personatges cada cop amb menys esterotips.

Antes que el diablo sepa que has muerto. Una altra de les grans pelis del 2008, francament un gran guió rodada amb uns plans elegants i amb unes interpretacions meravelloses d'en Seymour Hoffman i d'Albert Finney. Frases com "qué tengo que hacer para que tu mierda no me salpique" dita de germà a germà, resulten el summum del despreci a que pot arribar una persona. S'endinsa en la foscor més humana i l'odi latent dels individus.

No es país para viejos. Una gran peli dels Coen, amb grans interpretacions. Com sempre, amb els germans Coen, la fusió i simbiosi que s'estableix entre els paissatges i els personatges resulta molt interessant. El personatge de Bardem, per la seva simplicitat, resulta un dels punts forts de la pel·lícula. No obstant, a vegades sembla que els Coen es vulguin oblidar de la realitat i la història adquireix certa fredor.

Sweeney Todd. Tot i els defectes del cinema de Burton, sempre cal esperar-ne alguna cosa positiva d'ell. La seva originalitat compensa la resta. A nivell de posada en escena, Sweeney Todd és genial. Tot i això, ja fa temps que Burton no ens deleita amb una de les seves obres mestres al nivell d'Ed Wood o Edward Scisorhands.

Appaloosa. Un dels millors westerns dels últims anys. Un western atípic i una grata sorpresa per part d'Ed Harris. Evidentment no és un film perfecte, però les seves poques pretensions i el seu coratge en encarar la història des dels valors clàssics del western per anar-lo transformant amb una història de personatges en busca del seu lloc a l'espai és digne de valorar.

My blueberry nights. Tot i suposar-me una petita decepció per part de Kar Wai, em sembla una pel·lícula molt estimable i plena de moments màgics, a pesar del seu estancament i la seva irregularitat. Com que crec que és la primera davallada del cineasta de Hong Kong, li continuo donant el meu vot de confiança!

Palestina, Israel.

2009-01-19T16:03:00.010+01:00

Parlar d'una guerra es difícil. Les guerres són dolentes per autonomàsia. Que jo sàpiga mai cap guerra ha millorat cap conflicte ni ha solucionat cap problema. Com a molt, ha creat infinits problemes impossibles de reparar per a moltes famílies i comunitats. Em penso que quan es vol parlar d'una guerra, mai s'hauria de fugir d'aquesta premisa.

Passat aquest punt, puc dir que els meus coneixements sobre el conflicte actual a Gaza, són pràcticament nuls. El meu coneixement sobre la història d'aquest conflicte es limita a lectures de diaris i informació televisiva. No tinc prou coneixement de la causa com per parlar. Però si que tinc algunes coses clares, entre elles que no em puc posicionar. No entenc la gent que vivint a milers de km del conflicte, sense coneixement de causa i simplement per a creure's amb capacitat de jutjar, ha sortit al carrer per a defensar el poble de Palestina. Entre ells, molts polítics catalans. No els entenc. Tampoc entenc els que ho han fet per manifestar-se a favor d'Israel i el dret a defensar-se.

No puc entendre a gent que surt a defensar un país governat per un partit extremista i pro-terrorisme, que fa tres anys que llença coets a diari contra el poble Israelí. Suposo que els queda molt bé a molts partits d'esquerra, governants patètics del nostre país, sortir amb el palestino al coll i a defensar el país àrab. És molt trist, realment no saben que a qui defensen és a un partit terrorista? Francament, si que Israel ha mort molts nens i civils, però és més que una sospita el fet de que Hamàs utilitzava com a magatzems d'armes llocs propers a hospitals i colegis. Què aconseguia? Doncs per una part utilitzar els civils d'escuts humans, i d'altra banda ensenyar a la societat internacional com Israel apuntava a posicions plenes de civils. I no crec que a Hamas li hagi sabut gaire greu sacrificar uns quants centenars de civils, de fet, avui ja estaven celebrant la seva victòria a la guerra!!

Entre els films que recordo d'aquest conflicte, aquestes dues propostes em semblen prou dignes per a fer un petit esbós del problema, sense ser dos pel·lícules rodones. Però em sembla molt més apropiat un altre film, una obra mestra amb un rerefons molt més profund que el senzill argument que presenta: The Straight Story, del gran David Lynch, capaç d'explicar com empassar-se l'orgull i fer front als conflictes abans no sigui massa tard. Tota una lliçó de cinema i de la vida. Una joia! Pensant en el conflicte i en aquesta pel·lícula, em vaig recordar del meu avi (padrí, com en diem al Pallars), i de la seva saviesa. Recordo les seves paraules sobre la guerra civil espanyola: "Vaig estar lluitant als dos bàndols, primer als rojos i després als nacionals, en tots dos per culpa de les circumstàncies, mai per conviccions, i puc assegurar que mai vaig estar lluitant al bàndol bo".

La Huella

2009-01-14T15:22:00.002+01:00

Ja que l'altre dia parlava d'elements, què millor que parlar d'un film com La Huella. Aquest clàssic d'en Joseph Leo Mankiewicz, està protagonitzat per Michael Caine i Laurence Olivier. Únicament per ells dos. Dues hores i quart de pel·lícula amb només dos actors aïllats en un palau a les afores de Londres! És clar que...deu n'hi do quins dos actorassos! I amb un bon tros de guió per endavant, la pel·lícula es converteix en un festí per a l'espectador.

En començar el film, Milo Tindle (Michael Caine), arriba amb el seu cotxe descapotable a una mansió on ha estat citat per Andrew Wyke (Laurence Olivier) un escriptor de noveles policíaques. Només arribar a la casa, Mankiewicz, ens fa un retrat d'allò més acurat de la història que veurem i del caràcter dels dos protagonistes, sense donar detalls, és clar. Milo arriva en un laberint que hi ha al jardí. Sent com Andrew està parlant a l'altre costat però no pot arribar-hi. Veiem com Andrew és un gran amant dels jocs. D'entrada li planteja el primer joc a Milo: trobar-lo a l'altre costat del laberint. Però aquest joc té trampa, el laberint té una porta secreta per arribar al seu interior. Un pla general del laberint, ens mostra clarament com Milo ha quedat totalment en mans del seu anfitrió. Tot i això, veiem que per contra, en Milo és un home directe, poc amant d'aquestes distraccions d'homes rics.

La història es desenvoluparà seguint aquests paràmetres, en Milo es troba en mans d'Andrew. Aquest li va plantejant jocs que haurà de resoldre i trobar la solució, la majoria dels jocs amb trampa i amb l'objectiu de portar l'indefens Milo al seu terreny per a després humiliar-lo. Això fins a la meitat del film, quan es produeix un gir de guió que porta a una solució brillant de la història.

El film és un divertiment. Un joc amb l'espectador. No pretén ser cap reflexió profunda, però tot i això hi ha un missatge molt evident que el director ens mostra repetidament. Mentre Andrew té l'origen en la classe alta anglesa, Milo és fill d'inmigrans italians que s'ha hagut de guanyar el respete fins a aconseguir un negoci decent i poder arribar a viure amb certa comoditat en el sí de la societat londinenca. Mentre Andrew s'ho ha trobat tot fet i s'ha pogut dedicar a viure en el seu món de ficció, Milo, és un treballador i un home capaç d'ascendir del no res. El guió ens planteja un joc constant entre ficció i realitat, entre el joc per divertiment o el joc com a eina per a sobreviure. I en la lluita de la nova classe mitja contra la corsecada i antiga classe alta anglesa. És molt curiós com els jocs que planteja Andrew estan basats en artificis i objectes de valor, mentre que els de Milo estan sustentats sobre objectes de treball. Els objectes amb els que planteja el joc Milo són una mitja, carbó, una sabata, una cançó popular... Les posicions dels personatges també van canviant conforme avança el film. Mentre que en la primera meitat, Andrew sempre apareix en una posició física superior (per exemple unes escales més a munt) sobre Milo, en la segona meitat els papers s'inverteixen. Per exemple, hi ha un objecte inanimat, una figura d'un vell mariner que riu quan es prem un botó en un comandament. A l'inici del film Andrew és qui sempre té el comandament, però al final això canvia.

És d'aquelles pel·lícules en que es prén l'espectador com algú llest i que per empatitzar amb el film haurà de pensar i trobar tots els elements i paranys que se li van plantejant. Molt recomanable per a qui s'ho vulgui passar bé durant dues hores! Per cert, els que l'hagueu vist, amb qui us quedeu, amb en Caine o Olivier?

La importància dels objectes.

2009-01-09T11:16:00.006+01:00

Llegint un dels regals de reis, Un home a les fosques (Paul Auster, Edicions 62), he trobat unes conclusions interessants que realitza una de les protagonistes sobre el cinema. Aquesta explica que el cinema és l'art de filmar els objectes. Només un gran director de cinema és capaç de dotar de personalitat a un objecte. Evidentment, no és cap cosa nova. Si mirem Dreyer, els objectes simbòlics són a tot arreu. Un bon director sap com ha d'ensenyar-nos els objectes i de la manera que poden expressar l'estat d'ànim d'un personatge, anticipar allò que succeïrà o simbolitzar l'estat de la situació. Paul Auster, posa com a exemple El lladre de bicicletes (De Sica), on els llençols que s'han de vendre la parella protagonista són guardats en unes prestatgeries amb tot de departaments plens de llençols. Aquests llençols representen totes les famílies de Roma, i el sofriment que acumulen.

En les tres últimes pelis que he vist, he fet aquest exercici de centrar-me en l'evolució dels objectes. L'altre dia vaig reveure Frenesí del mestre Hitchcock. Alfred és un dels mestres en utilitzar objectes com a elements de suspens i dotar-los de personalitat. Per exemple. El policia encarregat de resoldre el cas, apareix en dues escenes sopant. La seva dona és una mestressa de casa hortera, i molt mala cuinera, tot i l'esforç que hi dedica. En canvi, és capaç de resoldre el cas que l'inspector ha resolt malament. El menjar, sempre hi juga un paper important. Mentre la dona li va donant la resolució del cas, el policia es va menjant uns sucosos peus de porc que es converteixen en un maldecap per a ell. Aquests peus de porc poden simbolitzar moltes coses, de fet els peus són una part del cos extremadament simbòlica, però per a mi, sens dubte respresenten l'enemic, el fastigós assassí a qui realment s'enfronta la policia i que sempre l'han tingut entre les mans. Hitchcock és un mestre a l'hora d'utilitzar els objectes, en moltes de les seves pel·lícules, l'aparició de flors suposen un símbol de perill. A Frenesí també hi ha un símbol d'importància cabdal. És l'agulla que l'assassí porta a la solapa. Representa la seva impotència i la ràbia envers el seu rol de personatge vulgar. Però també és l'objecte que estarà a punt d'incriminar-lo. La jaqueta que du el fals culpable, amb les espatlles tapades amb dos pedaços de cuir també pot donar per a molt!

També em vaig tornar a empassar la que potser és la meva pel·lícula preferida, Modern Times d'en Chaplin. Un altre mestre dels objectes. Per a no extendre'm, em quedo amb la comparació inicial. En la primera seqüència del film, hi apareix un ramat d'ovelles que a continuació és substitueix d'una forma feroç per un grup d'obrers entrant a treballar. Quan normalment es parla de presentació del personatge principal, Chaplin en té prou amb dos segons de metratge!

Per últim, ahir vaig veure Lacombe Lucien, d'en Louis Malle. És una altra pel·lícula d'objectes. Des de les gallines, que representen l'origen rural del protagonista. El tiraxines del principi, ens diu que el personatge és encara un adolescent que viurà sota la manipulació uns anys que el canviaran i el convertiran en genocida per culpa de la seva innocència. Els animals que Lucien va caçant al llarg del film, sense ser conscient que ell també acabarà sent un d'ells. És molt significativa la trampa que para als coloms al final del film. Posa unes fines branquetes per aguantar una pedra. Quan el colom hi aterra, fa caure les branques i queda atrapat sota la pedra. En aquell moment, Lacombe és un fugitiu que viu en una masia abandonada. Una masia que s'aguanta sobre quatre bigues mal giribades, i que es troba en un estat quasi ruinós. El director ens diu sense paraules que aquella masia és la seva trampa. El rellotge de la seva estimada i el seu piano, un element que representa el passat gloriós com a jove pianista brillant i en una vida feliç i burgesa. El taüt que li dona la mare de Lucien a aquest als tres quarts de pel·lícula i que ja li anticipa el final. Les ampolles de xampany que Lucien porta a casa els jueus, en un moment de màxima tensió. O l'enigmàtic gos enorme que sempre jeu a la meitat de les escales de l'hotel de la policia alemanya i que a vegades l'espectador veu l'acció des del seu punt de vista, sempre en picat.

En fi, els qui no hagueu vist aquests tres films, suposo que no sabreu de que va, però està bé a vegades fer l'exercici de fixar-se en els detalls i en el simbolisme d'una pel·lícula. Molt millor, d'una gran pel·lícula.

Aquests 5 anys

2009-01-05T18:31:00.000+01:00

Mig per casualitat, em vaig adonar de que del 2 al 6 de gener, al Petit Palau es representava el musical Aquests 5 anys. Sense coneixer-ne res, ahir el vaig anar a veure i em vaig endur una gran sorpresa.

En entrar a la sala, un escenari, objectes varis sobre ell distribuïts aleatòriament i cinc músics al fons, sobre unes torres individuals d'uns dos metres d'alçada. A l'esquerra, un piano. Repartiment: dos actors, en Daniel Anglès i la Pilar Capellades. A continuació, poc més d'una hora de música ininterrumpuda, de cançons que s'anaven succeint, d'ulls embadalits incapaços de captar la totalitat del què estava passant. Dos actors magnífics. Actuant gairebé tota l'estona sols, però menjant-se l'escenari. Els músics compartint-ne el protagonisme, execucions brillants d'unes melodies totalment captivadores...

Si us dic l'argument, de tant simple us semblarà groller. Dos joves a Nova York s'enamoren fins que al cap de cinc anys se separen. Ella aspirant a actriu, ell, jove novelista amb molt d'èxit. La forma d'explicar-lo, però, resulta força original, per una banda el noi explica la història en línia narrativa normal, mentre que la noia comença explicant la història pel final. Quinze cançons. Cada u en canta set i al mig les dues línies narratives coincideixen per cantar la que és la única cançó a duo juntament amb el final, que resulta sublim.

És un musical no apte per a gran públic. El guió pot resultar incòmode, car és difícil no sentir-se aludit. Ens fa replantejar moltes coses de la societat actuals així com la manera que tenim de viure o la capacitat d'estimar, de comprometre's amb les coses, i fins i tot de l'individualisme i la búsqueda constant de l'èxit, que mai podrà superar el fracàs, perquè aquest ja el portem dins. És, però, un teatre per somiar, per a gent gran però somiadora, capaç de deixar-se endur per la màgia, de deixar volar el cap i aïllar-se de tot el que ens envolta.

Les interpretacions són magistrals, ja ho he dit? em repeteixo, però es que en Daniel té una veu que no se l'acaba, espectacular en tots els registres.. La Pilar, en els trossets més dolços i en els temes que demanen poca potència de veu però una gran afinació i ser molt detallista, es converteix en un monstre, capaç de captar els cinc sentits de tot el públic. La il·luminació és cabdal. Amb tots els elements que veiem al principi de l'obra conjuntament, la il·luminació permet crear quinze espais diferents, un per a cada cançó, il·luminant cada cop, només allò que pertany al fil narratiu.

La llàstima d'aquest muntatge, és que només es pot anar a veure durant cinc dies, però jo el recomanaria fermament abans que d'altres de molt més ufanosos que es representen al Broadway català. Per als melòmans de veritat i aquells que us vulgueu sentir sibarites per un dia. No hi busqueu coreografies o números espectaculars, perquè només hi trobareu dues coses, TEATRE I MÚSICA. Això sí, totes dues en la seva màxima expressió!

Changeling
Si mirem una mica la cartellera cinematogràfica hi trobem l'última d'en Clint, el "tiet" Eastwood. Ja fa anys que és una aposta segura, i El intercambio és un gran exemple. Una pel·lícula sobria, amb uns acabats magnífics. En destacaria la molt fluida banda sonora, capaç d'embolcallar les imatges d'una forma que fa que l'espectador no la senti però hi és, i hi és per donar una nova coloració als fotogrames, poc perceptibles però d'una importància cabdal.

No destacaria gaire les interpretacions, a pesar de que l'Angelina Jolie realitza un treball més que acceptable i en Malkovich està impecable. La gran virtut és la manera de presentar uns personatges, que en aparença són totalment plans, per a donar-los noves dimensions. Uns personatges que acaben sent de moral dubtosa, en especial el reverend que dóna suport a la mare protagonista (Christine Collins), tot i la croada en favor de la justícia de la que fa bandera.

Tot això i molt més són les virtuts d'El Intercambio, film sobre el que no em vull extendre, perquè la seva perfecció formal, em resulta mínima al costat de les grans sensacions que Aquests cinc anys em va deixar marcades. Perquè al fi i al cap, el que sempre compta, és la capacitat de deixar emprempta en les emocions de les persones, siguin del tipus que siguin! Aneu-la a veure abans no sigui massa tard!!!!

Carta al director!

2008-12-29T11:08:00.004+01:00

Senyor director, Ahmed Godó, li agraeixo l'amabilitat per publicar-me aquesta carta al seu diari "La retaguarda teledigital". Com és sabut, ja s'han complert més de 80 anys de l'anomenada revolució energètica del 2063. Els canvis que es van produir gràcies al descobriment simultani de la fusió nuclear i de la generació d'energia amb la producció d'Hidrogen barat ens han canviat a tots la forma de viure. Alguns, però, no podem evitar viure sota condicionants anteriors a aquesta revolució, patint encara la deixadesa de les generacions del segle XX. La nostra subdivisió cadastral del Pallars, com vostè sap, va ser una de les més afectades. Durant bona part del segle XX, i gràcies a la generació hidràulica d'energia, l'anomenat Pallars Jussà, va estar produint la majoria d'energia que es consumia a la metròpoli barcelonesa (actual Nova Barcino). Més endavant, durant la segona dècada del segle XXI, als terrenys erms i desèrtics de Montllovar, s'instal·là el primer Magatzem Geològic Profund per a l'emmagatzematge dels residus nuclears d'alta activitat (únic a Europa juntament amb el de Vandellós). Les conseqüències d'aquesta obra magna i de la construcció posterior de la MMAT (línia de Molt Molt Alta Tensió), han estat silenciades durant molts anys, però actualment ja és conegut per tothom que la nostra subdivisió és la que presenta un major índex de mutacions per habitant i és la tercera regió al món amb més mortalitat infantil.

La filosofia durant molts anys va ser castigar les zones més despoblades del país (sistema que els antics gobernants del sistema "democràtic", actualment obsolet, utilitzaven per no perdre grans quantitats de vots) per a produir els GW que es necessitaven a la metropoli Gran Barcino. Si alguna cosa bona, però, ens va dur aquest sistema, és una arquitectura energètica que ha persistit al llarg dels anys. A finals del segle XXI es va decidir desmuntar tota la xarxa mundial de torres elèctriques, i només algunes zones oblidades com el Pallars, van continuar mantenint aquestes monumentals construccions metàl·liques. Actualment el gobern europeu està decidit a eliminar aquestes construccions del paisatge català. Però, ara que portem gairebé dos segles convivint amb aquestes torres metàl·liques és el moment de retirar-les? Molts arquitectes i paissatgistes mundials, s'estan començant a donar compte que aquests "gegants de ferralla" tenen un important valor històric que s'hauria de mantenir, encara que només sigui per a recordar una barbàrie humana que a punt ens va estar de costar la vida a tots. O no es conserven encara alguns camps de concentració Nazi? Al Pallars, aquestes torres que fa anys havien portat l'energia a "Barcelona" estan integrades al paissatge, i no volem perdre aquest valor de la comarca, ja que creiem que el turisme històric és un dels pocs recursos que encara queden per explotar en una zona condemnada a l'oblit perpetu.

Moltes gràcies

Nits morades

2008-12-22T16:36:00.001+01:00

La tarta de arándanos és la que més costa de vendre. Mentre altres com la de maduixa o la de chocolata quan s'acaba el dia ja s'han esgotat, la tarta de nabius encara resta sencera. No és culpa seva, ella no té cap culpa que la gent prefereixi el xocolata als nabius, però cada nit acaba quedant-se sola.

Sobre aquesta metàfora gira la història de l'última pel·lícula d'en Wong Kar-Wai, My Blueberry nights. Wong Kar-Wai ens vol dir que la gran majoria de la gent estariem dins del conjunt dels nabius: ens sentim sols dins el cosmos social, encara que no tinguem cap culpa ni haguem fet res per a buscar el nostre fracàs. No vol dir que estigui d'acord amb aquesta premisa, però els personatges d'en Kar-Wai sempre han tingut aquell toc de nostalgia, aquell punt de solitud, d'incomprensió, de búsqueda i recerca de la pròpia personalitat i de la felicitat. I es que els protagonistes de les seves pel·lícules acostumen a no aconseguir trobar la felicitat en l'entorn urbà que els ha tocat viure (ja sigui Nova York, a My Blueberry nights Buenos Aires a Happy together o Hong Kong a Deseando Amar i 2046). No obstant, els seus personatges es resignen a l'espai on els ha tocat viure, i accepten d'una manera passiva aquesta falta de felicitat, acabant creant un vincle d'amor i empatia amb aquesta ciutat. Això és palpable en el viatge tipus Road-movie que la Norah Jones realitza a My blueberry nights i que l'acaba tornant a Nova York, la ciutat on havia viscut el fracàs de l'amor i on hi troba de nou esperança.

Aquesta sensació de viure a destemps, de contrastos que ens duen de la felicitat a la tristor, és totalment present a My blueberry nights com als altres films de l'autor. El reforç de la il·luminació amb tons vermellosos, blavosos i de colors intensos i accentuada per una gran quantitat d'escenes en interiors o l'ús del relentiment de la imatge, fa que l'estil WKW sigui inconfusible i molt personal, ja que trasllada el seu univers particular d'una banda a l'altra del món sense que la història se'n ressenteixi. Això és així, perquè les seves són històries de persones més que d'espais i històries de temes universals, en el fons en el gran motor que és l'amor, i que sempre és l'impuls inicial que acaba desencadenant tota la trama.

Un dels personatges que més m'ha interessat en el film és el que interpreta David Stratharin (Arnie), un personatge consumit per la desesperació amorosa. La seva relació amb la Sue (Rachel Weisz) resulta d'allò més colpidora. Arnie, és un personatge que ja ha mort en el moment que se'ns presenta. Adicte a la beguda, desesperat per a recuperar la seva ex esposa Sue, Arnie és una peça que no encaixa, és un personatge que ha fracassat, i només amb el seu suïcidi aconsegueix que Sue es compadeixi d'ell, això si, quan ja és massa tard.

My blueberry nights és, crec, un pas endarrera en la trajectòria d'en WKW. I no ho dic perquè sigui una mala pel·lícula, tot al contrari, és dels films més interessants que he vist aquest any. Ho dic, principalment per les seves dues predecessores, dues obres mestres que em van convertir en un admirador d'aquest cineasta amb un univers tant particular, amb les que no resisteix la dura comparació. Ho dic també, perquè My blueberry nights es queda a mig camí d'allò que vol explicar, i quan hi trobem tant artifici visual, hi ha moments en que la història se'n veu ressentida. Destacar també una fluixa banda sonora, on només l'excelent tema principal cantat per la mateixa Norah Jones aconsegueix cridar-nos l'atenció i transportar-nos una mica més a prop dels protagonistes.

Torna-la a tocar Tom

2008-12-16T18:25:00.001+01:00

Hi ha coses que rasquen. Per exemple:

- La veu d'en Tom Waits. Fins a les profunditats més greus de l'oceà.
- Els comentaris brillants com el d'en Santi Balmes avui al seu bloc. "Necessitem tota una vida per entendre el significat de la paraula viure"
- Les mans a les butxaques, en observar la magnitud del forat negre.

- La figuració troglodítica d'en Sarkozy amb "taparrabes".
- How green was my valley!!
- Escoltar la lletra de "L'home estàtic" cantada per l'inimitable Pau Riba
- Trenes avellutades enmig de filferros punxents.
- Les barbes dels Standstill. (Ho han de fer)
- La meva barba (Ho fa! .... agradablement...)
- El Paul Auster, encara que hi vagi afegint tant sucre com pugui als seus relats agredolços.
- El Nadal que veus que se't tira al damunt i no saps com esquivar-lo.
- Donar-te compte de cop de tant menut com ets i de la fragilitat de tot plegat
- Anthony and the Johnsons, amb les seves lànguides i tènues cançons amb regust de tragèdia existencial.
- Tenir com a teló de fons el cel gris que no t'abandona com si d'una au de rapinya que t'està estrenyent el cèrcol es tractés, i a més, sense poder disfrutar del paisatge nevat.

Se us acut res més??

Wismar, ciutat portuària

2008-12-12T15:22:00.011+01:00

Wismar, és la ciutat on Murnau va fer arribar el seu Nosferatu i la mateixa ciutat que va aparéixer en el remake de Werner Herzog l'any 1979. La vaig visitar fa uns anys simplement per aquest fet. No em va decepcionar!

Wismar és una petita ciutat de pescadors situada a les costes del mar Bàltic, a Alemanya. Es caracteritza per una arquitectura molt particular de la regió, totes les cases i edificis de la ciutat estan construïts de maó, i a la ciutat es respira olor de mar i austeritat. Evidentment, vaig disfrutar caminant per aquells carrers i imaginant-me el vampir interpretat per Schrek o Kinski darrere alguna d'aquelles parets....

S'ha de dir que per a mi, tant el Nosferatu original com el Remake d'en Werner Herzog són dos films cabdals dins el cinema de terror, i dues de les pel·lícules més admirades... Totes dues d'un gran poder visual, ja sigui en la primera pel joc constant del clarobscur i la contraposició simbòlica; com en el film de Herzog, per la importància dels colors i les tonalitats, la caracterització dels actors i les seves interpretacions i per l'ús del paissatge com a element narratiu i de la relació amb l'individu que se'n desprén. Al meu parer, dues obres mestres!!

Constel·lacions massa properes

2008-12-01T09:38:00.005+01:00

Avui dilluns és un dia de cares llargues. El temps és gris i passejant a primera hora pel carrer s'endevinen constel·lacions de mirades perdudes, mig lleganyoses, mig pensant en un cap de setmana potser intens, potser trist i sobretot de mirades amb poques ganes de començar una nova setmana laboral...menys que mai amb aquest fred!! Potser també de pensaments desesperats, de ganes d'engegar-ho tot a rodar, de fer-se preguntes del tipus: què collons he fet per arribar on sóc? no hauria pogut tenir una vida molt millor?

Però avui dilluns també és un dia per pensar en Brazil, que vaig veure per primer cop dissabte. Perquè Brazil m'ha anat atrapant a mesura que hi anava pensant més i més. Com a film "post-Monty" d'en Terry Gilliam que és, la onírica visual es veu acompanyada per un pessimisme que transita per tota la societat, on només existeix una realitat feliç, i aquesta no es troba més enllà dels somnis de cada u. I quan Terry parla dels somnis, ho fa parlant d'allò que somniem durant la nit, però també d'aquells somnis que podem tenir desperts i que poden suposar un refugi a la trista realitat de cada u. Brazil dilapida en un no res tot allò que s'espera d'un film de ciència ficció. Perquè a mi em dóna la sensació de que Brazil no està parlant del futur en cap moment, ho està fent del passat (veure la forma de vestir i de treballar de la gent, tant similars a les imatges sobre els anys 20) i del present, i potser d'un futur molt proper. No deixa de ser paradigmàtic que el film s'estrenés el 1984, precisament l'any que Orwell havia escollit per a la seva fatídica novel·la sobre el futur de la humanitat. Gilliam s'inspira en aquesta novel·la (gairebé assaig) per a mostrar una visió meitat paròdica meitat impregnada d'aquell pessimisme latent.

És molt curiós que el to paròdic del film no faci decréixer la visió negativa de la societat que Gilliam ens vol ensenyar. Un exemple en podria ser el final, en què les referències a un final feliç, en clara al·lusió al final de Blade Runner, serveixen per a mostrar que l'individu mai pot escapar-se de la societat, del poder del govern i dels que la controlen. D'aquesta manera una paròdia d'un desenllaç excessivament esperançador, ens mostra de nou el bucle en que s'ha convertit la societat.

Brazil parla d'això i de molt més, però evidentment els meus coneixements cinèfils i sobre la història fa que no m'atreveixi a parlar de la clara crítica social que ens ensenya, de la crítica de règims existents en aquell moment i encara recents, de la crítica al sistema financer (són genials les explicacions que es fan al presoner sobre com haurà d'afrontar els costos de la seva detenció i la manutenció com a detingut) i, evidentment de les referències artístiques que hi ha al film. És curiós, però, el detall que la guerra inventada amb què es controlava la societat de 1984 sigui ara substituida pel terrorisme com a element integrador de la societat, el qual vol utilitzar el gobern per a unir la societat contra un enemic fictici. Em resulta un element molt visionari per part del propi Gilliam.

Brazil tampoc perd mai un cert romanticisme, cap a una forma de vida més lliure (clara ressenya en la forma de vida del "bandoler modern" Tutton, una extranya mescla de Robin Hood i Tarzan amb toc irònic i paròdic i que visualment també beu del còmic d'Spiderman però que en el fons no fa més que arreglar calefaccions quan els "sistemes centrals" resulten inoperants) i vers una forma d'estimar també lliure (clarament reflectida en l'amor impossible dels protagonistes, una antisistema i el fill d'una família influent).

La pel·lícula val la pena només per a disfrutar-ne l'espectacle visual i per a riure amb els gags a l'estil Monty (tot i que ara més relacionats amb el conjunt i moderadament menys surrealistes). Però sobretot val la pena per a pensar i per a què un dilluns al matí puguem seguir fent-nos preguntes sobre el nostre rol en la societat o sobre si realment vivim tant enganyats com en Gilliam ens deia ja fa gairebé 25 anys.

Us presento el nostre guitarrista (o la increible història d'en Rafa posa'm un whisky)

2008-11-25T15:41:00.006+01:00

Avui tinc ganes de llençar a la "fama" al que és el guitarrista nº 2 de Déjà vu (dic 2 perq va ser l'últim a arribar a bord). És diu Rafa, el nom artístic és el de LoShinobi i el nom amb el que el coneixen a Manresa: "Rafa posa'm un Whisky". També pot ser presentat com a Cindy!

Ja fa gairebé dos anys del seu debut amb Déjà vu i, amb ell, el surrealisme i els moments esperpèntics estan servits! Com a totes les màquines que funcionen, a Déjà vu hi ha diferents peces i mecanismes amb diferents funcions cada una....Hi ha també màquines que tenen consums diferents d'energia. Bé doncs, en Rafa és aquella màquina que té un consum més elevat de combustible....Jo estic segur que en Rafa adora els bolos, a part de per poder fer l'animal, per la quantitat indigesta d'alcohol que aporta a les seves venes. Una de les condicions indispensables que posa per tocar i normalment la primera que pregunta és: que tindrem barra lliure?? almenys mentre duri el concert si no??

Tants misteris en el seu interior...

Com a persona sàbia que és, ell sap que sense cervesa, un músic no pot tocar. Jo el que sempre m'he preguntat és: on cony és fot tanta cibada fermentada??? Perquè el tio sempre està com un fideu! és un misteri interessant....em sembla que la humanitat està cometent un greu error investigant planetes i galàxies tant llunyanes; realment, el misteri de la humanitat segur que es troba resolt a l'interior dels seus intestins! La solució física al forat negre segur que es troba allí...on mai cap científic havia pensat que hi pugués haver tanta metafísica resolta!!!

El pròxim bolo, dijous a Manresa, allí, començarà un nou capítol de'n Rafa posa'm un Whisky!!!

Conte de Nadal

2008-11-21T12:25:00.003+01:00

Diu el cèlebre conte de Dickens, que a l'avar Ebenezer Scrooger se li van aparéixer tres fantasmes, un del passat, un del present i un del futur. Gràcies a aquestes aparicions, i en veure el seu futur desolador, el pobre Ebenezer no li va quedar més remei que canviar la seva manera dèspota i egoista d'actuar. Aquest conte sobre la utopia i el Nadal em va fer pensar una bona estona ahir nit, en mig concert de jazz del Celestí al Sielu...Abans d'entrar, als carrers del centre es penjaven les primeres llums de Nadal. No, no es que senti nostalgia pel Nadal, és simplement que hi ha cops que em desencanto de les persones que tinc al voltant....perquè sí, hi ha gent genial, però hi ha persones que em decepcionen profundament. Una mica més d'ingenuïtat no vindria malament a la perversa i interessada manera d'actuar de molts amb els que convivim quotidianament.

Per Cert!! Els Love of lesbian ja estan grabant el seu pròxim disc i tinc un mono que t'hi defeques!! i això que encara falten mesos.... us recomano que us passeu pel link del Diari de Santi Balmes i llegiu el diari de grabació....simplement genial!!

Fecinema (i 2) .... Let the right one in

2008-11-17T09:39:00.004+01:00

Déjame entrar (Let the right one in) es va presentar al Fecinema com "la pel·lícula que va guanyar moralment a Sitges". Tothom la va lloar i casi tots els assistents (menys el jurat curiosament) la van considerar com la millor o de les dues o tres millors pel·lícules del festival del Garraf. Per una pel·lícula així, aquesta presentació suposa, en primer lloc, un al·licient però posteriorment corre el risc de causar una decepció a l'espectador més il·lusionat. Més, tenint en compte que es tracta d'un film de gènere i on ser original no resulta gens senzill.

La història és fàcil de sintetitzar: un nen (Oskar) de 12 anys amb problemes d'adaptació escolar i amb els pares separats veu com al pis del costat del seu hi ve a viure una nena (Eli) amb qui hi establirà una relació d'amistat ben aviat. Progressivament, Oskar s'anirà enamorant d'Eli al mateix temps que anirà descobrint que es tracta d'un ésser ben diferent d'ell.

El film, mesura totalment els diàlegs, i se centra en les imatges per a explicar la història. Veiem com estèticament, apareix un Goteborg blanc, tenyit per la neu, com a teló de fons idoni per conjuntar les hisòries principals. Per una banda, secundàriament s'explica amb clau d'humor amarg, la història de la cadena d'assassinats al barri d'Oskar, per altra banda, les reunions dels veïns totalment satiritzats, els problemes d'Oskar amb uns companys de l'escola, la vampirització d'una veïna (per a mi la part de la pel·lícula més sobrera) i per últim, la relació entre els dos nens, explicada en primer plans i que suposa la part central i la més interessant. La caracterització de la nena, així com la seva interpretació, en aquest aspecte és molt rellevant per a fer-nos creure que realment "fa molts anys que té dotze anys". Les mirades que apreciem perfectament en els primers plans són inquietants i al mateix temps poden arribar a ser del tot tendres, fins a arribar a sentir compassió per a un ésser que tradicionalment s'ha convertit en l'element del mal de molts films de terror.

El film s'allunya en molts casos del gènere de vampirs per a parlar-nos de la infància, de les pors interiors, de la discriminació i del fet de ser diferent. Eli i Oskar, en el fons, representen éssers molt semblants i que viuen en un món que ells no han triat on no hi són a gust, on són mal vistos per la societat i del que intenten fugir. Eli, explica com ella necessita alimentar-se de sang humana encara que a vegades li horroritzi i li suposi un entrebanc per a relacionar-se amb els humans. Aquest és un fet que costa de trobar en la filmografia vampírica, on el tema s'ha relacionat més amb una addicció o una droga (The Addiction, Abel Ferrara 1995), amb una sexualitat intrínseca (Drácula, Terence Fisher 1958) o fins i tot des d'un punt de vista totalment romàntic (Nosferatu, Werner Herzog 1979) .

Déjame entrar és un film que pot decepcionar. Si s'agafa amb "pinces" o se n'espera una obra mestra pot semblar banal, superficial o que deixa moltes parts penjades. És cert que, probablement el final no estigui a l'altura (almenys per la meva percepció) i que algunes escenes excessivament explícites puguin perjudicar el conjunt. No obstant això, em va encantar Déjame entrar principalment per la història principal entre els dos nens, història que t'absorbeix durant tot el metratge i que resulta certament original i seductora. És una simple i modesta opinió.

Fecinema. 1 - Appaloosa

2008-11-14T15:31:00.003+01:00

Com cada any per aquesta època, se celebra el Fecinema (Festival de cinema negre de Manresa). Ja fa cinc anys que en sóc assidu, i he de dir que cada any hi ha alguna cosa que em va cridant l'atenció... S'hi projecten des de clàssics del cinema negre, films pendents d'estrenar, cinema fantàstic i negre contemporani.... Hi he descobert delícies com la hipersurrealista i original "El sabor de la sandía" del controvertit Tsang Ming Liang o una joia com és "Light in the dusk" d'Aki Kaurismaki, films que no són molt fàcils de veure pels cines d'aquí. Aquesta desena edició, potser ha perdut cert glamour respecte a actors i directors convidats, però, ha de ser difícil portar glamour a una ciutat tant grisa com Manresa....

Després de no poder anar a la inauguració a veure "Gomorra" que tot i això m'han dit que promet, ahir vaig anar a veure el nou Western "Appaloosa" d'Ed Harris.

Explica la vida de dos amics, Virgil Cole i Everett Hitch que es guanyen la vida cabalgant de poble en poble per a posar ordre i fer complir la llei. Arriben a Appaloosa, un poble de New Mexico on són contractats per a resoldre el cas de l'agutzil desaparegut, molt probablement assassinat pel malvat Bragg. A partir d'una premisa que es presenta com a poc original, el film va evolucionant al mateix temps que ho van fent els seus personatges, en especial els dos protagonistes.

No passarà als anals de la història com un gran western com ho va fer "Sin perdón" (Clint Eastwood, 1992), però per a mi no hi ha dubtes que es tracta d'una proposta interessant. La història i els personatges, no arriben a la trascendència d'altres westerns antològics, ni la pel·lícula tampoc vol ser molt trascendent. No obstant, en especial els quatre protagonistes em semblen quatre personatges prou interessants com per a interessar l'espectador. D'una banda Virgil (Ed Harris) ens presenta una persona freda, ordenada, i calculadora a qui li interessa el compliment del be. Per altra banda trobem a Everett (menció especial a la gran interpretació de Viggo Mortensen), un personatge més romàntic que ha deixat l'exèrcit per a cabalgar i intentar trobar un lloc on la seva ànima pugui creixer, per altra banda Allison (Renée Zellweger) representa l'objecte de desitg i les ànsies de triomf i per últim Bragg (Jeremy Irons) sembla ser el clàssic dolent però més endavant es revela com un personatge més interessant del que aparenta. Realment, les interpretacions d'Ed i Viggo són molt bones i la química que es genera entre tots dos, forma una parella de pistolers de les més brillants del western modern.

Els personatges tenen alguna cosa en comú amb els de l'admirat Sam Peckimpah, com la búsqueda de l'espai i el rol de les persones o la por a la mort tot i que no arriben al seu grau de profunditat. A favor del film juga el toc humorístic (sempre molt encertat i ben dosificat) i aquest caràcter fugisser de la grandiloqüència que molts cops acompanya els Westerns. Appaloosa vol ser una pel·lícula agradable i, sobretot vol entretenir. Per a mi compleix aquests objectius i si hi sumem quatre actors en estat de gràcia és converteix en un film força recomanable (sobretot tenint en compte com està la cartellera darrerament). Jo, vaig sortir del cinema i sense adonar-me'n, havia arribat a sentir fília, un gran afecte i fins i tot identificació amb els personatges!

El moment surrealista

2008-11-12T12:35:00.005+01:00

Vet aquí el moment que es podria qualificar de més surrealista en el bolo de Déjà vu... El supergranota man (Rafa) amb el Duffman (Marc) i servidor interpretant el Shiwa de LOL! encara no s'ha aconseguit una conga com deu mana, però de tenacitat i perseverància no en falten!!!

Sobre l'escenari, una important representació de varietats, ombres i desgràcies antropològiques malmeses per l'erosió alcohòlica... un trist poema visual... La sort és que a certes hores de la matinada, totes les espècies homínides es troben perdudes a la pista de ball en busca d'algun estímul mínim que els ajudi a aguantar el fred i la son i tendeixen a idolatrar qualsevol que es trobi a un nivell superior que el seu...ni que sigui només a nivell físic purament.............sort d'això!

Una altra història de violència (Eastern promises)

2008-11-05T11:31:00.000+01:00

L'altre dia vaig tenir la sort de veure per fi Promesas del Este (Eastern Promises, 2007), la que probablement sigui la millor peli del 2007 (arran del que n'he vist...). És d'aquelles pelis genials, d'aquelles que s'han d'anar a veure, d'aquelles que, actualment només podrien rodar el mateix Croenenberg o el millor Eastwood.

A Una historia de violencia (A history of violence 2005), l'anterior peli del director, podíem veure com en un poble d'allò més tradicional de l'Amèrica profunda, poc original i avorrit, on viu Tom, un treballador d'uns 40 anys, amb una vida aparentment normal i familiar, la violència pot aparéixer en el moment menys esperat. Sota una màscara d'aparent quotidianitat, de vides senzilles i correctes, poden aparéixer de cop les cares més fosques de les persones. També ens ensenyava com n'era de difícil de deixar de banda el passat de cada u, i que aquest passat, tard o d'hora, torna a aparéixer. Per a mi, va ser un dels millors films del 2005.

Promesas del este va encara més enllà. El tema central és el mateix, ara situant la història a Londres i centrant l'acció en una família de la màfia russa i tot el que gira al seu voltant. La vida també aparentment normal d'una llevadora (esplèndida Naomi Watts) es veu trasblsada quan una adolescent mor deixant una nena recient nascuda. Aquí Anna (Watts) representa aquell personatge comú, amb una vida corrent (tot i que amb més tonalitats que el Tom d'Una historia de Violencia) a qui li canvia la seva vida arran d'un fet puntual, i que la seva tenacitat a l'hora d'actuar davant d'una situació adversa (igual que en Tom) desencadena una sèrie de fets marcats per la violència extrema. La violència, igual que la màfia, es representen molt pròximes a la vida quotidiana de les persones, i qualsevol fet en principi allunyat i corrent et transporten al seu punt de mira.

Eastern Promises també ens ensenya com n'és de difícil fugir del passat. La mateixa Anna, tot i ser anglesa, és d'origen rus, i el seu oncle, havia format part de la KGB russa. Un altre element amb el que (crec) li encanta jugar a Croenenberg, és amb el del tatuatge. Els pertanyents al clan de la màfia russa porten tot el tors del cos tatuat, i allí es pot reflexar la seva vida passada, amb estades a la presó i assassinats inclosos. Un cop han entrat a formar part de la família, se'ls tatuen dues estrelles a l'alçada de la clavícula i dues més als genolls (senyal de que no s'agenollaran davant ningú). Tots aquests tatuatges reflexen que dins la màfia, no es pot fugir del que has fet, i molts cops, l'única sortida és la mort.

Evidentment, la pel·lícula té moltes més lectures possibles i molts altres punts d'interès, com per exemple la genial interpretació d'en Viggo, cada cop més camaleònic com a actor!! Els qui l'hagueu vist ja ho sabreu, i els que no, ja podeu mirar d'aconseguir-la pel mitjà que sigui i veure-la tants cops com la pugueu disfrutar!

Mediterrania!!!!

2008-11-03T12:05:00.000+01:00

Cap de setmana empapat de concerts! Pluja de concerts (fent servir una fília futbolística)! Si una cosa té la fira Mediterrania de Manresa, és abundancia d'espectacles. Amb la seva part positiva i negativa, és clar! La positiva és que pots passar-te el cap de setmana veient coses interessants, però la dolenta, és q no arribaràs a tot arreu. Ah! i l'altra "queixa": podrien fer els concerts més llargs!! Clar que sent un festival, intenten que cap espectacle passi d'una hora, però els concerts de les 2 del matí tb? Hi ha concerts que als 58 minuts ja els feien parar!!! Pro centrant-me en la part positiva, explicaré allò que més em va agradar (d'allò que he vist).

Primer, dijous: Burruezzo i Bohemia Camerata. Uns músics genials experimentant contínuament! Música fusió de cultures, però fusió de veritat! amb músics bons i cançons currades!
Segon: Circo de la sombra. Una llàstima que la pluja els fes plegar a mig espectacle, perq era com un circ du soleil en miniatura, un d'aquells espectacles que et fan sentir orgullós de sentir-te com un nen durant una estona! amb gràcia, però tb amb originalitat i amb equilibristes realment bons!! Ells ho van dir, "som un circ modest, no tenim carpa i quan plou ens mullem, com totes les coses"
Tercer: Roger Mas. Feia molt temps que el seguia, però mai l'havia escoltat en directe. La veritat es que després d'escoltar-lo podria afirmar, sense equivocar-me gaire, que estem parlant del millor cantautor català del moment. Experimental i a la vegada senzill, amb una veu que omple qualsevol cançó. Al seu últim disc, Les cançons tel·lúriques, s'atreveix adaptant poemes de Verdaguer, versionant d'una forma minimalista el Ball de l'àguila de la Patum o els Goigs a la mare de Déu del Claustre de Solsona, en fi, sabeu allò que avui en dia no està de moda fusionar?
doncs allò mateix! i amb resultats impecables!!

Després, el concert de D'Callaos, amb prou qualitat per salvar la falta d'originalitat d'aquest tipus de grups, l'espectacle itinerant Entrá mora, típic del País Valencià o el concert dels sempre divertits Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. Pel carrer i la taverna de la fira, anaves veient trossets de concerts, però no massa, que la majoria d'espectacles de carrer es van suspendre per culpa de la pluja... i de traca final, espectacle del sud d'Itàlia:

Woody Allen, enamorament i desamor

2008-10-31T12:05:00.000+01:00

Ja ha plogut molt des de que em vaig quedar enganxat mirant "L'última nit d'en Boris Gruixenko" (1975), la primera peli q recordo haver vist d'en Woody. Recordo no poder parar de tronxar-me amb la saturació de gags! A partir d'aquell moment, la meva fixació amb Allen va anar en augment. Recordo molt vivament també, quan vaig veure "Què passa Lliri tigrat?"(1966). De fet, aquesta pel·lícula, no és seva, és un fillm yakuza japonés, tant irrisori, que es va decidir que en Woody li borrés tot el so, i donés la volta a les situacions creant uns diàlegs nous i una nova història on la màfia japonesa es passava tota la peli buscant i matant per una recepta d'una amanida!!! D'allò més surrealista!!

Després van venir pel·lícules com Manhattan (1979), Hannah i les seves germanes (1986) o Dies de ràdio (1987), totes elles ja més sèries, però genials! Fins i tot films més densos com Interiors (1978) se'm feien atractius per la vista. El sentit de l'humor era constant, i el món de diàleg que creava, el trobo francament genial, va passar a ser el meu director preferit. Les bandes sonores, amb jazz de l'autèntic, pur Ragtime i jazz del més primitiu i salvatge, eren un altre dels atractius dels seus films!!! El fet de no recollir l'Oscar que li van donar per Annie Hall, perquè, segons ell, l'endemà al matí havia quedat per tocar el clarinet amb la seva banda, va ser d'aquelles coses que et fan entendrir per una persona i una celebritat com ell. Pur caràcter inconformista!

Llavors, poc a poc em va començar a desagradar cada cop més. Pel·lícules com Lladres d'estar per casa (2000), Desmuntant en Harry (1997) i La maledicció de l'escorpí de Jade (2001) tenien punts brillants, però ja no eren el mateix... Em va encantar Acords i desacords (1999) però en canvi em va decepcionar profundament Tothom diu I love you (1996).

Però la decepció més gran va arribar amb Un final made in Hollywood (2002) i Qualsevol altra cosa (2003), pel·lícules no menors, sinó poc dignes de la seva carrera cinematogràfica... en fi, un error que es va aconseguir tapar una mica amb Match Point (2005), però que en la seva segona visió vaig descobrir que era una pel·lícula trampa! I per què? Hi ha un gran motiu que es diu Scarlett Johanson, aquesta actriu de mirada hipnòtica i altres coses també hipnòtiques...No nego que no sigui una bona actriu, per descomptat que ho és, però trobo que gran part de l'encert de la pel·lícula recau en ella i el tractament del seu personatge. Sens dubte, els pitjors moments de la peli venen quan ella desapareix de la vida del protagonista Chris i, per tant, de la pantalla. La intriga de la segona meitat de film, és l'altre punt que fa interessant la peli, cosa que no diu molt en favor d'ella. La metàfora que vol crear sobre la sort i la vida, és acertada, però poca cosa i massa innocent per a un film que sinó fos per la Scarlett (n'estic segur), no seria el que és!

En fi, n'hi ha prou amb el què ha fet aquest home com per a considerar-lo un geni, però últimament m'estan sobrant moltes coses. A part de la baixada del nivell dels seus guions, no m'ha agradat gens el rebombori que s'ha generat en torn seu a Barcelona arran del rodatge de la seva peli a la ciutat comtal. Excessiu! S'ha tornat massa mediàtic! Excessiu! A més, el Príncep d'Astúries ja em va sobrar completament! Hi ha molts altres directors que l'haurien merescut més que ell!! Es que últimament, sembla que el que faci aquest homenet sigui or! Per Déu! Es que ja no sabem diferenciar el gra de la palla!!!

El c(a)lor del dinero

2008-10-28T09:42:00.005+01:00

Quants diners tenim? Sóc ric? Com guanyaré més diners? No heu sentit mai a algun enteradillo creient-se un as de les finances assegurant: "treballant no és com es guanyen els diners"? El pobret ja ha perdut en el que va d'any tots els diners que havia guanyat durant tres o quatre a la borsa...

Jo em pregunto, si no es guanyen treballant, which is the way? És clar, invertint, però tota aquella inversió que et pugui generar uns ingressos superiors al 4 -5 % anual és un risc i pot comportar guanyar-ne menys o fins i tot perdre'n... aleshores quines possibilitats tinc jo de ser ric??

Us semblarà molt filosòfic pro em sembla que tinc la resposta: Rebaixant les pretensions.

És a dir, respecte aquell que gaudeix d'un Porsche em puc sentir privilegiat. Mai m'han atret els cotxes cars, per tant amb el meu bastant més modest vaig sobrat. Autorealització? la mateixa que el del Porsche, o potser encara més perquè el del Porsche ara potser tindrà ganes de comprar-se un Aston Martin.. Em sembla que la manera de ser ric, doncs, és sent feliç amb poca cosa... per exemple, què costa veure una bona peli? res!! escoltar bona música? disfrutar tocant?? Estant amb gent que t'estima? perquè vull milions si el què necessito per a ser feliç val molt menys??

Tot això ho escric pensant en algun sobradet que quan tot anava bé, es creia el més llest del món i capaç de treure duros i pessetes de sota les pedres, i jo li deia, que no és tant fàcil.... doncs resulta que ara amb la crisi que ens ve a sobre, a tancar la boqueta que està més maca!!

A year has passed since I wrote my note...

2008-10-21T09:38:00.005+02:00

Com deien els Police, sí sí, el passat dijous (el 2007 no era dijous per això) va fer un any que vaig llençar un missatge en una ampolla. Bé, en una ampolla una mica metafísica...

Evidentment, amb un any aquest bloc no ha canviat res de lo que pugui passar o deixar de passar al món, només faltaria, però si que hi he trobat estones entretingudes escrivint-hi. Jo, de tu, també ho faria.

Salut

PD: per commemorar-ho, penjo la mateixa imatge del primer dia, d'en Gary Baseman....i he tingut un Déjà vu!!

Perles...

2008-10-20T11:06:00.006+02:00

Aquest és el cartell de la pel·lícula que tots haureu sentit parlar aquests dies. Curiosament, aquest cartell ha estat prohibit, per la comunitat de Madrid. L'amiga Esperanza , ha decidit que no es podia fer publicitat de la peli amb aquest cartell....mmmm.... us estareu preguntant si la línia ascendent del temps a vegades no fa marxa enrera... segons la física quàntica, seria possible.. o potser a vegades apareixen forats negres temporals, però....aquestes coses no van deixar de passar fa 30 anys!!!! en teoria si, però es clar, no hi va haver fi de règim sinó transició, i ja se sap...

Lo més curiós del cas, és que el cartell em recorda un munt a una imatge entranyable d'un record de la infància... Debia tenir 8 anys, i amb el Jordi érem a França, en un poble anomenat Muret (sí sí, el de la batalla) al costat de Toulouse, passant uns dies en una casa amb una família francesa. El cas és que una nit els pares ens van dur conéixer Toulouse... i el Jordi i jo vam començar a veure cartells publicitaris (d'aquests de les parades de busos) de roba interior per un tubo!! saps la típica campanya que empapelen tota la ciutat amb cartells iguals i cansins? pos aquesta mateix! i nosaltres, innocents com érem, cada cop que véiem unes calcetes d'aquelles vinga a riure als seients del radera del cotxe!! i els pares de la família estranyats... i ens preguntaven que de què rèiem i nosaltres els hi déiem que explicàvem acudits, però no crec pas que s'ho empassessin... a mi em sembla que es pensaven que ens en rèiem d'ells, però es que no podíem parar de riure..... bé, és una tonteria però és d'aquelles coses que sense saber ben bé perquè recordaré tota la vida...i crec que el Jordi també...

I per acabar, una declaració d'intencions: ODIO LA MÚSICA CHILL OUT!!!! no veig per a què l'han hagut d'inventar!! es que no hi havia música relaxant abans encara que no es digués CHILL OUT?? A més, odio la tipica cançó que et posen porai, que és la típica cançoneta coneguda o d'origen clàssic, acompanyada per un ritme de base electrònica un pèl lent, i cansino a no poder més!!!! o els típics discos Chill Out Beatles o Chill out Queen que destrossen cançons de cap a peus!!!!!! a mi aquesta música em fot nerviós, que vols que et digui, no em relaxa gens!!! per algo hi ha bons discos de cantautors o de bons grups amb cançons bones i relaxants, escolteu un bon tema de Pink Floyd, un bon Crazy Diamonds, un bon blues una mica lent o sinó que fiquin música clàssica a seques, però siusplau, que no posin més chill o.......

ja està ja ho he dit

11 ideal!!

2008-10-13T11:17:00.002+02:00

Atenció a l'enquesta del diari Sport sobre "l'onze ideal" del Barça dels últims anys....

Què tal?? té bona pinta eh?? a la banqueta? segurament el Petit, el Enke, el Mario, l'Ezquerro i la carta secreta de l'equip.....el Prosinescki!!! De míster hi podríem posar el Serra Ferrer, per exemple....

Torna l'humor

2008-09-02T13:41:00.005+02:00

Normalment l'estiu televisiu sol ser avorridot, ple de repeticions de programes, de concursos patètics i simples, de magazines insofribles...A l'estiu no ve gaire de gust mirar la tele... No obstant això, aquest estiu s'ha pogut descobrir una autèntica perla a TV3, estic parlant d'Herois. Bé, no del pastitx que és la segona part de la sèrie americana, sinó del programa (inclassificable) d'Herois Quotidians. Al capdavant, hi trobem la que actualment estic segur que és la dona amb el millor sentit de l'humor de Catalunya, l'Empar Moliner.

L'heu vist? Jo vaig tardar un xic a descobrir-lo, però als pocs capítols que he vist m'he escollonat de riure. Potser per tractar-se d'un programa d'aquell humor amb un punt d'absurd (d'aquell absurd que algun cop assoleix un gag de Polònia) i amb un gran contingut d'ironia sobre la societat catalana. Els termes defensa de la llengua, creixement sostenible, diversitat cultural, igualtat de sexes, etc. tant de moda avui en dia són tractats amb un lúcid sentit de l'humor.

És molt curiós, perquè el programa s'emet els dilluns després de l'Entre Línies, documentals que a vegades semblen ficció del grau surrealista que tenen. Per la seva part l'Empar presenta el programa com si es tractés d'un Entre Línies. Fa un petit resum del contingut del programa format per falsos documentals per a presentar alguns dels herois catalans que lluiten per a fer millor aquest país. Aquest dilluns, per exemple, dos petits reportatges: un alterna-tour per Barcelona, sempre fugint de les zones turístiques (boníssim!!) i un reportatge sobre l'associació ACDC (Associació Cultural de Dones de Catalunya) i sobre les entrevistes que realitzen per a contractar una dona de fer feines per al seu local. Realment, el gag sobre l'alterna-tour, va ser sublim, sobretot en el moment en que tot l'autobús turístic emmudeix davant de la "bellesa desbordant" de la planta de ciment de Montcada i Reixac. Algun dels alterno-turistes acaba desmaiat i tot al contemplar-la. Això si, quan el bus passa pel davant de la Sagrada Família, es passen les cortines de les finestres i prohibit mirar fora. El tipus de turisme en qüestió, té com a objectiu fugir dels turistes adotzenats. Especialment brillant també és el moment en què en el dinar de grup, el guia li pren el ketxup a un dels turistes perquè, segons diu, és un aliment "turístic". Mentrestant, un altre dels turistes es fa una fotografia amb un esplèndid "Plat Combinat número 2".

Durant el programa també es dóna el Consell del dia. Ahir tocava explicar com preparar una casa per a indigent per a fer-li la vida millor i millorar el paisatge urbà. Després de decorar una capsa de cartró de frigorífic, l'obra es culminava instal·lant les connexions per a la TDT!!

Jo recomanaria a tothom que veiés aquest programa almenys un cop, perquè realment pot fer riure molt! El podria qualificar sense embuts, com el millor programa d'humor de TV3 dels últims anys!! Per mi superior al millor Polònia i només comparable al gran Plats Bruts, La cosa nostra, Una altra cosa o a La memòria dels cargols (és clar que tots ells edulcorats pel pas del temps)!!

Do u remember? Remember my name? There is September!!

2008-08-29T11:16:00.005+02:00

And the Festa major de Tremp appears again!

Ja tornem a tenir una nova festa major a la vista. I per fi tindrem a Tremp, una presència que els conciutadans "esperàvem" des de feia temps. Una actuació que marcarà una gran fita dins les festes majors. No hi ha dia que passés sense que la gent anés preguntant-se quan arribaria el gran dia. I ara ja sabem que serà prompte, aquesta setmana que ve concretament.

En el primer simposi WWSDFTT (We Want Sergi Domene Flying To Tremp)celebrat al Tarraquet el passat curs, els presidents de les diferents associacions de veïns de Tremp, van acordar pressionar la regidoria de cultura de l'ajuntament per a que portés el famós DJ a la capital del Jussà. Segons declaracions de l'encarregat de presidir el simposi, el president en funcions de l'associació de veïns de la Font Vella (el president titular era a collir trumfes a l'hort i no va poder assistir segons el comunicat oficial) i en nom de tots els participants, "una ciutat emprenedora i amb ganes de tirar endavant necessita impregnar-se de referents culturals del nostre país" i per això demanava a l'ajuntament que "un dels millors músics del país, com és Sergi Domene, actuï per fi a Tremp, acabant així amb el buit cultural que tenim al Pallars". Segons el mateix president, durant el simposi, s'ha acordat enviar una carta firmada per tots els participants a l'ajuntament en què es demana que "els valors propis que representa la música electrònica, entre els quals trobem la defensa de la llengua, juntament amb els exitosos precedents de festivals tecno a Tremp plens de bon rotllo, cordialitat i solidaritat; serveixin per a fer decidir la comissió de festes trempolina a contractar un dels millors DJ's del nostre país". Finalment va afirmar que, "els pressupostos de l'ajuntament haurien de deixar de banda altres departaments secundaris com ara Sanitat o Ensenyament per a destinar tot el diner públic possible per a que Sergi vingui, costi el que costi".

Imatge pertanyent a l'últim festival tecno organitzat a la pista del Pinell el setembre de l'any passat

Per la seva part, el president del col·lectiu d'Esquirols, Esquiroles i Altres Mamífers del Pinell (EEIAMP) s'ha mostrat "encantat de que el seu districte pugui acollir un esdeveniment tant important per al futur desenvolupament sostenible de la població humana de la Conca". En Ruski ha afirmat que "a diferència del que s'ha dit en alguns mitjans, els esquirols són uns grans amants de la música electrònica i del que vulgarment s'anomena txumba-txumba" així mateix ha conclòs que "el soroll que pugui ocasionar el concert no suposa cap contratemps per la tranquil·la vida dels esquirols". Aquestes declaracions han convingut amb les del president del col·lectiu de veïns del Porvenir que ha afirmat per videoconferència que "no és veritat que la música del concert molesti els veïns del seu barri. Ans al contrari, la majoria de veïns han afirmat que acudiran en massa al concert".

Algunes fonts fiables, han desmentit un rumor que havia transcendit sobre el simposi, segons el qual es deia que els participants havien estat consumint substàncies estupefaents durant i fins i tot abans de l'esdeveniment. Segons aquest rumor, al simposi només hi acudiren alguns joves eixelebrats que havien aparcat els seus cotxes de colors llampants davant el Tarraquet amb la música "txumba-txumba" (com es diu vulgarment) a tope i en un estat físic "decadent". Una veïna d'avançada edat afirmava que n'hi havia un que tenia els ulls "molt oberts, com si li haguéssin fotut pinces per aguantar-los". Aquest rumor, insistim, ha estat desmentit. De fet un dels assistents va realitzar unes contundents declaracions: "aquí nadie se ha tomao ningún tripi vale colega! Estamo tódo limpio joér". La Sergidomenemania s'ha apoderat de Tremp.

Seguirem informant!!!! Pròximament la crònica del concert.....
Be water my friend

La Broma, d'en Kundera

2008-08-28T11:37:00.001+02:00

(...i tornant a tocar de peus a terra...)

En una de les tranquil·les i relaxants lectures d'aquest estiu, m'acompanya "La Broma" d'en Milan Kundera. Ben arrebossat en platges verges mallorquines m'ha anat imantant i hipnotitzant mentre el Sol anava recorrent aquella meitat de cel que encara li quedava per saborejar del dia.

Ludvik és un jove estudiant de ciències, que, induït per la corrent comunista que triomfava entre els joves de mitjans de segle passat a Praga, participa activament en la cúpula del partit comunista de la universitat. Però una postal escrita en broma per impressionar la seva xicota, descoberta i mal rebuda pels seus camarades, fa que en Ludvik sigui expulsat del partit i de la universitat. Aquest fet el durà a més de 7 anys de treballs forçats a la mina i serveis militars obligatoris, que convertiran la resta de la seva joventut en un infern.

En un principi, Ludvik, es resisteix a renegar dels principis comunistes, i es creu víctima d'una injustícia, però a poc a poc es va adonant de la crua realitat. El poder comunista, lluny dels ideals en què ell creia, ha convertit el país en una presó d'on és molt difícil escapar i en la qual resulta impossible viure amb llibertat. En Ludvik aprèn a no confiar en ningú, i a refer la seva vida, sempre mantenint la distància amb el seu passat. Entre mig també viu la desesperació d'un amor que les circumstàncies converteixen en impossible.

Evidentment, aquesta seria una síntesi massa petita per encabir tota l'evolució del personatge principal. Així com alguns dels secundaris com Helena o el seu marit i enemic del protagonista, Jankov. O en Kotska, que sense que Ludvik ho sospita, li manté un odi molt profund. O la ingènua Lucie, que tot i la seva aparent poca importància, es converteix en un important nexe d'unió. No sóc jo el més indicat per a explicar-ho. Però si que ens permet conèixer la gènesis de la història. Com una broma enmig d'una societat que ha perdut el sentit de l'humor, es converteix en una condemna per a tota la vida. Com una societat estrangulada pel comunisme va perdent el somriure progressivament. I de com n'és d'important mantenir el somriure, perquè una societat sense humor, és una societat tocada de mort.

Quadern d'estiu (CODA)

2008-08-27T11:45:00.001+02:00

La diferència fonamental entre ambdós qüestions (la dolenta i la menys dolenta), és la difícil conjuntura que s'ha anat presentant al llarg dels segles i en tota la història de la humanitat. Separació o no separació del cos, les mamelles i la falange. Tres parts unitroncals amb les mateixes fesomies monstruoses. Tres estrips de carn. Tres feréstegues guineus de bosc. Tres fades titubejants. Tres instants perduts per la persistència de la memòria. Tres nàufrags perduts en l'elixir de l'espai, ben entés com a tal. Tres destrals clavades sobre cada un dels arbres de la vida. Tres malalties enlluernades per l'esperança que sobreviu a la desesperació. Tres deus: una de vi, una altra d'aigua i la tercera de sang. Tres nadons mamant famèlicament en un cul de sac. Tres cadències que no volen acabar.

Del quadern d'estiu (i dos)

2008-08-08T14:09:00.003+02:00

Dins el meu petit desordre,
Maleeixo aquest terrabastall
m'embafen meves concubines
i no em queixo pas d'obliqüitats

permeses per badocs antisistema
ninots de palla viscerals
no per ser tota pitrera
podria ser menys dissonant

La falda em sembla un espectre
tota ella i les seves peculiaritats
cames nues i tant d'estrèpit
causat per culs mal estofats

La languidesa no em devora,
(Em sento) a mi! massa amic de la discòrdia
de vells mags poc adaptats.
Embadalit amb les vergonyes,
d'una nina tirant les molles
del seu pobre i trist croissant

Brolla en pic la timidesa
d'una bel·ligerant tristesa
d'un sòmines donat a fugidisses
i embadalit per tants estralls

Pinya fresca i mal tallada

En Daniel Johnston badallant

Embaucadors a domicili
tendres melics i homicidis
a la pròpia voluntat.
Ninot de palla estrafolari
vius absent al succés diari
i al formatge trepidant

Quadern d'estiu

2008-08-08T10:52:00.007+02:00

De fer por en sap tothom, o no, però almenys ho pot intentar tothom. De fer veure que no té por també. I excloure la por del altres, fer-la aliena, ens encanta... De fet, la credibilitat de la malversació de recursos antròpics pel mateix motiu que el zero, va en augment. I hi seguirà anant. Ja han passat massa calamitats mediàtiques. Si es que la calamitat en sí mateixa no és mediàtica... I si realment tota calamitat interessa pel seu grau de propagació mediàtica? Es que una guerra, si pot ensenyar més carn de televisió es torna més mediàtica? O en funció de l'interés potencial que té es va convertint en carnassa de periodisme? En fi, automatismes o no, les platges cada cop són menys platges per als filantrops. I hi augmenta la sang en comptes de la sal.

Però...i perquè no invitar-nos a nosaltres mateixos a una vida molt més obscura? Perquè no donar-nos un bany de sofriment? No seria d'allò més lucratiu convertir-nos en devoradors d'abocadors? Segurament la resposta seria taxativa. Lògicament. O perquè no convertir-nos en màrtirs de metralladores? La recompensa del paradís ens semblaria escarransida. Aleshores, un bany de luxe? Però és car d'aconseguir.

I la solució és posar-nos contra les classes baixes. Perquè tant criticar inmigrants, gitanos, baixos coeficients intel·lectuals...la posició d'aquells que sofrim els avatars d'aquesta classe mitjana, cada cop menys mitjana al nostre país no hauríem de lluitar contra una altra classe superior, com és raó de ser de la gènesis humana? Perquè indultem amb indiferència aquell que enfonsa econòmicament un país, aquell que dóna ordres d'assassinar, aquell que evadeix impostos (encara li riem les gràcies) i en canvi ens aboquem contra aquell que apallissa una immigrant al tren, aquell que intel·lectualment no pot donar més de sí?

S'ha girat la truita? Potser ara és més fàcil resignar-se a que més amunt d'on som no arribarem però com a mínim aquells que estan per sota que ho estiguin més. Lluitar amb la constància i la tossuderia és un principi que cada cop abandonem més. I potser algun dia s'haurà de recuperar abans no sigui massa tard.

Churchill

2008-08-08T09:29:00.004+02:00

L'altre dia, que llegeixo en una revista la següent frase del "bo" d'en Winston:
"Un optimista veu una oportunitat en cada calamitat, un pessimista veu una calamitat en cada oportunitat"

no us penseu que no hi he reflexionat força...buscant, he trobat aquesta altra també boníssima:
"Tot sovint m'he hagut de menjar les meves pròpies paraules i he descobert que són una dieta equilibrada"

sense desperdici...

si después, de ordenar...
todos mis defectos...
....soy incapaz
de sentirme vulgar...

Again...

2008-07-28T13:42:00.004+02:00

Després d'aquest "parón" de Juliol, torno a actualitzar amb dos adéus.

The End of La Lira
El primer de casa. El teatre La Lira, emblemàtic com pocs a Tremp, sembla que ha arrivat al final dels seus dies. L'edifici es troba en un estat més aviat lamentable. El manteniment ha estat nul en els anys que jo en tinc record. Una sèrie de bons records, però, també em van venir al cap d'ençà que em vaig enterar de la notícia. Des dels balls de l'esbart dansaire de petit, els concerts, els primers cops que vaig anar al cine, amb les Tortugues Ninja i els caçafantasmes entre tantes altres… el boom del Titanic, quan tot Tremp va anar al cine, encara que no hi hagués anat… tothom menys Magtell de fego, que es va estimar més anar a olorar el farum de Vilamitjana. I que me'n dieu dels certàmens literaris de Sant Jordi? I dels Escala en hifi, del Godoy, del teatre A Galet,… (els Pastorets jo els recordo al Casal, prò els més menuts també a la Lira.) A més és una sala que ha vist transcórrer tot un segle d'història a Tremp, i ara "consivol" dia mo la fotran a terra!

A mi, sinceramente em sap greu. Entenc que arquitectónicament no sigui una joia, però a mi, almenys la sala, m'agradava. I enderrocar-ho tot així d'un dia per l'altre… no sé… trobo que no hi ha respecte per tants anys d'història. D'acord que la façana s'havia d'arreglar, l'edifici també, però la sala… aish! Em sap greu i tot!! No a l'enderroc de la Lira!!!

And Frank says bye..
Un altre adéu que em fa pena. Segurament perquè el que m'hagués encantat que toqués el dos és el Mr. Laporta. I també perquè serà el millor entrenador del Barça que jo recordi. I perquè (amb pocs records del Dream Team), l'equip d'en Frank, el Ronaldinho, el Deco i companyia el recordaré com el meu equip de somni. A pesar de que hagi acabat així de malament. I també perquè trobo que és molt ben parit, mai es va posar amb ningú ni amb cap periodista, que ja és dir!!!!. I a sobres un catxondo. I a més bon entrenador. En fi, dubto que mai més tinguem un entrenador així… RIJKARD FOREVER

Ja sta!
Lluís Roy, Els dijous nous, Manacor.

Viscituds...

2008-06-24T20:32:00.003+02:00

Gairebé una setmana ja a Mallorca...
I han passat tantes coses.... avui és el primer dia que tinc ganes de passar aquí al piset amb tranquilitat. Que per desgràcia meva, per St. Joan no es festa a Manacor...!! ja els val!

Un tip de caletes, platges, fars, tranquilitat i, com no podia ser d'altra manera, alemanys. El dilluns ja va venir el Marc a veure'm abans de que jo arribés!! quin gran desajust! i el dissabte l'Anna, o sigui que deu ni do, no m'he pogut pas enyorar! I el dissabte arriba l'Anna a l'aeroport de Palma amb el Nowitzki al costat!! i jo que en comptes de dir-li res que me'n vaig amb l'Anna.. Dirk, un altre cop que em vinguis a veure fes-t'ho venir bé perquè no estigui ocupat!!

Manacor és tranquil. I sa feina també. El jefe es passa els dies a l'oficina de Palma o sigui que això fa la feina molt menys estressant. D'ambient se'n veu poc, el poble és aburridot, però tenim mil platges aquí la vora i allí la gent hi abunda més. Massa i tot pel meu gust. I el sol no ens ha abandonat ni un sol dia. És prou important!!

El pis és gran, i espero que aviat s'ompli de gent que ja sap que aquí hi ha lloc per ells. O sigui que ja us podeu pillar un vol presto presto!!

Fins la pròxima! Deixo fotiko de Cala Figuera!

Com que sequera eh??

2008-05-29T12:31:00.007+02:00

Sequera: absència de precipitacions (normalment pluges) en un determinat territori per un considerable interval de temps (mesos, anys...). La sequera pot provocar la mort de part de la flora del lloc, afavorint la desertització.

Era per tenir-ho una mica clar. Es que hi ha cops que poso la televisió i no sé si es que a mi no m'han ensenyat bé o es que la gent que surt per la tele estan tocats pel bolet! Ja porto uns quants caps de setmana que la pluja me'ls ha esguerrat, del tot. I pel que ve també pinten bastos! I els embassaments plens! Però els cap cuadrats de la tele venga a parlar de sequera i restriccions. Els vaixells que porten aigua a Barcelona deuen portar opi com a mínim. Espero que portin opi o alguna cosa de més valor. Suposo que no deuen ser tant ximplets de portar aigua. Però si aquí n'hi cau cada dia!!! my god!!

Tant, és. Només demano que no plogui aquest dissabte. Please!

En resum. Plantegem hipòtesis. Qui té el control de les pluges? St. Pere. I com a molt en delegació especial a Catalunya el Picó. Per tant el focus està localitzat. Falta veure qui serà més tossut, si St. Pere arruinant caps de setmana o els polítics fent trasvassaments i portant vaixells carregats d'aigua? I està clar, per la tele, anar parlant de sequera.

Cera de Corpus

2008-05-26T12:04:00.005+02:00

Aquesta ha estat una setmana de Patum
Patim patam patum

A la plaça de Sant Pere de Berga, hi ha un moment en què, al mig de la plaça, enmig del bullici de gent cridant, tajats, farts de barreja, suats, amb empentes a tort i a dret, en un estat d'exaltació en general; es produeix el silenci. És el moment de l'Àliga, reina i senyora de la Patum. El seu ball és realment màgic i elegant. A la plaça, ningú diu res, o, com a molt, parla en veu baixa, perquè no s'enfadi l'Àliga. Aquesta dansa lentament una melodia preciosa amb un contracant del baix que posa a la gent embadalida. De cop, però, la música es torna alegre i l'àliga comença a saltar amb més ritme, amb més ímpetu. La gent comença a ballar al seu voltant, en un cúmul d'empentes on et quedes aixafat, però al mateix temps sembla com si estiguessis volant per sobre la plaça. Realment el ball de l'Àliga és el moment més màgic de Patum.

Reivindico un blog...

2008-05-13T12:30:00.002+02:00

Avui Dimarts Tretze, m'agradaria parlar d'un blog que llegeixo habitualment. S'anomena Generación Y, i està escrit per una jove cubana que explica i desmitifica la vida a la ciutat de La Habana. Està bé per tenir una idea independent de com es viu a la Cuba (Post)Castrista i de les aberracions comeses pel règim. El trobareu a Clicks.

LA CONTRACRÒNICA

2008-05-12T13:40:00.000+02:00

Lo de Marea és mereix un estudi

Sembla que estigui fet espressament. Només acabar el concert del Xino, baixo de l'escenari i tres nenes de 16 o 17 anys que em criden. I jo pensant que què volien. Crec que inconscientment ja sabia que em demanarien un tema de Marea, però no m'ho podia creure. O no volia. El cas es que em disparen: Feu-ne una de Marea! I jo trontxant-me esperpènticament, elles debien flipar, dic: No, no, es que no en sabem cap.

Es molt fort perquè pujant al cotxe van començar a sonar temes de Marea que jo vaig passar al 2n o 3r que sonava. És com una maledicció que em persegueix. I el cas és que la connexió de l'estil de Marea amb el meu cervell és nul·la. Abans em "menjaria" un CD de Kaótico o de La Polla que del grup marí. I es que em cansen molt aquestes cançons. Trobo que les lletres són molt poc originals. Pessimistes. Grises. Les melodies repetitives. Als inacabables solos de guitarra no els hi veig el què, no fan evolucionar les cançons, es com una lliçó de virtuosisme guitarrístic mínimament musical que a mi no m'interessa en absolut. Escolteu Impossible Germany de Wilco i entendreu lo que jo entenc com a solo de guitarra.

I lo pitjor és això. Doncs que a cada concert s'acosti un grup de dues o tres persones (darrerament noies) i facin peticions de Marea. I lo fort és que els hi dius que no i no ho entenen, per mi que encara pensen: -Quin morro aquests, que bordes... En aquest últim concert, però, el Rafa encara va posar més llenya al foc sense que me n'enterés. Es va aprendre el començament d'una cançó de Marea i l'anava tocant als intermitjos entre cançons. Això, que els anava posant el caramelet als llavis. Es que com es pot ser tant puta!!

I al tancar el Xino...
Ens trobem al fill del Xurrero. Sí sí, va ser mol bo. El tio portave una fava terrible, un gat descomunal! i amb una Coronita plena d'escuma a la mà. Les vicissituds que hauria passat aquella ampolla. I lo més fort de tot és que va aparéixer Kini i li comença a dir que jo era molt bon teclista. I aleshores ell ja es va sortir, va ser desbordant. Em comença: -Què et toques l'órgano? jeje. I diu: -Escolta que jo també canto i toco, eh..smf smf, ... que jo anava a classes amb lo senyor Roy.... sblf, hmmm .... Mira que canto... arggg ... Mi Mi Mi Sol.... eh ... jo, com el Jimi Jendrix.. .. i el Quini que li diu: - Este tio ahí donde lo véis dobla a Joe Satriani. I l'altre que diu: Si si, a mi em falten unes costelles per aquí i faig... hjmmm .... I el Quini trontxant-se: -Ya está, lo ha confundido con el Marilyn Manson...

I no es va acabar aquí la cosa. Això que el tio empesse: - Jo a tu et conec... hhhhwwwu.... si si que et conec, tu vius allà al final del carrer de l'Hospital eh!!! jejeje!! et tinc clitxat ehh .... ssmf smff, jo a ta mare li venia els congelats amb lo camión!!- Això ja va ser totalment trontxant!!! -Jo portant la menestra de verdures a casa teua i tu ....smf smf ... goita on has arrivat!!

Va ser molt bo. Després d'això apareix el Laylo i comença a fer trucos amb un piti. Debien ser les 6 del matí tocades. Entre tots dos paios debien sumar vora 100 tacos.

Avís important als lectors

2008-05-05T12:36:00.007+02:00

Vàlid sobretot per als que assistiu a un concert de Déjà vu:

DÉJÀ VU COMUNICA I FA CONSTAR QUE NO TÉ PENSAT TOCAR MAI, NI EN EL PITJOR DELS CASOS UN TEMA DE MAREA O SIGUI QUE ELS BORRATXOS A PRIMERA FILA CRIDANT: UNA DE MAREA!!! PODEN ABSTENIR-SE'N A PARTIR D'ARA. SI ALGÚ VOL QUE TOQUEM UN TEMA DE MAREA, QUE VIGUI EN QUALSEVOL MOMENT A VEURE'M AMB UN XEC FARCIT D'UNA SUCULENTA QUANTITAT MONETÀRIA I AMB MOLT DE GUST TOCAREM UN TEMA DE MAREA, DELS BACKSTREET BOYS O DEL FARI SI FA FALTA. PERÒ SI NO HI HA PASTA RES DE RES!!!!

Em pots dir venut o lo que vulguis, pero es la veritat. Tu no ho faries?? Dir també de passada que aquest divendres hi torna a haver bolo de Déjà vu a Tremp, a la 1h al Xino de Tremp!!

I una anotació més, ja fa dies que al MySpace de Love of lesbian (havien de sortir per variar) es pot escoltar el seu nou tema, AlehoOp, francament molt original i amb uns divertits tocs cabaretístics.

I que no s'ofengui ningú pel toc agressiu del post. No mossego ni res, només era per deixar les coses clares.

Shiwa....

2008-04-27T12:05:00.003+02:00

Després del concert de Manresa em va quedar un regust especial. Una sensació de que el repertori havia canviat, de que els "covers" havien estat molt plaenters... I sobretot em va quedar el record d'haver complert una tasca pendent tocant el Shiwa de Love of Lesbian.

És cert que és una de les cançons que menys m'agrada escoltar del seu últim disc. També és cert que la resta són tant genials, una a una... Però "La paraula Shiwa" és una cançó que es transforma dalt d'un escenari. Hi ha cançons que ja ho tenen això. En CD et ratllen i en directe les adores. Doncs el Shiwa és una d'elles. Per la seva senzillesa, per l'originalitat de la lletra, per la quantitat de bromes i llibertat que et dona.... a més dalt de l'escenari amb el Rafa va estar molt bé, trobo que hi va haver molta complicitat. Per haver-la assajat un parell de cops (a la meva habitació un parell d'hores abans del concert) va quedar força rodona... I en aquest format tant íntim, jo, el Rafa amb una guitarra cada u, sols davant l'abisme! Trobo que s'ha d'afegir al repertori urgentment!!!!

Doncs això, que ja comença a ser hora que la gent es vagi iniciant en el ritus del Shiwa, perquè la seva vida canviarà, una arc de Sant Martí de colors apareixerà al cel, i el món se t'il·luminarà. Veuràs un gran Ah ah a!!! És com un gran Ah, ah, a!! M'agradaria saber quans petes s'havie fumat el Santi mentre l'estaria escrivint!!!

PD: la foto és per recordar les festasses a Manresa que aquest cop no es va poder repetir, però com que la foto és tant bona!!!! The "R" Power: Ramon, Rafa, Roger i Roy!!!

Déjà Vu in concert!!

2008-04-24T12:27:00.006+02:00

Avui concert a la UPC de Manresa!!

I'm so nervous... mentrestant, nar matant el temps. Anticipo en exclusiva la primera versió de Love of Lesbian pels Deja vu. Moment històric (almenys per a mi...). Aquí sota poso el repertori previst per aquest vespre:

The Wall - Pink Floyd
Clandestino - Manu Chao
Por verte sonreír - La Fuga
Losing my religion - REM
Wonderwall - Oasis
Devil came to me - Dover
Més que la meva sang - Lax'n Busto
Song 2 - Blur
Message in a bottle - The Police
Reptilia - The Strokes
L'Empordà - Sopa de Cabra
Friday I'm in love - The Cure
Mr. Jones - Counting Crows
Soldadito Marinero - Fito
Seven nation army - The White Stripes
Smells like teen spirits - Nirvana
American Idiot - Green Day
I think I'm Paranoid - Garbage
Fiesta - The Pogues
Princesa - Sabina
Bizzarre Love Triangle - New Order
Shiwa - Love of lesbian
Salir, Beber - Extremoduro
Pienso en aquella tarde - Pereza
Pau - Els Pets
Vertigo - U2

Deu n'hi do!! em fa especial gràcia tocar avui.....

I ahir, gran diada!!! A mi em van regalar aquest llibre:

De ben segur que m'agradarà!!!! Jo, fent país, vaig regalar l'últim del Pep Coll! xD!! Amunt Pessonada!!!!!!! Pessonada, estat independent!!! Menys Montserrat, que Lo Rock de Pessonada és molt més màgic!!!!

Maleïda física!!

2008-04-21T09:40:00.004+02:00

La física no mola

I no ho dic només per la París, engendre mutant on els hi hagi.

Sense la física aquest món seria més divertit, no hi hauria tanta previsibilitat. D'exemples? un munt...

Us imagineu la infinitat d'excuses que hi haurien per arrivar tard a un lloc??? -Es que el cotxe s'ha posat a volar... es que anava caminant i m'he teltransportat... m'ha caigut un arbre al cap (sense fer-me mal, lògicament, no hi ha gravetat) i m'he quedat atrapat...

La quantitat de cops que ens fem mal i no hauria passat res!!! I la nit? no se sap mai quan vindria! Perquè la Terra giraria quan li donés la santíssima gana. Tan aviat tindríem dies i dies seguits amb sol com després nits eternes (amb borratxeres conseqüentment eternes). Amb dormides de la mona evidentment eternes...

El temps de tant en tant s'aturaria... Ahhh! i això seria el millor. Aquells que aconseguissin aturar-lo serien com uns déus... perquè avui, per exemple, no molaria que s'aturés... Tinc examen per la tarda i estic aquí escrivint gilipollades!!!!! En fi, me'n vaig a estudiar...

Per cert, dissabte brutal el concert amb els LOL a l'Hospi!! mai havia vist tanta gent cantant les seves cançons!!! Pot ser que no estigui acostumat a la gran urbe. Si us dic que hi havia 700 o 800 persones crec que no exageraria, més aviat em quedaria curt!! Després, van tocar La Habitación Roja. En disc em prometien molt però el concert va ser un xic decepcionant, sobretot coneixent la experiència que tenen... en fi, que tpoc no ho tenien fàcil després d'un grup tan, tan, tan gran..................

Ho tornaria a fer

2008-04-18T11:42:00.006+02:00

Ahir concert a l'Abbey Road.

Ho tornaria a fer, i a fer i a fer
que un any en blanc no mata
si sobrevius

El cantant Jofre Bardagí del grup Glaucs, de cert èxit fa uns 7 o 8 anys, hi actuava acompanyat únicament del seu teclista i la seva guitarra. Realment va ser curiós recordar algun d'aquells temes que feia un munt de temps que no escoltava. Com el magnífic Ho tornaria a fer. O la versió que va fer del Fake plastic trees de Radiohead (q ja afegeixo al particular top 10 i més) i la de time after time de Cindy Lauper. Pell de gallina. La veu d'aquest home és senzillament brutal, no és gens fàcil cantar tant bé en un concert acústic i amb temes tant melòdics.

Avui hi ha telecogresca, però no hi podré anar... però dema, concert a l'Hospi amb Love of lesbian (sobren les presentacions) i La habitación Roja, dels que el seu disc "4" va ser un dels meus discos de capçalera ja fa una temporada.

Per tant, pinte guai la cosa!!

Bon cap de setmana!

On my own

2008-04-15T10:25:00.006+02:00

Ahir dia nostàlgic... sense saber com, em va venir al cap un concert que vam fer al Xino la primavera d'ara farà 5 anys (crec). Va ser en una festa d'ERC tocant junts amb Adrenalina i Maria y sus kogollos. Us dic els membres (no erectes) del grup i flipareu, era la prehistòria de DÉjÀ Vu:

Bateria...................Tono!!!!!
Baix.................. algú ha dit que hi hagués baix????
Guitarra rítmica.....................Joantxo!!!!
Teclat i veus..........................Lluís!!
Veus i coros.........................Eli!!!
Guitarra solista, espectacle i embafador de nenes ........................... Jordi Vilella!!!!

El Xino ens va marcar!!

A que és bo? i lo millor de tot va ser la preparació del concert. Anàvem tots amb faldilla escocesa!! va ser un puntàs!! A més, el Tono i jo (amb 17 tacos en el nostre haver), el matí abans del concert, anem al Modas. Tots dos anàvem amb la idea de fer-nos algo way, diferent, rompedor!! que si em tenyeixo, k si em rapo, k si em deixo cua... resultat: tots dos amb el cabell allisat rotllo beatles. Com unes putes marujes!!!!

A aquest bolo li tinc un especial record... recordo que era un dels primers i ens va fer molta il·lusió. També recordo el Xino a rebentar!! com feie temps q no el veia!! També em va venir al record una cançó de Mago de Oz que tot i que deu fer 4 o 5 anys que no escolto, em recordo perfectament de l'estrofa final, era Locos de Atar:

Estamos Locos de atar / somos trobadores que en tu ciudad
damos pinceladas de color a tu gris realidad
Somos mitad caballeros / mitad bohemios y embusteros
no somos lo que un padre quiere para su hijita bebé

Hasta que el cuerpo aguante / hasta que quiera mi voz
hasta que el cuerpo aguante seguiré viviendo tal como soy....

Aquella cançó havia marcat el devenir del grup, ens vam sentir molt indentificats amb ella, i va ser segurament la primera cançó que vam començar a treballar el Joan, el Tono i jo amb l'organillo del pare del Tono!! Són uns records molt nostàlgics.. com ha canviat el grup... i nosaltres! Quan la vam tocar al Xino, la gent botava!! Això es lo que et fa sentir millor tocant

Res, la setmana que ve a Manresa!!!!!!!!!!! els Deja vu actuals en una de les actuacions més esperades (això m'ho invento) en el que serà un dels últims bolos abans de la meva marxa a Mallorca!!! Molta merda a tothom!!!!!!

PD: I sobretot no oblideu les paraules de la ministra Chacón:

Arriba Epaña
i Viva el Rei

A lo qual baixa la mirada i de reüll li recorda al Jose, -perquè em fas passar per aquí?-

El Geta, algú de qui riure's

2008-04-11T11:36:00.006+02:00

Avui, Rollito de primavera:

Ja fa massa dies que als talls publicitaris dels Simpsons, em maregen amb la repetitiva i odiosa publicitat: "El Geta, alguien a quien amar" ridiculitzant als alemanys dient que els destrossarien que encara no coneixien el Getafe...bla bla bla... Amb tot el respecte per la gent de Getafe, doncs ells no en tenen cap culpa i penso que el club de futbol s'ho ha currat molt, crec que molts s'han flipat tres pobles. M'explico.

D'acord que Getafe no és una ciutat gran, el seu equip de futbol és modest i que la seva població és obrera. D'acord que arribar a uns quarts de final de la UEFA per ells té molt mèrit. I d'acord que han fet una eliminatòria molt meritosa contra el Bayern. Tot i això, és exagerat que Antena 3 ho publiciti fins la sacietat, que el Rei i el Príncep vagin a veure el partit, i que es presenti el partit com d'interès nacional!! Que estan sonats aquests!!!! El Marca cada dia amb el "Geta" a la portada!!! Els de la Cuatro igual! Pels més desmemoriats recordeu que l'any passat hi havien 3 equips espanyols més o menys modestos a les semis de la UEFA (Sevilla, Osasuna i Espanyol) i no es va aixecar tant enrenou.

I algú es pensarà que com és que ara de cop dono tantes voltes a aquest tema. I la veritat és que penso que tot això va més enllà de l'aspecte esportiu. El Getafe, s'ha convertit en un club utilitzat!! I s'ha trobat la patacada més forta en forma de dos gols al'últim minut. I tot això per buscar un referent de l'esport espanyol a nivell europeu. Com que el Barça no interessa que es mediatitzi, amb el Getafe tenen l'excusa perfecta. S'ha convertit en una mena de club amiguete del Madrid (només calia veure el Raul i el Casillas a les grades), que fins i tot té varis jugadors seus cedits. D'aquesta manera volen que la gent es mengi aquesta història de la "gesta" del Getafe, apareixent paraules superficialment i massa constantment com ara "la hora de los valientes", "coraje", etc etc. I aglomerar tota la gent d'orgull espanyol amb aquest equip modest, "fruto de la casta y el trabajo español". No sé si veureu per on vaig... A més de que Antena 3 buscava a tota costa rendibilitzar al màxim els drets televisius...

I es que això de les notícies és tot molt relatiu. Jo no m'acostumo a creure ni la meitat de lo que hi diuen. Ni de TV3, ni d'Antena 3 ni de la Cuatro ni de cap. Cada u estira la corda cap al costat que més li interessa. Perquè la pobra Mireia Belmonte que amb 17 anys ja és de les millors nadadores espanyoles de la història no surt ni de rasquillada per la tele i en canvi l'Alonso surt encara que només sigui per dir que té restrenyiment??? I en canvi amb 17 anys el Bojan ja és casi casi el català de l'any (res amb contra del Bojan, és tant bo el xiquet... però no n'hi havia per tant)?? Tot això d'aquest tema del Geta (i sobretot des de l'òptica d'algú que miri sempre Antena 3) m'ha recordat molt a una televisió franquista. S'estan tornant reversibles les televisions?? I no oblideu que Antena 3 també tenia els drets de la Champions on hi ha el Barça!!!

I per últim, mireu-vos l'escut del Geta. Sense paraules. Si es pot fregar el ridícul només amb l'escut, ells ho han aconseguit. No entenc lo del cor... i les barres?

Definitivament, els pobres del Getafe han pagat el riure.

Galiza!!

2008-04-02T13:36:00.002+02:00

Vet aquí la segona publicació en relació amb el meu viatje per terres gallegues de la passada setmana santa, aquest cop a mode de resum, lliure de l'aparent frivolitat del comentari anterior, marcada per unes circumstàncies viscudes gens agradables...

Seguint allò que diu que hi ha cops que una imatge val més que mil paraules, aquí van tres fotos que m'han molat...

El millor de tot? El menjar, el beure, l'amabilitat de la gent, el poble de Combarro, els paissatges costers (allà vinc Mallorca!!), la colla de galifardeus que m'acompanyaven, l'albariño (ideal per pillar el pet dinant), l'orujo, i un munt d'anècdotes...

El pitjor? No poder arribar a tot arreu, haver d'acumular cada dia el cansament i la ressaca del dia anterior, el temps del primer i l'últim dia i l'enorme quantitat de turistes que hi havia a Santiago, excessiu comparat amb els altres llocs que vam visitar.

Fins la pròxima...

I després, ....l'oceà

2008-03-27T14:31:00.003+01:00

Fisterra, 20 de març,

En havent arrivat a baix, ell va pensar: i què deu haver-hi més enllà?

Els pescadors posaven en pràctica la seva habilitat en front de les fortes onades i les enèrgiques i persistents gavines. Tantmateix es mantenien de peu. Sobrevolant aquells llampecs d'aigua salada que segles enrera havien estat per a molts la fi del món. Finis-terrae. Érem en un somni. O no. Podíem acariciar l'aigua que xocava contra els penyassegats amb ràbia, com si en coneguessin tota la història que portaven tancada dins seu. De tots aquells que en un moment o altre havien perdut la vida i els somnis en aquell indret tant feréstec. I la mateixa mar en els seus estats d'exaltació o d'embriaguesa, ens arribava a mullar els peus. Érem a la fi del món. A la Costa de la Mort.

Tant de bo la tornada a la realitat no hagués estat tant sobtada...

Maybe, I'm a Swimming pool

2008-03-13T13:04:00.002+01:00

És una de les figuracions que té l'hemisferi esquerra del meu cervell, darrerament acostumat a treballar molt allunyat d'on es troba físicament el meu cos. Sí és cert que potser ja trobo a faltar l'estiu..mm... no sé com ho podria interpretar. El fet és que hi he estat pensant. Ha de ser extrany

En tot cas, si pugués elegir, m'estimaria més treballar com a piscina d'una personalitat interessant, com per exemple... de la Naomi Watts. MMmmmMMm. Sí que estaria bé... m'imagino, per això, que acabaria acusat d'ebullicidi, no podria pas controlar la pujada de la temperatura de l'aigua mentre ella s'anés banyant i recreant sola un calurós vespre d'agost...dins meu... l'aigua aniria pujant i pujant... i la pobra Naomi acabaria ben cuita. Vindria a ser un homicidi involuntari, gairebé en defensa pròpia. La condemna seria a treballs forçats en una residència d'ancians, cuidant callos la resta de l'existència com a piscina utilitària!! El somni és una mica extrany, cert. He de confessar que hi he posat ficció. M'agrada això de somniar despert a lo Lynch.

Per si acàs, de moment estic bé, i no pregunteu siusplau pel meu possible retràs mental...

Quelca cosa...

2008-03-11T16:44:00.008+01:00

Per primer lloc, i sense que serveixi de precedent encapçalo el post amb la lletra d’una cançó. Poso un link amb l’àudio, tot i que el so és més aviat dolentet... feu nar la ruca!

http://www.youtube.com/watch?v=eaIQ_xb4Arc&feature=related

¿No ves que lo nuestro es raro?
Sigue intacto en mil pedazos
y no logra romperse.

Respira ileso en sus estados graves,
tanto hablar del fin
que ahora apenas duele.

Y aun así, te reirás,
volvería a revivirlo sin dudar.

Podría ser tan fácil, sería espectacular,
si fueran reversibles aquellas noches de incendio.

Más noches reversibles para saborear
las horas más humildes con un placer más intenso.

¿No ves que si hemos perdido
hemos ganado historias que contar?
Más que algunos tienen.

Recuerda que si caímos en picado
es porque a veces fuimos nubes con la mente.

Si pudiera transformar nuestras noches
en un ciclo sin final.

Podría ser tan fácil, sería espectacular,
si fueran reversibles aquellas noches de incendio.

Pero eso es imposible, el tiempo ganará,
entonces sólo espero que cuando vuelva a sonar
tú pierdas la vergüenza y grites oh, oh, oh ...
grites oh, oh, oh ...

Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...
grites oh, oh, oh ...
Y ya no me importa que mire la gente.

Oh, oh, oh ...
Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...
Creo que voy a empezar a romperme, oh, oh, oh ...

És la lletra de Noches Reversibles, de Love of lesbian. Vaig llegir fa temps, que el lletrista i compositor de LÖL, el Santi Balmes, explicava que la lletra estava escrita com si parlés d’una relació sentimental en crisis o a punt de finalitzar. A pesar de l’aparença, la lletra parla de la relació del propi grup, pensant en tots els moments de crisi que per tantes causes havien hagut de passar. De tants cops com ha estat a punt de trencar-se el fil, dels moments durs que han estat a punt d’acabar amb un munt d’esforços i il·lusions. Tot i això, aquests vivències viscudes amb el grup, tot i que en el seu moment no ho semblin, probablement suposin i representin l’etapa més feliç de les seves vides. El final parla d’aquell moment un cop el grup s’hagi acabat en què recorda els grans moments viscuts amb el grup

És una cançó, que pel tema de la lletra, l’hagués pogut escriure qualsevol grup de música. Tota ella però té una aura molt loveoflesbiana. Si li intentes aplicar un model clàssic de canço -vers-pont-estrofa- no et quadrarà per enlloc, i es que tota ella és una progressió. El caire intimista del principi es converteix finalment en un xoc d’adrenalina i rauxa. Realment si coneixes la història pot arribar a posar la pell de gallina. No estem parlant de fet d’una banda d’una sola escolta, les cançons de LOL, són com les cebes, un cop les vas pelant et van sortint més i més capes, cada una amb un toc i un significat diferent a l’anterior... us convido a que hi entreu, jo ja he repassat moltes capes, però em penso que me’n queden unes quantes més...

Aquest post (i en relació a lo dit fins ara) anirà dedicat a tota la gent que deixaré penjada o deixaré de veure’ls en la meva estada a Mallorca aquest estiu. Que curiosament és la mateixa gent que espero que em vinguin a veure i a passar unes vacancetes per allà!!

Als Déjà vu, perquè puguin tirar endavant i sortir-se’n sense mi, i provoquin moltes més “nits d’incendi”.

Als que no veuré aquest estiu per les festes majors a Tremp i voltants, i per totes les festes que no farem junts.

A la penya de Manresa 1 i 2, de Terrassa 1 i 1’5, que espero que es pugui fer un Manacor 1. I també que en muntem una pel principat abans de que marxi.

Als companys de classe, als de pis, també espero que ens veiem a ses illes aquest estiu...

Al Joan Vilà, que entre pitos i flautes fotrà un munt de mesos que no el veig, aviam si en fem una de grossa quan tornis al Maig!!!

A la família, que no em podran marejar aquest estiu, suposo que també em vindran a veure... (aviam si tire l’esperit paternal) i als dos roytons

Al Ferran, que el deixaré una temporada tirat amb el cello... però el subconscient continuarà treballant!!

I evidentment a l’Anna, que ja s’està mirant vols per venir

I després d'aquest discurs a la yankee buscant la llàgrima fàcil, ja començo a preparar les maletes, perquè aquest estiu penso aprofitar al màxim el temps, per conéixer l'illa, per anar cada dia a la platgeta, montar-se alguna festeta i aprendre un munt de la feina que és lo que toque!!

Fins la pròxima!!

Passant per allí...

2008-03-04T21:48:00.000+01:00

Jo vaig trucar, però es veu que no hi havia ningú! Ja li val al Roger ja! El passem a buscar per casa i no ens obre!! Home de déu! ;-)

K kabroooooon!!!

Interludi

Tot a la vida ha de tenir un petit o gran desordre. Però també hi ha d'haver un equilibri intern. És per això, que ara em prenc un temps amb una mica més de calma. A cuidar-me una mica. Almenys aquest és el propòsit. Hi haurà evidentment Zimbawe 1, Terrassa 2, Manresa 3 i Sta. Engràcia 1. De fet aviat tindrem data pel concert de Déjà Vu a Manresa a l'Abril i si ens poguéssim ajuntar tots seria una bona ocasió. Però primer necessito temps de reflexió.

I d'aconseguir una mica d'ordre intern. Perquè noto que el cos m'ho demana. I el cap encara més.

No sé si serà possible, però s'intentarà. Per tant he d'estar mentalitzat i saber dir que no. Ja veurem.

Acabo aquest incís amb una foto que es va publicar al diari Regió 7 aquest diumenge en 2a pàgina. El Ferran i jo actuant al Kursaal. Aviam si aquesta imatge m'acompanya amb els meus propòsits.Prometo no tornar a posar-me tant reflexiu en els pròxims comentaris...

Mon petite épouvante des peurs

2008-02-28T22:37:00.000+01:00

Ja la tenim!!! quin gran plaer que dóna tocar-la!! Per fi tinc 6 cordes que rascar! i quin gust que dóna. Sigui la veritat dita, estar en un pis d'estudiants sense poder tocar tecles blanques i negres a diari creava un buit en la rutina... I la veritat és que la nova guitarra acústica sona de collons! ja veurem quan l'endollem. Aviat arrivarà la presentació en públic.

Va ser un dia intens amb en Joantxo a Andorra: hores de provar guitarres per acabar quedant-me amb aquesta preciositat de so estratosfèric. Deu ni do també el Wawa que es va comprar el Joan!! Haurem de fer un grup de Funky!! I weno, ja que hi erem, hi va haver retrobament amb el Ferran i la Gemma i vam complir encàrrecs varis d'alcohol i tabac.

I per la nit, concert d'Antonia Font amb l'orquestra simfònica del Berguedà. Brutal! Va ser una setmana de festa però intensa... De ressaca carnavalera. Aquest any no va tocar Sitges ni Tenerife, però Carnavals més de casa nostra tipo Sallent, Tremp i Solsona. Sitges per mi ja és mig extranger... Per cert, poso un recull de fotos fetes a Solsona amb unes disfresses d'última hora que sempre et poden treure d'un "apuro". Com que m'han fet gràcia en poso més d'una. Como er bló é mío...

Antònia Font in concert!

Intercanvi d'abrics

Vet aquí les tres "maripilis"

De Tremp, no tinc fotos (no deixe de ser una indirecta per què algú me'n passi) però també va tenir lo seu!! Amb les brigades especials del Freezer per allí voltant, i amb el pobre Vila que em fotie patir... sabeu si ja es troba millor? Perquè jo aquell braç li vaig veure xungo... Algo em deie que no tenie bona pinta. També em va pillar la mania de pintar de blau a tot ser que es trobava físicament al ball, el què més el Joan. No crec que gaire gent se'n salvés... I també el Jordi amb la disfressa de Hulk barbut, el Marc de Duffman (amb Estrelles al cinturó i tot) i el pobre Servius que l'endemà resulte que portave el braç embenat. I el Rafa que ere el Vegeta amb 4t nivell i que va desaparéixer molt sospitosament...

Foto robada del flog del Rafa

I per acabar, dedicar una foto a la Penya!! Me n'alegro un munt de la Copa que van guanyar!! Rudy és d'un altre planeta i juguen a 1000 revolucions més que el rival. A més si compares noms i pressupostos Penya-Tau o Madrid-Penya o Barça-Penya encara té més mèrit. Em van fer vibrar amb la final. "Xapó"!!

PD: Aquest post l'anava a penjar fa un temps, pro se m'ha anat retrassant perq no tenia fotos i tampoc hi pensava a posar-m'hi. En fi, que he estat una mica vago... però aquí està.

PD2: El Jordi em va demanar un resum de Carnaval que no he fet. Aquí hi ha un petit tast de tot "lo que es pot explicar". Tema containers i tal, potser no cal parlar-n'he, per raons òbvies que ell i jo sabem... per a més info podeu preguntar. Cal que posi el mail? crec que no... m'estic liant.... que algú em tregui d'aquí!!! ..... "no hay manera humana de escapar"....

PD3: Responent al comentari del Rafa al post dedicat a Pink Floyd, dir que estic d'acord amb que The Wall és el millor, i més si hi sumem la peli. Però (tot i que amb menys quantitat de cançons), per mi Wish you were here i The dark side of the moon estan al mateix nivell...

PS4: Lanzamiento próxima navidad...

Bloc curiós

2008-02-26T20:54:00.001+01:00

Ara que és temps d'eleccions, us donaré un consell per a poder-se quedar a gust. Passeu pel blog següent:

http://angelesribes.blogspot.com/

I escriviu els comentaris que us surtin dels collons. Ja veureu com us quedeu molt més a gust. I si no, us tornem la diferència.

A mi m'ha funcionat!!

Apa fins una altra

Somni

2008-02-19T19:33:00.001+01:00

Fa uns quants anys, aquesta era una de les meves icones. Encara ho continua sent. Per a un grup, poder tenir al seu "palmarès" obres d'art com "The dark side of the moon", "The Wall", "Animals" o "Wish you were here" ha de voler dir que s'ha culminat una carrera. De fet ja va ser així... A la mítica imatge és veuen les caràtules dels millors discos de Pink Floyd pintades a les esquenes nues de sis models. Crec que sobren les paraules, que parli la música.

Les paraules sonen
la música parla

M'irriten...

2008-02-02T09:59:00.000+01:00

...però tampoc excessivament algunes bromes sobre els meus orígens. No m'acostumen a molestar gaire els comentaris que em fan sobre el meu poble, Tremp i sobre el fet que sigui d'allà, tingui aquest accent i tot això. Però alguns em fan gràcia. Els poso aquí.

Situació 1: Després d'una pràctica de camp en que fotia un gel que pelava em surt un company:

- Osti si que tens el nas vermell tio! Que no ets de Tremp? Tu ja hi hauries d'estar acostumat al fred!

Si, és clar, Tremp es troba a una regió de Sibèria anomenada Iakutsk (que per cert surt al Risk i tot) i on la temperatura mitjana anual no acostuma a superar els -30º. Tothom u sap!

Situació 2: El dilluns que arrivo ben costipat a la feina i en un mony de mocs en comptes de nas i em diu el jefe:

- Pro si ets de Tremp tu! No t'hauries de constipar mai!

Està clar, degut a la nostra climatologia sempre tan adversa, els trempolins hem desenvolupat una mutació genètica que ens caracteritza per una recoberta de pell aïllant i encara un pel ferm i llis exterior que ens protegeix del fred, d'aspecte similar al fabulós Yeti, l'home de les neus. A més hem generat una glàndula que segrega una bactèria que elimina els símptomes del costipat més ràpid que el frenadol! No et fot!!!!!

Situació 3: Tot i això hi ha gent que té comentaris afortunats per tot. L'altre dia caminant per Manresa amb el Sergi, ens creuem amb la típica rossa, 30 i pocs, vestida com una puta passejant el gos i dient-li a la pobra bèstia:

-Ara no vols pixar eh macu??

Ens vam quedar tots dos esperant la resposta del gos. Jo vaig pensar que l'animal es tornaria bípeda de cop i li contestaria amb una veu greu i elegant:

- Doncs no, ara no em ve de gust! Que vols que se'm quedin els collons gelats amb aquest fred? Escolta que jo no sóc de Tremp eh!!!

I res que m'he emparanoiat amb això. Ja ve sent habitual últimament.

Gran disc recuperat avui: Butterflies de Sexy Sadie, m'hi he tornat a quedar enganxat. Que bons que eren aquestos mallorquins!!

--------------------------------------------------------------------------

"Porqué? se me rompen los dedos en pedazos pequeños

I me pierdes el tiempo descifrando universos

no entiendo porqué"

Terrassa 1

2008-01-31T01:26:00.000+01:00

Els superguerrers galàctics!!!

Terrassa és una ciutat complicada. Costa arribar allí on et proposes. I mai saps d'on vindrà la sorpresa. Després de més de mitja hora intentant trobar l'estació de ferrocates on havíem quedat amb en Rafa, la Laia i en Ramon me'ls trobo just a l'altra punta de la ciutat. És curiós. Jo crec que les coses sempre haurien de passar així. Tot tindria més sentit i seria més emocionant. És que mai jo he arribat a l'hora a algun lloc?

A Terrassa tothom parla castellà. I no si val excuses que si és el barri per on vai entrar, que si la rambla estava tallada... NO. A Terrassa tothom parla castellà. Menys nosaltres. No és que hi tingui res a dir, és així.

A Terrassa hi viu el Roger. Sinó no hi haguéssim nat a fer res. I a Terrassa hi ha la Factoria d'Arts que és on anàvem.

A Terrassa hi viu el Blanch... Llàstima, que no vingués, el Blanch sempre aporta grans moments. La ciutat de Terrassa té un +1 en moments lúcids.

A Terrassa diuen que no hi ha festa.. pro jo que penso: si nem una colla de desfets de Tremp, mos u passarem bé ni que acabem a un puti insultant putes. A més nàvem a veure la Troba (com diu el Rafa, la Kung-fu i la de Manresa I i II).

A Terrassa hi ha alcohol. De mala raça pro n'hi ha.

Comprobat! (the fabulous monster with the red eyes )

A Terrassa en vam pillar una de campeonat!!

Mare de Déu, és complicat fer un resum de Terrassa 1, pro va tenir grans moments... Que me'n dieu dels partits de futbol amb llaunes d'Estrella? o de les muntanyes (em vau fer mal cabrons!!!!)? Del mirall del passadís dels lavabos? del Rafa amb un cono al cap a la sortida d'emergència per on ens vam colar? De passar per davant de la casa del roger? Dels balls que mos curràvem al concert? De les fotos que ens han quedat, totes amb el seu gran què? ...

Jo dividiria la nit en tres parts, més que res perquè el Rafa m'ha dit que se li han declarat les neurones en vaga indefinida i no recorda res de la nit. Tranquil, jo també ja tinc els sindicats neuronals enfadats i només em treballen a mig gas... es veu que no les hi respecto l'horari laboral i no sé què...

1a Part: Encara me'n recordo
Com diu el títol. Anem a sopar amb Rafa, Laia, l'Helena i en Ramon. Frankfurt i birra. Per anar escalfant motors. Saturem La Caixa de Terrassa, la nit serà llarga i dura. Després cap a la faktoria on mos trobem amb el Jordi, la Jana i el Ruben. I dos Xibeces a mitges. Acabem de beure a la plaça i cap al concert on comença el festival. Primers símptomes: la Laia es passa una hora buscant l'entrada, va a buscar la jaqueta al guardarropia per veure si hi és i la tenia a la butxaca (a petició del Ramon jaja). La primera part del concert podria anar dins aquesta secció. Seria la part: comencem a entrar en joc.

L'increïble mirall màgic!!

No.. aquesta foto ja aniria a la segona o tercera fase...

2a Part: Fase etílica 1, me'n recordo pro amb buits
Aquí anirie la segona part del concert. Es comença a fer el ruc reconegudament. Balls estúpids, bromes amb el fotògraf que encara era prou ben parit, nar fent cubates, ballant les cançons, ens colem pel túnel del temps de la discoteca (aquí ja comencen les cares xungues) el Rafa es fot un cono al cap, fem la moto, nar fent cubates, la Laia i jo casi xoquem amb el vidre del lavabo, fotos mol tontes, mos posem els jerseis com si fossim egipcis, el Rafa comence a mossegar a parts del cos, nar fent cubates.... Els records cada cop costen més de concretar. Sortim de la sala. Sorpresa! el Bar s'ha fet més gran....BBBBFFF ja no entenc res!! Arriben el Roger i el Vila.

Entrant en fase 2

3a Part: Fase etílica final, última pantalla de la nit. Me'n recordo de...ufff...de...poquet...poquet poquet

Recordo per exemple que vam arribar a l'estat muntanya. A tothom que queia o s'ajupia li feiem muntanya. El més mal parat va ser el Rafa, que es va convertir en el Dr. Strangecorn. Una foto el delata.

Dios mío! lo estamos perdiendo!!

Recordo també lo dels partits de futbol amb llaunes d'Estrella... crec que va ser en aquest moment. Recordo vagament passar pel devant de cal Roger... la foto ja és brutal. Recordo cantar la marcha nupcial, la de tatatatan! tatatatan! tatatatan tan tatatatatatan! Sta clar no? pro no sé per qui ni per què. També recordo parlar amb uns vascos. No sé de què. Recordo amb un sortidor d'aigua cantar també la dels Caçafantasmes... No ho acabo de recordar tot... va nar així? Entrem a una disco. El comentari general és: "Si no hi ha ningú!!" "anem a una altra". Però l'acció principalment va ser asseure's a la barra i començar a drinkar. I fotre el ruc per la sala de ball que era tota nostra. Weno, exceptuant els acossos d'una lesbi desesperada, casi quarantanyera, perseguint la Jana! Recordo arrivar a casa el Roger futut! I allí trobar el Vila i el Roger jugant a la Play. Recordo fer ous ferrats en una paella per si sola enganxosa amb patates i els ous barrejats amb ron Brugal!! jajaja!!!. També tinc la imatge de la nevera del Roger, tota una font de recursos....

No l'entenc! Pro lo millor és el Rafa, sudant del fotografo i obrint la porta de la caseta

Epíleg. Moments durs de ressaca
D'això me'n recordo i em resulta massa escalfredament real. Aixecar-se amb la mà humida (no malpenseu putes) de l'escuma que m'havie posat el Vila mentre dormia. Mirar el mòbil, he de pirar a dinar a Tremp. Despertar al Roger i al Vila (m'havien dit que pujarien amb mi) i va i em diuen que tenen cotxe al cap de mitja hora esperant!!! cabrons!! pro jo tpoc estava mol al loro! i aquelles imatges de ressaca, de cares pesades, ment fotuda pro felicitat en el fons, perquè, com deie un humorista: "Si m'aixeco sense cap dona al llit i sense ressaca sé que la nit anterior no ha estat una bona nit". Que cada u ho interpreti com li sembli.

I res més, espero aclarir dubtes, ara espero que comenteu aquí sota lo que m'hagi deixat!! I gràcies a tots els que hi vau ser per aquesta nit tan gran!

The dark side of the moon

2008-01-29T03:43:00.000+01:00

"Dile al Capitán Ironia que deje de perdonar tantas vidas que yo prefiero morir..."

Vet aquí una de les suggerents imatges de Cydonia, la cara misteriosa de Mart. Diu que s'hi veuen cares gegants, que aquesta regió hauria estat habitada fa dies i hauria existit una civilització paral·lela a Mart.

Mole.

Veient la imatge m'imagino una mena de civilització tipus egipcis. Amb mercadillos pels carrers i venent congues als turistes. No sé, aquestes cares i les muntanyes en forma de piràmide m'hi fan pensar una mica. Només que em falla una cosa...mm...si feien cares cap al cel, els habitants i esclaus que hi viurien no les deurien pas poder veure bé? potser es que ja pensaven en enviar missatges més enllà, cap alguna divinitat. Ara que posant-me en el lloc de la divinitat en qüestió no sé que pensaria:

"Mira aquells desgraciats marcians d'allà baix, ara dibuixen cares! si que s'avorreixen, els hauré d'enviar alguna plaga o maledicció perque s'entretinguin"

I així l'acabarien palmant tots! Pro ells entossudits en nar fent cares gegants.

És clar que pensant en aquests missatges, em recordo de les famoses cares de Vélmez. Qui hauria escrit aquell missatge? Una congregació de partícules d'humitat amb ganes de fer-se veure? Ja és ben misteriós tot plegat!

Nit
La nit et fa vulnerable, en ocasions fins i tot valent, fins i tot et pot convertir en caçador o presa. A la nit hi ha alcohol, putes (i putots), putiferis, pidolaires als caixers, gent que treballa, bohemis, gent que viu del cuento... Principalment penso que a la nit és on hi trobes les persones més interessants i les que no ho són tant se'n tornen. La nit és màgica. A la nit ets fàcil d'enganyar. A la nit hi ha lluna, que personalment la trobo més bella que el sol. Per començar la Lluna ja és de gènere femení, quina gràcia té doncs el sol, que ni tant sols el pots mirar més de tres segons sense que et deixi enlluernat. I la lluna no enganya. Com pot un astre que et dona llum deixar-te a les fosques. La Lluna no. La Lluna té cicles, és més complicada d'entendre... d'acord amb el gènere femení. Sota la llum de la Lluna tot embelleix. A la llum del sol, a la platja, la gent és veu gorda, flàccida, envellida. El greix corporal no enganya. I al mateix temps envelleix. Personalment, trobo molt millor la platja de nit. Surts de l'aigua i el fred et retorna a la realitat, però l'alcohol et retorna a la fantasia. A la nit la gent s'enamora, surt, s'embriaga, es pega, s'abraça, es reconcilia... Durant el dia la gent és antipàtica, corrent, massa vulgar... Que pensar de tota la incertesa relacionada amb la foscor? Dóna molt més joc!

Weno fins aquí l'Oda a la nit, per als defensors del dia (i dels afters) potser un dia d'aquests hagi de fer un petit homenatge al Sol. Rotllo Azteca. Mentrestant, reflexionem-hi amics, reflexionem-hi...

Àudio nocturn momentani: Muse(Black holes and Revelations) , o Madee (l'Antartica)

Per cert, pròximament em curro una actualització in memoriam Terrassa I

Declaració d'intencions!

2008-01-20T13:27:00.000+01:00

Possiblement molta gent no podrà entendre que algun subjecte com jo, amb ànims de satèl·lit, pugui formar part d'una religió de caràcter i moral indefinides com és la Loveoflesbian (ho poso junt perque faci més efecte).

Però penso que cada u té un grup del que sent que en forma part d'alguna manera encara desconeguda per la humanitat; possiblement existeixi una connexió familiar o d'algun altre tipus en una altra dimensió o hagi conegut algun dels membres en una altra vida, abans d'aquesta reencarnació. Segurament però, no és res d'això, simplement hi hagi feeling.

Lluís i Santi in action, o el pare shiwa iniciant un nou germà ;-)

Per a altres persones, aquesta definició es podria extendre a altres gèneres, posem per cas que algú pugui sentir una admiració especial cap un escriptor, actor, pintor, polític (tot i que em costi de creure) o altres. Recordo haver parlat d'això amb el Jordi (gràcies per la promo, jeje), i comentar que a ell li va passar algo similar amb Dusmi (i no ets l'únic, l'altre dia un subjecte també em va confessar que va ser fundador del club de fans del teclista de Dusmi, que també tela...).

És curiós com algú entra amb relació directa amb "déu" i es crea aquest vincle...La connexió pot venir marcada per molts intangibles: possiblement un se senti especialment identificat amb moltes de les lletres, els comenci a escoltar en algun moment emocionalment especial, coincideixi completament amb les conviccions del bloc del seu creador i cantant, el Santi Balmes, a més de disfrutar llegint-lo, es quedi atrapat per les seves melodies, es deixi aixecar els ànims amb les seves cançons més iròniques i oníriques... o sobretot arribi a l'èxtasis constant (sense material adicional) en els seus concerts.

I és que si per alguna cosa aquest grup s'ha acabat de posar en el meu pedestral particular, és per culpa dels seus directes. Dels millors (el millor) que he sentit mai. Et porten d'un extrem a l'altre i no pares de disfrutar. I persones que no en són fans m'han confirmat que és així! I és que sobretot els seus concerts es basen en uns principis, per a mi bàsics: una reproducció molt fidel dels temes dels seus discos amb un so idèntic però introduint-hi alguns afegits magnífics in crescendo; crear un clímax de proximitat cap al públic i entrar-hi en connexió i sintonia total; i sobretot en un apartat que molts grups d'aquest tipus obliden: l'espectacle. I es que molts no recorden que la gent va als concerts a passar-s'ho bé! I ells entenen perfectament aquest apartat. I només em cal dir que qui pugui els escolti amb tranquilitat! millor encara en directe!!!

La cirereta al pastís, va ser l'altre dia a El Sielu, quan vaig poder estar parlant amb el Santi i alguns col·legues fans de LOL en format íntim i tranquilament. Per a un això és quelcom especial... El Joan, un amic, sempre diu que el preu que pagues per una cosa així (concert, sopar, farra, etc.), sempre l'has de dividir pel número de cops que ho pots recordar i parlar-ne positivament i rient... segurament a mi m'hauran de tornar els diners! jaja!!

Ah, ja me n'oblidava, però el dijous vaig estar a un altre concert magnífic (no t'enfadis Rafa, però el de LOL havia de passar primer, jeje), va ser d'Unfinished Sympathy a la Bikini. Disfrutant de bona música i bona companyia amb el Rafa i la Laia (llàstima que va ser curtet). Aquí van dos fotos que m'ha passat la Laia!

Res més, possiblement el post faci l'efecte contrari al previst i qui el llegeixi acabi fins al puto cul de LOL, però es que m'havia de posar una mica tendre...

fins a la pròxima!

Sort d'ell!!

2008-01-12T00:48:00.000+01:00

No ho acabo d'entendre... no em cap al cap....Com pot ser que tota Catalunya estigui desitjant que Bojan entri al camp ja, que jugui.

Que algú ens salvi de l'avorriment!!!

Però el Rijkaard cabarrut!

Potser sí que guanyaríem els mateixos partits si ell jugués més minuts. O potser fins i tot menys. Però a qui li agradi el Barça, digue-li aficionat, fanàtic, soci, oportunista... té una il·lusió. I aquesta té un nom: Bojan. I fa gols!!!

Però sobretot aquest xaval té alguna cosa. Per a posar-se la gent a la butxaca havent jugat tant pocs partits s'ha de tenir alguna cosa especial. I si no penseu amb el Larsson. O amb en Jasikevicius. Casos similars. O fins i tot amb en Prosinecki... bé, és igual, m'he liat!

Seguint amb el quit de la qüestió. Que parin de sortir periodistes de pacotilla parlant del Barça per la tele coneixent-ne tots els mals. Que facin callar els Minguella, Rossell i companyia que es creuen que ho saben tot. I que facin sortir aquells que ens fan disfrutar amb el futbol als que no n'entenem:

Bojan Krkic

Esperpèntic.....casi esquizofrènic!!

2008-01-04T17:39:00.000+01:00

Com un forat en el glaç
O com ens llisquen les coses de les mans....
O com els dies fugen darrera meu i la boira...
O com la memòria caramelitza la realitat passada...
O com els defectes persisteixen sense esmicolar-se....
O com un llamp de vent?

Velocitat

Qui ha dit què??????

Persones
Perquè a vegades aquell que et semblava més llest, simpàtic agradable... ara odies tant?
Perquè aquell que abans et semblava tant ruc, estúpid, inaguantable... ara continues odiant tant?

Qui ha desequilibrat la balança?

Perquè el senyor Nas i la senyoreta Orelleta ara ja no escolten quan han d'escoltar ni ... quan ho han de fer? I sempre tant inoportú el seu olor a carn podrida et converteix en psicòpata empedernit. Mutilat. I ells prepotents. I jo desfent-me. I ells prepotents. I jo cansat, trist, encongit.

Quantes ganes d'engegar-ho a la merda tot, reprimides.

I més alcohol, una mica més. Siusplau.

Que ja acabo...

Llum
Amb poca n'hi ha prou. Amb unes mínimes espurnes es pot continuar.
Però com més millor. És clar. És una recerca constant.

Però sempre hi ha merda pel mig. Massa brutícia:
Odi, Hipocresia, Política, Dubtes, Caigudes, crisis, clavegueres, fanatisme, porcs..

En fi massa merda...

Però també llum. Hi ha cops en que ja voldria tenir primavera. Altres que deliro amb l'hivern.

"Yo ya no puedo hacer más si este más siempre resta"

I sobretot

"Cafeina, droga fina, droga dura..."

Nadal...

2007-12-28T16:32:00.000+01:00

...y cuando tu aprendas a usar las palabras

seràs otro buzo perdido en la nada

y verás que ellos usan el ruido

para poderse esconder,

de quién?...

Seria impossible començar aquest post sense fer referència al revival de l'últim dissabte per Manresa... la recepta s'ha completat amb un bon segon plat!! hi haurà postres? (per cert, ha costat trobar una foto decent, pro en aquesta es veu el Bar Marco i sortim casi tots, falte el Ruben, i no se'ns veuen gaire les cares...).

També podria parlar i molt sobre la poca simpatia que em desperten aquestes festes de Nadal, però crec que em conformaré en continuar amb la hipocresia general que regna en aquests dies per a desitjar-vos a tothom un bon any! Qui no ha dit aquesta frase a gent que no saludarà més en tot l'any?

I per posar el toc musical, dos discos que m'han atrapat molt les últimes setmanes: Costa Azul de Sidonie i Sky, blue sky de Wilco. El primer molt lluminós i el segon ben trist, això crea una situació bipolar que a les meves neurones les excita inmesurablement! I una canço per Nadal (l'estic escoltant i és molt apropiada): Cançó 7ª en colors per Mazoni.

Com tocar a -5 graus i que els teus dits ho expliquin

2007-12-11T13:16:00.000+01:00

Quina colla de penjats!

Pas 1: que s'espatlli la furgoneta amb la bateria, guitarres, teclat, amplis, etc la nit abans del concert. PUTADA 1. Haver de pillar el cotxe Manresa-Lleida, Lleida-Manresa el mateix dia del bolo al migdia. Que ton germà tingui els macarrons a punt a l'arribar a Lleida (quina gran sort), carregar trastos i pirar.
Pas 2: Que tots els components del grup que viuen a Barna aconsegueixin arribar a l'hora i que algú els pugui anar a buscar a la PuTa ReNfE.
Pas 3: Que la part de grup que viatja per carretera arribi sense haver-se trencat les dents ni punxat cap roda a l'hora en punt. Ah! i que el cotxe del Joan aconsegeixi seguir-nos, després de passar semàfors en àmbar, desviar-nos sense mirar enradera o fer el puta pel mig de la ciutat.
Pas 4: Que et deixin començar el concert mitja hora tard, perquè, lògicament, a l'hora de començar tot just començàvem a provar.
Pas 5(Ben bé podria ser el 4): Que et tinguin una copeta de whisky a punt per veure-te'l de cop aviam si s'enganya el fred. Portar un barret també està bé, però és una putada si es dels xinos, k no abriguen gens!!!
Pas 6: Tenir la moral pels núvols i veure que encara hi ha borratxos que aguanten el fred tant frescament (valgui la redundància), perquè, evidentment, tot és genial!!
Pas 7: Sobreviure als petardos que la penya tira sense saber on cauran (algun ben a prop de l'escenari).
Pas 8: Veure que per culpa dels petardos, els pocs que estaven aguantant a peu d'escenari i s'anaven animant, s'allunyin acollonits. Però tot i així un grupet de suport trempolí aguanti impassible a pocs metres! Sí senyor!!
Pas 9: Portar abrigat fins la punta de la tita, però es clar, els dits han de tocar, que aguantin sols!! Quina injustícia!!
Pas 10: Tenir sort que és Santa Bàrbara, tenir el sopar pagat i esperar-nos una festa brutal!!!!

I un cop ho hagueu bullit amb sal ho amaniu amb all i julivert i ja està a punt per servir. Ah! es recomana menjar calent!! (collons quin fred que fotia!!)

Va de lletres

2007-11-23T11:46:00.000+01:00

BLOC

"Les teves fruites són de goma,
Els teus pits de silicona
Les teves vivències,
Fotos digitals
I dius, que el que dius, es veritat!"

Aquesta és una de les brillants lletres que van sonar al concert de Mazoni a la sala El Sielu, paranoics i psicodèlics on els hi hagi. S’ha de dir que es va saborejar.

Precisament l’altre dia, escoltant el seu disc Si els dits fóssin xilòfons al cotxe em vaig centrar a captar especialment les lletres de les seves cançons. La veritat és que no tenen desperdici. Després vaig començar a recordar algunes de les lletres que més m’havien captivat. És cert que de més petit gran part de la música que escoltava era en anglès, i la poca música que escoltava en català (per exemple Sau, Sopa, Gossos) sempre vaig considerar que tenien unes lletres un xic carrinclones, com si fossin traduccions de cançons USA dels anys 60 o 70, posin com a exemples Bob Dylan, Lou Reed o Neil Young, sense posar en entredit la gran qualitat musical de qualsevol d’aquestes bandes. Recordo però haver llegit incansablement i buscar traduccions d’alguns discos en llengua yankee (que mai ha sigue el meu fort) com del Herat of Gold de Neil Young, o del Foreign Land de Christina Rosenvinge. Sentia el desitg de desxifrar quin era el sentit d’aquella música que em captivava.

No obstant un dels discs que més em va marcar en quant a contingut de les seves lletres, per a res banals, va ser el The Wall de Pink Floyd. El surrealisme i al mateix temps l’atmosfera asfixiant que vaig descobrir al propi film, em va fer adonar de la totalitat d’aquella obra mestra. Precisament una cançó que recordo que em va impactar per la lletra va ser Mother, on l’alter Ego de Roger Watters li va explicant a la seva mare tots els seus dubtes, pors i preocupacions:

Mare, creus que deixaran caure les bombes?
Mare, creus que m’hauria de presentar per a president?
Mare creus que els agradarà aquesta canço?

Mare creus que hauria de construir el mur?

-Oh! Fill, no ploris
La mare convertirà tots els teus malsons en realitat.

Veieu la pel·lícula i sabreu de que us parlo, arriba fins i tot a fer por.

No fa gaire, també rellegint una de les parrafades d’en Santi Balmes al seu blog, em vaig parar a pensar en la lletra d’un tema de l’últim disc de Love of lesbian (a aquestes alçades del bloc, els més àvids ja sabreu que en sóc un autèntic fan), el tema en quesito es titula "Me amo". Com a música, possiblement sigui de les coses més comercials que tenen LOL (i no per això dolent), però com a lletra, és de les més originals i acertades.

En el seu blog, el Santi explicava que el tema el va compondre dedicat al baixista del grup en un moment difícil per a ell i la veritat que jo la consideraria la primera cançó “d’autoajuda”. La cançó parla de l’espermatozoide que va quedar segon en la cursa per a la fecundació. D’aquesta manera diu, només al fet de néixer ja hem guanyat a milions “de hombres rana en celular” i ja ha estat un gran triomf. I en els moments més durs hem de pensar en aquell “hombre rana” que va quedar segon i volia estudiar Alemany. Només amb això ja hauríem de tenir un bon motiu per a tenir un “subidón” de moral. Tot i que dit així no ho sembla, s’ha de dir que la cançó és de lo més divertit que us podeu trobar.

I ja callo, per últim recomanar dos pelis que he vist recentment: REC (vaig estar a la preestrena a Manresa) que és tant bona com diuen, i Once (res a veure amb els cecs) que és molt més bona de lo que se n’ha parlat i les cançons són brutals.

I per cert, m’acaben de dir que el Barça-Madrid és el 22 de desembre, dia que acabo exèmens… ja començo a intuir un estat etílic important per aquell dia…

I per reacabar, la semana que ve (29) hi ha festa de Sta Bàrbara a Manresa, amb concert inclòs de Déjà vu! (tocava una mica de publi no? Es que no me n’he pogut estar)

Molta salut!!

I sexe, rock i palles mentals!! Jaja!!

PD: a vegades se me’n va l’olla…

Primer dia

2007-10-16T21:24:00.000+02:00

Salut a tots!

Sembla que a Tremp comença a haver-hi gent que es mou. O almenys aparentment…

Aquesta és la primera publicació d’aquest nou bloc (si sí, bloc, en català que sona millor) i intentaré que hi apareguin aquelles inquietuds realacionades amb l’aspecte musical que em ronden per dins. D’alguna manera o altra havia de vomitar. D’aquesta manera també ompliré els buits que em deixa la meva trista feina de becari a la universitat. Sé que des d’aquí tinc difícil de canviar el món, el clima i tot això, només escriuré per a quedar-me a gust. Espero no embafar ningú.

5 d’octubre. Destinació St Vicenç?

En aquesta primera publicació parlaré sobre dos concerts als que he acudit recentment. El primer va ser el passat 5 d’Octubre a St. Vicenç dels Horts. Sí, el nom segurament no us digui res, a mi tampoc, però el cartell estava replé de noms que prometien amb un espectacular cap de cartell: Love of lesbian. La resta de bandes que hi actuaven van constatar que a Barcelona hi han grups de gran nivell (com ara Soon, Vyvian o Madee) que emergiexen amb força. Per altra banda potser si que a estones es trobava a faltar certa originalitat.

Però el plat fort de la nit va ser la banda “lèsbica”. Amb Santi Balmes al davant, es van entregar totalment al públic en un sublim festival que es va anar animant fins arrivar al límit de que el mateix cantant disfressat de bisbe acabés fent una “conga” amb tota la gent del públic… Abominable, Grandiós, Antològic, Estratosfèric… Pel mig una inmensa densitat de temes impecables que el grup va demostrar que no són màgia d’estudi. No us perdeu el pròxim!

Correllengua

L’altre tema del que crec que caldria fer ressò és de l’organització del Correllengua el passat pont 12 d’octubre (res a cel·lebrar) a Tremp. “Es que a Tremp no es fa res”. Quants cops heu sentit aquesta frase o una de similar? No vull dir que no sigui falsa del tot, però aquest passat cap de setmana la gent del Correllengua aquí a Tremp la va posar en entredit: concert de tarda el divendres amb butifarrada inclosa, Xerrades culturals, Animació infantil, Concerts amb grups de casa i de fora el dissabte…

I de gent? De gent ben poca a tot arreu. El perquè? Doncs no ho sé, però sap greu que companys que s’ho han treballat tant després rebin tant poca resposta de públic… Potser hi hauríem de pensar tots plegats. Encara que nosaltres com a grup de música no siguem un grup reivindicatiu del catalanisme, no vol dir que no em senti identificat amb molts dels pensaments que es defensaven aquest dia, i crec que encara que algú no se senti especialment independentista, cony! Si al poble es fa música en directe val la pena anar-hi!!

En fi, potser sí que començo a embafar… que és la primera publicació i no convé atabalar massa el personal. Per últim saludar la iniciativa de la creació del bloc del rock del Pallars, http://rockpallars.blogspot.com/, que m’ha ajudat a animar-me, tant de bo surtin moltes més iniciatives culturals a la comarca i es puguin anar intercanviant opinions a través de la net.

Res, molta salut a tothom!! Ah! I s’accepten tota MENA de comentaris, aquí no es censura res!!

Lluís*

PD: anava a penjar una foto del nostre “estimat” Su Majestad El Rey, però he pensat que potser no cal que cap monitor d’ordinador acabi calzinat del tot… no, potser no cal… Trobo més adient aquesta enigmàtica (com el futur del bloc) i surrealista imatge per començar…