Us presento el nostre guitarrista (o la increible història d'en Rafa posa'm un whisky)

Avui tinc ganes de llençar a la "fama" al que és el guitarrista nº 2 de Déjà vu (dic 2 perq va ser l'últim a arribar a bord). És diu Rafa, el nom artístic és el de LoShinobi i el nom amb el que el coneixen a Manresa: "Rafa posa'm un Whisky". També pot ser presentat com a Cindy!

Ja fa gairebé dos anys del seu debut amb Déjà vu i, amb ell, el surrealisme i els moments esperpèntics estan servits! Com a totes les màquines que funcionen, a Déjà vu hi ha diferents peces i mecanismes amb diferents funcions cada una....Hi ha també màquines que tenen consums diferents d'energia. Bé doncs, en Rafa és aquella màquina que té un consum més elevat de combustible....Jo estic segur que en Rafa adora els bolos, a part de per poder fer l'animal, per la quantitat indigesta d'alcohol que aporta a les seves venes. Una de les condicions indispensables que posa per tocar i normalment la primera que pregunta és: que tindrem barra lliure?? almenys mentre duri el concert si no??

Tants misteris en el seu interior...

Com a persona sàbia que és, ell sap que sense cervesa, un músic no pot tocar. Jo el que sempre m'he preguntat és: on cony és fot tanta cibada fermentada??? Perquè el tio sempre està com un fideu! és un misteri interessant....em sembla que la humanitat està cometent un greu error investigant planetes i galàxies tant llunyanes; realment, el misteri de la humanitat segur que es troba resolt a l'interior dels seus intestins! La solució física al forat negre segur que es troba allí...on mai cap científic havia pensat que hi pugués haver tanta metafísica resolta!!!


El pròxim bolo, dijous a Manresa, allí, començarà un nou capítol de'n Rafa posa'm un Whisky!!!

Conte de Nadal

Diu el cèlebre conte de Dickens, que a l'avar Ebenezer Scrooger se li van aparéixer tres fantasmes, un del passat, un del present i un del futur. Gràcies a aquestes aparicions, i en veure el seu futur desolador, el pobre Ebenezer no li va quedar més remei que canviar la seva manera dèspota i egoista d'actuar. Aquest conte sobre la utopia i el Nadal em va fer pensar una bona estona ahir nit, en mig concert de jazz del Celestí al Sielu...Abans d'entrar, als carrers del centre es penjaven les primeres llums de Nadal. No, no es que senti nostalgia pel Nadal, és simplement que hi ha cops que em desencanto de les persones que tinc al voltant....perquè sí, hi ha gent genial, però hi ha persones que em decepcionen profundament. Una mica més d'ingenuïtat no vindria malament a la perversa i interessada manera d'actuar de molts amb els que convivim quotidianament.


Per Cert!! Els Love of lesbian ja estan grabant el seu pròxim disc i tinc un mono que t'hi defeques!! i això que encara falten mesos.... us recomano que us passeu pel link del Diari de Santi Balmes i llegiu el diari de grabació....simplement genial!!

Fecinema (i 2) .... Let the right one in

Déjame entrar (Let the right one in) es va presentar al Fecinema com "la pel·lícula que va guanyar moralment a Sitges". Tothom la va lloar i casi tots els assistents (menys el jurat curiosament) la van considerar com la millor o de les dues o tres millors pel·lícules del festival del Garraf. Per una pel·lícula així, aquesta presentació suposa, en primer lloc, un al·licient però posteriorment corre el risc de causar una decepció a l'espectador més il·lusionat. Més, tenint en compte que es tracta d'un film de gènere i on ser original no resulta gens senzill.

La història és fàcil de sintetitzar: un nen (Oskar) de 12 anys amb problemes d'adaptació escolar i amb els pares separats veu com al pis del costat del seu hi ve a viure una nena (Eli) amb qui hi establirà una relació d'amistat ben aviat. Progressivament, Oskar s'anirà enamorant d'Eli al mateix temps que anirà descobrint que es tracta d'un ésser ben diferent d'ell.

El film, mesura totalment els diàlegs, i se centra en les imatges per a explicar la història. Veiem com estèticament, apareix un Goteborg blanc, tenyit per la neu, com a teló de fons idoni per conjuntar les hisòries principals. Per una banda, secundàriament s'explica amb clau d'humor amarg, la història de la cadena d'assassinats al barri d'Oskar, per altra banda, les reunions dels veïns totalment satiritzats, els problemes d'Oskar amb uns companys de l'escola, la vampirització d'una veïna (per a mi la part de la pel·lícula més sobrera) i per últim, la relació entre els dos nens, explicada en primer plans i que suposa la part central i la més interessant. La caracterització de la nena, així com la seva interpretació, en aquest aspecte és molt rellevant per a fer-nos creure que realment "fa molts anys que té dotze anys". Les mirades que apreciem perfectament en els primers plans són inquietants i al mateix temps poden arribar a ser del tot tendres, fins a arribar a sentir compassió per a un ésser que tradicionalment s'ha convertit en l'element del mal de molts films de terror.


El film s'allunya en molts casos del gènere de vampirs per a parlar-nos de la infància, de les pors interiors, de la discriminació i del fet de ser diferent. Eli i Oskar, en el fons, representen éssers molt semblants i que viuen en un món que ells no han triat on no hi són a gust, on són mal vistos per la societat i del que intenten fugir. Eli, explica com ella necessita alimentar-se de sang humana encara que a vegades li horroritzi i li suposi un entrebanc per a relacionar-se amb els humans. Aquest és un fet que costa de trobar en la filmografia vampírica, on el tema s'ha relacionat més amb una addicció o una droga (The Addiction, Abel Ferrara 1995), amb una sexualitat intrínseca (Drácula, Terence Fisher 1958) o fins i tot des d'un punt de vista totalment romàntic (Nosferatu, Werner Herzog 1979) .

Déjame entrar és un film que pot decepcionar. Si s'agafa amb "pinces" o se n'espera una obra mestra pot semblar banal, superficial o que deixa moltes parts penjades. És cert que, probablement el final no estigui a l'altura (almenys per la meva percepció) i que algunes escenes excessivament explícites puguin perjudicar el conjunt. No obstant això, em va encantar Déjame entrar principalment per la història principal entre els dos nens, història que t'absorbeix durant tot el metratge i que resulta certament original i seductora. És una simple i modesta opinió.

Fecinema. 1 - Appaloosa

Com cada any per aquesta època, se celebra el Fecinema (Festival de cinema negre de Manresa). Ja fa cinc anys que en sóc assidu, i he de dir que cada any hi ha alguna cosa que em va cridant l'atenció... S'hi projecten des de clàssics del cinema negre, films pendents d'estrenar, cinema fantàstic i negre contemporani.... Hi he descobert delícies com la hipersurrealista i original "El sabor de la sandía" del controvertit Tsang Ming Liang o una joia com és "Light in the dusk" d'Aki Kaurismaki, films que no són molt fàcils de veure pels cines d'aquí. Aquesta desena edició, potser ha perdut cert glamour respecte a actors i directors convidats, però, ha de ser difícil portar glamour a una ciutat tant grisa com Manresa....

Després de no poder anar a la inauguració a veure "Gomorra" que tot i això m'han dit que promet, ahir vaig anar a veure el nou Western "Appaloosa" d'Ed Harris.

Explica la vida de dos amics, Virgil Cole i Everett Hitch que es guanyen la vida cabalgant de poble en poble per a posar ordre i fer complir la llei. Arriben a Appaloosa, un poble de New Mexico on són contractats per a resoldre el cas de l'agutzil desaparegut, molt probablement assassinat pel malvat Bragg. A partir d'una premisa que es presenta com a poc original, el film va evolucionant al mateix temps que ho van fent els seus personatges, en especial els dos protagonistes.

No passarà als anals de la història com un gran western com ho va fer "Sin perdón" (Clint Eastwood, 1992), però per a mi no hi ha dubtes que es tracta d'una proposta interessant. La història i els personatges, no arriben a la trascendència d'altres westerns antològics, ni la pel·lícula tampoc vol ser molt trascendent. No obstant, en especial els quatre protagonistes em semblen quatre personatges prou interessants com per a interessar l'espectador. D'una banda Virgil (Ed Harris) ens presenta una persona freda, ordenada, i calculadora a qui li interessa el compliment del be. Per altra banda trobem a Everett (menció especial a la gran interpretació de Viggo Mortensen), un personatge més romàntic que ha deixat l'exèrcit per a cabalgar i intentar trobar un lloc on la seva ànima pugui creixer, per altra banda Allison (Renée Zellweger) representa l'objecte de desitg i les ànsies de triomf i per últim Bragg (Jeremy Irons) sembla ser el clàssic dolent però més endavant es revela com un personatge més interessant del que aparenta. Realment, les interpretacions d'Ed i Viggo són molt bones i la química que es genera entre tots dos, forma una parella de pistolers de les més brillants del western modern.

Els personatges tenen alguna cosa en comú amb els de l'admirat Sam Peckimpah, com la búsqueda de l'espai i el rol de les persones o la por a la mort tot i que no arriben al seu grau de profunditat. A favor del film juga el toc humorístic (sempre molt encertat i ben dosificat) i aquest caràcter fugisser de la grandiloqüència que molts cops acompanya els Westerns. Appaloosa vol ser una pel·lícula agradable i, sobretot vol entretenir. Per a mi compleix aquests objectius i si hi sumem quatre actors en estat de gràcia és converteix en un film força recomanable (sobretot tenint en compte com està la cartellera darrerament). Jo, vaig sortir del cinema i sense adonar-me'n, havia arribat a sentir fília, un gran afecte i fins i tot identificació amb els personatges!

El moment surrealista

Vet aquí el moment que es podria qualificar de més surrealista en el bolo de Déjà vu... El supergranota man (Rafa) amb el Duffman (Marc) i servidor interpretant el Shiwa de LOL! encara no s'ha aconseguit una conga com deu mana, però de tenacitat i perseverància no en falten!!!

Sobre l'escenari, una important representació de varietats, ombres i desgràcies antropològiques malmeses per l'erosió alcohòlica... un trist poema visual... La sort és que a certes hores de la matinada, totes les espècies homínides es troben perdudes a la pista de ball en busca d'algun estímul mínim que els ajudi a aguantar el fred i la son i tendeixen a idolatrar qualsevol que es trobi a un nivell superior que el seu...ni que sigui només a nivell físic purament.............sort d'això!

Una altra història de violència (Eastern promises)

L'altre dia vaig tenir la sort de veure per fi Promesas del Este (Eastern Promises, 2007), la que probablement sigui la millor peli del 2007 (arran del que n'he vist...). És d'aquelles pelis genials, d'aquelles que s'han d'anar a veure, d'aquelles que, actualment només podrien rodar el mateix Croenenberg o el millor Eastwood.

A Una historia de violencia (A history of violence 2005), l'anterior peli del director, podíem veure com en un poble d'allò més tradicional de l'Amèrica profunda, poc original i avorrit, on viu Tom, un treballador d'uns 40 anys, amb una vida aparentment normal i familiar, la violència pot aparéixer en el moment menys esperat. Sota una màscara d'aparent quotidianitat, de vides senzilles i correctes, poden aparéixer de cop les cares més fosques de les persones. També ens ensenyava com n'era de difícil de deixar de banda el passat de cada u, i que aquest passat, tard o d'hora, torna a aparéixer. Per a mi, va ser un dels millors films del 2005.

Promesas del este va encara més enllà. El tema central és el mateix, ara situant la història a Londres i centrant l'acció en una família de la màfia russa i tot el que gira al seu voltant. La vida també aparentment normal d'una llevadora (esplèndida Naomi Watts) es veu trasblsada quan una adolescent mor deixant una nena recient nascuda. Aquí Anna (Watts) representa aquell personatge comú, amb una vida corrent (tot i que amb més tonalitats que el Tom d'Una historia de Violencia) a qui li canvia la seva vida arran d'un fet puntual, i que la seva tenacitat a l'hora d'actuar davant d'una situació adversa (igual que en Tom) desencadena una sèrie de fets marcats per la violència extrema. La violència, igual que la màfia, es representen molt pròximes a la vida quotidiana de les persones, i qualsevol fet en principi allunyat i corrent et transporten al seu punt de mira.


Eastern Promises també ens ensenya com n'és de difícil fugir del passat. La mateixa Anna, tot i ser anglesa, és d'origen rus, i el seu oncle, havia format part de la KGB russa. Un altre element amb el que (crec) li encanta jugar a Croenenberg, és amb el del tatuatge. Els pertanyents al clan de la màfia russa porten tot el tors del cos tatuat, i allí es pot reflexar la seva vida passada, amb estades a la presó i assassinats inclosos. Un cop han entrat a formar part de la família, se'ls tatuen dues estrelles a l'alçada de la clavícula i dues més als genolls (senyal de que no s'agenollaran davant ningú). Tots aquests tatuatges reflexen que dins la màfia, no es pot fugir del que has fet, i molts cops, l'única sortida és la mort.

Evidentment, la pel·lícula té moltes més lectures possibles i molts altres punts d'interès, com per exemple la genial interpretació d'en Viggo, cada cop més camaleònic com a actor!! Els qui l'hagueu vist ja ho sabreu, i els que no, ja podeu mirar d'aconseguir-la pel mitjà que sigui i veure-la tants cops com la pugueu disfrutar!

Mediterrania!!!!

Cap de setmana empapat de concerts! Pluja de concerts (fent servir una fília futbolística)! Si una cosa té la fira Mediterrania de Manresa, és abundancia d'espectacles. Amb la seva part positiva i negativa, és clar! La positiva és que pots passar-te el cap de setmana veient coses interessants, però la dolenta, és q no arribaràs a tot arreu. Ah! i l'altra "queixa": podrien fer els concerts més llargs!! Clar que sent un festival, intenten que cap espectacle passi d'una hora, però els concerts de les 2 del matí tb? Hi ha concerts que als 58 minuts ja els feien parar!!! Pro centrant-me en la part positiva, explicaré allò que més em va agradar (d'allò que he vist).


Primer, dijous: Burruezzo i Bohemia Camerata. Uns músics genials experimentant contínuament! Música fusió de cultures, però fusió de veritat! amb músics bons i cançons currades!
Segon: Circo de la sombra. Una llàstima que la pluja els fes plegar a mig espectacle, perq era com un circ du soleil en miniatura, un d'aquells espectacles que et fan sentir orgullós de sentir-te com un nen durant una estona! amb gràcia, però tb amb originalitat i amb equilibristes realment bons!! Ells ho van dir, "som un circ modest, no tenim carpa i quan plou ens mullem, com totes les coses"
Tercer: Roger Mas. Feia molt temps que el seguia, però mai l'havia escoltat en directe. La veritat es que després d'escoltar-lo podria afirmar, sense equivocar-me gaire, que estem parlant del millor cantautor català del moment. Experimental i a la vegada senzill, amb una veu que omple qualsevol cançó. Al seu últim disc, Les cançons tel·lúriques, s'atreveix adaptant poemes de Verdaguer, versionant d'una forma minimalista el Ball de l'àguila de la Patum o els Goigs a la mare de Déu del Claustre de Solsona, en fi, sabeu allò que avui en dia no està de moda fusionar?
doncs allò mateix! i amb resultats impecables!!


Després, el concert de D'Callaos, amb prou qualitat per salvar la falta d'originalitat d'aquest tipus de grups, l'espectacle itinerant Entrá mora, típic del País Valencià o el concert dels sempre divertits Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. Pel carrer i la taverna de la fira, anaves veient trossets de concerts, però no massa, que la majoria d'espectacles de carrer es van suspendre per culpa de la pluja... i de traca final, espectacle del sud d'Itàlia: